Camins primitius

Diu Lluís Foix que viatjar és descobrir, ser un mateix, situar el món en les nostres coordenades mentals, quedar-se badant davant dels canvis de paisatges i de la rutina de la gent. Sóc dels que estan convençuts que els viatges sempre et porten a descobrir nous paisatges i paisanatges però també t’ajuden a aprofundir en tu mateix.

Si bé totes les edats són un trànsit, alguns dels viatgers d’aquest camí interromput cap a Santiago -potser tots?- estem en un període especial de transició. Altres persones prefereixen dir-li crisi a aquests canvis. Va a gustos…

Tot viatge té un abans, un durant i un després. Podem canviar poc o molt però les experiències que ens aporta un viatge, qualsevol viatge, ens fan transformar. Si en lloc d’anar acompanyats de la parella o dels amics habituals ho fem amb amics, si aquest viatge té la marca camí de Santiago, si es fa caminant i es dorm a albergs és evident que l’impacte, que la reflexió, que la transformació serà més profunda.

El camí té una primera dimensió: hom camina. Això que sembla tan obvi ens transporta a un estadi en que l’ésser humà era nòmada, en que el caminar no era fer trekking sinó que era una necessitat que et feia sobreviure un dia més o t’aproximava a la mort. Tots els caminants –em resisteixo a dir-nos peregrins- teníem dubtes sobre la nostra capacitat de suportar el camí: les distàncies, el pes de la motxilla, les inclemències del temps, les butllofes, les nostres debilitats físiques… El camí és un retorn a l’essencial: dormir, menjar, beure, caminar, descansar, … És un repte físic en el que tothom pot sortir victoriós doncs el competidor no és l’altre sinó un mateix i el resultat que hem obtingut no podia haver estat millor: tots hem superat les nostres limitacions i les nostres pors. Tots hem arribat al nostre Santiago encara que s’hagi limitat a la discreta església de Grandas de Salime.

Algú va dir que l’essència de l’ésser humà és que sempre vol saber que hi ha darrera de la següent corba. En efecte, podem viatjar una i una altra vegada al mateix lloc -i no seré jo qui negui el plaer de fer-ho ja que tots tenim els nostres llocs favorits als quals tornem amb delit- però per a mi el màxim plaer del viatge i del viatjar és descobrir que hi ha de nou una mica més enllà. El fet que tots fèssim el camí Primitiu per primera vegada enfortia aquesta sensació ja que ningú havia trepitjat aquelles terres, erem –en certa manera- pioners, descobridors pels nostres propis ulls de noves muntanyes, de nous prats i d’antics monestirs tot i que cinc minuts abans un altre grup hagués passat per allà mateix.

Si hagués de sintetitzar en una imatge l’essència del viatge elegiria la pujada al port del Palo amb el repte de pujar una muntanya, amb les dificultats de l’ascens, amb la incògnita del que trobaríem més endavant –potser un dels llops que ronden per aquests paratges?-, amb els seus silencis.

Silencis. Silencis necessaris per fer un llarg i complicat viatge cap a llocs desconeguts, profunds, incerts, qui sap si també tenebrosos en direcció a un mateix, directes als nostres propis abismes sobre els quals jugarem a fer de funambulistes durant uns dies sobre un prim cable subjecte a dues sòlides estaques: el dia de sortida i el dia de tornada. Durant aquest intèrval podrem reflexionar i especular sobre el diví i l’humà, sobre la societat i l’individu, sobre el jo i els altres, sobre el que hem viscut i el que volem viure. Només una cosa és certa: tothom tornarà al seu lloc d’origen. Potser més rics en experiències, potser més savis o potser més desconcertats que mai però tornar al punt de partida és inevitable. I possiblement ho farem amb els mateixos neguits, les mateixes pors i els mateixos dubtes… però haurem fet el camí, haurem viscut en l’essencial i tornarem amb una nova certesa: només sé que tornaré a fer el camí.