Clarejava un magnífic dia de tardor: el cel era gris, ennuvolat i amenaçava pluja. Vaig entrar pel carrer d’Alger i vaig aparcar el cotxe al carrer de Tunis.
-“Quin homenatge més estrany” -em vaig dir a mi
mateix- “dedicar carrers a les ciutats que acollien als pirates que
assassinaven, segrestaven, esclavitzaven i prostituïen la nostra població”.
Durant els segles XVI, XVII i XVIII els estats pirates barbarescos
d’Algèria i Tunísia van segrestar milions d‘europeus, especialment italians i
espanyols. Poca broma, doncs, amb els idealitzats pirates “made in Hollywood” i les seves nombroses
versions caribenyes o els nostrats pirates d’Àngel Guimerà i les seves seqüeles
musicals. A Catalunya el llenguatge, la toponímia i el folklore encara
conserven el seu record o, millor dit, el seu mal record: la cala del Crit, a
Mot-ràs, fa esment d’un d’aquests tràgics episodis en el que una jove és
assassinada per un grup de bandolers del mar i són innumerables les torres de
Moros que es van aixecar per detectar, avisar i acollir la població quan es presentaven
davant les nostres costes com, per exemple, la torre dels Moros de Tossa de Mar.
També són nombroses les cales anomenades “Morisca” que fan referència a les que
utilitzaven per desembarcar i agafar desprevinguda la població local. Jo em
dirigeixo a una d’aquestes: la cala Morisca de Lloret de Mar. Des de la
urbanització Urcasa, on he aparcat, fins a la platja hi ha una forta pujada
però jo ara faig el camí de baixada així que rai!. Quan arribo a la cala em
trobo una mar arrissada.
-“Avui ho tindrem complicat per desembarcar” -imagino
que diria Cannavagio si encara estigués
en actiu.
Però no, el francès Jacques Antoine Cannavagio ja no està
exercint de narcotraficant. És més, és mort des de fa anys però a la dècada
dels vuitanta era ben viu i aquí tenia una finca que utilitzava com a magatzem
de haixix. El més curiós és que feia servir un sofisticat sistema per a
remuntar i emmagatzemar la droga: havia fet construir un túnel a la costa des
d’on pujava una vagoneta amb rails per un tram de 50 metres i després un altre
de 40 metres més fins a un amagatall amb aire condicionat i grup electrogen.
Tot molt sofisticat però potser massa perquè el 1988 la policia li va trobar 15
tones de haixix, el més gran decomís de droga que s’havia fet mai a Europa. La
droga procedia de Líbia i era destinada al centre d’Europa així que cala
Morisca era només una zona de pas. Durant el judici Cannavagio es va sentir
molt ofès pel tracte rebut i va voler aclarir que “no soc un narcotraficant.
Jo soc un contrabandista i estic molt orgullós de ser-ho”. Potser aquestes
paraules eren una forma de buscar la simpatia o, si més no, la comprensió dels
gironins, tan aficionats com hem estat a practicar el contraban però als jutges
no els va convèncer i el van condemnar a 18 anys de presó. Nou anys després ja
estava al carrer intentant recuperar el temps perdut, tanmateix el van enxampar
de nou amb sis tones de haixix que li van costar tres anys més de tancament.
Jacques Antoine Cannavagio
va deixar vídua i finques. La de cala Morisca va ser una d’elles, la
propietat de la qual ha estat motiu de plets entre l’hereva i l’ajuntament de
Tossa de Mar que la hi reclamava per impagament d’impostos. Finalment semblava
que la solució era mantenir la vídua com a propietària i permetre la
construcció d’un hotel i uns quants xalets de luxe destruint el paisatge verge
i aquí tots amics. L’invent, però, no va acabar de quallar, ves a saber per què,
sent com era una solució tan pràctica per tenir a tothom content -excepte els
ecologistes, és clar- i a uns quants enriquits.
De tornada al cotxe l’amenaça de pluja es va fer realitat
però eren unes gotes sense força, desganades, fetes amb desídia, com si els
núvols ho fessin pel sol fet de complir les previsions meteorològiques. La
còmoda baixada es va transformar en costerut camí. Ja arribant a dalt, prop de
la carretera de Tossa, per fi vaig veure el vulgar perfil de l’edifici de la
urbanització Urcasa.
-Com es possible que algun polític permetés construir un
bloc de vuit plantes sobre un turó per a que mitja Costa Brava hagués de
‘gaudir’ de la modernitat urbanística?, em vaig dir a mi mateix continuant
el soliloqui matutí.
Tornant a casa, vaig passar pel centre de Lloret de Mar i vaig veure un gran edifici finançat per un xurrer rus que tenia parada aquí. Es veu que aquest gremi, el dels xurrers, estava infravalorat, al menys en aquest poble, ja que donava per enriquir-se ràpidament i fer-se promotor immobiliari. També donava per convidar a l’alcalde de torn i la seva família a viatges ‘tot pagat’ a Moscou convidats per alguna “famiglia” d’aquell gran país. D’aquella època és també un conveni signat entre el municipi i un capitost kazakh per tancar el camí públic de Can Juncadella, precisament el que va de cala Canyelles a cala Morisca. L’actual ajuntament de Lloret encara està pleitejant per recuperar el dret de pas i mentrestant els senderistes o simples passejants hem de fer una gran volta per l’asfalt d’avorrides urbanitzacions.
Dels pirates ens han quedat lírics noms de cales, algunes dites
i nombroses torres per tota la costa. Dels moderns contrabandistes poca cosa o
gens ha arribat als nostres dies donat que el gust per evadir-se d’aquest món sembla
ser aliè a la proximitat de l’entrada dels productes “ad hoc”. En canvi la
incompetència i la corrupció dels polítics -d’alguns mals polítics- queda com
herència perdurable en forma de pèrdua de drets consuetudinaris o de
vergonyosos espectacles urbanístics.
Publicat a Diari de Girona el 11 d'octubre de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada