Marrakech, un oasi en mig del desert

Un grup de vuit amics -quatre parelles- hem aprofitat el pont del Pilar per fer una incursió al Marroc. Era la nostra primera visita a un país de cultura àrab. Probablement no serà l'última.

Marrakech és una ciutat que genera sensacions contradictòries. És tradicional i moderna alhora i en ella poden conviure des de la dóna tapada de dalt a baix amb una burka de color negrefins a la jove vestida a l’occidental amb talons, faldilla curta, samarreta curta ensenyant el melic i maquillada i pentinada a l’europea.

La seva medina és més que notable, plena de vida, de colors, d’olors, de sorolls que són una festa per als sentits però que no sempre resulten agradables. Una ciutat que combina els barris de luxe amb camps de golf amb la pobresa dels captaires utilitzant nens permanentment dormits. La circulació de Marrakech és caòtica i la prioritat del trànsit la té el fort sobre el dèbil, és a dir, que primer van els camions, autocars i autobusos, després els cotxes, els cotxes de cavalls i les motos, segueixen els carros tirants per persones i finalment els vianants que no poden estar segurs ni travessant per un dels pocs passos zebres de la ciutat.

Tinc la impressió que aquesta ciutat -i per extensió el Marroc- compleix la funció de frontera entre els camps i el desert, entre la muntanya i el mar, entre l’Africa subsahariana i Europa però sobre tot entre occident i orient amb tot el que comporta aquests conceptes molt més enllà de límits geogràfics. I resulta que les gents d’aquesta ciutat són amables, tranquil·les i pacífiques trencant els tòpics incrustats en la nostra cultura profundament antimusulmana.

Ara bé, el que més m’ha molestat ha estat la forma de compra als socs de la medina: sigui quin sigui el preu convingut mai em trec la sensació d’haver estat estafat cosa, d’altra banda, força probable coneixent les meves dots de regatejador. També molesta tanta gent disposada a demanar almoina per una foto a la plaça Yemaa el Fna. Però s’ha d’assumir que som turistes, és a dir, euros que caminen, i que anem perdent part del botí conforme avancem entre els carrerons de la medina.

Un dels elements que més m’ha cridat l’atenció és la hispanofília de la societat marrakich. No es tracta només que les samarretes de futbol que llueixen els joves són majoritàriament les de la lliga espanyola amb una clara majoria del Barça sinó que veus que la cultura tradicional de Marraquech està incrustada de la cultura andalusí: els palaus dels governants dels segle XIX són recreacions de l’arquitectura nazarí del regne de Granada amb els mateixos patis, fonts, rajoles, marqueteria, decoració de guix. Però també podríem dir-ho al revés, és a dir, que la cultura hispana i particularment andalusa és deutora de la cultura nord-africana berber: el disseny de les catifes em recorden algunes de les que he vist a l’Alpujarra, les seves joies són com les que llueixen les dones de Trujillo a les festes i els seus pastissos s’assemblen a alguns dels nostres.

Tothom sap que a les societats musulmanes el consum d’alcohol està molt mal vist i en la majoria de restaurants ni els ofereixen. No obstant al Marroc es cultiva raïm i es fa vi i es serveixen cerveses i vins en determinats locals, especialment els destinats a turistes. Encara en l’apartat de vicis: es fuma molt poc. Al carrer és estrany veure fumar i els pocs que ho feien havien comprat el cigarret al detall, vull dir que havien comprat un de sol.

Resumint, visitar Marrakech ha estat una agradable sorpresa per a mi i considero que és un viatge molt recomanable per a tots els que som hereus d’una cultura islamofòbica com és l’occidental en general i la hispana en particular.