Al Pirineu d’Osca hi ha un petit poble anomenat Morillo de Tou que pertany al municipi d’Aínsa. Allà vaig estiuejar durant uns anys mentre les meves filles eren petites. Un fet curiós era que l’indret més concorregut a la nit era l’església. Exactament el pub “La Iglesia”. El poble havia estat abandonat durant molts anys a conseqüència de la construcció d’un pantà i el recinte religiós havia estat degudament dessacralitzat. Quan el poble va ser rehabilitat, l’antic edifici religiós va passar a tenir usos més prosaics com el descrit.
M’agraden les esglésies. De fet, cada vegada que visito un nou poble o torno a un de ja recorregut, una de les meves primeres activitats és anar a veure les que hi hagi. Analitzar l’exterior i l’interior dels nostres temples és com obrir una gran enciclopèdia que ens parla de la fe dels pobles, de l’arquitectura i de les arts plàstiques, però també de la història, de l’economia i de la societat. Tot està allà, ordenat per capes, unes vegades caòtiques i d’altres simples, perquè les llegim. Per fer-ho necessitarem coneixements previs, és clar. Igual que per gaudir d’un espectacle esportiu necessitem conèixer les regles de joc, per gaudir del nostre patrimoni religiós necessitem cultivar la nostra cultura. Tanmateix, sobre el que voldria reflexionar avui té tant a veure amb les persones com amb les pedres.
El que més admiro de les esglésies, en especial les parroquials, és la seva política de portes obertes. Algú podria pensar que és un fet natural, però d’espontani no té res. Que em perdonin els catòlics si vaig errat, però sospito que l’obertura física de les portes és també un missatge apostòlic. L’Església catòlica, a diferència d’altres religions com la jueva o algunes de protestants que no necessiten fer proselitisme perquè es consideren el poble elegit i, en tot cas, ja s’ho farà Déu si vol convertir a algú, té un missatge universalista sent el poble elegit la humanitat sobre la qual té l’obligació d’intentar acollir-la al seu si.
Una vegada dins del temple, el personatge principal és el capellà titular de la parròquia que sovint m’acull amb una amable salutació o una mirada de benvinguda. Volen saber si he anat cercant consell o el perdó dels meus pecats, cosa que els ho agraeixo, però no, ja m’agradaria a mi tenir certituds sobre la vida eterna, el més enllà o la salvació de l’ànima. En canvi, les meves creences són molt més profanes i materialistes relacionades amb la terra -així, en minúscula, a on anirem a parar tots- i decorada amb idees universalistes i benintencionades que no aconsegueixen anar gaire lluny.
Les esglésies solen estar netes, endreçades i, en general, ben conservades. Al darrere d’això hi ha persones que se’n preocupen. Homes i sobretot dones que obren i tanquen les portes, que acullen als fidels, que t’informen si preguntes, que fan possible una recollida oració o una breu visita turística. Pràcticament totes les nostres parròquies acumulen un riquíssim patrimoni artístic i cultural. Alguns exemples de la costa gironina serien la basílica gòtica de Santa Maria de Castelló d’Empúries o l’homònima de Cadaqués que atresora el magnífic retaule barroc. O, anant a les més recents creacions, els murals de Pilarín a l’ermita de Sant Joan Baptista de Blanes i el de Ramon Pujolboira i Catherine Bergsrud a l’església parroquial de Santa Anna de l’Estartit.
Pel que fa als feligresos, és una evidència que es pot corroborar cada diumenge que es tracta d’una població envellida. Les generacions a partir dels anys seixanta i setanta, progressivament s’han anat secularitzant i, per tant, allunyant-se d’aquests edificis. Fins i tot una part molt important de catòlics són poc practicants, distanciant-se físicament d’ells. Què passarà d’aquí a pocs anys amb tot aquest patrimoni històric i artístic? Doncs no hi ha una resposta clara. Una possibilitat seria que una societat creixentment laica financi el seu manteniment a través de l’Estat. Imagino que el procés d’immatriculacions que l’Església catòlica espanyola ha fet durant els últims anys va en aquesta direcció. No els hi falten els arguments: aquests immobles han estat construïts per catòlics i, per tant, consideren que els hi pertanyen. S'hi afegeix el sentiment de greuge històric de les desamortitzacions del segle XIX que van ser una massiva apropiació de béns eclesiàstics (per cert, organitzat per catòlics i els seus béns comprats també per catòlics).
Tanmateix, hi ha una altra manera de veure-ho. La
construcció de la majoria dels recintes per celebrar els oficis religiosos va
ser producte d’un esforç econòmic de tota la societat a través de càrregues
fiscals d’obligat compliment com el delme o producte dels ingressos pel
monopoli de l’organització social de l’existència humana: naixement-bateig,
entrada en l’edat adulta-primera comunió i confirmació, emparellament-matrimoni
eclesiàstic i defunció-extremunció i enterrament en llocs sagrats. La
conseqüència lògica d’aquest últim raonament és que els edificis en si mateix
són un patrimoni col·lectiu i no només d’una part de la societat. Per tant, a
la pregunta sobre qui s’ha de fer càrrec del gegantí i costós patrimoni
artístic religiós, especialment l’arquitectònic, la resposta hauria de ser que
el responsable és la societat en conjunt.
Ara bé, hi ha múltiples possibilitats de com fer-ho realitat: des de la subvenció pública a fons perdut a canvi de la preservació i exposició dels béns patrimonials, com ja succeeix ara, fins a la secularització d’alguns dels espais religiosos adaptant-se a les necessitats reals dels feligresos i fent-se amb el màxim respecte envers els fidels i amb el seu acord explícit. De la mateixa manera que els temples pagans i les mesquites andalusís es van reconvertir en esglésies cristianes, potser en un futur no tan llunyà trobarem ben normal anar a la biblioteca municipal “Sant Elm”, al museu comarcal “Sant Pere” o a la ludoteca “Nostra Senyora de Montserrat” allà on abans hi havia centres religiosos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada