El sol de migdia es reflectia sobre les blanques tombes del cementiri Mariner fins al punt de fer-me mal als ulls. Les ulleres de sol no eren suficient protecció i la llum va traspassar les meves pupil·les entrant pel nervi òptic que tot seguit va enviar missatges al meu cervell. Jo no sabia què pensar ni a qui fer cas: si a les imatges que els ulls em mostraven o a les remembrances que anava desplegant la meva ment. Tanmateix, tothom sap que les emocions acaben filtrant la realitat acomodant-la als nostres sentiments i no a l’inrevés.
De record en
record, vaig aparèixer molts anys enrere, fent fotos a la meva xicota, una
d'elles conservada en un antic format anomenat paper fotogràfic. Va ser un dia
feliç d'estiu en què vaig descobrir les restes arqueològiques d’Empúries i un
poble anomenat l'Escala. El retrat és de mig cos amb la meva promesa recolzada
en un tronc entre les roques i el mar.
De cop i volta una
nova evocació em va fer esclatar el riure. Ens trobem a l’exterior de la porta meridional
de la ciutat romana d’Empúries i el guia està explicant que el fal·lus
representat en un dels seus laterals era un símbol de fertilitat i desig de
bona sort quan una alumna adolescent i encara amb poca experiència de la vida pregunta:
“però... aquest fal·lus no està del revés?”, estranyant-se de veure’l
cap per munt i no cap per vall.
Amb l’última
riallota vaig veure volar una partícula de saliva i de seguit vaig sentir a la
meva boca la textura de l’anxova pujada de sal barrejada amb el pa amb tomàquet
ruixat amb unes gotes d’oli d’oliva. Vaig continuar mossegant fins a aconseguir
una estructura on la solidesa dels elements s’anaven fonent en un esclat de
textures, sabors i olors on predominava l’element marí del peix sobre els terrenals
del blat i l’horta. Una glopada de cervesa m’ajudà a deglutir l’embolada
alimentària en direcció a l’estómac i immediatament després els meus pulmons respiraren
lliurement i pausadament l’aire salobre.
Els tamarius són
uns dels meus arbres favorits. Són resistents a la salinitat i a la sequera
perllongada. Els de l’Escala són antics, retorçats i donen una lleugera ombra
sota la qual vaig descobrir la imatge del meu propi cos que, assegut i serè, estava
contemplant el paisatge. A la seva dreta, es veia el port i més enllà, enlairada,
la torre de Montgó envoltada per cases engaltant-la amenaçadorament. A
l’esquerra, la badia de Roses anava dibuixant una llarga línia corba fins a
acabar en els alts espadats del cap Norfeu. I davant, una regata d’una
quarantena de velers de totes les mides evolucionaven enfront dels seus ulls,
ara anant, ara tornant, seguint la batuta del vent.
Els nínxols del
cementiri Mariner són senzills, de dos o tres pisos i coronats per frontons. La
majoria no tenen làpida sent l’únic identificador un número, suficient perquè la
família del finat sàpiga on reposen les seves despulles. Tot i que els carrers
estan ordenats en un de principal longitudinal i d’altres de transversals, el
meu cervell els anava transformant en diagonals, angles i triangles jugant amb
les diferents perspectives de l’interior de la necròpoli. Les parets estan perfectament
emblanquinades, la qual cosa col·labora en augmentar la seva lluminositat i coincidim
en l’opinió que ha estat un encert haver elegit el migdia per prendre les
imatges. “Som-hi, company, que jo ja he acabat”, em digué el meu amic i
fotògraf. El reportatge gràfic al fossar arribava a la seva fi i ja era hora de
tornar la clau. La porta de ferro rovellat va grinyolar lleugerament i mentre
tancava el pany vaig escoltar els meus pensaments rememorant les primeres
estrofes del poema “Visita”, de Víctor Català: “Me’n vaig al
cementiri del meu poble/ bell en sa solitud, senzill i noble/tot ell parat de
blanc, color de pau/ sota el sol esplendent i un gran cel blau”.
Text: Argemir González
Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram
[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, els autors agrairien la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada