El salt del Gavatxo

Entre Colera i Portbou s’aixequen unes imponents cingleres. El salt dels Gavatxos és la més prominent d’elles i cau en vertical al mar. Les pedres d’aquests indrets són fosques i malgrat que el sol es reflecteixi en elles mai aconsegueix treure’ls cap mena de brillantor. Quatre pins i dos matolls decoren el seu entorn sent l’única vegetació que ha sobreviscut als freqüents incendis que assolen la comarca. Abans aquestes muntanyes eren més transitades, però avui en dia només travessen el coll del Frare qui vol gaudir de les seves pronunciades corbes, com els motoristes i els ciclistes.

Salt del Gavatxo

El salt dels Gavatxos deu el seu nom a una llegenda. Expliquen que durant la retirada de les tropes napoleòniques uns colerencs capturaren uns quants soldats francesos, és a dir, gavatxos, i els executaren fent-los saltar pel penya-segat que des de llavors se’l coneix amb aquest nom. Vaja, que és una moderna versió de la Chanson de Roland, però en format discret. Les relacions entre els comtats catalans, després la Corona d’Aragó i, finalment, el regne d’Espanya i França no han estat mai fàcils. No sé si alguna vegada hi ha hagut amor, però molt sovint sí que hi ha sorgit odi, com il·lustra a la perfecció la llegenda -i, per tant, falsa història- abans referida. De mitjana, França ha envaït Catalunya una vegada per segle. Ara ja van endarrerits doncs des dels Cent-mil Fills de Sant Lluis de 1823 que no tenim notícies d’ells...

Estació de Portbou

Al segle XX les nostres relacions van canviar profundament. Per exemple, el 1939 la República francesa va acollir als refugiats republicans espanyols. És cert que aquests últims esperaven ser rebuts amb els braços oberts i l’únic que van trobar obert de bat a bat van ser les seves platges: a la intempèrie, a ple hivern, enclaustrats entre el mar i les tanques de filferro i vigilats per mercenaris senegalesos. És una història trista i que hauria de fer avergonyir als francesos... si la coneguessin, però les grans nacions com la francesa necessiten mites positius, i si cal oblidar, s’oblida! I si cal inventar la història, s’inventa!

José Jesús Almuedo fotografiant el monòlit dedicat a Walter Benjamin

Després de la II Guerra Mundial les relacions amb França canviaren i d’allà començaren a arribar productes com el sucre, el cafè o el tabac que aquí escassejaven. En aquells temps la meva família política, sent com eren ferroviaris i de Portbou, es dedicaven al comerç al detall. És a dir, que es consagraren a l’estraperlo no per fer-se rics sinó amb el simple objectiu de sobreviure. Pocs anys després va començar una nova invasió francesa del nostre país, però aquesta vegada van canviar les cuirasses, espases i escuts per xancletes, banyadors i cremes solars. Encara perdura aquesta onada turística, sent majoritari l’estiuejant francès a l’Alt Empordà.

Amb l'actor i pintor Jicey Carina (Foto de José Jesús Almuedo)

A la terrassa d’un bar de Portbou, un amic i jo estàvem prenent un cafè i parlant del reportatge que estàvem fem sobre Walter Benjamin quan el client de la taula del costat es va mostrar interessat per l’equipament fotogràfic del meu company. Es tractava d’un simpàtic francès del sud i aviat es va presentar com a actor i enamorat del cinema espanyol i del nostre país en general. Parlava espanyol amb dificultat i va manifestar la intenció d’aprendre a parlar català i treballar a la indústria cinematogràfica d’aquí. Nosaltres ens el miràvem amb cert escepticisme quan explicava les pel·lícules i sèries en les que havia participat. De cop i volta, ens va informar que havia d'agafar el tren de tornada a Narbona i va marxar carregant un parell de grans bosses plenes de vi de Rioja, el seu preferit, i licors. Ja al restaurant indagàrem una mica sobre ell i, efectivament, es tractava de l'actor, guionista i pintor Jicey Carina que havia participat i fins i tot protagonitzat molts films i sèries com 1 peu + tard, Cruelle est la nuit o Los tres mosqueteros: D'Artagnan. Si abans érem nosaltres els que anàvem a comprar al sud de França, ara són ells que venen a comprar tabac, roba, benzina o alcohol a la Jonquera, a Figueres o, en un volum modestíssim, a Portbou.

Platja de Portbou

Tant de bo que aquestes pacífiques i benèfiques invasions d’anada i de tornada perdurin en el temps i que pobles tan allunyats dels grans centres turístics com Portbou i Colera se’n beneficiïn.

Els Woevodsky i Cap Roig

El matrimoni Woevodsky em genera sentiments contradictoris. D’una banda, d’admiració per la seva obra fonamental, és a dir, la finca Cap Roig, a Calella de Palafrugell, però també de rebuig perquè representen tot allò que molts de nosaltres repudiem: classisme, elitisme i conservadorisme.

Nicolai Woevosdky (1888-1974) va pertànyer a una nissaga militar i aristocràtica i el seu pare va arribar a ser ministre de Marina del tsar Nicolai II. Tant ell com els seus quatre germans varen estudiar en l’acadèmia militar i lluitaren a la Gran Guerra contra els alemanys i també a la guerra civil Russa contra els bolxevics, excepte Nicolai que es va quedar residint a Londres. No obstant això, ell mai no va renunciar a la seva filiació monàrquica i aristocràtica. De fet, va conservar l’espasa donada directament pel tsar “per la seva valentia” com la més preuada de les seves possessions. Es va casar amb la filla d’una família d’origen noble i van tenir dos fills. Sigui per protegir-lo de la guerra o per millor servir a la pàtria, durant la I Guerra Mundial va ser destinat a Londres, la qual cosa canviarà el seu destí, com veurem més endavant.

Dorothy Webster (1888-1980) va ser una senyoreta amb possibles, ben educada i malcriada, perfectament adaptada a la bona vida i gens disposada a patir escassetat de diners. Mai li va mancar la iniciativa ni l’esperit aventurer. De jove va viatjar pel Carib, Egipte i Europa. Va ser membre de la “jet society” londinenca on es movia com a peix a l’aigua. Es va casar als vint-i-un anys amb Ian Dennnistoun, oficial de la Guàrdia de Granaders, amic dels diners, el bon viure i les faldilles alienes a més de les pròpies. Ella tampoc va fer fàstics a altres pantalons, a més dels del seu marit, i era perfectament capaç de col·leccionar-los a parells. Coneixem força bé una part important de la seva biografia sentimental mercè a la demanda judicial contra el seu ja exmarit. Gràcies al que allà va sortir a la llum pública, sabem que el principal objectiu de la parella era prosperar pels mitjans que fossin necessaris que en el cas de tots dos fou els serveis de llit, més en el sentit de desfer-los que en el d’abillar-los. Gràcies a aquesta pesada càrrega, ella va aconseguir del seu principal amant, el general Sir John Cowans, promocions militars per al seu marit i còmodes serveis a Sa Graciosa Majestat en despatxos ben allunyats dels fronts de guerra.

Per què desfer tan beneficiosa societat?, devien pensar, però al seu marit la vida l’oferiria meravelloses sorpreses en forma de feixos de bitllets gràcies a l’amor d’una rica i famosa vídua, la comtessa Carnarvon, dels quals diners el cavaller va caure profundament enamorat. La gelosia per aquest cop de fortuna del seu exmarit que, a més, provenia de la que havia estat la seva millor amiga i mecenes particular, va acabar en un molt publicitat judici. La demandant exigia al seu exmarit gratar-se la bossa com a compensació als serveis prestats i el demandat va respondre contractant el millor advocat de Londres, l’estratègia del qual va consistir a demostrar la immoralitat de la senyora Webster que no li va quedar una altra sortida que ratificar els fets. Malgrat tot, el judici no li va anar malament i va aconseguir una bona picossada. Per contra, la sentència social va ser implacable: culpable de lesa culpabilitat. Entre l’aristocràcia britànica no estava mal vist tenir vicis, però ventar-los públicament era intolerable. Així, doncs, el veredicte va consistir a fer el buit a la senyora Webster i al seu nou i flamant marit, Nicolai Woevodsky, que també havia passat per un procés de divorci més discret, però que l’havia allunyat del cercle de russos blancs exiliats. Com que el seu ecosistema social es negava a continuar finançant-los, van haver de fer bullir l’olla en altres indrets. La compensació econòmica pel seu divorci podia semblar que els havien fet rics en un país pobre, però podien acabar ràpidament pobres en un país ric.

Van provar fortuna a la Rivière francesa, però el sistema postal, el telègraf, el telèfon, el tren, els vaixells  ràpids i la premsa feia temps que s’havien inventat i relacionar-se amb els proscrits no donava prestigi, més aviat tot el contrari. Així que, com Ulisses vorejant la Mediterrània castigat per Posidó per fer el burro provocant-lo gratuïtament, els Woevodsky voltaren per tot el Mare Nostrum a la recerca d’un espai bo, bonic i barat on aposentar els seus reials. Si Ulisses va navegar amb un simple veler, la nostra parella ho feia en un espectacular cotxe esportiu descapotable vermell, un Torpedo Voisin. Quan la fortuna somriu és bo compartir-lo amb la gent, devien pensar, confonent el verb compartir amb el d’exhibir que tot i que sona semblant no són exactament el mateix. Els desconcertats nàufrags escodrinyaren per les costes franceses, italianes, croates i fins i tot s’atreviren a creuar les columnes d’Hèrcules i, Gibraltar enllà, cercaren la seva Ítaca en terres portugueses, però fou en va. Desesperats i capcots, arribaren a Barcelona on al discret hotel Ritz els parlaren d’un nou indret que s’estava posant de moda: la Costa Brava. La seva perseverança i la sort els van conduir a Calella de Palafrugell i fou un amor a primera vista. Per fi havien trobat la nova Ítaca i, com Ulisses, van arribar per quedar-se per sempre més, o quasi. Aquí comença una nova i llarguíssima etapa on els esforços del matrimoni derivaren cap a la terra en forma d’una finca de disset hectàrees que ho podia ser tot, però que, d’entrada, no era una altra cosa que terres improductives i difícils de treballar.

Cal recordar que Ulisses va tornar a casa seva força atrotinat i el primer que el va reconèixer va ser el seu vell gos el qual ho devia endevinar per la ferum del viatger. Una vegada allà, encara li van quedar forces per a matar tots i cadascú dels pretendents de Penèlope i del tron del reietó llargament absent. El matrimoni Woevodsky, en canvi, va arribar a terres empordaneses a la seva trentena llarga i tenien tot un futur per endavant. Els “russos”, com aviat serien anomenats, podien semblar rics i, de fet, ho eren per als estàndards catalans de l’època, però no es podien escapolir de la maledicció divina de treballar amb la suor del seu front i de parir amb dolor. D’aquesta última penalitat, la senyora Woevodsky es va lliurar, però de la primera, no. Així que no els va tocar altra que guanyar-se les garrofes i no els faltaren ni la intel·ligència ni les habilitats ni la necessitat de fer-ho. Ell era un bon dissenyador de coses: d’avions, per exemple, i de cases, tot i que no tenia títols que l’avalessin. I ella era una excel·lent decoradora i dissenyadora de jardins. I això es dedicaren. A això i a intentar crear una urbanització de luxe a la seva nova propietat de Cap Roig. No aconseguiren fer de promotors, però sí que obtingueren alguns encàrrecs de gent amb un alt poder adquisitiu que volien fer-se segones residències a la Costa Brava. La seva petjada arquitectònica ha quedat en la nostra geografia física i literària a les cases de Can Sanià (Palamós), el castell Madeleine (Calonge) o la casa Audouard (Calella de Palafrugell) gràcies a la qual avui tenim voltes a banda i banda de Port Bo i no només les de les Voltes Velles. Tan sols per això últim, l’aportació dels “russos” ha valgut la pena. Tanmateix, la seva principal contribució, l’obra de la seva vida, el fet que mereix el seu reconeixement públic és la finca de Cap Roig.

Allà estaven perfectament definides les feines de la parella: ell va dissenyar la part arquitectònica i ella el jardí. El castell-residència era la part central del conjunt. Havia de ser l’habitatge dels senyors Woevodsky, però no van viure mai allà perquè no tingueren prou recursos fins el final de la seva existència quan ja no era convenient fer-ho. Estilísticament pertany al moviment eclèctic que és una forma asèptica de dir que va agafar d’ací i d’allà per ajuntar-los amb més o menys gràcia. I quan parlo d’agafar no ho faig exclusivament referint-me a les idees, que també, sinó físicament en forma d’elements arquitectònics d’època medieval o moderna de dubtós i desconegut origen. Quan el castell va començar a construir-se, a Catalunya aquell estil ja havia estat superat pel modernisme, primer, i pel noucentisme, després. Encara era més extemporani quan es va finalitzar als anys setanta gràcies a un acord amb la Caixa de Girona que els van salvar de la pobresa o de la necessitat de vendre Cap Roig a alguna immobiliària per a major glòria de l’universalment conegut model turístic espanyol que és capaç de treure més metres quadrats construïts que enlloc més.

El jardí és el cor de Cap Roig. El jardí i el paisatge amb qui està íntimament relacionat. Aquest fou el regne de Dorothy Webster. Sota la seva direcció i amb la seva inesgotable energia es va dissenyar i construir un jardí d’estil anglès on les plantes es mesclen amb l’escenografia natural de forma superba. Les espècies seleccionades foren, sobre tot, les de clima mediterrani provinents de tot el món: Califòrnia, Xile, Austràlia i Sudàfrica a més a més de les pròpies de la nostra pròpia regió climàtica. El resultat és un jardí en un paisatge natural domesticat amb camins, miradors i terrasses on les més de vuit-centes espècies es potencien mútuament i fan lluir el bosc, els cingles i el mar.  

Cal dir que si bé ells són els principals responsables de l’èxit, s’han d’afegir dues institucions més: la Caixa de Girona i la Caixa d’Estalvis i de Pensions de Barcelona, “la Caixa”. La primera fou la que salvà al Woevodsky de la ruïna i permeté la finalització dels edificis mitjançant l’acord de 1969 pel qual cedien Cap Roig a canvi d’una generosa pensió i altres compromisos. A l’altra institució Cap Roig li va arribar de rebot a conseqüència de la crisi financera de 2010 quan “la Caixa” absorbí la Caixa de Girona. Cal dir que ha estat una sort perquè aquesta empresa ha redoblat l’aposta invertint en millores i potenciant el festival de Cap Roig, que és una mena de pagament que ha de fer el jardí per a poder mantenir-se i millorar. Els concerts s’adiuen molt bé a l’esperit dels Woevodsky, que estan enterrats allà mateix, ja que no deixa de ser un punt de trobada de la burgesia catalana amb l’excusa de la música, però que s’ho passen tant o millor menjant, bevent i xerrant entre ells abans i després de les actuacions. Veient a aquest públic, segur que els “russos” no poden deixar de comparar el mediocre vestuari d’estiu de la “nostra” elit amb les elegants pameles i vestits que es llueixen a les carreres de cavalls d’Ascot. La ganyota de supèrbia i menyspreu està garantida.

Text:              Argemir González

Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram

Criatures!

L’àrea de gronxadors estava buida a aquella hora del matí i la meva neta jugava tota sola anant d’una joguina a una altra, però aviat va arribar un nen una mica més petit i, en tot cas, més primet i es va apropiar del tobogan no deixant-la pujar més. No passa res, devia pensar ella, perquè sense dir res va canviar a una gran flor de fusta amb el centre buit on es fiquen els nens i somien que són flors o ves a saber què. Tanmateix, va arribar un segon nen, es va ficar dintre i, ostensiblement, li va fer entendre que allà només hi cabia un i que ella era la que sobrava. Criatures!, vaig pensar.

Pocs dies després estava gronxant a la neta en un altre parc on també jugaven a futbol uns nens d’uns onze o dotze anys. De cop i volta dos van començar a barallar-se donant-se cops de puny. Els adults del voltant ens vam posar alerta per si feia falta actuar com a àrbitres, però no va caldre: el més fort va perdonar el més dèbil una última i ignominiosa bufetada i va continuar jugant a pilota. Vaig observar el perdedor i vaig entendre que aquell esguard d’odi l’estaria perseguint durant molt de temps. Bé, són criatures. Ja li passarà.

En un carrer estret dues parelles caminen en sentit contrari. Hi ha un cotxe mal aparcat i és necessari que una d’elles deixi passar a l’altre, però ells són joves i forts i no veuen la necessitat de ser ben educats així que tots quatre passen a l’hora xocant-se lleument. Els dos mascles es giren indignats i es miren desafiantment durant uns eterns segons fins que les femelles-àrbitres els estiren la màniga i continuen caminant i tal dia farà tants anys. No sigueu criatures, els devien dir.

En un ple de l’ajuntament del meu municipi -o de qualsevol, tant es val- la sessió està sent verbalment violenta. En acabar un dels regidors de l’equip de govern s’aproxima al president del partit opositor i insulta al seu representant a la institució. Aviat l’agreujat i presumptament també amenaçat se n’assabenta i el tema acaba als jutjats on un jutge haurà de determinar la veracitat i la gravetat dels fets. És probable que el càstig sigui posar-los de cara a la paret durant el següent ple a tots dos o només a un dels dos, això està per veure. I és que són com criatures!

L’àrea de gronxadors estava buida a aquella hora del matí i la meva neta jugava tota sola anant d’una joguina a una altra, però aviat va arribar un nen una mica més petit i, en tot cas, més primet i es va apropiar del tobogan no deixant-la pujar més. No passa res, devia pensar ella, perquè sense dir res va canviar a una gran flor de fusta amb el centre buit on es fiquen els nens i somien que són flors o ves a saber què. Tanmateix, va arribar un segon nen, es va ficar dintre i, ostensiblement, li va fer entendre que allà només hi cabia un i que ella era la que sobrava. Criatures!, vaig pensar.

Pocs dies després estava gronxant a la neta en un altre parc on també jugaven a futbol uns nens d’uns onze o dotze anys...

Diuen que Blanes estima les bicis

L’ajuntament de Blanes ha aprovat una moció on es compromet a afavorir l’ús de la bicicleta. Dels vint-i-un regidors, dinou han votat favorablement i els dos restants han buscat excuses però sense atrevir-se a fer-ho en contra. Aplaudeixo la iniciativa i la quasi unanimitat. Les propostes són molt concretes i no només una lloança genèrica i buida de contingut a les bondats d’aquest tipus de transport sostenible. Si es fa realitat el que allà es diu, hi haurà una millora de la senyalització horitzontal i vertical, un augment de les zones d’aparcament i l’ús de vies contra direcció. Benvingudes siguin totes aquestes idees, però trobo a faltar els més difícils: el disseny i la implementació de nous carrils bici o polítiques de pacificació de trànsit on l’ús de la bici sigui segur.

En general, les polítiques de millora ambiental, com aquesta, avui en dia tenen molt bona premsa. No era així fa uns lustres quan es van començar a implantar els primers carrils bici a Blanes. De fet, aquells primers quilòmetres no només van tenir l’oposició tancada i primitiva de tota l’oposició conservadora sinó també la d’un dels membres de l’equip de govern progressista, justament del mateix partit que ara enarbora la bandera de la promoció de l’ús de la bicicleta a Blanes. Finalment, va ser el llavors alcalde Josep Marigó que va salvar aquells primers quilòmetres de vies malgrat la moció en contra de tota l’oposició i l’esmentat partit de govern. Tot i haver guanyat el plantejament que demanava el seu desmantellament, l’alcalde es va negar a fer-ho i va reptar als partits que havien votat la proposta a presentar una moció de censura en contra seva.

Els arguments desfavorables als carrils bici ja han quedat obsolets: que si trauran places d’aparcament, que si són perillosos, que si ningú els farà servir... Després d’aquell primer impuls, no es van fer ni un quilòmetre més durant dècades i les polítiques de la promoció del seu ús van anar llanguint-se fins a gairebé desaparèixer. També d’aquella època és l’afirmació d’un regidor de l’oposició conservadora que ell estava a favor de les polítiques ambientalistes, però que la gent encara no estava preparada per acceptar-les. I és que es necessita molt de convenciment i molta insistència per transformar la realitat ni que sigui per millorar-la, ni que sigui amb tothom a favor. A fer política s’ha d’anar a defensar el teu model de societat i a canviar la realitat si la teva proposta ho exigeix i t’han votat per fer-ho. I això ha de ser així malgrat que la gent no estigui preparada, malgrat que molta gent et critiqui.

Desitjo la millor de les fortunes als encarregats de fer realitat la moció i voldria recordar-los -tot i que estic segur que ja ho saben- que la promoció de l’ús de la bicicleta s’ha d’emmarcar en un context més general de mobilitat sostenible, per la qual cosa ha d’anar acompanyada de la millora del transport urbà (responsabilitat municipal) i interurbà, de la transformació de carrers en ús prioritari de vianants i en la pacificació del trànsit rodat. 

 

Catalunya bruteja

 La Trinitat hinduista o Trimurti està composta per tres déus. Bramha és el déu de la creació de l’univers i Visnu s’encarrega de conservar-lo. Tanmateix, hi ha un tercer déu, el salvatge Siva, que destrueix l’univers perquè el cicle torni a començar.

Catalunya bruteja. Això és una evidència la qual no cal demostració, només necessitem ulls. Als carrers dels nostres municipis i ciutats podem trobar carrers bruts, pintades a les parets que en són de tot excepte artístiques o excrements de gossos. Si passeges pels boscos, inevitablement trobaràs al costat de carreteres i camins alguns indrets on s’acumula tota mena de residus provinent d’obres o renovacions de les cases de l’entorn. Malgrat que la partida de recollida d’escombraries i neteja viària és la més important de qualsevol ajuntament, els nostres pobles mai aconsegueixen estar nets. És probable que en alguns municipis la feina es faci malament i que sigui necessari augmentar els diners dedicats a mantenir els nostres carrers en bon estat de salubritat. Tanmateix, constato que, en general, hi ha un bon sistema de recollida d’escombraries, que els escombraires passen regularment pels nostres carrers i que a la majoria dels municipis hi ha un punt de recollida de residus especials per les runes, els mobles vells o els electrodomèstics obsolets.

Durant un curt període de quatre anys vaig ser regidor de medi ambient -entre altres atribucions- del meu municipi. Aviat l’oposició va trobar un punt feble per atacar la meva gestió i des del començament del mandat van crear el “mantra” que el poble estava brut. És molt difícil desmentir aquesta afirmació perquè tots els pobles sempre tenen un punt de desendreçats, facis el que facis, i perquè no existeix un barem per mesurar la netedat dels pobles sinó que és totalment subjectiu: a uns els pot semblar que està prou bé i a d’altres que és un nivell insuportable. Per ser justos amb nosaltres mateixos, ciutadans catalans dels anys vint del segle XXI, hem de saber ponderar la situació: mai hem estat més bé que ara quant a la neteja. Si mirem enrere sense fer-nos trampes a nosaltres mateixos, podrem recordar carrers permanentment sense netejar, bosses d’escombraries sense recollir en qualsevol racó, excrements d’animals i persones arreu, lleres de rius i rieres convertides en abocadors de runes i boscos plens de residus de tota mena. El que passa és que ara el nivell d’exigència és molt superior.

En la meva opinió per aconseguir que Catalunya estigui més neta la solució no és dedicar més diners sinó canviar els nostres hàbits. ¿Estem segurs que volem dedicar més euros dels nostres impostos a la neteja fins a assolir tenir un escombriaire a cada carrer dotze hores al dia? ¿No seria molt millor educar a la ciutadania per a evitar embrutir, responsabilitzar-la de mantenir net el seu espai públic més immediat i multar a qui incompleixi la normativa?

Al carrer de l’Església d’un petit poble de la nostra costa, la senyora Àngels té els parterres exteriors de casa seva plens de plantes i el seu tram de carrer net com una patena. A més, manté impol·luta i enjardinada una àrea pública de davant de casa seva. Allà hi ha un banc on de tant en tant sec per descansar i des d’on vaig aprofitar per felicitar-la. Llavors ella va aprofitar per queixar-se d’alguns veïns incívics i del nou alcalde que encara no l’havia arranjat els desperfectes del jardí malgrat que li ho va prometre en campanya electoral. Durant la conversa va dir una cosa molt important: mantenia així el lloc perquè estimava molt el seu poble. La senyora Àngels, sense saber-ho, em va donar resposta a l’enigma hinduista de la Trinitat: si bé Siva destrueix l’univers, ja estan Bramha per tornar-lo a crear i Visnu per a conservar-lo i pobres d’ells si no ho fan perquè la senyora Àngels s’encarregarà d’exigir-los-ho!

El futur de les esglésies

Al Pirineu d’Osca hi ha un petit poble anomenat Morillo de Tou que pertany al municipi d’Aínsa. Allà vaig estiuejar durant uns anys mentre les meves filles eren petites. Un fet curiós era que l’indret més concorregut a la nit era l’església. Exactament el pub “La Iglesia”. El poble havia estat abandonat durant molts anys a conseqüència de la construcció d’un pantà i el recinte religiós havia estat degudament dessacralitzat. Quan el poble va ser rehabilitat, l’antic edifici religiós va passar a tenir usos més prosaics com el descrit.

Basílica de Santa Maria (Castelló d'Empúries)

M’agraden les esglésies. De fet, cada vegada que visito un nou poble o torno a un de ja recorregut, una de les meves primeres activitats és anar a veure les que hi hagi. Analitzar l’exterior i l’interior dels nostres temples és com obrir una gran enciclopèdia que ens parla de la fe dels pobles, de l’arquitectura i de les arts plàstiques, però també de la història, de l’economia i de la societat. Tot està allà, ordenat per capes, unes vegades caòtiques i d’altres simples, perquè les llegim. Per fer-ho necessitarem coneixements previs, és clar. Igual que per gaudir d’un espectacle esportiu necessitem conèixer les regles de joc, per gaudir del nostre patrimoni religiós necessitem cultivar la nostra cultura. Tanmateix, sobre el que voldria reflexionar avui té tant a veure amb les persones com amb les pedres.

Retaule barroc de l'església de Santa Maria (Cadaqués)

El que més admiro de les esglésies, en especial les parroquials, és la seva política de portes obertes. Algú podria pensar que és un fet natural, però d’espontani no té res. Que em perdonin els catòlics si vaig errat, però sospito que l’obertura física de les portes és també un missatge apostòlic. L’Església catòlica, a diferència d’altres religions com la jueva o algunes de protestants que no necessiten fer proselitisme perquè es consideren el poble elegit i, en tot cas, ja s’ho farà Déu si vol convertir a algú, té un missatge universalista sent el poble elegit la humanitat sobre la qual té l’obligació d’intentar acollir-la al seu si.

Església de Santa Maria (Palamós)

Una vegada dins del temple, el personatge principal és el capellà titular de la parròquia que sovint m’acull amb una amable salutació o una mirada de benvinguda. Volen saber si he anat cercant consell o el perdó dels meus pecats, cosa que els ho agraeixo, però no, ja m’agradaria a mi tenir certituds sobre la vida eterna, el més enllà o la salvació de l’ànima. En canvi, les meves creences són molt més profanes i materialistes relacionades amb la terra -així, en minúscula, a on anirem a parar tots- i decorada amb idees universalistes i benintencionades que no aconsegueixen anar gaire lluny.

Crist sense creu (església parroquial de Sant Feliu de Guíxols)

Les esglésies solen estar netes, endreçades i, en general, ben conservades. Al darrere d’això hi ha persones que se’n preocupen. Homes i sobretot dones que obren i tanquen les portes, que acullen als fidels, que t’informen si preguntes, que fan possible una recollida oració o una breu visita turística. Pràcticament totes les nostres parròquies acumulen un riquíssim patrimoni artístic i cultural. Alguns exemples de la costa gironina serien la basílica gòtica de Santa Maria de Castelló d’Empúries o l’homònima de Cadaqués que atresora el magnífic retaule barroc. O, anant a les més recents creacions, els murals de Pilarín a l’ermita de Sant Joan Baptista de Blanes i el de Ramon Pujolboira i Catherine Bergsrud a l’església parroquial de Santa Anna de l’Estartit.

"Bateig de Jesús", obra de R. Pujolboira i C. Bergsrud a l'església de Santa Anna (L'Estartit)

Pel que fa als feligresos, és una evidència que es pot corroborar cada diumenge que es tracta d’una població envellida. Les generacions a partir dels anys seixanta i setanta, progressivament s’han anat secularitzant i, per tant, allunyant-se d’aquests edificis. Fins i tot una part molt important de catòlics són poc practicants, distanciant-se físicament d’ells. Què passarà d’aquí a pocs anys amb tot aquest patrimoni històric i artístic? Doncs no hi ha una resposta clara. Una possibilitat seria que una societat creixentment laica financi el seu manteniment a través de l’Estat. Imagino que el procés d’immatriculacions que l’Església catòlica espanyola ha fet durant els últims anys va en aquesta direcció. No els hi falten els arguments: aquests immobles han estat construïts per catòlics i, per tant, consideren que els hi pertanyen. S'hi afegeix el sentiment de greuge històric de les desamortitzacions del segle XIX que van ser una massiva apropiació de béns eclesiàstics (per cert, organitzat per catòlics i els seus béns comprats també per catòlics).

Capella modernista del Santíssim, església de Sant Romà (Lloret de Mar)

Tanmateix, hi ha una altra manera de veure-ho. La construcció de la majoria dels recintes per celebrar els oficis religiosos va ser producte d’un esforç econòmic de tota la societat a través de càrregues fiscals d’obligat compliment com el delme o producte dels ingressos pel monopoli de l’organització social de l’existència humana: naixement-bateig, entrada en l’edat adulta-primera comunió i confirmació, emparellament-matrimoni eclesiàstic i defunció-extremunció i enterrament en llocs sagrats. La conseqüència lògica d’aquest últim raonament és que els edificis en si mateix són un patrimoni col·lectiu i no només d’una part de la societat. Per tant, a la pregunta sobre qui s’ha de fer càrrec del gegantí i costós patrimoni artístic religiós, especialment l’arquitectònic, la resposta hauria de ser que el responsable és la societat en conjunt.

Església parroquial de Sant Pere (L'Escala)

Ara bé, hi ha múltiples possibilitats de com fer-ho realitat: des de la subvenció pública a fons perdut a canvi de la preservació i exposició dels béns patrimonials, com ja succeeix ara, fins a la secularització d’alguns dels espais religiosos adaptant-se a les necessitats reals dels feligresos i fent-se amb el màxim respecte envers els fidels i amb el seu acord explícit. De la mateixa manera que els temples pagans i les mesquites andalusís es van reconvertir en esglésies cristianes, potser en un futur no tan llunyà trobarem ben normal anar a la biblioteca municipal “Sant Elm”, al museu comarcal “Sant Pere” o a la ludoteca “Nostra Senyora de Montserrat” allà on abans hi havia centres religiosos.