Des de 2003 l´Associació FFREEE (Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l´Exode) organitza durant un cap de setmana diferents actes per recordar l´èxode de republicans fins a la frontera francesa. A més es fa coincidir amb l´homenatge que cada any, des de fa un quart de segle, la Fundació Antonio Machado fa a aquest poeta. Aquest és un episodi que també va afectar uns quants centenars de blanencs i blanenques dels quals sabem molt poc o no sabem res. Blanes té un deute pendent amb ells.
Aquest any un petit grup ens vam animar a pujar a Argelers per afegir-nos als actes de commemoració de la Retirada, com li diuen els protagonistes i els fills i néts d´ells. A les 11 sortim caminant des de la vila fins al barri turístic en una marxa simbòlica reproduint la que van fer
centenars de milers de civils i militars des de l´Aragó i Catalunya fins la frontera francesa. Érem uns quants centenars de persones caminant enmig de les banderes republicanes, de totes les edats, tot i que predominaven amb molt els cabells blancs. El més vell de la marxa era Vicente, 95 anys, alt i fort, el cap cobert amb una gorra de pell d´estil rus, semblant serè, tossut i mirant sempre al davant albirant un futur de justícia pel qual ha treballat tota la vida. A mig camí parem al Cementiri espanyol on es ret homenatge als morts al camp d´Argelers. Una placa recorda el nom dels enterrats: garcías, pachecos, rocas i puigs però també un munt d´eslaus, de jueus, d´anglosaxons i d´altres nacionalitats compartint eternament aquest petit cementiri espanyol. Després de fer un minut de silenci marxem cap a la platja on ja ens esperen els llaguts catalans que recorden que també hi va haver un èxode marítim des dels ports del nord de Girona fins als del sud de França.Allà s´obre una bella platja de quilòmetres de llargada que a l´estiu s´omple de francesos dels suburbis de París, però aquesta mateixa platja va servir per tenir tancades 100.000 persones en un camp de concentració a ple mes de febrer, mal abrigats, mal alimentats i en condicions higièniques indescriptibles. En el passeig marítim hi ha un monòlit i una placa de pedra que recorda aquests fets. En aquest punt ens concentrem i els representants de la Generalitat, l´alcalde d´Argelers -també ell fill de republicà exiliat- i del FFREEE fan els discursos. És aquí on saludem Neus Català acompanyada per la seva biògrafa i amiga Elisenda Belenguer. Ella, la Catalana de l´Any 2007, amb els seus 91 preclars anys, és la veritable raó de la meva presència aquí.
Marxem a dinar de pic-nic al castell de Valmy, on es desenvolupen els actes de la tarda. Dinem a la taula de Neus Català i coneixem Benita Moreno, madrilenya de naixement però barcelonina de cor, refugiada primer a Horta amb els seus 11 germans i després al camp d´Argelers. Algunes de les seves vivències posen els pèls de punta -per exemple, va veure morir d´una pallissa un republicà espanyol a mans de dos gendarmes francesos- d´altres entendreixen però sempre arriben a l´ànima. Benita és poetessa autodidacta, admiradora de Miguel Hernández, García Lorca i Antonio Machado, extravertida, vitalista i en plena capacitat intel·lectual. Igual que Neus Català són dones incombustibles, disposades a treballar en qualsevol moment, fins i tot ara, amb tants anys i tantes batalles sobre les espatlles.
Després de dinar ens concentrem en una sala per assistir a l´espectacle Exils d´Espagne, escrit i narrat per Susana Azquinézer. És una obra en francès -que és la llengua de tots els actes-, un monòleg d´una actriu argentina d´origen jueu de l´Europa oriental i exiliada/emigrada a França que ens parla de l´exili dels republicans espanyols en un llenguatge poètic que capta l´essència del pelegrinatge vital no només dels desconeguts centenars de milers d´exiliats republicans sinó dels centenars de republicans, de fills i néts de republicans que estaven allí, escoltant les seves belles paraules acompanyada per l´acordió de Bernard Ariu. De tant en tant, de peu, recolzat en una paret de l´atapeïda sala, em girava i mirava al públic. Veia Vicente, tocat permanentment amb el seu barret rus, Neus Català i altres republicans acompanyats pels seus familiars. Palpava sentiments profunds però no sentimentalisme; ni una llàgrima, totes elles gastades en el llarg itinerari de la seva vida. Allà estaven recordant, commemorant, reivindicant de portes endins i de portes enfora la memòria de la II República, de la Retirada -ni fugida ni exili- i de la Resistència i, sobretot, de les persones que ho van fer possible. Allà, junts -mirada al front, altiva i serena- reivindicant la dignitat de la seva existència. Acaba la representació i el públic esclata, dempeus, en aplaudiments. Vicente finalment també s´aixeca i amb la mirada fixa avança sense llàgrimes ni tristor cap a l´actriu per felicitar-la.
Ens acomiadem de Neus Català i dels altres nous amics i abandonem le château de Valmy, deixem els republicans que continuïn amb les seves conferències, exposicions i venda de llibres sobre la Retirada i els camps de concentració. Els deixem amb la seva hispanofília francòfona, amb les seves banderes tricolors, amb la seva memòria recuperada però mai oblidada. Els deixem amb la seva nostàlgia d´Espanya, de l´Espanya republicana, que va ser, que va existir però que no la van deixar sobreviure. Els deixem en la seva Espanya recordada i idealitzada des de la França real que els va maltractar, que els va acollir, a la qual van defensar i per la qual molts van morir. La França que van aprendre a estimar, en la qual han viscut i han engendrat, la França que els va integrar i de la qual ja no volen marxar.
Partim d´Argelers passant per la retallada costa. A poc a poc fem el camí del retorn creuant la frontera per Portbou. La nostra retirada ha durat només unes hores, alguns porten esperant un impossible retorn seixanta-vuit anys.
Article publicat a Diari de Girona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada