31 d’octubre 2023

Diada de Morts a la Costa Brava

A punta d'alba ja estava obrint la porta del carrer. Al contrari del que podrien pensar els que no matinen, als carrers ja hi havia activitat a aquestes hores. Són els que ens fan la vida una mica més còmoda: el flequer, l’escombriaire motoritzat o el cambrer que es dirigeix al seu lloc de treball fumant el seu primer o potser el segon cigarret. També es pot veure alguns gossos passejant als seus propietaris -o a l’inrevés, no estic segur del tot - o el jubilat insomni assegut estoicament en un banc de la plaça deixant passar el temps.


Era la diada de Morts i vaig decidir celebrar la festivitat fent una passejada per la costa entre Blanes i Lloret de Mar. Primera etapa, el passeig de Mar de Blanes. Estava clarejant i les primeres flamerades de llum daurada es barrejaven amb els núvols, blanquinosos uns, blavosos d’altres. El mar estava mogut i es veien avançar onades coronades per crestes blanques que anaven a morir amb força a la platja.


Vaig pujar per l'estreta carretera que condueix al Convent on em vaig aturar a contemplar el paisatge marítim. En primer terme, el port amb les embarcacions perfectament ordenades. Sobre la sorra de la platja els caiacs i les petites barques de pesca. A la làmina d’aigua, primer es veien les modestes barques d'esbarjo i tot seguit les que no ho són tant del port esportiu. Les barques de pesca professional se situaven al mig, davant de la llotja, i en una punta els creuers turístics i els grans velers que es dediquen a fer xàrters. Darrere de l’últim dic, avançaven cap al mar, valentes, les roques de sa Palomereta, sa Palomera i es Freu. I al fons, la llarga platja de sorra daurada i gruixuda de s’Abanell finalitzava en la punta de la Tordera que, com si fos una illa, es veia envoltada de mar per quasi tots els cantons.


Després de badocar uns minuts, vaig decidir seguir el meu camí. Una mica més enllà de l'entrada del Jardí Botànic Marimurtra, vaig veure avançar amb pas segur un senyor ben afaitat, calçat amb sabates de mudar i abillat amb un vestit gris acompanyat d’un elegant llaç. Vaig trobar estrany tanta dedicació a l'aspecte físic a aquestes hores del matí, però tothom és ben lliure de caminar com li vingui de gust. Tot i l'edat avançada, les seves passes eren fermes i diria que fins i tot lleugeres. L’ermita de sant Francesc, sobre cala Bona, és un magnífic mirador de tota la costa de Blanes i Lloret de Mar i tant l’estrany caminant com jo mateix vam decidir fer una breu parada que vam aprofitar per saludar-nos. Més tard, coincidint de nou en el corriol que puja a l’ermita de Santa Bàrbara, vam començar a enraonar. Parlava un català amb accent estranger i es va presentar com Carl. L’home estava molt ofès per les noves construccions de la urbanització que ens envoltava: “és que no respecten res! No sé a on anirem a parar!”. Aviat, però, la conversa va derivar cap a la botànica. Semblava un gran aficionat a les plantes i, sense parar de caminar, gaudia explicant-me les característiques d’alguns dels exemplars que trobàvem.


Xerrant cada vegada més animadament, arribàrem al gran bosc de pins blancs de Pinya de Rosa. Des de l’entrada de la finca es podia observar el jardí de plantes crasses que atresora. Alguns exemplars són realment espectaculars, com els 'Leucostele rivierei' que recorden velles pel·lícules de l’Oest ambientades al desert o els còmics de Lucky Luke. Allà estava esperant un home que ens va saludar i es va incorporar al grup. Vestia roba més informal i es notava que tot i també ser vell era d’una altra generació, una mica més moderna que la d’en Carl. De camí a l’ermita de Santa Cristina, la conversa va derivar cap a les aficions de l’acabat d’incorporar. Ferran, que així es deia, va resultar ser un gran col·leccionista d’obres d’art, de dones boniques i de plantes. “Va, va... deixa’t d’històries de faldilles! La vida no es pot perdre amb bagatel·les. Hem de pensar en la ciència i en la natura”, va dir en Carl que era un solter empedreït, derivant d’aquesta manera la xerrada en com estava canviant el clima i com afectava aquest nou fenomen a les plantes.


Deixàrem enrere l’ermita i prenguérem una pista lateral al bosc de l’hotel Santa Marta, que s’intuïa allà al fons, banyant-se als peus de la platja de Santa Cristina. Després agafàrem un corriol que conduïa als cingles de la cala de sa Boadella. Malgrat l’avançat de l’època, la platja estava força animada. La guingueta estava oberta al públic i els clients prenien cafès o altres begudes, algunes famílies del nord d’Europa es banyaven alegrament malgrat el temps inestable, la mar agitada i l’aigua fresca i en un lateral de la cala, protegits de mirades incòmodes, gent del país prenia el sol nus. En Ferran va quedar una mica endarrerit observant el paisatge humà, però aviat es reincorporà al grup.


La parella d’acompanyants semblaven estar molt familiaritzats amb l’indret perquè sortint de sa Boadella, es dirigiren decididament cap a una porta lateral dels jardins de Santa Clotilde que traspassàrem sense dificultat. Sota uns pins ben ufanosos hi havia una estesa de bancs dirigits cap al mar i la cala que acabaven d’abandonar. Alguns visitants gaudien en silenci de l’espectacle del mar esvalotat i la simfonia de núvols esprimatxats. Altres, com nosaltres mateixos, caminaven admirant-se de les panoràmiques de paisatge marí, de les fonts, dels camins entre xiprers perfectament retallats i de les escultures de marbre i bronze que anàvem descobrint entre la ufanosa vegetació. 


El jardí de Santa Clotilde està presidit per una casa senyorial al voltant d’una gran torre quadrada, tal com si fos una gran talaia sobre el mar a la recerca dels perills de naus sospitoses o dels beneficis de bucs mercants o de modestes barques de pesca. “En Raül ja ens està esperant”, vaig sentir dir a en Ferran assenyalant amb el cap un balcó on hi havia un senyor vestit amb un batí de seda. 


Havia arribat l’hora de seguir cadascú el seu camí, però la parella de jubilats, embolicats en temes de jardineria, ja havia perdut l’interès per mi i van continuar caminant ignorant les meves paraules de comiat. Abans de sortir del recinte vaig voler fer un últim cop d’ull als curiosos personatges que, per a sorpresa meva, travessaren sense dificultat les parets del casalot a la recerca del seu amic. “Bah, coses d’ànimes en pena!”, em vaig dir, “i deuen tenir moltes coses a explicar-se”.

                                     In memoriam de Carl Faust, Fernando Rivière i Raul Roviralta, creadors dels jardins Marimurtra, Pinya de Rosa i Santa Clotilde, de Blanes i Lloret de Mar

Text:             Argemir González

Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram


[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, els autors agrairien la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada