30 d’agost 2022

Camins solitaris

A trenc d'alba, a l’hivern, tots els camins són solitaris. O quasi perquè darrere meu, a l’alçada de l’Infern d’en Caixa, una profunda esquerda que no mereix el nom de cala, va aparèixer una jove, quasi adolescent, caminant decididament cap al mirador de Ses Illetes on la vaig tornar a trobar observant l’esplèndida sortida de sol que ens regalava una Tossa de Mar hivernal, freda i desèrtica.

Més enllà hi ha la pujada que porta a la carretera de Sant Feliu de Guíxols molt freqüentada per motoristes i ciclistes. Abans s’havia de fer un petit tram per aquesta perillosa via asfaltada, però ara l’ajuntament ha fet construir una passera per donar seguretat als vianants. M’encanta Tossa de Mar per molts motius i no és el menys important el fet que és dels pocs municipis de la costa on, com a senderista, em sento malacostumat.

Badia de Tossa de Mar

El camí de ronda que em proposo fer avui, de la Mar Menuda a l’Agulla de Pola, està perfectament indicat amb cartells i senyals i compta amb escales de fusta i de formigó, aquestes últimes discretament pintades de color terrós, ponts de fusta, cordes de seguretat que prevenen d’alguns perillosos penya-segats, respectuosos murets de pedra per consolidar el camí i un llarg etcètera de detalls. Així i tot, encara que no hi fossin tots aquests elements, igualment visitaria regularment aquesta zona que és una de les meves excursions favorites del sender litoral de la Costa Brava.

Més enllà de la citada passera de fusta s’ha d’agafar de nou el camí de terra que ens conduirà primer a l’illot d’es Palomar, envoltat d’altres roques i de formidables espadats, i després a cala Bona amb el seu minúscul sorral i la guingueta ara desmuntada, però amb restes de fonaments i altre material de construcció que fora de temporada dona a aquest l’espai un aspecte descuidat que l’indret no es mereix.

Camí de ronda a l'alçada de l'Infern d'en Caixa

A mig camí en direcció a cala Pola un pit-roig surt a pidolar-me menjar, però jo avui no porto res de menjar perquè l’excursió serà curta així que finalment marxa decebut i afamat. Ja a la platja m’esvero veient les obres que estan fent al càmping Pola, abans perfectament integrat entre els arbres i ara amb edificis a mig construir que tot i ser baixos ocupen una gran superfície. Intento superar el tràngol pujant el costerut camí fins al complex turístic “Giverola Resort” i d’aquí a l’agulla de Pola on m’espera una torre mig enrunada i magnífiques vistes fins al far de Tossa, mirant cap al sud, i fins a l’ermita de sant Elm, si ho faig en direcció a Sant Feliu de Guíxols. Tots tres punts estaven fortificats amb torres i durant l’Edat Moderna eren part del sistema d’avís i defensa davant els atacs de naus de guerra enemigues o, més sovint, de vaixells pirates. La desaparició d’aquests assalts van permetre la recuperació de l’activitat econòmica i de la població costanera al segle XVIII, però van arruïnar les fortificacions que es van reconvertir en ermites, fars o simplement es van abandonar.

Una vegada descansat i assaciat de paisatge, inicio el camí de tornada. Ara sí que començo a trobar més i més caminants, tots ells en parelles, tots saludant educadament, tots amb els ulls curulls de llum i de tota la gamma possible de verds, blaus i marrons. Fent un càlcul aproximat em surten més de vint persones en poc més d’una hora. No està malament.

Cala Bona

Encara que ara ens sembli inversemblant, el primer turisme mediterrani era hivernal. Les classes benestants europees fugien del fred, de la humitat i de la foscor pròpia dels països nòrdics per instal·lar-se durant llargs mesos a les ciutats de la costa mediterrània francesa i italiana. Quan jutjaven que aquí feia una excessiva calor tornaven a les ciutats i regions septentrionals  per continuar gaudint de temperatures moderades. La moda dels banys de sol i l’actual i excessiva heliofília va fer canviar els usos turístics de les costes de sud d’Europa, però això no impedeix que durant l’hivern la Costa Brava pugui ser igual o més admirable que a l’estiu. És més, pel que fa al senderisme pels camins de ronda considero que el moment menys adequat és en plena canícula, però tot és una qüestió de gustos...

Els darrers anys a casa nostra es parla molt de turisme esportiu. Les carreteres, l’orografia i el clima gironí són perfectes per fer ciclisme de carretera. El turisme de golf i la nàutica esportiva estan plenament consolidades. De bons camps de futbol i de grans pistes poliesportives la nostra província està plena. Fins i tot hi ha excel·lents piscines olímpiques. Aquests són només alguns exemples i tot aquest conjunt d’instal·lacions fan de les nostres comarques un pol d’atracció de tota mena de competicions, de practicants de totes les edats i en totes les èpoques de l’any.

Cap de Pola

El senderisme, però, sembla l’aneguet lleig de l’esport. Els que ho practiquen solen ser persones discretes, no abunden els grans grups ni molt menys uniformats amb colors llampants, no hi ha competicions per saber qui arribarà abans ni surten als diaris o les seccions esportives dels mitjans de comunicació i, tanmateix, existeixen i són milers els qui conreen el simple art de caminar. I sí, també requereixen instal·lacions, senzilles, però necessàries: cartells informatius, senyalització, camins ben conservats i poca cosa més. A més, és un dels esports més saludables, es pot practicar a qualsevol edat i és un turisme respectuós amb la natura. 

Així, doncs, pregunto a les institucions públiques i privades, per què es gasten tants diners en promocionar el turisme de temporada alta i tan poc en el de baixa temporada? Realment fa falta gastar-se tant diners públics en subvencionar festivals estivals quan el territori és ple de visitants? Quan començarem a apostar seriosament pel turisme de natura i d’aire lliure? Quan ens decidirem a construir un veritable sender litoral a la Costa Brava que ara només hi és en el bagul on es guarden les promeses ad kalendas graeques?

Publicat a Diari de Girona el 7 de març de 2022

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada