Diuen que Blanes estima les bicis

L’ajuntament de Blanes ha aprovat una moció on es compromet a afavorir l’ús de la bicicleta. Dels vint-i-un regidors, dinou han votat favorablement i els dos restants han buscat excuses però sense atrevir-se a fer-ho en contra. Aplaudeixo la iniciativa i la quasi unanimitat. Les propostes són molt concretes i no només una lloança genèrica i buida de contingut a les bondats d’aquest tipus de transport sostenible. Si es fa realitat el que allà es diu, hi haurà una millora de la senyalització horitzontal i vertical, un augment de les zones d’aparcament i l’ús de vies contra direcció. Benvingudes siguin totes aquestes idees, però trobo a faltar els més difícils: el disseny i la implementació de nous carrils bici o polítiques de pacificació de trànsit on l’ús de la bici sigui segur.

En general, les polítiques de millora ambiental, com aquesta, avui en dia tenen molt bona premsa. No era així fa uns lustres quan es van començar a implantar els primers carrils bici a Blanes. De fet, aquells primers quilòmetres no només van tenir l’oposició tancada i primitiva de tota l’oposició conservadora sinó també la d’un dels membres de l’equip de govern progressista, justament del mateix partit que ara enarbora la bandera de la promoció de l’ús de la bicicleta a Blanes. Finalment, va ser el llavors alcalde Josep Marigó que va salvar aquells primers quilòmetres de vies malgrat la moció en contra de tota l’oposició i l’esmentat partit de govern. Tot i haver guanyat el plantejament que demanava el seu desmantellament, l’alcalde es va negar a fer-ho i va reptar als partits que havien votat la proposta a presentar una moció de censura en contra seva.

Els arguments desfavorables als carrils bici ja han quedat obsolets: que si trauran places d’aparcament, que si són perillosos, que si ningú els farà servir... Després d’aquell primer impuls, no es van fer ni un quilòmetre més durant dècades i les polítiques de la promoció del seu ús van anar llanguint-se fins a gairebé desaparèixer. També d’aquella època és l’afirmació d’un regidor de l’oposició conservadora que ell estava a favor de les polítiques ambientalistes, però que la gent encara no estava preparada per acceptar-les. I és que es necessita molt de convenciment i molta insistència per transformar la realitat ni que sigui per millorar-la, ni que sigui amb tothom a favor. A fer política s’ha d’anar a defensar el teu model de societat i a canviar la realitat si la teva proposta ho exigeix i t’han votat per fer-ho. I això ha de ser així malgrat que la gent no estigui preparada, malgrat que molta gent et critiqui.

Desitjo la millor de les fortunes als encarregats de fer realitat la moció i voldria recordar-los -tot i que estic segur que ja ho saben- que la promoció de l’ús de la bicicleta s’ha d’emmarcar en un context més general de mobilitat sostenible, per la qual cosa ha d’anar acompanyada de la millora del transport urbà (responsabilitat municipal) i interurbà, de la transformació de carrers en ús prioritari de vianants i en la pacificació del trànsit rodat. 

 

Catalunya bruteja

 La Trinitat hinduista o Trimurti està composta per tres déus. Bramha és el déu de la creació de l’univers i Visnu s’encarrega de conservar-lo. Tanmateix, hi ha un tercer déu, el salvatge Siva, que destrueix l’univers perquè el cicle torni a començar.

Catalunya bruteja. Això és una evidència la qual no cal demostració, només necessitem ulls. Als carrers dels nostres municipis i ciutats podem trobar carrers bruts, pintades a les parets que en són de tot excepte artístiques o excrements de gossos. Si passeges pels boscos, inevitablement trobaràs al costat de carreteres i camins alguns indrets on s’acumula tota mena de residus provinent d’obres o renovacions de les cases de l’entorn. Malgrat que la partida de recollida d’escombraries i neteja viària és la més important de qualsevol ajuntament, els nostres pobles mai aconsegueixen estar nets. És probable que en alguns municipis la feina es faci malament i que sigui necessari augmentar els diners dedicats a mantenir els nostres carrers en bon estat de salubritat. Tanmateix, constato que, en general, hi ha un bon sistema de recollida d’escombraries, que els escombraires passen regularment pels nostres carrers i que a la majoria dels municipis hi ha un punt de recollida de residus especials per les runes, els mobles vells o els electrodomèstics obsolets.

Durant un curt període de quatre anys vaig ser regidor de medi ambient -entre altres atribucions- del meu municipi. Aviat l’oposició va trobar un punt feble per atacar la meva gestió i des del començament del mandat van crear el “mantra” que el poble estava brut. És molt difícil desmentir aquesta afirmació perquè tots els pobles sempre tenen un punt de desendreçats, facis el que facis, i perquè no existeix un barem per mesurar la netedat dels pobles sinó que és totalment subjectiu: a uns els pot semblar que està prou bé i a d’altres que és un nivell insuportable. Per ser justos amb nosaltres mateixos, ciutadans catalans dels anys vint del segle XXI, hem de saber ponderar la situació: mai hem estat més bé que ara quant a la neteja. Si mirem enrere sense fer-nos trampes a nosaltres mateixos, podrem recordar carrers permanentment sense netejar, bosses d’escombraries sense recollir en qualsevol racó, excrements d’animals i persones arreu, lleres de rius i rieres convertides en abocadors de runes i boscos plens de residus de tota mena. El que passa és que ara el nivell d’exigència és molt superior.

En la meva opinió per aconseguir que Catalunya estigui més neta la solució no és dedicar més diners sinó canviar els nostres hàbits. ¿Estem segurs que volem dedicar més euros dels nostres impostos a la neteja fins a assolir tenir un escombriaire a cada carrer dotze hores al dia? ¿No seria molt millor educar a la ciutadania per a evitar embrutir, responsabilitzar-la de mantenir net el seu espai públic més immediat i multar a qui incompleixi la normativa?

Al carrer de l’Església d’un petit poble de la nostra costa, la senyora Àngels té els parterres exteriors de casa seva plens de plantes i el seu tram de carrer net com una patena. A més, manté impol·luta i enjardinada una àrea pública de davant de casa seva. Allà hi ha un banc on de tant en tant sec per descansar i des d’on vaig aprofitar per felicitar-la. Llavors ella va aprofitar per queixar-se d’alguns veïns incívics i del nou alcalde que encara no l’havia arranjat els desperfectes del jardí malgrat que li ho va prometre en campanya electoral. Durant la conversa va dir una cosa molt important: mantenia així el lloc perquè estimava molt el seu poble. La senyora Àngels, sense saber-ho, em va donar resposta a l’enigma hinduista de la Trinitat: si bé Siva destrueix l’univers, ja estan Bramha per tornar-lo a crear i Visnu per a conservar-lo i pobres d’ells si no ho fan perquè la senyora Àngels s’encarregarà d’exigir-los-ho!

El futur de les esglésies

Al Pirineu d’Osca hi ha un petit poble anomenat Morillo de Tou que pertany al municipi d’Aínsa. Allà vaig estiuejar durant uns anys mentre les meves filles eren petites. Un fet curiós era que l’indret més concorregut a la nit era l’església. Exactament el pub “La Iglesia”. El poble havia estat abandonat durant molts anys a conseqüència de la construcció d’un pantà i el recinte religiós havia estat degudament dessacralitzat. Quan el poble va ser rehabilitat, l’antic edifici religiós va passar a tenir usos més prosaics com el descrit.

Basílica de Santa Maria (Castelló d'Empúries)

M’agraden les esglésies. De fet, cada vegada que visito un nou poble o torno a un de ja recorregut, una de les meves primeres activitats és anar a veure les que hi hagi. Analitzar l’exterior i l’interior dels nostres temples és com obrir una gran enciclopèdia que ens parla de la fe dels pobles, de l’arquitectura i de les arts plàstiques, però també de la història, de l’economia i de la societat. Tot està allà, ordenat per capes, unes vegades caòtiques i d’altres simples, perquè les llegim. Per fer-ho necessitarem coneixements previs, és clar. Igual que per gaudir d’un espectacle esportiu necessitem conèixer les regles de joc, per gaudir del nostre patrimoni religiós necessitem cultivar la nostra cultura. Tanmateix, sobre el que voldria reflexionar avui té tant a veure amb les persones com amb les pedres.

Retaule barroc de l'església de Santa Maria (Cadaqués)

El que més admiro de les esglésies, en especial les parroquials, és la seva política de portes obertes. Algú podria pensar que és un fet natural, però d’espontani no té res. Que em perdonin els catòlics si vaig errat, però sospito que l’obertura física de les portes és també un missatge apostòlic. L’Església catòlica, a diferència d’altres religions com la jueva o algunes de protestants que no necessiten fer proselitisme perquè es consideren el poble elegit i, en tot cas, ja s’ho farà Déu si vol convertir a algú, té un missatge universalista sent el poble elegit la humanitat sobre la qual té l’obligació d’intentar acollir-la al seu si.

Església de Santa Maria (Palamós)

Una vegada dins del temple, el personatge principal és el capellà titular de la parròquia que sovint m’acull amb una amable salutació o una mirada de benvinguda. Volen saber si he anat cercant consell o el perdó dels meus pecats, cosa que els ho agraeixo, però no, ja m’agradaria a mi tenir certituds sobre la vida eterna, el més enllà o la salvació de l’ànima. En canvi, les meves creences són molt més profanes i materialistes relacionades amb la terra -així, en minúscula, a on anirem a parar tots- i decorada amb idees universalistes i benintencionades que no aconsegueixen anar gaire lluny.

Crist sense creu (església parroquial de Sant Feliu de Guíxols)

Les esglésies solen estar netes, endreçades i, en general, ben conservades. Al darrere d’això hi ha persones que se’n preocupen. Homes i sobretot dones que obren i tanquen les portes, que acullen als fidels, que t’informen si preguntes, que fan possible una recollida oració o una breu visita turística. Pràcticament totes les nostres parròquies acumulen un riquíssim patrimoni artístic i cultural. Alguns exemples de la costa gironina serien la basílica gòtica de Santa Maria de Castelló d’Empúries o l’homònima de Cadaqués que atresora el magnífic retaule barroc. O, anant a les més recents creacions, els murals de Pilarín a l’ermita de Sant Joan Baptista de Blanes i el de Ramon Pujolboira i Catherine Bergsrud a l’església parroquial de Santa Anna de l’Estartit.

"Bateig de Jesús", obra de R. Pujolboira i C. Bergsrud a l'església de Santa Anna (L'Estartit)

Pel que fa als feligresos, és una evidència que es pot corroborar cada diumenge que es tracta d’una població envellida. Les generacions a partir dels anys seixanta i setanta, progressivament s’han anat secularitzant i, per tant, allunyant-se d’aquests edificis. Fins i tot una part molt important de catòlics són poc practicants, distanciant-se físicament d’ells. Què passarà d’aquí a pocs anys amb tot aquest patrimoni històric i artístic? Doncs no hi ha una resposta clara. Una possibilitat seria que una societat creixentment laica financi el seu manteniment a través de l’Estat. Imagino que el procés d’immatriculacions que l’Església catòlica espanyola ha fet durant els últims anys va en aquesta direcció. No els hi falten els arguments: aquests immobles han estat construïts per catòlics i, per tant, consideren que els hi pertanyen. S'hi afegeix el sentiment de greuge històric de les desamortitzacions del segle XIX que van ser una massiva apropiació de béns eclesiàstics (per cert, organitzat per catòlics i els seus béns comprats també per catòlics).

Capella modernista del Santíssim, església de Sant Romà (Lloret de Mar)

Tanmateix, hi ha una altra manera de veure-ho. La construcció de la majoria dels recintes per celebrar els oficis religiosos va ser producte d’un esforç econòmic de tota la societat a través de càrregues fiscals d’obligat compliment com el delme o producte dels ingressos pel monopoli de l’organització social de l’existència humana: naixement-bateig, entrada en l’edat adulta-primera comunió i confirmació, emparellament-matrimoni eclesiàstic i defunció-extremunció i enterrament en llocs sagrats. La conseqüència lògica d’aquest últim raonament és que els edificis en si mateix són un patrimoni col·lectiu i no només d’una part de la societat. Per tant, a la pregunta sobre qui s’ha de fer càrrec del gegantí i costós patrimoni artístic religiós, especialment l’arquitectònic, la resposta hauria de ser que el responsable és la societat en conjunt.

Església parroquial de Sant Pere (L'Escala)

Ara bé, hi ha múltiples possibilitats de com fer-ho realitat: des de la subvenció pública a fons perdut a canvi de la preservació i exposició dels béns patrimonials, com ja succeeix ara, fins a la secularització d’alguns dels espais religiosos adaptant-se a les necessitats reals dels feligresos i fent-se amb el màxim respecte envers els fidels i amb el seu acord explícit. De la mateixa manera que els temples pagans i les mesquites andalusís es van reconvertir en esglésies cristianes, potser en un futur no tan llunyà trobarem ben normal anar a la biblioteca municipal “Sant Elm”, al museu comarcal “Sant Pere” o a la ludoteca “Nostra Senyora de Montserrat” allà on abans hi havia centres religiosos.