El cosmopolitisme va per barris
Paraigües de tots els colors i mides s’aixecaven per sobre dels caps de la llarga i laberíntica cua. No érem els únics que havíem decidit passar el plujós matí a aixopluc del museu d’Orsay.
A la nostra esquerra s’aixecava l’escultura d’un elefant una pota del qual era mossegada per un mandril. En el seu moment aquest tema devia tenir algun sentit, però ara semblava totalment fora de lloc. En canvi, a la nostra dreta es podia observar una coherent filera de figures femenines sedents. Unes quantes ullades més tard vaig començar a entendre que representaven els continents: Àsia, Àfrica, Amèrica, Austràlia i una altra que no vaig saber identificar. Es tractava d’escultures femenines acompanyades d’animals o objectes que representaven el seu origen. Totes tenien generosos pits nus excepte una que representava Europa que anava vestida amb túnica i amb un casc metàl·lic. Després d’uns quants dies visitant París vaig concloure que aquest conjunt escultòric era una bona metàfora de la realitat social d’aquesta gran ciutat.
París és una ciutat cosmopolita on viuen tretze milions de
persones i és visitada per dinou milions de turistes estrangers més. Aquí pots
trobar des de gent amb la pell d’un blanc nivi o rosaci fins a africans de pell
caoba o indis meridionals d’intens reflexos negres rogencs passant per tots els
colors intermedis; persones de cabells negres, castanys, pèl-rojos, rossos o
canosos i llisos com la dels asiàtics o totalment arrissats; joves disfressats
-o millor dit, disfressades- amb roba manga o senyors i senyores amb
elegants vestits de color marró clar que vaig deduir que era la tonalitat de moda d’aquesta
temporada. En fi, que a la capital de França hi ha una enorme diversitat.
Tanmateix, quan observes a la gent per oficis, la tendència canvia cap a l’homogeneïtzació:
entre els treballadors de la construcció predominen els subsaharians; en canvi,
al barri de negocis de la Défense la majoria eren de raça blanca. En general,
com a la resta d’Europa inclosa Espanya, els oficis més sacrificats, avorrits o
mal pagats són ocupats per emigrants o els descendents d’aquests. I és que a la
senyora Europa li agrada ser ben servida sense importar-li les races!
Saint-Ouen
Ens allotgem en un apartament del barri de Saint-Ouen que es troba a la primera perifèria de París. Com la resta de la ciutat està perfectament comunicat amb transport públic. Teníem a escassos minuts de la casa dues línies de metro i un munt de parades d’autobús urbà per desplaçar-nos en qualsevol direcció. També hi havia una estació municipal de lloguer de bicicletes mecàniques i elèctriques que vam utilitzar un parell de dies. Anar per la ciutat de la llum en bicicleta és una meravella perquè tota ella està pensada per poder-la fer servir com un veritable mitjà de transport i no només per oci: amples carrils bici per tot arreu i respecte pels seus usuaris. Els parisencs han respost a aquesta invitació fent-les servir massivament. Es nota que aquest amor no és flor d’un dia i que la cosa va per matrimoni.
Saint-Ouen és un barri popular i la gent treballadora al matí va a la feina apressada i a la tarda torna a casa de pressa fent abans parada en alguna botiga per comprar el sopar. Al barri semblen conviure en harmonia tota la diversitat parisenca abans esmentada sense el predomini d’alguna especificitat racial en concret. A més de la mairie, és a dir, l’ajuntament, només a la meva zona hi havia un munt de serveis municipals: mediateca, teatre-cinema, piscina, serveis d’integració laboral, escoles de primària i liceus de secundària entre d’altres. En fi, que a França els serveis públics funcionen. Això en va fer reflexionar sobre el principal debat polític del món occidental actual: què fer amb l’Estat?
El neoliberalisme ha convençut la minoria dels més
rics i als més innocents -que desgraciadament abunden- de la seva inutilitat.
Tanmateix, França prefereix que els experiments socials llibertaris els en faci
un altre, l’Argentina per exemple, i segons com els vagi ja decidiran. Aquí
tant les dretes com les esquerres aposten per l’estat del benestar, amb matisos
entre els uns i els altres. La bandera tricolor oneja a tots els edificis
públics en una exaltació nacionalista de senyeres que a casa nostra
desconeixíem fins els anys de la febrada independentista, ara en feliç procés
de recuperació de la normalitat política i tèxtil. I als seus frontispicis
sempre podrem llegir en grans lletres capitals “LLIBERTAT, IGUALTAT, FRATERNITAT”.
Encuriosit, cerco l’índex Gini que mesura la igualtat social i és el que
utilitza l’ONU o el Banc Mundial i no trobo França entre els deu primers,
tampoc entre els vint-i-cinc sinó el quaranta-tres, exactament entre Mongòlia
al davant i Alemanya al darrere, però amb la gran diferència que cap dels altres 178
estats de la llista fa de la igualtat principi existencial.
El miracle olímpic
Durant 1169 anys Zeus feia el miracle d’imposar la treva
olímpica a l’Hèl·lade de tal manera que totes les ciutats gregues poguessin
participar amb seguretat en els jocs celebrats en honor seu. Amb l’arribada del
cristianisme el món mediterrani va oblidar els vells déus olímpics i les
festivitats associades a ells fins que un francès anomenat Pierre Frèdy, més
conegut com a baró de Coubertin, va fer renéixer els Jocs Olímpics el 1896. París
ha acollit aquesta competició tres vegades. Desconec el resultat pràctic de les
dues ocasions anteriors, però juro que en la de 2024 s’han produït no un sinó
dos miracles en la ciutat del Moulin Rouge i Les Folies Bergère: els parisencs
s’han transformat en persones simpàtiques i amables i, a més, parlen l’anglès.
Imagino la incredulitat general, per la qual cosa procedeixo a explicar-me.
Els francesos en general i molt particularment els parisencs
tenen fama d’antipàtics i envanits. Les glòries passades i l’espectacularitat
de la capital gal·la provoca una tendència a vanagloriar-se de si mateixos perfectament
comprensible. Sense negar aquesta tendència, jo sempre he pensat que tot plegat
era un gran malentès a causa de la resistència dels seus ciutadans a aprendre altres
idiomes que no fos el propi. Amb els anys, les velles glòries imperials i
colonials han anat desapareixent i el pes de França a Europa i al món s’ha anat
diluint. Avui en dia molt joves francesos parlen l’anglès fluidament i canvien
immediatament a aquest idioma quan detecten que el seu interlocutor és
estranger, encara que aquest els estigui parlant en l’idioma de Molière. A més
a més molts parisencs es presten a ajudar al turista quan el veuen dubitatiu en
una estació de metro o mig perdut cercant un monument. Ja a casa nostra, havent
comentat aquests fets amb una anglesa i una holandesa, que se’n feien creus,
vam arribar a la conclusió que els miracles existeixen i que els grans
fets com són els Jocs Olímpics ajuden a modificar la realitat social.
Vous êtes très gentille, madame Paris. Je suis enchanté de
vous connaître de nouveau.
Temples
París és ple de temples com la catedral de Notre-Dame, la Sainte-Chapelle, l’església de la Madeleine o la basílica del Sacré-Coeur, però sens dubte que el temple més admirat i visitat són les Galeries Lafayette, al bulevard Haussman.
Aquest centre de peregrinació està dedicat a Sant Consumisme. Totes les grans marques de qualsevol producte que puguis emportar-te en una bossa amb nanses estan aquí. La majoria de turistes només aspiren a guanyar-se el cel arribant a l’acolorida cúpula per fotografiar-se davant d’ella i sortir després a la seva terrassa per admirar l’sky line de la ciutat, però abans el diable et fa passar per múltiples temptacions en forma de perfums, joies, dolços o roba interior on es fa necessari l’ús de la temprança.
Tanmateix, la majoria dels devots de les santes galeries es conformen amb un típic record parisenc amb la torre Eiffel com a motiu sabedors que ho estan pagant més car del compte, però satisfets de col·laborar amb el manteniment de l’edifici, del seu enllumenat i decoració i del nivell de vida dels seus propietaris, que segur que Déu en un futur els tindrà en la seva glòria.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada