Colera: terra, mar i pau

Eren les nou del matí i el poble estava mort. L’Institut d’Estadística de Catalunya diu que hi viuen 448 habitants però aquell matí de tardor tan sols jo caminava pels seus carrers. Només hi havia obertes un parell de botigues desertes de gent i els bars aquí no s’havien sumat a la insubmissió i estaven tots tancats. Vaig continuar pel carrer del Mar fins a la platja on tampoc s’hi veia ni una trista ànima passejant el gos. Potser era l’efecte Halloween que estava fent un assaig general abans d’hora i per això la vida brillava per la seva absència. Finalment vaig sentir trontollar el remolc d’una furgoneta que entrava al port. Benvinguts a Colera l’eslògan turístic del qual és “Terra, mar i pau”, sobre tot molta pau.

Port i platges de Colera

Pocs minuts més tard vaig començar a pujar la muntanya dels Canons. A mitja alçada vaig contemplar el petit port, la platja de les Barques i la platja dels Morts, el raval marítim i el viaducte ferroviari que fa de frontera amb el poble vell. El temps era rúfol amb una lleugera llevantada que arrissava el mar i les clapes irregulars de núvols tamisaven la llum del dia. En aquests turons la vegetació està guanyant presència amb nous pins i alzines una mica per tot arreu però sobre tot proliferen plantes mediterrànies com el romaní, ara en flor, i l’espígol i de foranies com el bàlsam o les figueres de moro. Ja al cim vaig veure un parell de canons antics que donen nom a la muntanya i, ben arrenglerades, una filera d’oliveres carregades de fruits. Des d’aquí es gaudeix d’una superba vista de tot el mar d’Amunt amb el cap de Creus al fons. Vaig seguir el camí de ronda que porta a la platja d’En Carbassó, de difícil accés, i a l’Illa Gran. Els penya-segats eren de pedra negra amb algunes vetes vermelloses i entre la platja i l’illa bullia l’aigua en un mar de pedres.

Muntanya dels Canons

En tot el camí tampoc no em vaig creuar amb ningú. La pau a Colera era absoluta i l’estat de relaxació mental era total. Vaig seguir un còmode camí per sobre de la línia de costa fins al port de Joan en un paisatge d’antigues feixes sobre les que han plantat pins. El minúscul port és una infraestructura decaient i mig enrunada però justament per això està molt més integrada a l’entorn que si fos nova i útil. La petita cala està dominada per una bonica i antiga casa de platja amb magatzem per la barca, barbacoa i cuina a l’aire lliure i una gran pèrgola amb sostre de bruc però una piscina sobre la sorra em va fuetejar la vista. A qui se li va acudir la idea de construir-la arran de mar? Pitjor encara, qui va donar un permís tan manifestament abusiu?

Port de Joan

Com no estava disposat esgarriar la bucòlica jornada ni fer-me mala sang, em vaig preparar per continuar la ruta. Al final de la platja vaig observar un indicador que deia “Camí de ronda” acompanyat d’una fletxa que assenyalava el mar. M’ho vaig tornar a mirar, a vegades hi ha graciosos que es diverteixen canviant la direcció dels senyals. Però no, malgrat que hi ha un bon camí, privat, que ressegueix la costa, l’indicador convida a saltar per les roques i mullar-se el peus dins l’aigua. Aprofitant que la vida a Colera tornava a manifestar-se en forma de treballador, el vaig interrogar. El cartell no s’equivocava: si no volia retrocedir hauria de fer un camí de ronda literalment marítim. L'amable obrer m’informà que per fer aquest tram la gent ve equipada per mullar-se les cames i m’aconsellà que amb aquella mar picada no era el millor dia per intentar-ho. Aquests savis consells, com era de preveure, m’esperonaren a fer tot el contrari així que em vaig penjar les sabates al coll, em vaig arremangar els pantalons i vaig començar a trepitjar les agudes roques i a enfonsar-me dins del mar. L’aigua m’arribava a mitja cama i les petites onades em mullaren lleugerament la roba però afortunadament no vaig haver de lamentar cap incident.

Platja de Garbet

Reconstituït pel bany vaig descansar a la platja de Garbet. Entre mos d’entrepà i glopada d’aigua em va venir a la memòria el recent debat en un grup de Facebook sobre quin era el millor tram del camí de ronda de la Costa Brava sent l’opinió majoritària que ho eren tots. Parer popular sí però no unànime perquè algú va precisar que el camí de Portbou a Llançà era “molt normalet”. Aquest era el veritable motiu pel qual estava allà, per confirmar que no m’havia equivocat amb la meva resposta dient que la platja de Garbet, el cap Ras o la cala Bramant no eren paisatges gens “normalets” sinó més aviat excepcionals.

Coll de Sant Antoni

Reiniciada la caminada, vaig travessar el túnel de la gegantina plataforma ferroviària que separa la platja de Garbet del seu rerepaís, aïllament que l’ha salvat de la urbanització, i vaig iniciar la pujada al coll de Sant Antoni des d’on vaig tornar a divisar Colera. Quan vaig arribar era gairebé migdia i el poble havia aconseguit despertar-se. La gent em saludava o em tornava la salutació cordialment tot i que era un foraster amb la boca i el nas tapat com un bandoler però Colera deu ser un poble de bandits perquè tothom anava amb la cara tan oculta com jo. Vaig passejar pels estrets carrers planificats i construïts al segle XVIII visitant la blanca i senzilla església de sant Miquel i la plaça dedicada al republicà i federalista Pi i Margall on vaig admirar de nou el més que centenari plàtan que simbolitza la Llibertat.

Colera des del coll de Sant Antoni

Quan, a la fi, vaig arribar al cotxe vaig confirmar, satisfet, tots els meus antics records de Colera, probablement el menys massificat de tots els pobles de la Costa Brava, amb una població afable, amb predomini absolut del negre dels penya-segats i de les platges, amb un paisatge muntanyenc i marítim abrupte a estones, amable en d’altres però sempre meravellós. Un entorn on es fa més evident que enlloc la mescla d’una terra poderosa i una mar brava. I sempre amb pau, molta pau.

Viaducte de Colera

Publicat a Diari de Girona el 2 d'agost de 2021

Si Ferran Agulló aixequés el cap

La temporada turística d’estiu està acabant i ja podem dir que com a conseqüència del COVID 19 econòmicament ha estat o bé un desastre o bé una catàstrofe, segons sectors o poblacions. I això per primera vegada en la història del turisme de la Costa Brava que semblava immune a les crisis econòmiques.

El coronavirus ha estat una circumstància única, excepcional, imprevista i encara no podem determinar quan de temps duraran les seves conseqüències sanitàries, econòmiques, publicitàries i, per tant, turístiques. Aquesta crisi accelerarà les transformacions en el sector turístic que ja s’apuntaven com ho està fent en d’altres sectors econòmics. Davant d’aquest fet les institucions públiques i empresarials poden amagar el cap sota l’ala i assistir als canvis o bé liderar-les. Esperem, pel bé de tots, que optin per aquest última opció.

Via Verda a Bell-lloc (Santa Cristina d'Aro)

Poc s'imaginava Ferran Agulló el 1908 que l'èxit de batejar la Costa de Llevant gironina com a Costa Brava, ajudaria a transformar-la fins al grau actual. Hi ha veritables monuments dels horrors que hauríem d'ensenyar a totes les escoles per mostrar que és un turisme no sostenible: precioses cales enmig de penya-segats reconvertides en veritables 'banlieue' a peu de platja, gratacels sobre turons amb un impacte visual a primera línia de mar brutal o urbanitzacions que embruten el territori de forma inexorable i que encara continuen la seva expansió. La depredació del paisatge és una de les grans contradiccions del turisme: el que atrau el turisme és destruït per ell mateix. Poques zones de la Costa Brava central i meridional s'han salvat d'aquest principi. Tan sols al nord de la Costa Brava encara hi ha grans zones poc o gens urbanitzades.

No és la meva intenció fer una crítica destructiva de la Costa Brava, al contrari. Tenim el que entre tots hem creat i per a milions de turistes de totes les nacionalitats no sembla que ho haguem fet tant malament doncs ens visiten cada any i gaudeixen de les nostres platges, del nostre paisatge, del nostre patrimoni artístic i històric, de la nostra gastronomia, de la nostra idiosincràsia, és a dir, dels nostres pobles. En general, els nostres carrers estan endreçats, els passejos marítims fan goig, la jardineria pública és correcta, la neteja viària es cuida, els serveis que es dona a les platges, l'oferta d'oci, de gastronomia, fins i tot de cultura és elevada. I això per no parlar dels grans serveis públics com els d'aigua potable, depuració d’aigües residuals, gas, electricitat o telefonia que, en general, compleixen amb escreix les necessitats de l'estiu. La Costa Brava és una destinació de qualitat i fem pagar preus d'acord amb aquesta qualificació. Ja no som una destinació barata com als anys 60 quan les classes mitjanes i els treballadors qualificats europeus venien atrets pels nostres atractius però també pels preus irrisoris de pernoctació, de restauració i de serveis. Sol, platja, paella, flamenc i tabac i alcohol barats van ser una fórmula d'èxit de la qual només queden els dos primers components. Si els turistes nacionals i estrangers venen temporada rere temporada és que perquè s'ha fet molta feina: els empresaris invertint en la millora constant de les seves instal·lacions, l'Estat dotant de més i millors serveis (carreteres, aeroports, xarxa sanitària, …) i els treballadors adaptant-se als constants canvis del sector (aprenent noves llengües, per exemple).

Empuriabrava (Castelló d'Empúries)

No obstant la Costa Brava ha d'aspirar no a oferir qualitat sinó a donar excel·lència. Segurament aquest no és l'únic camí però no tinc cap dubte que és el millor si ens volem posicionar en un segment interessant del mercat turístic o, simplement, mantenir-nos en el segment en el que ja estem. Algú s'imagina que a les nostres platges encara es mantinguéssim les velles guinguetes pre-olímpiques dels anys 70 i 80? O que les aigües residuals s'aboquessin directament al mar sense cap mena de tractament com es feia encara en molts dels nostres pobles als anys 80 i 90? Doncs per la mateixa raó hauríem d'anar pensant en fer els canvis necessaris per garantir el nostre futur en la via de la millora constant. Fent de la necessitat virtut, podem dir que la crisi sanitària i econòmica actual i els minvants pressupostos municipals són un avantatge per la reflexió i la planificació. Ara és quan convé reflexionar on estem turísticament parlant, quines són les tendències del turisme mundial, on ens volem posicionar i quines accions hem de fer a curt, a mig i a llarg termini per tal d'aconseguir-ho.

I aquí van  algunes idees sobre aquest debat. Hem de renunciar a incrementar la quantitat de turistes: el territori i les nostres platges estan saturades i aquest és el principal atractiu que tenim. Fins i tot estaria bé anar a un procés de moderat decreixement per tal d’aconseguir que anar a la platja no fos una activitat 'de risc' i poguéssim gaudir d'un mínim no ja d'intimitat però si d'espai vital.

No s'hauria de permetre cap creixement urbanístic de baixa densitat sinó que el creixement, de produir-se, hauria de ser orgànic al voltant dels nuclis urbans tradicionals. Hem de planificar la destrucció d'aquells elements arquitectònics que siguin especialment agressius amb el paisatge per tal de restaurar-lo i millorar la seva qualitat. Pot semblar car i utòpic però ja s’ha fet abans i ara s'han de cercar els mitjans econòmics i legals per aconseguir-lo amb esforços i amb temps. Molt més fàcil és integrar les edificacions en el paisatge, per exemple, a través de la confecció de cartes de colors i de materials de construcció limitant el llampant blanc i potenciant altres colors més integradors.

Hem de millorar en els serveis relacionats amb les platges. A les nostres aigües continua arribant contaminació. Ara ja no és la barroera matèria orgànica d'altres èpoques però sí brutícia de petita mida, plàstics, llaunes, etc. Com tampoc és tolerable que hi hagi tants elements urbanístic deteriorats en platges i camins: restes d'edificacions, estructures de ferro rovellat, camins de ronda trencats i barrats al pas de vianants sense cap informació ni construcció d'alternatives, etc.

Hotel Cap Sa Sal (Begur)

Hem d'augmentar significativament els salaris dels treballadors del sector turístic: és l'única manera de millorar la qualitat de la mà d'obra. Si volem treballadors amb alta capacitació, amb domini d'idiomes, amb un bon nivell educatiu i amb ganes de mantenir-se en el sector no hi ha altra manera. Aquesta millora salarial també redundaria en el benestar general dels nostres pobles: els beneficis empresarials del sector turístic poden emigrar fàcilment a altres sectors o a altres àrees geogràfiques en canvi les rendes del treball es gasten totes en el mateix territori.

Hem de potenciar el rerepaís de la Costa Brava. Amb el potencial que hi ha a les nostres comarques interiors, inclòs el Pirineu, no és gaire intel·ligent no potenciar-lo des de la pròpia costa. A més de sol i platja hem de mostrar el nostre meravellós rerepaís. Això seria especialment interessant durant les temporades mitja i baixa on la platja perd grau d’interès.

Quan parlem de turisme de qualitat hom ho associa a turisme d'alta capacitat econòmica però turisme de qualitat també ho és el turisme respectuós amb l'entorn natural, interessat en conèixer el patrimoni històric i artístic del país que visita i la cultura de la gent que l'acull i que li agrada moure’s pel territori de forma encuriosida. Aquí juguen un paper essencials els guies turístics habilitats i els guies d’activitats esportives a l’aire lliure, bons coneixedors del país en les seves respectives especialitats. Què fàcil i barat que sortiria una potent i variada campanya de rutes municipals com ja fan alguns ajuntaments.

En conclusió, hem de transformar aquesta crisi en un període de reflexió i recerca de consens social i polític per a garantir un turisme de qualitat a la Costa Brava per les properes dècades. I si Ferran Agulló algun dia aixeca el cap que no se senti avergonyit.

Article publicat a Diari de Girona el 20/11/2020

Molt per fer al camí de ronda de la Costa Brava

Des de fa uns anys les institucions gironines diuen apostar per potenciar el camí de ronda de la Costa Brava i fins i tot diuen estar gestionant que la UNESCO el declari Patrimoni de la Humanitat. Conec alguns exemples de patrimonis de la humanitat i, sincerament, crec -i tant debò m'equivoqués- que el camí de ronda de la Costa Brava haurà d'esperar bastant de temps en obtenir aquesta distinció. Tenir un objectiu ambiciós però possible és positiu sempre que hom sigui conseqüent i faci l'esforç degut per aconseguir-ho. La meva tesi, com he dit anteriorment, és que encara estem lluny de treure tot el valor -incloses distincions internacionals- que mereix el camí de ronda.

 

Cala sa Forcanera (Blanes)

Abans de res caldria definir que és el camí de ronda perquè aquest no és la Gran Ruta 92 (GR 92) ni són un conjunt qualsevol de camins locals ni és una exclusivitat de la Costa Brava. El camí de ronda és el senderi que al llarg dels anys han obert i mantingut arran de mar pagesos, pescadors, contrabandistes  carrabiners i guàrdies civils per poder exercir les seves tasques legals o il·legals. Això, de retruc, ha creat un conjunt de camins que en el nostre cas tenen un extraordinari valor paisatgístic i, per tant, turístic.

 La següent qüestió que hauríem d'aclarir és si creiem que el camí de ronda té o pot tenir un valor econòmic substancial. Tinc la impressió que les institucions locals i regionals no s'acaben de creure les potencialitats econòmiques del camí de ronda tot i reconèixer-los els esforços i les inversions que s'hi fan. Sembla que les institucions el considerin només un bon complement i una bona manera de poder promocionar la vila pel que fa a fulletons o pàgines web.

 Què és el que ens trobem ara? Doncs un conjunt divers i heterogeni de camins amb un manteniment irregular i una senyalització com a tal camí de ronda inexistent. Com he comentat al principi, el camí de ronda no és el GR 92. Aquesta gran ruta segueix aproximadament el recorregut paral·lel a la costa, a vegades utilitzant els camins de ronda i a vegades allunyant-se d'ells. El seu abalisament ajuda molt als usuaris del camí de ronda perquè moltes vegades és coincident però d'altres el confon perquè no és el mateix. Sovint els camins de ronda estan abalisats com a camins locals però s'ha de saber distingir quan convé seguir uns i altres i no sempre és fàcil.

 

Penya-segats des de cala Bona i la punta de Santa Anna al fons (Blanes)

Sobre el manteniment de les infraestructures del camí de ronda la situació també és molt heterogènia. Podem trobar-nos camins perfectament abalisats, amb estructures arquitectòniques complexes com a túnels, ponts i escales molt ben integrades en l'entorn, amb bona senyalització informativa... i pocs quilòmetres més enllà trobar-nos baranes trencades, camins bruts o infraestructures trencades des de fa anys. Que un ajuntament inverteixi en l'adequació del tram del seu terme municipal no implica que l'ajuntament veí també decideixi fer-ho al mateix temps i per tant pot succeir que no hi hagi continuïtat. El senderista o caminant no sap ni li interessa saber de termes municipals però per fer les seves rutes necessita la continuïtat dels camins.

El màxim atractiu dels camins de ronda és el meravellós paisatge que tenim. A força de veure'l i viure'l sovint perdem la perspectiva de l'espectacular bellesa del nostre paisatge costaner. Personalment no vaig ser prou conscient d'aquest fet fins que no vaig començar a viatjar a altres costes: sempre tornava pensant que havia vist paisatges fantàstics però que els nostres són, com a mínim, igual de bells. Per tant fer miradors als nostres camins de ronda és una molt bona idea però no és suficient. Hem de donar informació, molta informació. Hi ha bons exemples d'ajuntaments que ho fan valorant als seus camins de ronda o als seus passejos -que són la continuació i l'enllaç entre aquests- però són una minoria. Als nostres senderis costaners trobem un munt d'elements geològics, botànics, faunístics, històrics, literaris, arquitectònics i artístics que caldria difondre de forma ordenada i coherent: tampoc cal explicar el mateix a tots els trams de camí sinó allò més significatiu de cada un d'ells.

Sóc dels que creu que el camí de ronda té molt de futur per poc que el cuidem. I el primer que hem de cuidar és, precisament, el paisatge. Pot semblar una obvietat però no és gens. És hora de plantejar-se de nou  els límits de la Costa Brava: no s'hi ha de créixer en noves urbanitzacions d'estiueig, no s'han de crear noves places de pernocta sinó és tancant el seu equivalent en equipaments obsolets, no s'han de fer noves infraestructures que impactin directament i irreversiblement en la costa com per exemple ports esportius i les infraestructures viàries s'han d'ajustar a la demanda realment existent al llarg de tot l'any i no a les demandes excepcionals. Però bé, aprofundir en això seria tema per altres articles.

El que vull insistir és que el camí de ronda té sentit si conservem el nostre paisatge el més natural possible o minimitzem l'impacte visual de les malifetes urbanístiques que abunden per tot el nostre litoral. Podem ser maximalistes i demanar que quan els pressupostos públics tornin a ser potents optin per la desconstrucció d'edificis que tinguin un impacte visual especialment negatiu. Però hi ha altres solucions que o són barates o no tenen cost per les institucions com són l'obligatorietat d'utilitzar una determinada gamma de materials i colors en funció de la ubicació dels edificis nous. Tenim bons exemples d'edificis que ho han tingut en compte i els resultats són òptims, ja que s'integren en el paisatge “desapareixent” o quasi visualment. El següent pas seria que els ajuntaments actuïn a mitjà i llarg termini per tal que les reformes de les façanes tinguin en compte obligatòriament aquest factor d'integració i respecte visual envers l'entorn. No podem fer desaparèixer les urbanitzacions de les nostres muntanyes però sí que podem fer que s'integrin en el seu entorn natural obligant-los a canviar la impactant -i aliè a la nostra tradició arquitectònica- blanc per ocres, marronosos o verdosos segons l'entorn.

 

El Mediterrani des del Jardí Botànic Marimurtra (Blanes)

Una altra qüestió que vull remarcar és que objectiu últim de la potenciació de l'ús del camí de ronda és ajudar a la desestacionalització de la temporada turística. L'estiu no és precisament la millor època per practicar el senderisme a la Costa Brava sent molt més agradable caminar durant la primavera o la tardor i fins i tot l'hivern és molt bona època per practicar el senderisme a casa nostra. Quan es va inaugurar la primera Via Verda d’Espanya entre Girona i Olot, qui podia imaginar el rotund èxit popular d'aquella iniciativa? Doncs crec que estem perfectament legitimats per pensar que podem reproduir i augmentar l'èxit al camí de ronda de la Costa Brava i una de les primeres coses que hem de fer és generar una marca i crear una imatge que serveixi per abalisar tot el recorregut de forma homogènia.

Ara bé, ¿22 municipis al llarg de 220 km de costa amb poca o nul·la comunicació directa entre tots ells poden actuar amb coherència, homogeneïtat i visió de conjunt? La resposta obvia és que no. Així, doncs, ¿quina és l'alternativa per tirar endavant aquestes o d'altres iniciatives per potenciar el camí de ronda de la Costa Brava? Doncs només veig la possibilitat que sigui una institució -una mancomunitat, per exemple- encapçalada per la Diputació que lideri aquest projecte. Si no és així, si deixem que el camí de ronda depengui de la bona voluntat dels diversos ajuntaments, continuarà sent el que és ara: un ric patrimoni amb moltes potencialitats però amb una realitat fràgil i molt fragmentada.

Publicat a Diari de Girona el 8/09/2020