A finals de novembre de 2022 vaig escriure un llarg article titulat La guerra d’Ucraïna és una guerra mundial que es pot consultar a El blog de l’Argemir. Després d’una atenta lectura mig any després, veig que es van confirmant les tendències que allà apuntava. D’altra banda, el motiu que em va empènyer a escriure aquell article continua existint: no és que al nostre país hi hagi una zona gris informativa pròpia de totes les guerres, sinó que més aviat és un forat negre de manipulació i mentides.
Aquest escrit l’he dividit en sis apartats: el front de guerra, Ucraïna, Federació Russa, República Popular Xina, Estats Units d’Amèrica i Europa.
El front militar
Fruït d’un llarguíssim setge, la ciutat anomenada Bajmut pels
ucraïnesos i Artyomovsk pels russos ha caigut en les mans dels últims, però territorialment
no hi ha hagut grans avenços. Per part ucraïnesa sembla ser que finalment ha
començat la molt anunciada contraofensiva, tanmateix estan patint moltes baixes
i grans pèrdues materials. Des d’una perspectiva militar, la guerra ha entrat
en una fase de desgast. Per explicar-ho des d’una perspectiva històrica
propera, hauríem de comparar aquest moment militar amb la batalla de l’Ebre on
les tropes republicanes varen resistir durant tres mesos a les tropes rebels en
una gran batalla de desgast, però la derrota dels primers comportà la fi de la
República en pocs mesos. Això mateix estan intentant els dos bàndols enfrontats
en l’actual guerra amb una gran diferència: mentre els russos depenen de la
seva pròpia capacitat industrial bèl·lica i de tenir suficients recursos financers,
els ucraïnesos depenen absolutament de la voluntat d’ajut econòmic i armamentista
dels membres de l’OTAN i, en especial, dels Estats Units.
Ucraïna
Quan l’URSS es va dissoldre el 1991, Ucraïna era la república
soviètica amb la renda per càpita més elevada i tenia una població de 52
milions d’habitants. El 2021 la seva població s’havia reduït a 43,8 milions i
el desembre de 2022, deu mesos després de l’inici de la guerra, les autoritats ucraïneses
reconeixien una disminució de 7,9 milions d’habitants, és a dir, el 20% del
cens, que havien marxat del país acollits bàsicament per la Unió Europea i per
la Federació Russa, la qual cosa redueix la població actual a 33,1 milions. I
encara hem d’afegir la dada que 13 milions viuen en territoris ocupats per
l’exèrcit rus, quedant una població de només 20,1 milions als que s’ha de
restar els morts i desapareguts al front de guerra que és un secret d’Estat,
però que la presidenta de la Comissió Europea, Úrsula von der Leyen, va quantificar
de més de 100.000 morts el mes de novembre de 2022, quan la fase més cruenta de
la batalla de Bajmut/Artyomovsk no havia començat encara, i d’altres fonts com
el candidat a la presidència de la república dels EUA, Robert F. Kennedy, calculen
en 340.000. Es calcula que a totes les guerres per cada mort s’han de
comptabilitzar quatre ferits. Així, doncs, hores d’ara hi ha entre 500.000 i
1.200.000 baixes militar, xifra que anirà incrementant-se amb el
desenvolupament de la guerra. Cal, a més, considerar que els morts són
majoritàriament d’homes joves en edat reproductiva.
Els ucraïnesos refugiats a la Unió Europea gaudeixen de
generoses polítiques d’acollida, de permís de lliure moviment, de residència i de
treball que les autoritats comunitàries sempre han negat a la població d’altres
països en guerra, fins i tot els que ella mateixa ha generat o participat com a
Afganistan, Síria o Líbia. Amb una situació de ruïna econòmica, quants
ucraïnesos tornaran al seu país? I quants ucraïnesos homes marxaran del país per
reunificar-se amb les seves famílies instal·lades a Europa quan les fronteres
del seu país s’obrin també per a ells? El desastre demogràfic està garantit per
dècades com a conseqüència de la crisi econòmica post bèl·lica, l’emigració de
famílies amb nens i joves i per la disminució de la població masculina la qual
cosa conduirà a un descens de la natalitat i aprofundiment de la decadència
demogràfica.
D’altra banda, la part més pròspera del país és a l’est i
sud-est, és a dir, la part russòfona i russòfila del Donbàss que,
previsiblement, restarà en mans de Rússia. A aquest desastre econòmic permanent
per les pèrdues territorials s’haurà d’afegir el temporal per l’endeutament per
l’assistència militar rebuda, que no ha estat gratuïta, la qual cosa implicarà
un nivell d’endeutament elevat durant dècades, i la pèrdua dels millors actius
econòmics que restin al país (terres negres, mines, empreses estatals) per
fer-hi front als pagaments internacionals. Tampoc sabem amb certesa quin serà
el futur territorial ucraïnès, doncs a les pèrdues en mans russes es podrien
afegir les reivindicacions territorials poloneses, hongareses i romaneses de les
regions de l’oest del país.
Políticament Ucraïna difícilment aconseguirà l’estabilitat en
un futur pròxim i tampoc sabem si passarà a ser un estat amb sentiments
nacionals divergents com abans d’aquesta guerra o aconseguirà convertir-se en
un Estat-nació pròpiament dit gràcies precisament a la guerra d’alliberament
contra el gran enemic veí. Això dependrà molt de la victòria o la derrota
militar, de l’entrada o no en les institucions occidentals OTAN/Unió Europea,
de si hi haurà abundants fons per la reconstrucció del país (cosa fàcil de
prometre i difícil d’acomplir) i de la narrativa que hom pugui imposar. Passi
el que passi, Ucraïna ja és la gran perdedora de la guerra i si fem cas als
antecedents històrics de Vietnam, Iraq, Líbia o Afganistan, una vegada que els EUA
hagin aconseguit els seus objectius de desgastar a Rússia o bé determinin que no
els interessa recolzar més a un segur perdedor, l’abandonarà a la seva sort.
El que sí que podem afirmar, i això ens afecta a tots els
europeus per igual, és que Occident ha normalitzat la narrativa nazi dins
Ucraïna, que no és cosa menor ni una anècdota de quatre eixelebrats: hi ha
milers de fotos i vídeos de civils i soldats ensenyant orgullosament símbols
nazis i saludant amb el braç a la romana. Històricament el nacionalisme
ucraïnès ha estat d’extrema dreta i un aliat del nazisme durant la Segona
Guerra Mundial i continua sent, inevitablement, el seu referent polític.
Federació Russa
Per a Rússia, que Ucraïna caigui en mans de l’OTAN és un tema
transcendent, per això es va ficar en la guerra i per això no pot permetre’s el
luxe de perdre-la. Recordem la reacció dels EUA amb la crisi dels míssils de
Cuba el 1961 per entendre-ho millor. A més, també hi ha la importantíssima
minoria de parla russa -o, simplement, russa- a Ucraïna que no podia deixar
abandonada a la seva sort. També cal considerar que bona part dels pobles i
ciutats del sud i l’est del que avui és internacionalment reconegut com a
territori ucraïnès varen ser fundades per Rússia conforme els anava conquerint
a l’Imperi turc, als tàrtars o a d’altres. Des del punt de vista històric, una
part molt important d’Ucraïna mai havia estat ucraïnès ni lingüísticament ni
nacionalment fins el 1918 i en el cas de la península de Crimea fins el 1954.
La pròpia Ucraïna és l’origen històric de Rússia i tots dos sempre han
mantingut estretíssims vincles. De fet, Ucraïna no ha estat mai independent
fins el 1991 amb l’única excepció de 1918 a 1921.
Si ens centrem en els efectes econòmics de la guerra i de les
sancions organitzades pels països occidentals, el resultat pràctic ha estat un
descens del 2,1% del PIB de la Federació Russa el 2022, que no és poca cosa,
una prevista estabilització per al 2023 i l’assoliment dels nivells previs a la
guerra per al 2024. Ara mateix, juny del 2023, l’atur és del 3% i el deute
extern ha baixat fins el 17%, un sis per cent menys que l’any passat. Efectes
importants, sí, però no els pronosticats per Occident que preveia la seva ruïna
total.
Aquesta tendència a un món multipolar eren prèvies a la
guerra d’Ucraïna, però les sancions econòmiques occidentals, la no
col·laboració del món no occidental amb aquelles, específicament els Estats
membres del BRIC (Xina, Índia, Brasil i Sudàfrica) i la resposta russa han
accelerat el moviment. De vital importància està sent la desdolarització a la
que s’ha vist abocada Rússia -sancions econòmiques, impossibilitat de comerciar
en dòlars o altres monedes occidentals, congelació de fons estatals i privats russos-
que s’ha vist obligada a comerciar en rubles i d’altres divises no occidentals
amb tots els països que volguessin els seus productes i que, amb la boca petita
i sense fer gaire soroll, han acceptat fins i tot els països membres de la Unió
Europea contradient les seves pròpies sancions.
La impossibilitat russa d’importar productes tecnològics
occidentals, especialment europeus i molt particularment alemanys, ha provocat
un enorme superàvit financer rus a costa, això sí, d’un endarreriment en la
renovació tecnològica...si no fos per la tecnologia xinesa. A la pràctica, la Unió
Europea ha renunciat voluntàriament al vuitè mercat més important del món
regalant-lo als productors xinesos. El canvi d’orientació geoestratègica cap a
Orient que sempre ha estat una temptació a la Federació Russa -veure les tesis
d’Alexsandr Duguin, per exemple- ja no és una opció sinó una necessitat per a
la seva pròpia supervivència com a Estat i per a la seva integritat
territorial. L’aliança russa-europea, que era la base de la prosperitat d’ambdues
des del col·lapse de la URSS si no abans, s’ha trencat i molt difícilment es
reconstruirà. La Federació Russa patirà les conseqüències de la transició cap a
Orient uns anys, però Europa mai més gaudirà de l’energia barata, fiable i de
qualitat russa i d’un mercat obert als seus productes en un context on el
creixement econòmic global es desplaça ràpidament i inequívocament envers
Orient (Xina, Japó, Corea del Sud, Indonèsia...).
Políticament, el president de la república Vladimir Putin ha
aconseguit convèncer a la seva població que la guerra d’Ucraïna és una nova
Guerra Pàtria, que és com ells anomenen la Segona Guerra Mundial, que l’enemic
ara no és l’Alemanya nazi sinó l’OTAN i que els hi va la supervivència com a
poble sobirà i com a civilització, aconseguint quotes de popularitat del 80%.
És pot dir, doncs, que fins ara la Federació Russa està guanyat la batalla
econòmica, la financera, la geoestratègica i també la de la narrativa interna.
Internacionalment, fora de l’Occident col·lectiu, aconsegueix altes quotes de
popularitat a Àfrica, Iberoamèrica i Àsia tant per mèrits propis (no ha envaït
mai cap país iberoamericà o africà i va finançar i armar els moviments d’alliberament
nacional dels últims) com pels errors occidentals (colonització, racisme, guerres
de descolonització i neocolonialisme a través de guerres civils i cops
d’Estat). El món no occidental ha ensumat que tenen molt més marge de maniobra
en política internacional i ara planten cara a les pressions occidentals.
República Popular Xina
Xina no ha estat mai un Estat imperialista en el sentit
europeu. No obstant sí que ha eixamplat les seves fronteres regularment
arribant a ocupar, per exemple, el Vietnam durant segles o ara el Tibet. Quan
després de l’expedició naval més gran organitzada mai, la de Zheng He (1405-1433),
la Xina imperial va arribar a la conclusió que no hi havia res d’interès fora
de les seves fronteres, va destruir la flota i va tornar a recloure’s terra
endins. Cal recordar que amb l’intens comerç amb l’imperi espanyol a través de
Manila (Filipines), a canvi dels seus productes només acceptava una sola cosa:
la plata americana en forma de moneda, és a dir, el real de a ocho
espanyol.
L’actual poder de la Xina es basa en la producció industrial
i en el comerç, com sempre. No li interessa la guerra i voldria un comerç
mundial obert com fins ara perquè és justament això el que li ha permès
convertir-se en la segona o la primera potència econòmica, segons com es
comptabilitzi. Si ens atenem a l’evolució econòmica natural de la Xina, tard o
d’hora superarà als EUA de manera inqüestionable. En el context de la guerra
d’Ucraïna, la Xina ha fet quatre coses importants: recolzar econòmicament, però
no militarment, a Rússia, aconseguir la pau i l’estabilitat al Golf pèrsic amb
la normalització de relacions entre Iran i Aràbia Saudí, despendre’s
progressivament dels seus bons de deute del Tresor nord-americà en dòlars i
substituir cada vegada més el dòlar pel iuan en els intercanvis comercials,
sent especialment significatiu el pagament en moneda pròpia del petroli saudí.
El procés de desdolarització del comerç internacional serà lent però imparable
i només hi ha una moneda capaç de fer-li ombra, el iuan. A la Xina només li
falta un èxit per reblar el clau i convertir-se en una superpotència política i
no només econòmica: aconseguir un acord de pau que porti estabilitat a l’Europa
de l’Est, cosa en la que està treballant.
Estats Units d’Amèrica
És el jugador més potent de l’escena internacional i encara té
les millors cartes. La seva situació, però, és contradictòria. Militarment és la més gran superpotència amb un pressupost militar quasi il·limitat i bases al voltant de
tot el món, però totes les guerres que ha iniciat en les últimes dècades les ha
perdut militarment o estratègicament (Iraq, Síria, Líbia, Afganistan). El seu
punt dèbil és la seva opinió pública que vol imposar la seva força a l’exterior
amb l’argument del que ells anomenen el destí manifest que Déu els ha
concedit, però no vol veure retornats gaire taüts amb cadàvers dels seus
soldats.
Econòmicament també són una superpotència però
tecnològicament ja han estat avançats per la Xina. Ara volen
reindustrialitzar-se i tenen magnífics fonaments per aconseguir-ho com, per
exemple, el seu abundant petroli. Ara bé, el gran pilar del seu poder econòmic
és el dòlar i si aquest declina, s’afeblirà la seva principal indústria que és la
impressió de bitllets verds sense límit. Si el dòlar deixa de ser la principal
moneda per les transaccions comercials i l'única moneda refugi per a Estats i per
a estalviadors, els pressupostos dels EUA disminuiran i amb ells el seu poder.
D’altra banda, per a molts geopolítics i analistes de política internacional, l’aposta d’estendre l’OTAN fins a Ucraïna, a les portes de Rússia, ha estat un error estratègic que ha forçat als primers a llençar-se en braços de la Xina, ha desgastat les capacitats militars nord-americanes, ha accelerat la desdolarització i ha fet constatar la creixent debilitat per imposar la seva agenda al món.
Europa
Fora de la Unió Europea, el Regne Unit sembla anar cap a una
crisi econòmica sistèmica fins que no trobi els seu rol al món. Els cants de
sirena dels brexiters van aconseguir els seus objectius, però ara el
país ha de remar sol en un món globalitzat. O converteixen Londres encara més
que ara en una gran rentadora de diners opacs o tenen un mal futur. La seva llarga
tradició oportunista i extractora de beneficis aliens en forma de pirates,
corsaris, esclavistes i guerres colonialistes -com la d'Ucraïna- continua sent forta i no és descartable
que triomfi aquesta opció amb les més modernes formes financeres per sobre o
contra la tradició manufacturera a la qual li hagués anat millor comptar amb un
gran mercat obert als seus productes com el de la Unió Europea.
La Unió Europea, per la seva banda, està en plena crisi
malgrat les aparents unanimitats o quasi si tenim en compte a Hongria. El seu
taló d’Aquil·les és la seva heterogeneïtat. Ja no hi ha un nucli dur d’Alemanya
i França al voltant del qual pivotava la resta d’Estats. Ara els països de
l’Est d’Europa, ex-comunistes i russòfobs, encapçalats per Polònia i amb el
suport dels EUA, són un contrapoder important amb els seus valors
ultraconservadors que tampoc són els valors liberals de l’Europa occidental.
Alemanya s’ha debilitat boicotejant els subministrament del
gas i el petroli russos potser de forma definitiva. Oficialment ja és una
economia en recessió amb un augment de l’atur del 7%. La inflació de la Unió
Europea del 2022 fou del 10’4 % amb grans diferències internes i màxims entre
els països de l’Europa de l’Est. Curiosament algunes de les més elevades són la
dels països que més s’han implicat recolzant Ucraïna amb taxes d’inflació del 20,7
% a Letònia, 20 % a Lituània, 17,5 % a Estònia, 16,8 % a la República Txeca i
15,3 % a Polònia sense que això hagi implicat, per ara, oposició popular
interna. La seva russofòbia és tan profunda que la gent està disposada a
empobrir-se amb l’esperança d’arruïnar els seus antics opressors.
Un altre efecte de les sancions a Rússia ha estat les implicacions
en els resultats electorals dels països occidentals. És difícil calcular els
seus efectes però des de febrer de 2022 han canviat els governs del Regne Unit,
Itàlia i Noruega, el govern francès pateix un fort desgast i a Espanya pot
entrar en breu un govern de dreta i extrema dreta. Potser tots aquests canvis
són -dit irònicament- deguts a la crisi climàtica, al designi dels déus o bé a
l’atzar, però sembla més lògic pensar en la influència de les dificultats
econòmiques derivades de les sancions a la Federació Russa (afegida a moltes
altres causes pròpies de cada nació, és clar).
A Espanya en particular, en l’anàlisi dels comentaristes
polítics de la derrota electoral de l’esquerra a les eleccions municipals de
maig de 2023, la qüestió de les sancions econòmiques a Rússia -en realitat, auto
sancions- ha estat absolutament ignorada com si els efectes inflacionaris d’aquelles, sobre tot en els aliments i l’energia, no hagués afectat a les classes populars
i amb ella la desafecció en forma d’abstenció o de vot de càstig contra el govern.
En resum, els efectes de la guerra d’Ucraïna a Europa i al món han tensat
l’interior de les societats provocant caigudes de govern i reorientacions
ideològiques i han accelerats els canvis que ja s’intuïen en les relacions
entre els Estats en la direcció del multilateralisme.
[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]
