09 de maig 2023

Qüestió de sort

Estava caminant pel parc natural del Cap de Creus quan a punta Falconera, a Roses, Zeus em llançà als peus un solitari llamp com a preludi de la pluja que estava per venir. No pateixin per mi, com poden comprovar només va ser un avís del cap del panteó de l’Olimp. Els déus envien missatges però el veritable problema és com interpretar-los així que, una cosa porta a l’altra, em vaig enrecordar de les reflexions d’Aristòtil sobre la felicitat que, segons ell, hauria de ser la màxima aspiració de l’ésser humà. La qüestió irresoluble és que per aconseguir-la, a més a més de seguir tota una sèrie de consells, el filòsof afirma que s’ha de tenir sort a la vida. Potser aquest era el missatge de Zeus per a mi: no temptis als déus perquè en qualsevol moment pots trepitjar la línia equivocada.

Punta Falconera

Els senders litorals com el que va de Roses a Cadaqués cada vegada estan més sovintejats. Hi ha trams molt ben habilitats com els camins d’aquest parc natural però la hiperfreqüentació dona una falsa sensació de seguretat. Entre cala Montjoi i cap de Norfeu hi ha estretes dreceres sobre espadats d’una alçada respecte al mar suficient com per transformar una caiguda fortuïta en fatal. Cada any hi ha accidents, fins i tot mortals, a la Costa Brava. Recordo dos de força absurds que han tingut lloc a Blanes, la meva ciutat. El primer ja fa uns anys que va passar. Un home va caure del mirador de sa Palomera, inici oficial de la Costa Brava, quan va traspassar unes baranes per fer una foto de família. I aquest últim estiu al camí de ronda un home de vint-i-vuit anys (em nego a definir de jove a un senyor fet i dret) va saltar una ferma porta tancada de més de dos metres d’alçada i es va estimbar per una zona de penya-segats de pedra solta. Els déus et poden llançar llamps als peus o fer-te la traveta però si ets prudent les probabilitats de fer-te mal disminueixen.

Cala Montjoi

La pluja m’obligà a refugiar-me d’un ruixim suportable, de núvol prim de primavera, impropi dels xàfecs que hom espera a la tardor. Finalment el carro solar d’Apol·lo, netejà el cel de núvols i escalfà coses, vegetals, animals i humans. Des de la cala de Canyelles Petites em vaig anar creuant amb una senderista que feia la mateixa ruta que jo. Agafàvem diferents corriols però sempre acabàvem coincidint. Les primeres salutacions foren educades i fredes però conforme les trobades sovintejaren i la gent disminuïa cada vegada foren més amicals. Es tractava d’una ciutadana belga jubilada, experta senderista, amb una motxilla plena però de mida continguda, que feia sovintejades parades per descansar, menjar quelcom i hidratar-se. Segur que a ella la sort (i el seu saber estar) l’acompanyarà durant molt de temps.

Cap Norfeu

A la collada de sa Cruïlla, ja al terme municipal de Cadaqués, ens van avançar com un llamp dues parelles de francesos que rondaven la quarantena. En un hotel rosinc els havien dit, probablement algú que no ho ha fet mai, que el camí fins a Cadaqués era fàcil i que es feia en unes tres hores així que gastaven molt bon humor però només portaven una mica d’aigua i gens de menjar. A partir de sa Cruïlla ja gairebé tot és baixada. Després d’uns kilòmetres allunyats del mar i sense vestigis de vida humana la davallada va ser superba amb un paisatge de cases blanques que s’esfilagarsava per tota la badia de Cadaqués fins els Caials i, al fons de tot, destacava el cap de Creus coronat pel far. La llegenda afirma que Heracles, és a dir, el que els romans coneixien com a Hèrcules, va ser el creador de la serralada dels Pirineus quan va construir un gegantí túmul per enterrar la seva estimada princesa Pyrene i que el cap de Creus només són els rocs sobrers d’aquesta gegantina obra. Els grecs i més endavant els romans veneraven aquí o a la vora un temple en honor a Afrodita que no s’ha trobat mai. Potser és cert o potser no però jo més aviat soc escèptic perquè m’he passejat força entre Portbou i el golf de Roses i Afrodita mai m’ha castigat amb la seva bellesa, sensualitat i amor tot i que també hi cap la possibilitat que l’aristotèlica sort no m’hagi beneficiat...encara.

Badia de Cadaqués

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]