Hi ha un consens entre els governs i la premsa occidental que la guerra d’Ucraïna està a l’etapa final. En el que hi ha discussió és en com acabarà i en benefici de qui. En la meva opinió, aquests dos temes no haurien de ser controvertits doncs la realitat és tossuda i molt favorable a Rússia, així que es podria respondre fàcilment que la guerra la guanyarà Rússia i que -amb el nom que se li vulgui donar: rendició, armistici, tractat de pau...- serà en exclusiu benefici d’aquella.
Tanmateix, això que és tan fàcil d’analitzar quan hom estudia
objectivament l’escenari militar, econòmic, diplomàtic i de política domèstica de
cada un dels estats implicats, quan escoltem i llegim els mitjans de
comunicació occidentals, que són els configuradors de la nostra opinió pública,
ja no ho és tant. En resum, aquests ara argumenten que el conflicte està
estancat i que és impossible que guanyi cap dels dos contendents, per la qual
cosa cal un armistici que congeli el conflicte facilitant que Rússia consolidi les
actuals fronteres a canvi que accepti l’entrada d’Ucraïna a la Unió Europea...
i a l’OTAN! Increïble afirmació que només puc interpretar com un intermedi
entre l’antiga afirmació d’”arruïnarem Rússia i destruirem a Putin” a la
futura “Putin i Rússia s’han sortit amb la seva i no podem fer res més”.
Anem, però, aspecte per aspecte tal i com ja he fet en
anteriors ocasions en aquest mateix blog [veure “La guerra d’Ucraïna és una
guerra mundial” i “La guerra d’Ucraïna i els
seus impactes al món”].
El camp de batalla
Molts analistes militars i polítics independents i
alternatius a les versions oficialistes, afirmaven des de bon començament que
era impossible que Rússia perdés la guerra si en aquesta no hi havia la participació
directa de l’OTAN, la qual cosa hagués provocat l’inici de la III Guerra
Mundial. Afortunadament no ha estat el cas.
La imprudent i fracassada ofensiva ucraïnesa d’estiu ha
provocat no només la derrota de les seves tropes sinó la destrucció de les
reserves estratègiques, tant en combatents com en armament. Ucraïna cada vegada
té més dificultats en renovar l’armament occidental, ja que els estats membres
de l’OTAN simplement no en tenen més. De fet, han consumit de tal manera les seves
pròpies reserves que a hores d’ara no podrien mantenir una guerra convencional d’alta
intensitat ni tan sols unes setmanes. A més, l’opinió pública occidental està
virant contra el suport il·limitat de recursos a Ucraïna en contra del seu
propi benestar.
Respecte al recurs més important, l’humà, Ucraïna l’ha
malbaratat increïblement amb operacions militars pensades més per als titulars
dels mitjans de comunicació occidentals i per a Tik Tok que per a obtenir
beneficis militars estratègics: defensa numantina de Bajmut, ofensives de
Zaporiyia, caps de pont al riu Dniéper). Ara, simplement, el seu exèrcit no té
ni prou soldats ni temps per formar de nous. Que estiguin reclutant homes cada
vegada de més edat i dones i que la resistència de la població civil al
reclutament forçós sigui cada vegada més violent són un clar símptoma d’aquest
fet. L’exèrcit ucraïnès és cada vegada menor, més dèbil i amb menys moral de
combat i això no té marxa enrere.
Per contra, l’exèrcit rus és cada vegada més gran i amb un
reclutament basat en voluntaris, la producció armamentista ha crescut
exponencialment i està pressionant en tot el front. Després dels fracassos de
les primeres etapes, Rússia ha enfocat aquesta guerra amb prudència i agudesa estratègica
perquè considerava que el perill per a la nació i per a l’Estat era existencial.
Això es tradueix en el fet que mai ha utilitzat tots els recursos disponibles i
que no ha malgastat inútilment la tropa. La guerra de desgast l’ha beneficiat i ara, simplement, està pressionant una mica
per tot arreu esperant que l’exèrcit ucraïnès col·lapsi per, llavors,
aconseguir nous territoris i els objectius polítics desitjats. La victòria
total és només una qüestió de temps i això tothom (governs, analistes militars
i analistes polítics) ho sap.
Àmbit diplomàtic
Si la voluntat d’Occident era aïllar Rússia, ha obtingut exactament
l’efecte contrari: mai Occident ha tingut menys influència al món des del segle
XIX. Més encara quan el Sud global i, en especial, el món musulmà, ha pogut
comprovar la dobla vara de mesurar: una per Rússia i una altra de ben diferent
per a Israel. On és el món basat en regles que predicava el comissari d’Afers
Exteriors de la Unió Europea, Josep Borrell, tan sols fa uns mesos aplicat ara
a Israel?
Els BRICS (Xina, Rússia, Índia, Brasil i Sud-àfrica) han
guanyat independència i s’han enfortit amb nous membres, Occident perd
influència a Àfrica (vergonyosa expulsió de França del Sahel) i els països
petroliers d’Orient Mitjà, encapçalats per Aràbia Saudí, s’han independitzat de
la tutela nord-americana i girat cap a la Xina i Rússia.
Els EUA perden influència al món, però la Unió Europea ha
entrat directament en un bucle d’insignificança estratègica. Europa, respecte
al món, ni hi és si se l’espera. El motiu bàsic és la supeditació constant i
irracional dels interessos europeus als nord-americans. L’exponent màxim d’aquest
fet és l’OTAN, però va molt més enllà. És també una identificació ideològica
amb els EUA i, sobretot, a què els interessos que defèn la Unió Europea ja no són
els de les burgesies nacionals europees sinó la de la burgesia transnacional
apàtrida. Un exemple potser ajudarà a entendre-ho millor: l’actual desindustrialització
d’Alemanya, producte del desacoblament de la seva indústria de l’energia
barata, de qualitat i confiable russa, s’ha viscut en aquell país sense gaires
traumes. A la fi, qui ha perdut no és l’alta burgesia alemanya que controla els
grans mitjans de comunicació i que simplement ha traslladat la producció als
EUA sinó els treballadors i la classe mitjana.
I d’Ucraïna, què?
Ucraïna per Occident només ha estat el mitjà per intentar
debilitar a Rússia. Com va dir Henry Kissinger, ser enemic dels EUA és molt
perillós, però encara ho és més ser el seu aliat. Una vegada més (Vietnam, Iraq,
Afganistan, Líbia), els nord-americans abandonaran els seus protegits quan ja
no els siguin útils seguint el vell principi anglosaxó de no tenir amics sinó
interessos. El resultat pràctic de la guerra per al país agredit pels russos serà
el despoblament permanent [veure article “La guerra d’Ucraïna i els seus
impactes al món”], la ruïna econòmica i la frustració de no veure’s mínimament
recompensats entrant a la Unió Europea i a l’OTAN.
Ja hi ha líders polítics ucraïnesos com Oleksiy Arestovych,
exassessor de Volodymyr Zelensky i exportaveu governamental i ara també candidat
a la presidència del país, que consideren que en l’enfrontament entre Occident
i Rússia, es van equivocar de bàndol. Altres líders ucraïnesos es penedeixen de
no haver acceptat els acords de pau negociats el febrer de 2022 a Ankara i
Minsk on “només” perdien Crimea a canvi de la neutralitat militar i el
respecte a la població russòfona i a l’església ortodoxa d’autoritat moscovita.
La descomposició del règim polític és evident, les pèrdues
territorials seran molt importants i, en tot cas, superiors a les actuals. Fins
i tot, la seva pròpia existència com a estat independent no està clara del tot.
Rússia, la gran guanyadora
Rússia és la gran guanyadora militar, econòmica i política.
De la qüestió militar ja he parlat en aquest mateix article i no vull insistir
en obvietats. Econòmicament, no només no s’ha arruïnat sinó que està creixent
significativament. Segons alguns indicadors, ja supera a l’economia alemanya i
s’ha vist “obligada” a reindustrialitzar-se quan el pacte estratègic d’energia
russa a canvi de productes tecnològics alemanys es va trencar físicament (sabotatge
nord-americà als oleoductes de Nord Stream 1 i 2) i comercialment per decisió, recordeu-m’ho,
unilateral occidental. I el més important i negatiu per a Europa: Rússia ha
orientat la seva economia cap a Orient seguint les petjades de les economies
emergent de la Xina, Índia, Indonèsia, Vietnam i d’altres. La proposta eurasiàtica
del filòsof Alexander Duguin s’està fent realitat acceleradament.
Quant a Putin, no només no ha perdut el poder sinó que cada
dia és més popular i guanyarà folgadament les eleccions vinents presidencials
de març vinent.
En conclusió, la guerra d’Ucraïna encara no ha finalitzat.
Poden quedar mesos o potser algun any més, però igual que Alemanya després de
les batalles de Stalingrad i de Kursk, les tendències són ja irreversibles i
els estrategs polítics governamentals ja estan treballant en com finalitzar-la
i com maximitzar els guanys o com minimitzar els danys.
I pel mig està l’opinió pública occidental a la qual se la
va convèncer amb un determinat argumentari d’acceptar el seu propi empobriment
en nom dels grans principis de la democràcia i la llibertat (curiosos principis
aplicats al règim ucraïnès nascut d’un cop d’estat) i que ara s’haurà de modificar
per acceptar un final no desitjat en nom del realisme polític.
Seria una llàstima desaprofitar l’ocasió per a què l’opinió
pública europea i els seus governs entenguin que la seguretat o és per a
tothom, també per a Rússia, o no és per a ningú. Però això, és clar, seria
demanar massa.
[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]
