Quan Francisco Franco visitava Catalunya l’alta burgesia
catalana se’l rifava per aconseguir estatjar-lo a casa seva. Li estaven
agraïdíssims ja que en cas que el dictador no hagués guanyat la Guerra Civil
espanyola ells haguessin perdut les seves propietats que havien estat
col·lectivitzades -és a dir, confiscades- pels republicans a l’inici de la
confrontació. I quan Franco visitava Blanes o rodalies, almenys en una ocasió va
recórrer la finca Pinya de Rosa que llavors era propietat de Fernando Rivière
de Caralt el qual devia la seva fortuna a l’èxit de les empreses familiars metal·lúrgiques.
No tinc cap certesa de la veracitat d’aquesta història però entre els amics de
la meva generació al mirador que es troba sobre s’Esllapisada, dins de Pinya de
Rosa, li dèiem el banc d’en Franco. Les vistes sobre el cel, el mar, els
penya-segats i la costa fins el turó de la Morisca, a Lloret de Mar, i fins el
delta de la Tordera, a Blanes, són espectaculars. A aquest senzill mirador on
únicament trobareu un sinuós banc de pedra, s’arribava per una pista de terra
que envoltava tota la finca. La casa on estiuejava la família Rivière,
anomenada la masia del Sol, també era senzilla i imitava una tradicional casa
de pagès. També hi havia fonts, piscina decorativa amb escultures d’estil
clàssic i barraques de vinya rehabilitades i pintades de color ferruginós, però
l’essència de la finca i principal afició del seu propietari era el jardí
tropical que encara avui es pot visitar. A la cala s’Agulla havien fet
construir una caseta d’esbarjo amb menjador, cuina, banys amb dutxes i zona de
barbacoa a l’exterior. A l’estiu col·locaven una escala metàl·lica en mig de
les roques per accedir directament al mar ja que a la cala no hi ha ni un bri
de sorra. Tot el conjunt és una bona mostra d’urbanisme integrat perfectament
en el paisatge, tanmateix la costa de s’Agulla era un altre exemple d’espai
públic privatitzat per a gaudi d’una sola família benestant. Amb la mort del creador
de Pinya de Rosa i del seu jardí tropical la finca entrà en una lenta decadència. L'intent d'urbanitzar la zona va provocar una reacció popular que va aconseguir que el Parlament de Catalunya la declarés com espai natural d'interés nacional el 2003 però això tampoc va frenar el seu deteriorament. I la seva compra per part d’un magnat rus que
ha vist frustrats tots els intents d’augmentar la superfície urbanitzada de la
casa no ha fet res més que accelerar la deixadesa.
La caminada entre Blanes i s’Agulla la faig regularment en
totes les èpoques de l’any. El tram final del camí fins a la cala ressegueix
artificialment els límits enreixats de les finques s’Agulla i Pinya de Rosa,
però almenys permet el seu accés. El premi que s’obté es fruir de les
impressionants vistes del conjunt d’illots anomenats s’Agulla que estan
envoltats de farallons i de la cala de grans còdols, poc propícia per al bany i
molt més per a la contemplació. L’última ocasió que he visitat l’indret ha
estat un diumenge d’hivern. En aquesta ocasió, després de moltíssims anys de no
fer-ho i animat per la nombrosa gent que accedia a la cala travessant la finca,
ens vam animar a tornar a Blanes per aquest camí privat paral·lel a la costa.
La primera sorpresa que vam tenir fou justament l’alta freqüentació d’aquesta
drecera. En poca estona vam poder comptar unes quinze persones passejant per
allà sense comptar-nos a nosaltres mateixos. La segona i més negativa impressió
fou l’estat d’abandonament de la hisenda. L’edifici de la zona de bany està
totalment arruïnat amb el sostre caigut i l’interior vandalitzat. Els
hivernacles que vam veure de lluny també semblaven en mal estat i la masia no està
en millors condicions. Les antigues pistes de terra que recorrien el predi,
fins i tot la que arriba a la cala, han desaparegut o estan en procés de fer-ho
engolides per una ufanosa vegetació. Tanmateix el banc d’en Franco conserva la
seva dignitat preservat per la seva senzillesa de pedra i ceràmica basta.
Curiosament el que està en millors condicions de tota la possessió són les
noves portes metàl·liques i els filferros amb punxes que tanquen els diferents
accessos, però fan una feina inútil perquè la gent ha decidit, amb tota la raó,
apropiar-se del dret de pas d’aquest espai. De fet, abans el camí de ronda
travessava la zona enllaçant cala Bona, o de Sant Francesc, amb s’Agulla i
d’aquí a Treumal i Lloret de Mar.
En nombroses ocasions, com en aquests escrits, en cartes
dirigides a alguns responsables polítics o bé personalment, he insistit en la
necessitat de recuperar l’accés de tots els camins per recrear el sender
litoral de la Costa Brava. Fer-ho no només seria un acte de justícia
social i de millora d’un nou espai d’esbarjo sinó que també tindria positives
conseqüències econòmiques al llarg de tot l’any, combinant d’aquesta manera oci
i negoci. Alguns municipis com Lloret de Mar estan avançant moltíssim amb el
condicionament i l’obertura de nous trams del sender litoral com el nou camí
entre la platja de Fenals i cala Banys. Esperem que continuïn fent-lo ara entre
sa Boadella i la platja de Santa Cristina, que és relativament fàcil de
realitzar, i entre la platja de Canyelles i la cala Morisca, camí que fou tancat pels propietaris de can Joncadella i que encara ara es troba en
procés judicial per tal d’aconseguir la seva reobertura. Blanes, en canvi, va
bastant més endarrerit i tot passaria per reobrir el camí de Pinya de Rosa que
hem descrit.
Tant de bo que totes les forces polítiques dels municipis de
la Costa Brava que es pressentin a les eleccions locals tinguin propostes de
millora dels seus camins de ronda com acció prioritària de govern. La
ciutadania segur que ho agrairia i els empresaris turístics també, però si
aquesta crida no té èxit tampoc hem de perdre l’esperança ja que serà la
ciutadania que obrirà els camins “votant” amb les seves botes de muntanya com
ho ha fet ja amb Pinya de Rosa.
[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]
