Eren les nou del matí i el poble estava mort. L’Institut
d’Estadística de Catalunya diu que hi viuen 448 habitants però aquell matí de tardor tan
sols jo caminava pels seus carrers. Només hi havia obertes un parell de
botigues desertes de gent i els bars aquí no s’havien sumat a la insubmissió i
estaven tots tancats. Vaig continuar pel carrer del Mar fins a la platja on
tampoc s’hi veia ni una trista ànima passejant el gos. Potser era l’efecte
Halloween que estava fent un assaig general abans d’hora i per això la vida
brillava per la seva absència. Finalment vaig sentir trontollar el remolc d’una
furgoneta que entrava al port. Benvinguts a Colera l’eslògan turístic del qual
és “Terra, mar i pau”, sobre tot molta pau.
Pocs minuts més tard vaig començar a pujar la muntanya dels Canons. A mitja alçada vaig contemplar el petit port, la platja de les Barques i la platja dels Morts, el raval marítim i el viaducte ferroviari que fa de frontera amb el poble vell. El temps era rúfol amb una lleugera llevantada que arrissava el mar i les clapes irregulars de núvols tamisaven la llum del dia. En aquests turons la vegetació està guanyant presència amb nous pins i alzines una mica per tot arreu però sobre tot proliferen plantes mediterrànies com el romaní, ara en flor, i l’espígol i de foranies com el bàlsam o les figueres de moro. Ja al cim vaig veure un parell de canons antics que donen nom a la muntanya i, ben arrenglerades, una filera d’oliveres carregades de fruits. Des d’aquí es gaudeix d’una superba vista de tot el mar d’Amunt amb el cap de Creus al fons. Vaig seguir el camí de ronda que porta a la platja d’En Carbassó, de difícil accés, i a l’Illa Gran. Els penya-segats eren de pedra negra amb algunes vetes vermelloses i entre la platja i l’illa bullia l’aigua en un mar de pedres.
En tot el camí tampoc no em vaig creuar amb ningú. La pau a
Colera era absoluta i l’estat de relaxació mental era total. Vaig seguir un còmode
camí per sobre de la línia de costa fins al port de Joan en un paisatge d’antigues
feixes sobre les que han plantat pins. El minúscul port és una infraestructura
decaient i mig enrunada però justament per això està molt més integrada a
l’entorn que si fos nova i útil. La petita cala està dominada per una bonica i antiga
casa de platja amb magatzem per la barca, barbacoa i cuina a l’aire lliure i
una gran pèrgola amb sostre de bruc però una piscina sobre la sorra em va fuetejar
la vista. A qui se li va acudir la idea de construir-la arran de mar? Pitjor
encara, qui va donar un permís tan manifestament abusiu?
Com no estava disposat esgarriar la bucòlica jornada ni
fer-me mala sang, em vaig preparar per continuar la ruta. Al final de la platja
vaig observar un indicador que deia “Camí de ronda” acompanyat d’una fletxa que
assenyalava el mar. M’ho vaig tornar a mirar, a vegades hi ha graciosos que es
diverteixen canviant la direcció dels senyals. Però no, malgrat que hi ha un bon
camí, privat, que ressegueix la costa, l’indicador convida a saltar per les
roques i mullar-se el peus dins l’aigua. Aprofitant que la vida a Colera tornava
a manifestar-se en forma de treballador, el vaig interrogar. El cartell no s’equivocava:
si no volia retrocedir hauria de fer un camí de ronda literalment marítim. L'amable obrer m’informà que per fer aquest tram la gent ve equipada per mullar-se
les cames i m’aconsellà que amb aquella mar picada no era el millor dia per intentar-ho.
Aquests savis consells, com era de preveure, m’esperonaren a fer tot el
contrari així que em vaig penjar les sabates al coll, em vaig arremangar els
pantalons i vaig començar a trepitjar les agudes roques i a enfonsar-me dins del
mar. L’aigua m’arribava a mitja cama i les petites onades em mullaren
lleugerament la roba però afortunadament no vaig haver de lamentar cap
incident.
Reconstituït pel bany vaig descansar a la platja de Garbet. Entre
mos d’entrepà i glopada d’aigua em va venir a la memòria el recent debat en un
grup de Facebook sobre quin era el millor tram del camí de ronda de la Costa
Brava sent l’opinió majoritària que ho eren tots. Parer popular sí però no unànime
perquè algú va precisar que el camí de Portbou a Llançà era “molt normalet”. Aquest
era el veritable motiu pel qual estava allà, per confirmar que no m’havia
equivocat amb la meva resposta dient que la platja de Garbet, el cap Ras o la
cala Bramant no eren paisatges gens “normalets” sinó més aviat excepcionals.
Reiniciada la caminada, vaig travessar el túnel de la gegantina plataforma ferroviària que separa la platja de Garbet del seu rerepaís, aïllament que l’ha salvat de la urbanització, i vaig iniciar la pujada al coll de Sant Antoni des d’on vaig tornar a divisar Colera. Quan vaig arribar era gairebé migdia i el poble havia aconseguit despertar-se. La gent em saludava o em tornava la salutació cordialment tot i que era un foraster amb la boca i el nas tapat com un bandoler però Colera deu ser un poble de bandits perquè tothom anava amb la cara tan oculta com jo. Vaig passejar pels estrets carrers planificats i construïts al segle XVIII visitant la blanca i senzilla església de sant Miquel i la plaça dedicada al republicà i federalista Pi i Margall on vaig admirar de nou el més que centenari plàtan que simbolitza la Llibertat.
Quan, a la fi, vaig arribar al cotxe vaig confirmar, satisfet, tots els meus antics records de Colera, probablement el menys massificat de tots els pobles de la Costa Brava, amb una població afable, amb predomini absolut del negre dels penya-segats i de les platges, amb un paisatge muntanyenc i marítim abrupte a estones, amable en d’altres però sempre meravellós. Un entorn on es fa més evident que enlloc la mescla d’una terra poderosa i una mar brava. I sempre amb pau, molta pau.
Publicat a Diari de Girona el 2 d'agost de 2021
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada