Superilles i superpobles

Fa unes setmanes vaig visitar Barcelona per veure les superilles de l'Ada Colau. Si ja abans tenia curiositat, que l'ONU les hagi posat com a exemple a seguir per a totes les ciutats del món va acabar de convèncer-me. En resum, les superilles són una ximpleria...o una genialitat...o les dues coses alhora. Intentaré explicar-me: són una bajanada perquè només es tracta de posar en alguns carrers molt de mobiliari urbà, molta pintura i poca cosa més. Tot plegat la fa una actuació urbanística barata, ràpida i reversible. Però, alhora, són d’un gran enginy conceptual perquè el que s'aconsegueix es recuperar el carrer per a la ciutadania transformant l'agressivitat dels carrers plens de cotxes que expulsen a la gent a l'interior de les cases, en un espai de trobada, de gaudi i de joc pels infants. I això s’assoleix amb un cost ridícul. És, doncs, una inspirada solució urbanística. A més, hauríem de destacar la valentia política de l’alcaldessa Ada Colau que se la va jugar -i ho continua fent- amb aquesta transformació que ara vol ampliar a tot Barcelona. És destacable el fet que ja no hi ha pancartes als balcons dels veïns en contra de les superilles com sí les hi havia al començament, senyal que la idea ja ha guanyat l'hegemonia social. Aquesta serà, en opinió meva, la gran herència que deixarà l’alcaldessa per al futur de Barcelona només a l'alçada del llegat de Pasqual Maragall (qui recorda el bagatge deixat per Clos, Hereu o Tries?).

Del meu passeig en bicicleta per Barcelona voldria afegir algunes notes colaterals: els ciclistes i altres usuaris de dues rodes com els patinadors són tan o més incívics que els conductors de vehicles motoritzats. Dona la impressió que com més petit és el vehicle més sensació d'impunitat té el seu usuari, fins i tot posant en risc la seva seguretat. I la segona observació és que sobre dues rodes i sense motor és pot ser igual de mal educat i agressiu que amb motor i quatre rodes. I qui ho vulgui comprovar només ha d'anar a voltar per Barcelona en dia laborable. Barcelona sempre ha exercit una forta atracció en un amplíssim entorn. De fet, es pot dir que des de fa més de mil anys Catalunya ha estat Barcelona i el seu rerepaís, com una espècie de Venècia o de Gènova en els seus millors temps. De l’època democràtica, la que correspon a la meva pròpia memòria històrica, Barcelona sempre ha estat pionera o, quan no ho ha estat, el seu  exemple ha estat l’inspirador per a totes les altres ciutats i pobles catalans. I ara, què podem aprendre a les comarques gironines de l’experiència urbanística, social i política de les superilles? Crec que algunes coses interessants. La primera és que qui no arrisca, no pisca. El consens, en qualsevol camp, no només no existeix sinó que és una trampa. És impossible que tothom estigui d'acord amb una mesura política si aquesta afecta a la vida quotidiana. Si a sobre és innovadora encara ho és més, capgirant la demanda d’unanimitat en un carreró sense sortida que l'únic que aconsegueix és eternitzar o impedir les necessàries transformacions.

La segona conclusió és que anem molt pel darrere dels necessaris canvis urbanístics d'acord amb els nous paradigmes de sostenibilitat ambiental i social que es dirigeixen cap a la promoció dels nous mitjans de transport individuals i col·lectius sostenibles i la recuperació de l'espai comú per al vianant expulsant a l’automòbil cap a la perifèria. Encara ara els nostres pobles i ciutats estan dissenyats per a benefici dels vehicles motoritzats d'ús individual malversant la major part de l'espai comú i considerant altres mitjans de transport ecològicament sostenibles com a complementaris o simplement decoratius. S’ha de valorar en la seva justa mida tot el que els ajuntaments democràtics han fet durant les darreres dècades que, bàsicament, ha estat la millora de l’espai públic, fent-lo més accessible i agradable per a la ciutadania, i la major o menor conversió dels cascs antics en zona de vianants. Tanmateix, si agafem Barcelona com a referent de futur, la propera transformació serà pacificar grans àrees dels eixamples dels nostres municipis. Igual és simple ignorància meva però no conec cap municipi gironí d'una certa entitat que hagi apostat cap a la conversió de tot o bona part del casc urbà en zona de vianants. A Barcelona ja tenen superilles, quan tindrem nosaltres superpobles?

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]