El matrimoni Woevodsky em genera sentiments contradictoris. D’una banda, d’admiració per la seva obra fonamental, és a dir, la finca Cap Roig, a Calella de Palafrugell, però també de rebuig perquè representen tot allò que molts de nosaltres repudiem: classisme, elitisme i conservadorisme.
Nicolai Woevosdky (1888-1974) va pertànyer a una nissaga
militar i aristocràtica i el seu pare va arribar a ser ministre de Marina del
tsar Nicolai II. Tant ell com els seus quatre germans varen estudiar en
l’acadèmia militar i lluitaren a la Gran Guerra contra els alemanys i també a
la guerra civil Russa contra els bolxevics, excepte Nicolai que es va quedar
residint a Londres. No obstant això, ell mai no va renunciar a la seva filiació
monàrquica i aristocràtica. De fet, va conservar l’espasa donada directament
pel tsar “per la seva valentia” com la més preuada de les seves possessions. Es
va casar amb la filla d’una família d’origen noble i van tenir dos fills. Sigui
per protegir-lo de la guerra o per millor servir a la pàtria, durant la I
Guerra Mundial va ser destinat a Londres, la qual cosa canviarà el seu destí,
com veurem més endavant.
Dorothy Webster (1888-1980) va ser una senyoreta amb
possibles, ben educada i malcriada, perfectament adaptada a la bona vida i gens
disposada a patir escassetat de diners. Mai li va mancar la iniciativa ni
l’esperit aventurer. De jove va viatjar pel Carib, Egipte i Europa. Va ser
membre de la “jet society” londinenca on es movia com a peix a l’aigua. Es va
casar als vint-i-un anys amb Ian Dennnistoun, oficial de la Guàrdia de
Granaders, amic dels diners, el bon viure i les faldilles alienes a més de les
pròpies. Ella tampoc va fer fàstics a altres pantalons, a més dels del seu
marit, i era perfectament capaç de col·leccionar-los a parells. Coneixem força
bé una part important de la seva biografia sentimental mercè a la demanda
judicial contra el seu ja exmarit. Gràcies al que allà va sortir a la llum
pública, sabem que el principal objectiu de la parella era prosperar pels
mitjans que fossin necessaris que en el cas de tots dos fou els serveis de
llit, més en el sentit de desfer-los que en el d’abillar-los. Gràcies a aquesta
pesada càrrega, ella va aconseguir del seu principal amant, el general Sir John
Cowans, promocions militars per al seu marit i còmodes serveis a Sa Graciosa
Majestat en despatxos ben allunyats dels fronts de guerra.
Per què desfer tan beneficiosa societat?, devien pensar,
però al seu marit la vida l’oferiria meravelloses sorpreses en forma de feixos
de bitllets gràcies a l’amor d’una rica i famosa vídua, la comtessa Carnarvon,
dels quals diners el cavaller va caure profundament enamorat. La gelosia per
aquest cop de fortuna del seu exmarit que, a més, provenia de la que havia
estat la seva millor amiga i mecenes particular, va acabar en un molt
publicitat judici. La demandant exigia al seu exmarit gratar-se la bossa com a
compensació als serveis prestats i el demandat va respondre contractant el
millor advocat de Londres, l’estratègia del qual va consistir a demostrar la
immoralitat de la senyora Webster que no li va quedar una altra sortida que
ratificar els fets. Malgrat tot, el judici no li va anar malament i va
aconseguir una bona picossada. Per contra, la sentència social va ser
implacable: culpable de lesa culpabilitat. Entre l’aristocràcia britànica no
estava mal vist tenir vicis, però ventar-los públicament era intolerable. Així,
doncs, el veredicte va consistir a fer el buit a la senyora Webster i al seu
nou i flamant marit, Nicolai Woevodsky, que també havia passat per un procés de
divorci més discret, però que l’havia allunyat del cercle de russos blancs
exiliats. Com que el seu ecosistema social es negava a continuar finançant-los,
van haver de fer bullir l’olla en altres indrets. La compensació econòmica pel
seu divorci podia semblar que els havien fet rics en un país pobre, però podien
acabar ràpidament pobres en un país ric.
Van provar fortuna a la Rivière francesa, però el sistema
postal, el telègraf, el telèfon, el tren, els vaixells ràpids i la premsa feia temps que s’havien
inventat i relacionar-se amb els proscrits no donava prestigi, més aviat tot el
contrari. Així que, com Ulisses vorejant la Mediterrània castigat per Posidó
per fer el burro provocant-lo gratuïtament, els Woevodsky voltaren per tot el
Mare Nostrum a la recerca d’un espai bo, bonic i barat on aposentar els seus
reials. Si Ulisses va navegar amb un simple veler, la nostra parella ho feia en
un espectacular cotxe esportiu descapotable vermell, un Torpedo Voisin. Quan la
fortuna somriu és bo compartir-lo amb la gent, devien pensar, confonent el verb
compartir amb el d’exhibir que tot i que sona semblant no són exactament el
mateix. Els desconcertats nàufrags escodrinyaren per les costes franceses,
italianes, croates i fins i tot s’atreviren a creuar les columnes d’Hèrcules i,
Gibraltar enllà, cercaren la seva Ítaca en terres portugueses, però fou en va.
Desesperats i capcots, arribaren a Barcelona on al discret hotel Ritz els
parlaren d’un nou indret que s’estava posant de moda: la Costa Brava. La seva
perseverança i la sort els van conduir a Calella de Palafrugell i fou un amor a
primera vista. Per fi havien trobat la nova Ítaca i, com Ulisses, van arribar
per quedar-se per sempre més, o quasi. Aquí comença una nova i llarguíssima
etapa on els esforços del matrimoni derivaren cap a la terra en forma d’una
finca de disset hectàrees que ho podia ser tot, però que, d’entrada, no era una
altra cosa que terres improductives i difícils de treballar.
Cal recordar que Ulisses va tornar a casa seva força
atrotinat i el primer que el va reconèixer va ser el seu vell gos el qual ho
devia endevinar per la ferum del viatger. Una vegada allà, encara li van quedar
forces per a matar tots i cadascú dels pretendents de Penèlope i del tron del
reietó llargament absent. El matrimoni Woevodsky, en canvi, va arribar a terres
empordaneses a la seva trentena llarga i tenien tot un futur per endavant. Els
“russos”, com aviat serien anomenats, podien semblar rics i, de fet, ho eren
per als estàndards catalans de l’època, però no es podien escapolir de la maledicció
divina de treballar amb la suor del seu front i de parir amb dolor. D’aquesta
última penalitat, la senyora Woevodsky es va lliurar, però de la primera, no.
Així que no els va tocar altra que guanyar-se les garrofes i no els faltaren ni
la intel·ligència ni les habilitats ni la necessitat de fer-ho. Ell era un bon
dissenyador de coses: d’avions, per exemple, i de cases, tot i que no tenia
títols que l’avalessin. I ella era una excel·lent decoradora i dissenyadora de
jardins. I això es dedicaren. A això i a intentar crear una urbanització de
luxe a la seva nova propietat de Cap Roig. No aconseguiren fer de promotors,
però sí que obtingueren alguns encàrrecs de gent amb un alt poder adquisitiu
que volien fer-se segones residències a la Costa Brava. La seva petjada
arquitectònica ha quedat en la nostra geografia física i literària a les cases
de Can Sanià (Palamós), el castell Madeleine (Calonge) o la casa Audouard
(Calella de Palafrugell) gràcies a la qual avui tenim voltes a banda i banda de
Port Bo i no només les de les Voltes Velles. Tan sols per això últim,
l’aportació dels “russos” ha valgut la pena. Tanmateix, la seva principal contribució,
l’obra de la seva vida, el fet que mereix el seu reconeixement públic és la
finca de Cap Roig.
Allà estaven perfectament definides les feines de la
parella: ell va dissenyar la part arquitectònica i ella el jardí. El
castell-residència era la part central del conjunt. Havia de ser l’habitatge dels
senyors Woevodsky, però no van viure mai allà perquè no tingueren prou recursos
fins el final de la seva existència quan ja no era convenient fer-ho.
Estilísticament pertany al moviment eclèctic que és una forma asèptica de dir
que va agafar d’ací i d’allà per ajuntar-los amb més o menys gràcia. I quan
parlo d’agafar no ho faig exclusivament referint-me a les idees, que també,
sinó físicament en forma d’elements arquitectònics d’època medieval o moderna
de dubtós i desconegut origen. Quan el castell va començar a construir-se, a
Catalunya aquell estil ja havia estat superat pel modernisme, primer, i pel
noucentisme, després. Encara era més extemporani quan es va finalitzar als anys
setanta gràcies a un acord amb la Caixa de Girona que els van salvar de la
pobresa o de la necessitat de vendre Cap Roig a alguna immobiliària per a major
glòria de l’universalment conegut model turístic espanyol que és capaç de
treure més metres quadrats construïts que enlloc més.
El jardí és el cor de Cap Roig. El jardí i el paisatge amb qui
està íntimament relacionat. Aquest fou el regne de Dorothy Webster. Sota la
seva direcció i amb la seva inesgotable energia es va dissenyar i construir un
jardí d’estil anglès on les plantes es mesclen amb l’escenografia natural de
forma superba. Les espècies seleccionades foren, sobre tot, les de clima
mediterrani provinents de tot el món: Califòrnia, Xile, Austràlia i Sudàfrica a
més a més de les pròpies de la nostra pròpia regió climàtica. El resultat és un
jardí en un paisatge natural domesticat amb camins, miradors i terrasses on les
més de vuit-centes espècies es potencien mútuament i fan lluir el bosc, els
cingles i el mar.
Cal dir que si bé ells són els principals responsables de
l’èxit, s’han d’afegir dues institucions més: la Caixa de Girona i la Caixa d’Estalvis
i de Pensions de Barcelona, “la Caixa”. La primera fou la que salvà al
Woevodsky de la ruïna i permeté la finalització dels edificis mitjançant
l’acord de 1969 pel qual cedien Cap Roig a canvi d’una generosa pensió i altres
compromisos. A l’altra institució Cap Roig li va arribar de rebot a
conseqüència de la crisi financera de 2010 quan “la Caixa” absorbí la Caixa de
Girona. Cal dir que ha estat una sort perquè aquesta empresa ha redoblat
l’aposta invertint en millores i potenciant el festival de Cap Roig, que és una
mena de pagament que ha de fer el jardí per a poder mantenir-se i millorar. Els
concerts s’adiuen molt bé a l’esperit dels Woevodsky, que estan enterrats allà
mateix, ja que no deixa de ser un punt de trobada de la burgesia catalana amb
l’excusa de la música, però que s’ho passen tant o millor menjant, bevent i
xerrant entre ells abans i després de les actuacions. Veient a aquest públic,
segur que els “russos” no poden deixar de comparar el mediocre vestuari d’estiu
de la “nostra” elit amb les elegants pameles i vestits que es llueixen a les
carreres de cavalls d’Ascot. La ganyota de supèrbia i menyspreu està garantida.
Text: Argemir González
Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram
