El porxo triangular de ferro no tenia porta com convidant als desconeguts a entrar. Al fer-ho vaig veure una llarga escala que baixava fins el mar a través d’un passadís estret i fosc del mateix material ferruginós de l’entrada. Des de dalt de l’escalinata es veia perfectament que no hi havia sortida doncs ho impedia un vidre transparent que evitava caure a l’aigua, el qual projectà la meva imatge abans de deixar veure en tota la seva plenitud les canviants formes i els infinits blaus de la Mediterrània. Vaig dubtar si baixar a les profunditats perquè a qui li agrada arriscar l’equilibri emocional aconseguit després de tants anys fins que hom arriba al que anomenen, no sé ben bé per què, la plenitud de la vida, però Walter Benjamin em convidava a interrogar-lo, Dani Karavan m’animava a despullar-me i mostrar-me tal i com soc i no com aparento i la meva pròpia ombra projectada en les profunditats m’interpel·lava. Finalment vaig fer cas al filòsof, a l’artista i a mi mateix i vaig descendir lentament fins a recolzar-me sobre el vidre i observar el mar... però no va passar res. Després d’uns minuts em vaig girar per enfilar les escales quan una potent llum al final del corredor m’enlluernà i em va semblar sentir una veu que deia “Vine... Puja... Surt...”. Vaig fer cas al consell i, en sortir, em vaig trobar a les portes d’un cementiri. No, no és la descripció d’un somni, només és la crònica del que vaig veure i sentir visitant l’enigmàtica obra que l’artista Dani Karavan ha creat a les portes del cementiri de Portbou en homenatge al filòsof alemany Walter Benjamin.
Walter Benjamin fou un filòsof, crític literari i traductor alemany d’origen jueu. Va ser un teòric marxista heterodox que barrejà el materialisme històric amb el misticisme jueu, combinació, d’entrada, difícilment compatible. Segurament la seva contribució més perdurable ha estat en la teoria de la història, en la de l’estètica i en la de la traducció. La seva vida no va ser gaire afortunada i malgrat néixer en una família benestant, va patir la pobresa i la solitud. Amb la pujada al poder del nazisme es va exiliar a França i amb l’ocupació alemanya d’aquest país fugí a Espanya. El seu infortuni el va perseguir fins a Portbou on va ser retingut per la policia espanyola i amenaçat de deportació per no tenir els permisos de sortida de les autoritats franceses. Davant l’amenaça de deportació i amb només quaranta-vuit anys no va trobar cap altra sortida que el suïcidi mitjançant una sobredosi d’opiacis amb els que sempre viatjava en els seus últims temps. En la seva carta de comiat diu En una situació sense sortida, no tinc cap altra elecció que posar-hi terme. La meva vida finirà en un petit poble dels Pirineus on no em coneix ningú, però s’equivocà perquè les restriccions a les vises sense visat de sortida, com la seva, foren aixecades per les autoritats espanyoles pocs dies després i, per tant, hagués pogut creuar la Península ibèrica fins a Lisboa i exiliar-se als Estats Units com era el seu desig. Les seves restes passaren primer a un nínxol del cementiri de Portbou i després a un ossari. Avui en dia li reten homenatge un petit monòlit i una placa de marbre amb una frase gravada en alemany i en català que resa No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie. Per sobre del monòlit, de la placa de marbre i pel terra hi ha una acumulació de pedretes ben alineades i algunes d’elles porten escrites frases en alemany. També hi ha un senzill marc de foto amb una sentència del filòsof que diu Que les choses continuent ainsi, voilà la catastrophe redundant en el pessimisme de la pitjor època que ha viscut Europa en els darrers segles.
Aquí es podria acabar la història de Walter Benjamin i la seva relació amb Portbou, però hi ha una segona part que no pot sinó meravellar-me cada vegada més. Es tracta que, per alguna raó per a mi incomprensible, Portbou ha decidit adoptar-lo, fer-lo seu, amarrar-lo fermament i definitivament. No es tracta només del senzill espai funerari dedicat al filòsof i el pilar de ferro rovellat amb les últimes paraules escrites pel pensador que es troben a l’interior del cementiri. Tampoc de l’espectacular Memorial Passatges a Walter Benjamin de l’artista israelià Dani Karavan a les portes del cementiri municipal. El que de veritat és especial és la ferma voluntat d’un petit poble de frontera, literalment als peus d’una gegantina estació ferroviària que explica el seu origen, la seva expansió i la seva decadència, de vincular-se a un intel·lectual que, per casualitat, morí allà. I sospito que això no és pels mèrits filosòfics de Walter Benjamin sinó pel mite de l’intel·lectual perseguit. Més concretament, pel mite de l’intel·lectual de la primera meitat del segle XX, d’origen alemany, d’estirp jueva, creador de teories discrepants, incomprès pels seus i perseguit pel nazisme que es veu finalment abocat al suïcidi perquè s’ha quedat sol i aïllat de tothom.
[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]
Molt bonic el teu escrit i profund.
ResponEliminaVull incidir amb el topos d'aquesta història: no fou casualitat la mort a Portbou, venia exigida per la situació fronterera. Molts -anònims- es morien a les cunetes de la carretera. Benjamin és un símbol que representa totes les víctimes. I aquest espai té una connotació per a mi, sagrada.
El topos serà etern i perdurable. Les víctimes ho demanen. Només cal escoltar-les.