Molt per fer al camí de ronda de la Costa Brava

Des de fa uns anys les institucions gironines diuen apostar per potenciar el camí de ronda de la Costa Brava i fins i tot diuen estar gestionant que la UNESCO el declari Patrimoni de la Humanitat. Conec alguns exemples de patrimonis de la humanitat i, sincerament, crec -i tant debò m'equivoqués- que el camí de ronda de la Costa Brava haurà d'esperar bastant de temps en obtenir aquesta distinció. Tenir un objectiu ambiciós però possible és positiu sempre que hom sigui conseqüent i faci l'esforç degut per aconseguir-ho. La meva tesi, com he dit anteriorment, és que encara estem lluny de treure tot el valor -incloses distincions internacionals- que mereix el camí de ronda.

 

Cala sa Forcanera (Blanes)

Abans de res caldria definir que és el camí de ronda perquè aquest no és la Gran Ruta 92 (GR 92) ni són un conjunt qualsevol de camins locals ni és una exclusivitat de la Costa Brava. El camí de ronda és el senderi que al llarg dels anys han obert i mantingut arran de mar pagesos, pescadors, contrabandistes  carrabiners i guàrdies civils per poder exercir les seves tasques legals o il·legals. Això, de retruc, ha creat un conjunt de camins que en el nostre cas tenen un extraordinari valor paisatgístic i, per tant, turístic.

 La següent qüestió que hauríem d'aclarir és si creiem que el camí de ronda té o pot tenir un valor econòmic substancial. Tinc la impressió que les institucions locals i regionals no s'acaben de creure les potencialitats econòmiques del camí de ronda tot i reconèixer-los els esforços i les inversions que s'hi fan. Sembla que les institucions el considerin només un bon complement i una bona manera de poder promocionar la vila pel que fa a fulletons o pàgines web.

 Què és el que ens trobem ara? Doncs un conjunt divers i heterogeni de camins amb un manteniment irregular i una senyalització com a tal camí de ronda inexistent. Com he comentat al principi, el camí de ronda no és el GR 92. Aquesta gran ruta segueix aproximadament el recorregut paral·lel a la costa, a vegades utilitzant els camins de ronda i a vegades allunyant-se d'ells. El seu abalisament ajuda molt als usuaris del camí de ronda perquè moltes vegades és coincident però d'altres el confon perquè no és el mateix. Sovint els camins de ronda estan abalisats com a camins locals però s'ha de saber distingir quan convé seguir uns i altres i no sempre és fàcil.

 

Penya-segats des de cala Bona i la punta de Santa Anna al fons (Blanes)

Sobre el manteniment de les infraestructures del camí de ronda la situació també és molt heterogènia. Podem trobar-nos camins perfectament abalisats, amb estructures arquitectòniques complexes com a túnels, ponts i escales molt ben integrades en l'entorn, amb bona senyalització informativa... i pocs quilòmetres més enllà trobar-nos baranes trencades, camins bruts o infraestructures trencades des de fa anys. Que un ajuntament inverteixi en l'adequació del tram del seu terme municipal no implica que l'ajuntament veí també decideixi fer-ho al mateix temps i per tant pot succeir que no hi hagi continuïtat. El senderista o caminant no sap ni li interessa saber de termes municipals però per fer les seves rutes necessita la continuïtat dels camins.

El màxim atractiu dels camins de ronda és el meravellós paisatge que tenim. A força de veure'l i viure'l sovint perdem la perspectiva de l'espectacular bellesa del nostre paisatge costaner. Personalment no vaig ser prou conscient d'aquest fet fins que no vaig començar a viatjar a altres costes: sempre tornava pensant que havia vist paisatges fantàstics però que els nostres són, com a mínim, igual de bells. Per tant fer miradors als nostres camins de ronda és una molt bona idea però no és suficient. Hem de donar informació, molta informació. Hi ha bons exemples d'ajuntaments que ho fan valorant als seus camins de ronda o als seus passejos -que són la continuació i l'enllaç entre aquests- però són una minoria. Als nostres senderis costaners trobem un munt d'elements geològics, botànics, faunístics, històrics, literaris, arquitectònics i artístics que caldria difondre de forma ordenada i coherent: tampoc cal explicar el mateix a tots els trams de camí sinó allò més significatiu de cada un d'ells.

Sóc dels que creu que el camí de ronda té molt de futur per poc que el cuidem. I el primer que hem de cuidar és, precisament, el paisatge. Pot semblar una obvietat però no és gens. És hora de plantejar-se de nou  els límits de la Costa Brava: no s'hi ha de créixer en noves urbanitzacions d'estiueig, no s'han de crear noves places de pernocta sinó és tancant el seu equivalent en equipaments obsolets, no s'han de fer noves infraestructures que impactin directament i irreversiblement en la costa com per exemple ports esportius i les infraestructures viàries s'han d'ajustar a la demanda realment existent al llarg de tot l'any i no a les demandes excepcionals. Però bé, aprofundir en això seria tema per altres articles.

El que vull insistir és que el camí de ronda té sentit si conservem el nostre paisatge el més natural possible o minimitzem l'impacte visual de les malifetes urbanístiques que abunden per tot el nostre litoral. Podem ser maximalistes i demanar que quan els pressupostos públics tornin a ser potents optin per la desconstrucció d'edificis que tinguin un impacte visual especialment negatiu. Però hi ha altres solucions que o són barates o no tenen cost per les institucions com són l'obligatorietat d'utilitzar una determinada gamma de materials i colors en funció de la ubicació dels edificis nous. Tenim bons exemples d'edificis que ho han tingut en compte i els resultats són òptims, ja que s'integren en el paisatge “desapareixent” o quasi visualment. El següent pas seria que els ajuntaments actuïn a mitjà i llarg termini per tal que les reformes de les façanes tinguin en compte obligatòriament aquest factor d'integració i respecte visual envers l'entorn. No podem fer desaparèixer les urbanitzacions de les nostres muntanyes però sí que podem fer que s'integrin en el seu entorn natural obligant-los a canviar la impactant -i aliè a la nostra tradició arquitectònica- blanc per ocres, marronosos o verdosos segons l'entorn.

 

El Mediterrani des del Jardí Botànic Marimurtra (Blanes)

Una altra qüestió que vull remarcar és que objectiu últim de la potenciació de l'ús del camí de ronda és ajudar a la desestacionalització de la temporada turística. L'estiu no és precisament la millor època per practicar el senderisme a la Costa Brava sent molt més agradable caminar durant la primavera o la tardor i fins i tot l'hivern és molt bona època per practicar el senderisme a casa nostra. Quan es va inaugurar la primera Via Verda d’Espanya entre Girona i Olot, qui podia imaginar el rotund èxit popular d'aquella iniciativa? Doncs crec que estem perfectament legitimats per pensar que podem reproduir i augmentar l'èxit al camí de ronda de la Costa Brava i una de les primeres coses que hem de fer és generar una marca i crear una imatge que serveixi per abalisar tot el recorregut de forma homogènia.

Ara bé, ¿22 municipis al llarg de 220 km de costa amb poca o nul·la comunicació directa entre tots ells poden actuar amb coherència, homogeneïtat i visió de conjunt? La resposta obvia és que no. Així, doncs, ¿quina és l'alternativa per tirar endavant aquestes o d'altres iniciatives per potenciar el camí de ronda de la Costa Brava? Doncs només veig la possibilitat que sigui una institució -una mancomunitat, per exemple- encapçalada per la Diputació que lideri aquest projecte. Si no és així, si deixem que el camí de ronda depengui de la bona voluntat dels diversos ajuntaments, continuarà sent el que és ara: un ric patrimoni amb moltes potencialitats però amb una realitat fràgil i molt fragmentada.

Publicat a Diari de Girona el 8/09/2020