Setenta-dos anys després d’haver començat la Guerra Civil espanyola la nostra societat manté una relació complexa amb aquest període històric. D’una banda s’ha volgut superar aquest cruel tràngol a base d’oblidar. La Transició va imposar un pacte polític i social no signat però molt efectiu basat en el convenciment que el millor per iniciar una nova etapa era l’oblit. En conseqüència totes les restes arquitectòniques derivades d’aquell conflicte també van caure en l’oblit: les parets van mantenir tapiats refugis antiaeris, els búnquers van quedar enterrats sota la vegetació i el terra i els nous edificis van destruir antigues edificacions militars. Molt pitjor encara: una part important de la nostra història va anar morint sense que ningú els donés la paraula. Per exemple, que sabem de tots aquells que van haver de marxar exiliats de Blanes? Fins ara la nostra història local la hem fet en base a una part dels seus protagonistes però no amb la totalitat d’aquests.
Ara vivim un nou període en la que les noves generacions ja no es veuen en la necessitat d’oblidar sino tot el contrari: volen recuperar la nostra història fins i tot la dels períodes més cruels i més foscos. És per això que tenen tant d’èxit sèries televisives com “Cuéntame como pasó”. És aquesta també la raó de l’empenta d’aquest nou moviment de recuperació històrica que es manifesta en l’obertura de fosses de repressaliats republicans o en l’exigència de la dignificació de la memoria dels republicans i del republicanisme. A Blanes ja s’han fet passes en aquesta direcció: en l’anterior mandat municipal es va fer un homenatge a tots els repressaliats pel franquisme i es va aixecar un monument en la seva memoria. Ara toca fer nous avenços.
Durant la Guerra Civil espanyola (1936-1939) es van aixecar al llarg de la costa catalana tota una sèrie de construccions militars defensives com nius de metralladores, trinxeres, bateries antiaèries i de defensa de la població civil com els refugis antiaeris. Catalunya va patir bombardejos de l’aviació feixista amb base a Mallorca matant indiscriminadament a la població civil en cruels incursions aèries. A més existia la possibilitat d’un desembarcament militar feixista en algun punt de la costa catalana. La reacció del govern republicà va ser la construcció de refugis antiaeris o l’habilitació d’edificis preexistents com a tals i la construccions de casamates i altres elements arquitectònics al llarg de la costa catalana. Posteriorment aquestes edificacions, en particular les casamates, han tingut diversos usos: destacaments militars durant la Segona Guerra Mundial, punts d’observació de la Guàrdia Civil i fins i tot han servit d’allotjament de famílies immigrades durant els anys 50 i 60.
Després van patir un llarg període d’oblit i d’abandonament. Alguns nius de metralladora arran de mar han desaparegut com a conseqüència de l’erosió marina; altres han estat enderrocats per fer passejos o blocs de pisos; molts d’altres han estat tapiats per evitar un mal ús o per ser perillosos; i alguns d’altres han “desaparegut” engolits per la vegetació o enterrats pel terra. No és fins època molt recent que un nou interés pel nostre passat més immediat –des de la República i la Guerra Civil fins a la Transició- ha fet que les autoritats públiques i en especial les municipals, han començat una tímida recuperació d’aquests elements arquitectònics restaurant-los i valoritzant-los. En el nostre entorn més immediat és el que han fet municipis com Premià de Mar o Santa Susana restaurant els búnquers del front marítim, difonent el seu sentit històric i transformant-los en un nou atractiu turístic.
Blanes era durant la Guerra Civil un important nucli industrial, demogràfic i polític i això el va convertir en objectiu militar per la qual cosa va patir bombardejos i també va ser objecte de la construcció o habilitació de refugis antiaeris, nius de metralladotes i bateries antiaèries. D’algunes d’aquestes construccions només queda la toponimia, com el Fortí. Tanmateix d’altres encara es mantenen dretes en molt bones condicions tot i que algunes estan ocultes per la vegetació o el terra. D’altres tenen tapiat el seu accés o han tornat al seu ús original. En qualsevol cas estem davant un patrimoni històric i arquitectònic que és urgent recuperar i valoritzar.
El passat mes de desembre el grup municipal d’ICV-EUiA va presentat una proposta d’acord que va en aquest sentit. La moció proposava estudiar aquest patrimoni, preservar-lo dels perills derivats del creixement urbanístic i donar-lo a conèixer. Era especialment interessant la proposta de museitzar aquest patrimoni, és a dir, obrir-lo al públic i explicar el sentit d’aquestes construccions en el context de la Guerra Civil espanyola. El quatripartit (CiU, PDB, PP i ERC) que governa el nostre poble no ho va entendre així i va votar en contra amb arguments força peregrins. És una llàtima però que ningú cregui que s’aturarà el corrent de recuperació de la memòria històrica d’aquesta etapa que poc a poc es va obrint camí entre la nostra societat. També a Blanes.
Article publicat a Café amb Llet nº 199
17 de març 2011
08 de març 2011
Velocitats variables
El dia és fred, sec i assolellat. Les pluges dels últims dies han passat però ara hi ha un vent inconstant que només molesta a l'exterior perquè dintre del cotxe el dia només fa que donar alegries amb aquest sol de març i amb aquesta llum esplèndida que il·lumina tot el paisatge que poc a poc vaig travessant. Creuo el riu Tordera pel nou pont de la C-32 -l'autopista del Maresme, per entendre'ns- amb una limitació de velocitat de 100 km/hora perquè fa una llarga corba per tal d'evitar la muntanya del castell de Palafolls. De seguit deixo les cases, els magatzems i les urbanitzacions del poble de Tordera per endinsar-me en la zona que més m'agrada de la ruta: els boscos de Santa Susanna on hi ha moments que no es veu cap signe de vida humana malgrat estar en una autopista d'una comarca superpoblada.
La “soledat” dura poc perquè passat un túnel s'arriba a Sant Pere del Riu, tan ben restaurat, tan ben cuidat, tan net, tan orgullosament ensenyat per en Mateu, el seu cuidador. A tocar hi ha la pedrera de Montpalau que és una ferida inesborrable per al paisatge i per a la memòria dels milers de perjudicats per la piritosi que va provocar la composició de les seves roques. Conforme avanço vaig deixant enrere una successió de petites valls on esclata la vida en forma de masies, restaurants, vil·les o càmpings, i muntanyes on creixen els pins o s'aterrassen per fer cultius de maduixots, de flors o vés a saber quines verdures tot i que algunes explotacions estan abandonades i plàstics i ferros s'hi van descomponent.
Si miro a l'esquerra sé que veuré l'església de Sant Pol. Ho faig i no falla: la desproporcionada i plana façana enblanquinada llença reflexos de llum blanca emmarcada per les cases del poble, els boscos, el mar i el cel tacat de núvols blancs. Inspiro i expiro relaxadament i, sense voler, aixeco una mica l'accelerador. Faig bé perquè la visió del castell de Santa Florentina és fugissera des de l'autopista, un vist i no vist, però em serveix per evocar els concerts estiuencs de música clàssica on es barregen el gaudi del monument privat mig medieval, mig modernista, amb el de la música i tot això en mig d'un ambient d'elegància burgesa, d'elegància que vol imitar-la i d'elegància de missa de 12. Però de seguit he de deixar aquestes ensomniacions i concentrar-me en l'elecció entre pagar a les taquilles centrals de l'autopista o sortir pel lateral per de seguit tornar a entrar i així aconseguir estalviar uns cèntims. Tant se val quina sigui l'elecció, igualment em sentiré estafat ja que no tinc elecció: si vull anar de Blanes a Barcelona en cotxe he d'anar per la C-32 o per la C-32 ja que la N-II al Maresme no és una carretera que mereixi el qualificatiu de “nacional”.
L'autopista està plena de verdor. Sembla contradictori ja que una autopista és per definició una enorme cicatriu per al territori però a aquesta li han posat maquillatge. Als terraplens dels falsos túnels els ha crescut els pins -que ja són d'una mida considerable- i als laterals també, i no només pins sinó també algunes alzines i molts xiprers; i a la mitjanera han plantat baladres i molts d'altres arbustos dels quals desconec el nom seguint el projecte de jardineria sostenible de l'amic Joan Borrell i que estan magnífiques ensenyant en tota època una gran varietat de verds i de flors de molts colors com el rosa dels cirerers bords que ara comencen a florir. A la ronda de Mataró de nou ens obliguen a reduir la velocitat a 100 km./hora però sóc dels pocs que la respecta. De cop i volta apareixen plegats l'atapeïda capital comarcal coronada per la punxeguda muntanya i castell de Burriac. Quan travesso el túnel de “Mataró Park” m'admiro una vegada més de com una urbanització ben dissenyada es pot mimetitzar amb el paisatge perquè a partir d'ara cada vegada trobaré més fàbriques, magatzems, pobles i urbanitzacions en un “totum revolutum” només interromput per alguns edificis modernistes aquí o allà.
A Mongat una altra vegada ens fan baixar la velocitat primer a 100 km./hora i després a 90 -que de nou ningú sembla respectar- però per obra i gràcia del bipartit Convergència i Unió es transforma durant 2 km. i 300 m. en permís per prémer l'accelerador als 120 km./hora, això si és que havies arribat a rebaixar aquesta velocitat. A partir de Badalona la velocitat va baixant, baixant, baixant. Primer a 80, després a 60 i finalment a 50. Amb aquestes velocitats em dona temps de sobres de mirar i admirar la torres de la central tèrmica de Sant Adrià del Besós que són una veritable icona de la modernitat tant o més lloable que la torre Agbar quan no està il·luminada perquè quan ho està s'ha de reconèixer que es insuperable.
Arribo a l'Eixample amb temps de sobres. No he superat els 110 km./hora que el Govern central ha aprovat com a límit de velocitat i que molts conductors no respectaran ni CiU multarà i no m'he adormit com diu Fernando Alonso que ens pot passar. I això ho diu ell que ha viscut tants anys al Regne Unit, on fa dècades que aquest és el límit màxim de velocitat i on els dies són avorridament grisos o freds o plujosos; o grisos, freds i plujosos.
Publicat a Diari de Girona el 12 de març de 2011
La “soledat” dura poc perquè passat un túnel s'arriba a Sant Pere del Riu, tan ben restaurat, tan ben cuidat, tan net, tan orgullosament ensenyat per en Mateu, el seu cuidador. A tocar hi ha la pedrera de Montpalau que és una ferida inesborrable per al paisatge i per a la memòria dels milers de perjudicats per la piritosi que va provocar la composició de les seves roques. Conforme avanço vaig deixant enrere una successió de petites valls on esclata la vida en forma de masies, restaurants, vil·les o càmpings, i muntanyes on creixen els pins o s'aterrassen per fer cultius de maduixots, de flors o vés a saber quines verdures tot i que algunes explotacions estan abandonades i plàstics i ferros s'hi van descomponent.
Si miro a l'esquerra sé que veuré l'església de Sant Pol. Ho faig i no falla: la desproporcionada i plana façana enblanquinada llença reflexos de llum blanca emmarcada per les cases del poble, els boscos, el mar i el cel tacat de núvols blancs. Inspiro i expiro relaxadament i, sense voler, aixeco una mica l'accelerador. Faig bé perquè la visió del castell de Santa Florentina és fugissera des de l'autopista, un vist i no vist, però em serveix per evocar els concerts estiuencs de música clàssica on es barregen el gaudi del monument privat mig medieval, mig modernista, amb el de la música i tot això en mig d'un ambient d'elegància burgesa, d'elegància que vol imitar-la i d'elegància de missa de 12. Però de seguit he de deixar aquestes ensomniacions i concentrar-me en l'elecció entre pagar a les taquilles centrals de l'autopista o sortir pel lateral per de seguit tornar a entrar i així aconseguir estalviar uns cèntims. Tant se val quina sigui l'elecció, igualment em sentiré estafat ja que no tinc elecció: si vull anar de Blanes a Barcelona en cotxe he d'anar per la C-32 o per la C-32 ja que la N-II al Maresme no és una carretera que mereixi el qualificatiu de “nacional”.
L'autopista està plena de verdor. Sembla contradictori ja que una autopista és per definició una enorme cicatriu per al territori però a aquesta li han posat maquillatge. Als terraplens dels falsos túnels els ha crescut els pins -que ja són d'una mida considerable- i als laterals també, i no només pins sinó també algunes alzines i molts xiprers; i a la mitjanera han plantat baladres i molts d'altres arbustos dels quals desconec el nom seguint el projecte de jardineria sostenible de l'amic Joan Borrell i que estan magnífiques ensenyant en tota època una gran varietat de verds i de flors de molts colors com el rosa dels cirerers bords que ara comencen a florir. A la ronda de Mataró de nou ens obliguen a reduir la velocitat a 100 km./hora però sóc dels pocs que la respecta. De cop i volta apareixen plegats l'atapeïda capital comarcal coronada per la punxeguda muntanya i castell de Burriac. Quan travesso el túnel de “Mataró Park” m'admiro una vegada més de com una urbanització ben dissenyada es pot mimetitzar amb el paisatge perquè a partir d'ara cada vegada trobaré més fàbriques, magatzems, pobles i urbanitzacions en un “totum revolutum” només interromput per alguns edificis modernistes aquí o allà.
A Mongat una altra vegada ens fan baixar la velocitat primer a 100 km./hora i després a 90 -que de nou ningú sembla respectar- però per obra i gràcia del bipartit Convergència i Unió es transforma durant 2 km. i 300 m. en permís per prémer l'accelerador als 120 km./hora, això si és que havies arribat a rebaixar aquesta velocitat. A partir de Badalona la velocitat va baixant, baixant, baixant. Primer a 80, després a 60 i finalment a 50. Amb aquestes velocitats em dona temps de sobres de mirar i admirar la torres de la central tèrmica de Sant Adrià del Besós que són una veritable icona de la modernitat tant o més lloable que la torre Agbar quan no està il·luminada perquè quan ho està s'ha de reconèixer que es insuperable.
Arribo a l'Eixample amb temps de sobres. No he superat els 110 km./hora que el Govern central ha aprovat com a límit de velocitat i que molts conductors no respectaran ni CiU multarà i no m'he adormit com diu Fernando Alonso que ens pot passar. I això ho diu ell que ha viscut tants anys al Regne Unit, on fa dècades que aquest és el límit màxim de velocitat i on els dies són avorridament grisos o freds o plujosos; o grisos, freds i plujosos.
Publicat a Diari de Girona el 12 de març de 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)