Elogi dels antics museus

Com trobo a faltar els museus antics! Aquells museus grans, mal il·luminats i amb una clara tendència a acumular un dit de pols a les motllures dels quadres o sobre el cap i les espatlles de les escultures. ¿On són les sèries de retrats a l'oli amb una pàtina de foscor que només poden donar els segles i les espelmes de cera? ¿I què dir de les col·leccions d'ossos petrificats de dinosaures del Museu Paleontològic de Sabadell dels anys 80 amb totes les dents de la mateixa espècie una al costat de l'altre -semblants, sí, però cap d'igual- i més enllà tots els maxil·lars i així fins a l'infinit i que només entrar en les seves sales buides de públic et transportava a l'èxtasi intel·lectual que et feia recitar els versos de Teresa de Ávila “Vivo sin vivir en mi/y tan alta vida espero/que muero porque no muero”?
Avui en canvi hem caigut en la temptació de voler fer museus populars, museus que s'entenen, que expliquen el context de l'obra exposada. Quina vulgaritat! Aquests dies de festa he aprofitat per visitar alguns museus d'Aragó i tot ha estat llum, dibuixos, cartells, vídeos i efectes especials. En lloc de quedar admirat i estabornit per l'acumulació de peces sense explicació d'un museu arqueològic “clàssic” he sortit de la visita als Museus del Foro i del Port Fluvial de Saragossa coneixent millor el funcionament dels fòrums romans i el paper del riu Ebre i del port fluvial de la ciutat durant la Hispània romana. També aquí han caigut en la trampa de fer audiovisuals entenedors amb un personatge -el riu Ebre- que t'ajuda a interpretar les restes arqueològiques. Però si fins i tot fan parlar de forma realista a un bust masculí sense cap -i sense genitals- amb la trampa d'un holograma -del cap que no dels genitals! És clar, així qualsevol! No m'estranya que els grups d'alumnes sortissin amb cares rialleres i satisfets amb tan d'artificis moderns!

I que dir del Monestir de Rueda? De què serveix reconstruir una sínia de 16 metres d'alçada -la més gran d'Europa en funcionament, diu la publicitat- amb ferro i fustes tropicals si no és l'autèntica? Per entendre com funcionaven? Si us plau, què per això ja tenim els llibres o, si molt m'apures, Internet! Però el súmmum l'he trobat al Museu d'Història de Mequinensa. Allà no han dubtat de fer una falsa mina de més d'un quilòmetre per ensenyar-nos com s'ha explotat al llarg del temps el carbó de la zona amb maniquins i maquinària de tot tipus. I per fer-ho encara més realista no han dubtat de simular el so d'una explosió de dinamita. I és que qualsevol dia d'aquests sortirem d'un d'aquests museus malats de silicosi per entendre millor el dur treball dels miners!

Sort que vam decidir acabar la nostra ruta pel baix Ebre saragossà amb una visita a Belchite, el poble destruït durant le Guerra Civil. Allò sí que és una acumulació de peces històriques: aquí una església en runes, allà el pany d'una paret que es manté miraculosament dempeus, amunt dels nostres caps una balustrada que per fortuna no va caure sobre nostre i sota els peus les restes d'una casa sense soterrani com vam poder comprovar. I tot sense un cartell explicatiu, sense audioguies ni altres mandangues!

Publicat a Diari de Girona del 17 de desembre de 2011