Estava caminant pel parc natural del Cap de Creus quan a punta Falconera, a Roses, Zeus em llançà als peus un solitari llamp com a preludi de la pluja que estava per venir. No pateixin per mi, com poden comprovar només va ser un avís del cap del panteó de l’Olimp. Els déus envien missatges però el veritable problema és com interpretar-los així que, una cosa porta a l’altra, em vaig enrecordar de les reflexions d’Aristòtil sobre la felicitat que, segons ell, hauria de ser la màxima aspiració de l’ésser humà. La qüestió irresoluble és que per aconseguir-la, a més a més de seguir tota una sèrie de consells, el filòsof afirma que s’ha de tenir sort a la vida. Potser aquest era el missatge de Zeus per a mi: no temptis als déus perquè en qualsevol moment pots trepitjar la línia equivocada.
Punta Falconera
Els senders litorals com el que va de Roses a Cadaqués cada
vegada estan més sovintejats. Hi ha trams molt ben habilitats com els camins
d’aquest parc natural però la hiperfreqüentació dona una falsa sensació de
seguretat. Entre cala Montjoi i cap de Norfeu hi ha estretes dreceres sobre
espadats d’una alçada respecte al mar suficient com per transformar una caiguda
fortuïta en fatal. Cada any hi ha accidents, fins i tot mortals, a la Costa
Brava. Recordo dos de força absurds que han tingut lloc a Blanes, la meva
ciutat. El primer ja fa uns anys que va passar. Un home va caure del mirador de
sa Palomera, inici oficial de la Costa Brava, quan va traspassar unes baranes
per fer una foto de família. I aquest últim estiu al camí de ronda un home de
vint-i-vuit anys (em nego a definir de jove a un senyor fet i dret) va saltar
una ferma porta tancada de més de dos metres d’alçada i es va estimbar per una
zona de penya-segats de pedra solta. Els déus et poden llançar llamps als peus
o fer-te la traveta però si ets prudent les probabilitats de fer-te mal
disminueixen.
Cala Montjoi
La pluja m’obligà a refugiar-me d’un ruixim suportable, de
núvol prim de primavera, impropi dels xàfecs que hom espera a la tardor.
Finalment el carro solar d’Apol·lo, netejà el cel de núvols i escalfà coses,
vegetals, animals i humans. Des de la cala de Canyelles Petites em vaig anar
creuant amb una senderista que feia la mateixa ruta que jo. Agafàvem diferents
corriols però sempre acabàvem coincidint. Les primeres salutacions foren
educades i fredes però conforme les trobades sovintejaren i la gent disminuïa
cada vegada foren més amicals. Es tractava d’una ciutadana belga jubilada,
experta senderista, amb una motxilla plena però de mida continguda, que feia
sovintejades parades per descansar, menjar quelcom i hidratar-se. Segur que a
ella la sort (i el seu saber estar) l’acompanyarà durant molt de temps.
Cap Norfeu
A la collada de sa Cruïlla, ja al terme municipal de
Cadaqués, ens van avançar com un llamp dues parelles de francesos que rondaven
la quarantena. En un hotel rosinc els havien dit, probablement algú que no ho
ha fet mai, que el camí fins a Cadaqués era fàcil i que es feia en unes tres
hores així que gastaven molt bon humor però només portaven una mica d’aigua i
gens de menjar. A partir de sa Cruïlla ja gairebé tot és baixada. Després d’uns
kilòmetres allunyats del mar i sense vestigis de vida humana la davallada va
ser superba amb un paisatge de cases blanques que s’esfilagarsava per tota la
badia de Cadaqués fins els Caials i, al fons de tot, destacava el cap de Creus
coronat pel far. La llegenda afirma que Heracles, és a dir, el que els romans
coneixien com a Hèrcules, va ser el creador de la serralada dels Pirineus quan
va construir un gegantí túmul per enterrar la seva estimada princesa Pyrene i
que el cap de Creus només són els rocs sobrers d’aquesta gegantina obra. Els
grecs i més endavant els romans veneraven aquí o a la vora un temple en honor a
Afrodita que no s’ha trobat mai. Potser és cert o potser no però jo més aviat
soc escèptic perquè m’he passejat força entre Portbou i el golf de Roses i
Afrodita mai m’ha castigat amb la seva bellesa, sensualitat i amor tot i que
també hi cap la possibilitat que l’aristotèlica sort no m’hagi
beneficiat...encara.
Badia de Cadaqués
[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]
