A trenc d'alba, a l’hivern, tots els camins són solitaris. O quasi perquè darrere meu, a l’alçada de l’Infern d’en Caixa, una profunda esquerda que no mereix el nom de cala, va aparèixer una jove, quasi adolescent, caminant decididament cap al mirador de Ses Illetes on la vaig tornar a trobar observant l’esplèndida sortida de sol que ens regalava una Tossa de Mar hivernal, freda i desèrtica.
Més enllà hi ha la pujada que porta a la carretera de Sant
Feliu de Guíxols molt freqüentada per motoristes i ciclistes. Abans s’havia de
fer un petit tram per aquesta perillosa via asfaltada, però ara l’ajuntament ha
fet construir una passera per donar seguretat als vianants. M’encanta Tossa de
Mar per molts motius i no és el menys important el fet que és dels pocs
municipis de la costa on, com a senderista, em sento malacostumat.
El camí de ronda que em proposo fer avui, de la Mar Menuda a
l’Agulla de Pola, està perfectament indicat amb cartells i senyals i compta amb
escales de fusta i de formigó, aquestes últimes discretament pintades de color
terrós, ponts de fusta, cordes de seguretat que prevenen d’alguns perillosos
penya-segats, respectuosos murets de pedra per consolidar el camí i un llarg
etcètera de detalls. Així i tot, encara que no hi fossin tots aquests elements,
igualment visitaria regularment aquesta zona que és una de les meves excursions
favorites del sender litoral de la Costa Brava.
Més enllà de la citada passera de fusta s’ha d’agafar de nou
el camí de terra que ens conduirà primer a l’illot d’es Palomar, envoltat
d’altres roques i de formidables espadats, i després a cala Bona amb el seu
minúscul sorral i la guingueta ara desmuntada, però amb restes de fonaments i
altre material de construcció que fora de temporada dona a aquest l’espai un
aspecte descuidat que l’indret no es mereix.
A mig camí en direcció a cala Pola un pit-roig surt a pidolar-me menjar, però jo avui no porto res de menjar perquè l’excursió serà curta així que finalment marxa decebut i afamat. Ja a la platja m’esvero veient les obres que estan fent al càmping Pola, abans perfectament integrat entre els arbres i ara amb edificis a mig construir que tot i ser baixos ocupen una gran superfície. Intento superar el tràngol pujant el costerut camí fins al complex turístic “Giverola Resort” i d’aquí a l’agulla de Pola on m’espera una torre mig enrunada i magnífiques vistes fins al far de Tossa, mirant cap al sud, i fins a l’ermita de sant Elm, si ho faig en direcció a Sant Feliu de Guíxols. Tots tres punts estaven fortificats amb torres i durant l’Edat Moderna eren part del sistema d’avís i defensa davant els atacs de naus de guerra enemigues o, més sovint, de vaixells pirates. La desaparició d’aquests assalts van permetre la recuperació de l’activitat econòmica i de la població costanera al segle XVIII, però van arruïnar les fortificacions que es van reconvertir en ermites, fars o simplement es van abandonar.
Una vegada descansat i assaciat de paisatge, inicio el camí
de tornada. Ara sí que començo a trobar més i més caminants, tots ells en
parelles, tots saludant educadament, tots amb els ulls curulls de llum i de tota
la gamma possible de verds, blaus i marrons. Fent un càlcul aproximat em surten
més de vint persones en poc més d’una hora. No està malament.
Encara que ara ens sembli inversemblant, el primer turisme mediterrani
era hivernal. Les classes benestants europees fugien del fred, de la humitat i
de la foscor pròpia dels països nòrdics per instal·lar-se durant llargs mesos a
les ciutats de la costa mediterrània francesa i italiana. Quan jutjaven que
aquí feia una excessiva calor tornaven a les ciutats i regions
septentrionals per continuar gaudint de
temperatures moderades. La moda dels banys de sol i l’actual i excessiva heliofília
va fer canviar els usos turístics de les costes de sud d’Europa, però això no impedeix
que durant l’hivern la Costa Brava pugui ser igual o més admirable que a
l’estiu. És més, pel que fa al senderisme pels camins de ronda considero que el
moment menys adequat és en plena canícula, però tot és una qüestió de gustos...
Els darrers anys a casa nostra es parla molt de turisme
esportiu. Les carreteres, l’orografia i el clima gironí són perfectes per fer
ciclisme de carretera. El turisme de golf i la nàutica esportiva estan
plenament consolidades. De bons camps de futbol i de grans pistes
poliesportives la nostra província està plena. Fins i tot hi ha excel·lents
piscines olímpiques. Aquests són només alguns exemples i tot aquest conjunt
d’instal·lacions fan de les nostres comarques un pol d’atracció de tota mena de
competicions, de practicants de totes les edats i en totes les èpoques de l’any.
El senderisme, però, sembla l’aneguet lleig de l’esport. Els
que ho practiquen solen ser persones discretes, no abunden els grans grups ni
molt menys uniformats amb colors llampants, no hi ha competicions per saber qui
arribarà abans ni surten als diaris o les seccions esportives dels mitjans de
comunicació i, tanmateix, existeixen i són milers els qui conreen el simple art
de caminar. I sí, també requereixen instal·lacions, senzilles, però
necessàries: cartells informatius, senyalització, camins ben conservats i poca
cosa més. A més, és un dels esports més saludables, es pot practicar a
qualsevol edat i és un turisme respectuós amb la natura.
Així, doncs, pregunto a les institucions públiques i
privades, per què es gasten tants diners en promocionar el turisme de temporada
alta i tan poc en el de baixa temporada? Realment fa falta gastar-se tant
diners públics en subvencionar festivals estivals quan el territori és ple de
visitants? Quan començarem a apostar seriosament pel turisme de natura i d’aire
lliure? Quan ens decidirem a construir un veritable sender litoral a la Costa
Brava que ara només hi és en el bagul on es guarden les promeses ad kalendas
graeques?
Publicat a Diari de Girona el 7 de març de 2022
[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada