Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Víctor Català. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Víctor Català. Mostrar tots els missatges

17 d’octubre 2023

Postals de l'Escala

El sol de migdia es reflectia sobre les blanques tombes del cementiri Mariner fins al punt de fer-me mal als ulls. Les ulleres de sol no eren suficient protecció i la llum va traspassar les meves pupil·les entrant pel nervi òptic que tot seguit va enviar missatges al meu cervell. Jo no sabia què pensar ni a qui fer cas: si a les imatges que els ulls em mostraven o a les remembrances que anava desplegant la meva ment. Tanmateix, tothom sap que les emocions acaben filtrant la realitat acomodant-la als nostres sentiments i no a l’inrevés.

De record en record, vaig aparèixer molts anys enrere, fent fotos a la meva xicota, una d'elles conservada en un antic format anomenat paper fotogràfic. Va ser un dia feliç d'estiu en què vaig descobrir les restes arqueològiques d’Empúries i un poble anomenat l'Escala. El retrat és de mig cos amb la meva promesa recolzada en un tronc entre les roques i el mar. 

El somriure provocat per la recordança s'enganxà al rictus d’una altra no tan grata. És un fred dissabte de tardor i estem caminant pel passeig de Riells, cansats, molt cansats després de fer el camí de ronda des de l'Estartit, pujant i baixant per la Calella, el golfet del Falaguer, cala Pedrosa i cala Ferriol, sentint encara les punxades a les plantes dels peus de les pedres calcàries del Montgrí, arribant a la cala Montgó i continuant pel camí costaner fins al port de la Clota Grossa i el passeig de Mar per finalitzar refugiant-nos en un bar de la Platja.

De cop i volta una nova evocació em va fer esclatar el riure. Ens trobem a l’exterior de la porta meridional de la ciutat romana d’Empúries i el guia està explicant que el fal·lus representat en un dels seus laterals era un símbol de fertilitat i desig de bona sort quan una alumna adolescent i encara amb poca experiència de la vida pregunta: “però... aquest fal·lus no està del revés?”, estranyant-se de veure’l cap per munt i no cap per vall. 

Amb l’última riallota vaig veure volar una partícula de saliva i de seguit vaig sentir a la meva boca la textura de l’anxova pujada de sal barrejada amb el pa amb tomàquet ruixat amb unes gotes d’oli d’oliva. Vaig continuar mossegant fins a aconseguir una estructura on la solidesa dels elements s’anaven fonent en un esclat de textures, sabors i olors on predominava l’element marí del peix sobre els terrenals del blat i l’horta. Una glopada de cervesa m’ajudà a deglutir l’embolada alimentària en direcció a l’estómac i immediatament després els meus pulmons respiraren lliurement i pausadament l’aire salobre. 

Els tamarius són uns dels meus arbres favorits. Són resistents a la salinitat i a la sequera perllongada. Els de l’Escala són antics, retorçats i donen una lleugera ombra sota la qual vaig descobrir la imatge del meu propi cos que, assegut i serè, estava contemplant el paisatge. A la seva dreta, es veia el port i més enllà, enlairada, la torre de Montgó envoltada per cases engaltant-la amenaçadorament. A l’esquerra, la badia de Roses anava dibuixant una llarga línia corba fins a acabar en els alts espadats del cap Norfeu. I davant, una regata d’una quarantena de velers de totes les mides evolucionaven enfront dels seus ulls, ara anant, ara tornant, seguint la batuta del vent. 

Els nínxols del cementiri Mariner són senzills, de dos o tres pisos i coronats per frontons. La majoria no tenen làpida sent l’únic identificador un número, suficient perquè la família del finat sàpiga on reposen les seves despulles. Tot i que els carrers estan ordenats en un de principal longitudinal i d’altres de transversals, el meu cervell els anava transformant en diagonals, angles i triangles jugant amb les diferents perspectives de l’interior de la necròpoli. Les parets estan perfectament emblanquinades, la qual cosa col·labora en augmentar la seva lluminositat i coincidim en l’opinió que ha estat un encert haver elegit el migdia per prendre les imatges. “Som-hi, company, que jo ja he acabat”, em digué el meu amic i fotògraf. El reportatge gràfic al fossar arribava a la seva fi i ja era hora de tornar la clau. La porta de ferro rovellat va grinyolar lleugerament i mentre tancava el pany vaig escoltar els meus pensaments rememorant les primeres estrofes del poema “Visita”, de Víctor Català: “Me’n vaig al cementiri del meu poble/ bell en sa solitud, senzill i noble/tot ell parat de blanc, color de pau/ sota el sol esplendent i un gran cel blau”.

Text:             Argemir González

Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram


[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, els autors agrairien la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]


01 d’octubre 2022

Vida eterna al cementiri Mariner

“-Pss, pss!”, vaig escoltar clarament però al meu voltant no vaig veure ningú. A més, estava segur que allà em trobava tot sol. El Cementiri Mariner de l’Escala està clausurat des de 1970 però només cal anar a la propera comissaria de la Policia Local per aconseguir que et donin la clau a canvi d’ensenyar el teu D.N.I.

-“Eh, tu! Sí, tu!”, vaig sentir de nou descobrint que la veu provenia de la làpida que estava trepitjant i que, aprofitant que ja l’estava observant, començà a recitar amb veu rogallosa: “Tú que ahora me pisas/párate a considerar/que al fin vendrás a parar/lo mismo que yo, en ceniza”. Francisca Alonso Mornau, que va morir el 1954 a l’edat de 82 anys, va tenir l’ocurrència de col·locar la seva estela funerària al mig del carrer principal, just a l’entrada del cementiri, per a que tothom pugui sentir el seu consell però jo no estava per converses amb cadàvers desconeguts així que, ignorant-la, vaig continuar fins el meu objectiu.

Cementiri Vell o Mariner de l'Escala

-“Caterina...”, vaig dir tímidament.

-“L’estava esperant”, va respondre amb un deix autoritari.

-“L’altra nit volia dir-li que...”

-“Sí”, em tallà, “ho vaig notar”.

-“Jo, volia dir-li que, de vegades, una única acció, una sola obra, justifica tota una vida”.

-“Miri, jove” -pels difunts tots ho som- “si ha vingut fins aquí per dir coses que només a vostè li semblen profundes, ja vaig tenir prou amb Fages de Climent quan em va dedicar aquells versos: ‘Si la mort del vell no és trista/amunt el veire més alt/i vessem el vi ametista:/quan el vell és un artista/no és pas vell sinó immortal”.

Caterina Albert, la nostra Víctor Català, no em posava fàcil la conversa. Això tenen els morts famosos, que ho veuen tot des d’un altre nivell però jo només volia agrair-li la lectura de “Solitud”, una lectura juvenil i obligada que em va copsar i que ara, acostant-me a l’altra banda del cicle de la vida, he tingut l’oportunitat de rellegir i tornar-la a gaudir.

Làpida de Caterina Albert al cementiri Mariner

El Cementiri Mariner de l’Escala té màgia. Algun dia, allà pel 1837, fou un lloc allunyat del poble però ara ha estat engolit per l’eixample amb hotels, càmpings i apartaments. És una llàstima que tenint a tocar el mar només es vegi des de la part superior i amb prou feines. Tant se val perquè els seus carrers estrets plens de tombes blanquíssimes, uniformes, anònimes, de nínxols coronats amb timpans triangulars mereixen una visita pausada i solitària durant el dia o il·luminats per les llums de les candeles si és una de les visites que al capvespre organitza l’ajuntament. Pot semblar una necròpoli pobre doncs només hi ha un panteó, uns pocs hipogeus i una sola escultura funerària. Fins i tot els nínxols amb làpides, com el de la Caterina Albert, són minoria i d’època avançada. Tanmateix el cementiri Mariner s’ha de visitar recordant les sàvies paraules de la làpida: tots som iguals davant l’única veritat absoluta de la vida.

Passejar per l’Escala és un constant trobar-se amb la memòria de Caterina Albert. A uns centenars de metres del cementiri, al passeig del Mar, es troba el jardí “Clos del Pastor” en referència a un dels personatges de la novel·la “Solitud”. És un jardí petit, mig observable des de l’exterior, ombrívol i carregat d’elements escultòrics i ornamentals, creat en honor a l’autora escalenca per Antònia Bartomeu i Baró que a la seva mort li hi cedí.

El Clos del Pastor

L’Escala, primitiu port de Sant Martí d’Empúries, viu de cara al mar. Abans perquè vivia de la pesca i de les salaons i ara perquè pesca diners amb el turisme de sol i platja. Hom ha tingut el bon gust d’embellir el passeig del Mar amb tamarius, alguns vells i retorçats, d’altres de nous que trigaran molts anys en complir la tasca d’ombrejar-nos però a canvi suportaran estoicament els embats de les onades del mar. 

Resseguint la costa s’ha de passar pel port d’en Perris i per la Punta abans d’arribar a la Platja, dit així, sense adjectiu que l’acompanyi de tan clar que tenen a l’Escala que de platja-platja només hi ha una. Al darrere de la casa modernista de la Punxa es localitza l’Alfolí de la Sal, vell edifici de finals del segle XVII que exercí de magatzem del monopoli de la sal i més tard també de duana. Rescatat de la ruïna, ara és un espai cultural polivalent amb sales d’exposicions temporals, museu d’història local, arxiu històric i també acull l’Espai Víctor Català. Al museu hi ha una petita però interessant col·lecció d’objectes grecs, ibers i romans que, en bona part, són part del llegat Víctor Català, ara en mans municipals.

Col·lecció grecoromanes del museu d'Història Local

Carrer amunt s’aixeca l’església parroquial que està dedicada a Sant Pere i, com tantes d’altres, els seus constructors pecaren d’optimisme al dissenyar les seves proporcions. Ara el temple continua esperant acabar la segona torre de la façana barroca. Sembla que la fe, avui en dia, no dona per tanta pedra.

Ja més concentrat en el viatge de tornada que en descobrir nous racons de l’Escala, em vaig portar una última sorpresa quan en una casa del segle XIX, d’aspecte benestant però no rica, em vaig trobar una placa de pedra amb la següent llegenda: “Aquesta és la casa on nasqué i morí la il·lustre escriptora Caterina Albert i Paradís (Víctor Català), 1869-1966, glòria de les lletres catalanes i orgull de la nostra vila”. Reconciliat amb l’escriptora, vaig poder gaudir dels colors del crepuscle que allà pel Montseny esquitxava sense ordre ni concert blaus, liles, grocs i vermells.


Placa a la casa natal de Caterina Albert

Publicat a Diari de Girona el 18 de setembre de 2022

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]