Catalunya bruteja

 La Trinitat hinduista o Trimurti està composta per tres déus. Bramha és el déu de la creació de l’univers i Visnu s’encarrega de conservar-lo. Tanmateix, hi ha un tercer déu, el salvatge Siva, que destrueix l’univers perquè el cicle torni a començar.

Catalunya bruteja. Això és una evidència la qual no cal demostració, només necessitem ulls. Als carrers dels nostres municipis i ciutats podem trobar carrers bruts, pintades a les parets que en són de tot excepte artístiques o excrements de gossos. Si passeges pels boscos, inevitablement trobaràs al costat de carreteres i camins alguns indrets on s’acumula tota mena de residus provinent d’obres o renovacions de les cases de l’entorn. Malgrat que la partida de recollida d’escombraries i neteja viària és la més important de qualsevol ajuntament, els nostres pobles mai aconsegueixen estar nets. És probable que en alguns municipis la feina es faci malament i que sigui necessari augmentar els diners dedicats a mantenir els nostres carrers en bon estat de salubritat. Tanmateix, constato que, en general, hi ha un bon sistema de recollida d’escombraries, que els escombraires passen regularment pels nostres carrers i que a la majoria dels municipis hi ha un punt de recollida de residus especials per les runes, els mobles vells o els electrodomèstics obsolets.

Durant un curt període de quatre anys vaig ser regidor de medi ambient -entre altres atribucions- del meu municipi. Aviat l’oposició va trobar un punt feble per atacar la meva gestió i des del començament del mandat van crear el “mantra” que el poble estava brut. És molt difícil desmentir aquesta afirmació perquè tots els pobles sempre tenen un punt de desendreçats, facis el que facis, i perquè no existeix un barem per mesurar la netedat dels pobles sinó que és totalment subjectiu: a uns els pot semblar que està prou bé i a d’altres que és un nivell insuportable. Per ser justos amb nosaltres mateixos, ciutadans catalans dels anys vint del segle XXI, hem de saber ponderar la situació: mai hem estat més bé que ara quant a la neteja. Si mirem enrere sense fer-nos trampes a nosaltres mateixos, podrem recordar carrers permanentment sense netejar, bosses d’escombraries sense recollir en qualsevol racó, excrements d’animals i persones arreu, lleres de rius i rieres convertides en abocadors de runes i boscos plens de residus de tota mena. El que passa és que ara el nivell d’exigència és molt superior.

En la meva opinió per aconseguir que Catalunya estigui més neta la solució no és dedicar més diners sinó canviar els nostres hàbits. ¿Estem segurs que volem dedicar més euros dels nostres impostos a la neteja fins a assolir tenir un escombriaire a cada carrer dotze hores al dia? ¿No seria molt millor educar a la ciutadania per a evitar embrutir, responsabilitzar-la de mantenir net el seu espai públic més immediat i multar a qui incompleixi la normativa?

Al carrer de l’Església d’un petit poble de la nostra costa, la senyora Àngels té els parterres exteriors de casa seva plens de plantes i el seu tram de carrer net com una patena. A més, manté impol·luta i enjardinada una àrea pública de davant de casa seva. Allà hi ha un banc on de tant en tant sec per descansar i des d’on vaig aprofitar per felicitar-la. Llavors ella va aprofitar per queixar-se d’alguns veïns incívics i del nou alcalde que encara no l’havia arranjat els desperfectes del jardí malgrat que li ho va prometre en campanya electoral. Durant la conversa va dir una cosa molt important: mantenia així el lloc perquè estimava molt el seu poble. La senyora Àngels, sense saber-ho, em va donar resposta a l’enigma hinduista de la Trinitat: si bé Siva destrueix l’univers, ja estan Bramha per tornar-lo a crear i Visnu per a conservar-lo i pobres d’ells si no ho fan perquè la senyora Àngels s’encarregarà d’exigir-los-ho!

El futur de les esglésies

Al Pirineu d’Osca hi ha un petit poble anomenat Morillo de Tou que pertany al municipi d’Aínsa. Allà vaig estiuejar durant uns anys mentre les meves filles eren petites. Un fet curiós era que l’indret més concorregut a la nit era l’església. Exactament el pub “La Iglesia”. El poble havia estat abandonat durant molts anys a conseqüència de la construcció d’un pantà i el recinte religiós havia estat degudament dessacralitzat. Quan el poble va ser rehabilitat, l’antic edifici religiós va passar a tenir usos més prosaics com el descrit.

Basílica de Santa Maria (Castelló d'Empúries)

M’agraden les esglésies. De fet, cada vegada que visito un nou poble o torno a un de ja recorregut, una de les meves primeres activitats és anar a veure les que hi hagi. Analitzar l’exterior i l’interior dels nostres temples és com obrir una gran enciclopèdia que ens parla de la fe dels pobles, de l’arquitectura i de les arts plàstiques, però també de la història, de l’economia i de la societat. Tot està allà, ordenat per capes, unes vegades caòtiques i d’altres simples, perquè les llegim. Per fer-ho necessitarem coneixements previs, és clar. Igual que per gaudir d’un espectacle esportiu necessitem conèixer les regles de joc, per gaudir del nostre patrimoni religiós necessitem cultivar la nostra cultura. Tanmateix, sobre el que voldria reflexionar avui té tant a veure amb les persones com amb les pedres.

Retaule barroc de l'església de Santa Maria (Cadaqués)

El que més admiro de les esglésies, en especial les parroquials, és la seva política de portes obertes. Algú podria pensar que és un fet natural, però d’espontani no té res. Que em perdonin els catòlics si vaig errat, però sospito que l’obertura física de les portes és també un missatge apostòlic. L’Església catòlica, a diferència d’altres religions com la jueva o algunes de protestants que no necessiten fer proselitisme perquè es consideren el poble elegit i, en tot cas, ja s’ho farà Déu si vol convertir a algú, té un missatge universalista sent el poble elegit la humanitat sobre la qual té l’obligació d’intentar acollir-la al seu si.

Església de Santa Maria (Palamós)

Una vegada dins del temple, el personatge principal és el capellà titular de la parròquia que sovint m’acull amb una amable salutació o una mirada de benvinguda. Volen saber si he anat cercant consell o el perdó dels meus pecats, cosa que els ho agraeixo, però no, ja m’agradaria a mi tenir certituds sobre la vida eterna, el més enllà o la salvació de l’ànima. En canvi, les meves creences són molt més profanes i materialistes relacionades amb la terra -així, en minúscula, a on anirem a parar tots- i decorada amb idees universalistes i benintencionades que no aconsegueixen anar gaire lluny.

Crist sense creu (església parroquial de Sant Feliu de Guíxols)

Les esglésies solen estar netes, endreçades i, en general, ben conservades. Al darrere d’això hi ha persones que se’n preocupen. Homes i sobretot dones que obren i tanquen les portes, que acullen als fidels, que t’informen si preguntes, que fan possible una recollida oració o una breu visita turística. Pràcticament totes les nostres parròquies acumulen un riquíssim patrimoni artístic i cultural. Alguns exemples de la costa gironina serien la basílica gòtica de Santa Maria de Castelló d’Empúries o l’homònima de Cadaqués que atresora el magnífic retaule barroc. O, anant a les més recents creacions, els murals de Pilarín a l’ermita de Sant Joan Baptista de Blanes i el de Ramon Pujolboira i Catherine Bergsrud a l’església parroquial de Santa Anna de l’Estartit.

"Bateig de Jesús", obra de R. Pujolboira i C. Bergsrud a l'església de Santa Anna (L'Estartit)

Pel que fa als feligresos, és una evidència que es pot corroborar cada diumenge que es tracta d’una població envellida. Les generacions a partir dels anys seixanta i setanta, progressivament s’han anat secularitzant i, per tant, allunyant-se d’aquests edificis. Fins i tot una part molt important de catòlics són poc practicants, distanciant-se físicament d’ells. Què passarà d’aquí a pocs anys amb tot aquest patrimoni històric i artístic? Doncs no hi ha una resposta clara. Una possibilitat seria que una societat creixentment laica financi el seu manteniment a través de l’Estat. Imagino que el procés d’immatriculacions que l’Església catòlica espanyola ha fet durant els últims anys va en aquesta direcció. No els hi falten els arguments: aquests immobles han estat construïts per catòlics i, per tant, consideren que els hi pertanyen. S'hi afegeix el sentiment de greuge històric de les desamortitzacions del segle XIX que van ser una massiva apropiació de béns eclesiàstics (per cert, organitzat per catòlics i els seus béns comprats també per catòlics).

Capella modernista del Santíssim, església de Sant Romà (Lloret de Mar)

Tanmateix, hi ha una altra manera de veure-ho. La construcció de la majoria dels recintes per celebrar els oficis religiosos va ser producte d’un esforç econòmic de tota la societat a través de càrregues fiscals d’obligat compliment com el delme o producte dels ingressos pel monopoli de l’organització social de l’existència humana: naixement-bateig, entrada en l’edat adulta-primera comunió i confirmació, emparellament-matrimoni eclesiàstic i defunció-extremunció i enterrament en llocs sagrats. La conseqüència lògica d’aquest últim raonament és que els edificis en si mateix són un patrimoni col·lectiu i no només d’una part de la societat. Per tant, a la pregunta sobre qui s’ha de fer càrrec del gegantí i costós patrimoni artístic religiós, especialment l’arquitectònic, la resposta hauria de ser que el responsable és la societat en conjunt.

Església parroquial de Sant Pere (L'Escala)

Ara bé, hi ha múltiples possibilitats de com fer-ho realitat: des de la subvenció pública a fons perdut a canvi de la preservació i exposició dels béns patrimonials, com ja succeeix ara, fins a la secularització d’alguns dels espais religiosos adaptant-se a les necessitats reals dels feligresos i fent-se amb el màxim respecte envers els fidels i amb el seu acord explícit. De la mateixa manera que els temples pagans i les mesquites andalusís es van reconvertir en esglésies cristianes, potser en un futur no tan llunyà trobarem ben normal anar a la biblioteca municipal “Sant Elm”, al museu comarcal “Sant Pere” o a la ludoteca “Nostra Senyora de Montserrat” allà on abans hi havia centres religiosos.

 

Guerra d’Ucraïna: l’etapa final

Hi ha un consens entre els governs i la premsa occidental que la guerra d’Ucraïna està a l’etapa final. En el que hi ha discussió és en com acabarà i en benefici de qui. En la meva opinió, aquests dos temes no haurien de ser controvertits doncs la realitat és tossuda i molt favorable a Rússia, així que es podria respondre fàcilment que la guerra la guanyarà Rússia i que -amb el nom que se li vulgui donar: rendició, armistici, tractat de pau...- serà en exclusiu benefici d’aquella.

Tanmateix, això que és tan fàcil d’analitzar quan hom estudia objectivament l’escenari militar, econòmic, diplomàtic i de política domèstica de cada un dels estats implicats, quan escoltem i llegim els mitjans de comunicació occidentals, que són els configuradors de la nostra opinió pública, ja no ho és tant. En resum, aquests ara argumenten que el conflicte està estancat i que és impossible que guanyi cap dels dos contendents, per la qual cosa cal un armistici que congeli el conflicte facilitant que Rússia consolidi les actuals fronteres a canvi que accepti l’entrada d’Ucraïna a la Unió Europea... i a l’OTAN! Increïble afirmació que només puc interpretar com un intermedi entre l’antiga afirmació d’”arruïnarem Rússia i destruirem a Putin” a la futura “Putin i Rússia s’han sortit amb la seva i no podem fer res més”.

Anem, però, aspecte per aspecte tal i com ja he fet en anteriors ocasions en aquest mateix blog [veure “La guerra d’Ucraïna és una guerra mundial” i “La guerra d’Ucraïna i els seus impactes al món”].

El camp de batalla

Molts analistes militars i polítics independents i alternatius a les versions oficialistes, afirmaven des de bon començament que era impossible que Rússia perdés la guerra si en aquesta no hi havia la participació directa de l’OTAN, la qual cosa hagués provocat l’inici de la III Guerra Mundial. Afortunadament no ha estat el cas.

La imprudent i fracassada ofensiva ucraïnesa d’estiu ha provocat no només la derrota de les seves tropes sinó la destrucció de les reserves estratègiques, tant en combatents com en armament. Ucraïna cada vegada té més dificultats en renovar l’armament occidental, ja que els estats membres de l’OTAN simplement no en tenen més. De fet, han consumit de tal manera les seves pròpies reserves que a hores d’ara no podrien mantenir una guerra convencional d’alta intensitat ni tan sols unes setmanes. A més, l’opinió pública occidental està virant contra el suport il·limitat de recursos a Ucraïna en contra del seu propi benestar.

Respecte al recurs més important, l’humà, Ucraïna l’ha malbaratat increïblement amb operacions militars pensades més per als titulars dels mitjans de comunicació occidentals i per a Tik Tok que per a obtenir beneficis militars estratègics: defensa numantina de Bajmut, ofensives de Zaporiyia, caps de pont al riu Dniéper). Ara, simplement, el seu exèrcit no té ni prou soldats ni temps per formar de nous. Que estiguin reclutant homes cada vegada de més edat i dones i que la resistència de la població civil al reclutament forçós sigui cada vegada més violent són un clar símptoma d’aquest fet. L’exèrcit ucraïnès és cada vegada menor, més dèbil i amb menys moral de combat i això no té marxa enrere.

Per contra, l’exèrcit rus és cada vegada més gran i amb un reclutament basat en voluntaris, la producció armamentista ha crescut exponencialment i està pressionant en tot el front. Després dels fracassos de les primeres etapes, Rússia ha enfocat aquesta guerra amb prudència i agudesa estratègica perquè considerava que el perill per a la nació i per a l’Estat era existencial. Això es tradueix en el fet que mai ha utilitzat tots els recursos disponibles i que no ha malgastat inútilment la tropa. La guerra de desgast l’ha beneficiat  i ara, simplement, està pressionant una mica per tot arreu esperant que l’exèrcit ucraïnès col·lapsi per, llavors, aconseguir nous territoris i els objectius polítics desitjats. La victòria total és només una qüestió de temps i això tothom (governs, analistes militars i analistes polítics) ho sap.

Àmbit diplomàtic

Si la voluntat d’Occident era aïllar Rússia, ha obtingut exactament l’efecte contrari: mai Occident ha tingut menys influència al món des del segle XIX. Més encara quan el Sud global i, en especial, el món musulmà, ha pogut comprovar la dobla vara de mesurar: una per Rússia i una altra de ben diferent per a Israel. On és el món basat en regles que predicava el comissari d’Afers Exteriors de la Unió Europea, Josep Borrell, tan sols fa uns mesos aplicat ara a Israel?

Els BRICS (Xina, Rússia, Índia, Brasil i Sud-àfrica) han guanyat independència i s’han enfortit amb nous membres, Occident perd influència a Àfrica (vergonyosa expulsió de França del Sahel) i els països petroliers d’Orient Mitjà, encapçalats per Aràbia Saudí, s’han independitzat de la tutela nord-americana i girat cap a la Xina i Rússia.

Els EUA perden influència al món, però la Unió Europea ha entrat directament en un bucle d’insignificança estratègica. Europa, respecte al món, ni hi és si se l’espera. El motiu bàsic és la supeditació constant i irracional dels interessos europeus als nord-americans. L’exponent màxim d’aquest fet és l’OTAN, però va molt més enllà. És també una identificació ideològica amb els EUA i, sobretot, a què els interessos que defèn la Unió Europea ja no són els de les burgesies nacionals europees sinó la de la burgesia transnacional apàtrida. Un exemple potser ajudarà a entendre-ho millor: l’actual desindustrialització d’Alemanya, producte del desacoblament de la seva indústria de l’energia barata, de qualitat i confiable russa, s’ha viscut en aquell país sense gaires traumes. A la fi, qui ha perdut no és l’alta burgesia alemanya que controla els grans mitjans de comunicació i que simplement ha traslladat la producció als EUA sinó els treballadors i la classe mitjana.

I d’Ucraïna, què?

Ucraïna per Occident només ha estat el mitjà per intentar debilitar a Rússia. Com va dir Henry Kissinger, ser enemic dels EUA és molt perillós, però encara ho és més ser el seu aliat. Una vegada més (Vietnam, Iraq, Afganistan, Líbia), els nord-americans abandonaran els seus protegits quan ja no els siguin útils seguint el vell principi anglosaxó de no tenir amics sinó interessos. El resultat pràctic de la guerra per al país agredit pels russos serà el despoblament permanent [veure article “La guerra d’Ucraïna i els seus impactes al món”], la ruïna econòmica i la frustració de no veure’s mínimament recompensats entrant a la Unió Europea i a l’OTAN.

Ja hi ha líders polítics ucraïnesos com Oleksiy Arestovych, exassessor de Volodymyr Zelensky i exportaveu governamental i ara també candidat a la presidència del país, que consideren que en l’enfrontament entre Occident i Rússia, es van equivocar de bàndol. Altres líders ucraïnesos es penedeixen de no haver acceptat els acords de pau negociats el febrer de 2022 a Ankara i Minsk on “només” perdien Crimea a canvi de la neutralitat militar i el respecte a la població russòfona i a l’església ortodoxa d’autoritat moscovita.

La descomposició del règim polític és evident, les pèrdues territorials seran molt importants i, en tot cas, superiors a les actuals. Fins i tot, la seva pròpia existència com a estat independent no està clara del tot.

Rússia, la gran guanyadora

Rússia és la gran guanyadora militar, econòmica i política. De la qüestió militar ja he parlat en aquest mateix article i no vull insistir en obvietats. Econòmicament, no només no s’ha arruïnat sinó que està creixent significativament. Segons alguns indicadors, ja supera a l’economia alemanya i s’ha vist “obligada” a reindustrialitzar-se quan el pacte estratègic d’energia russa a canvi de productes tecnològics alemanys es va trencar físicament (sabotatge nord-americà als oleoductes de Nord Stream 1 i 2) i comercialment per decisió, recordeu-m’ho, unilateral occidental. I el més important i negatiu per a Europa: Rússia ha orientat la seva economia cap a Orient seguint les petjades de les economies emergent de la Xina, Índia, Indonèsia, Vietnam i d’altres. La proposta eurasiàtica del filòsof Alexander Duguin s’està fent realitat acceleradament.

Quant a Putin, no només no ha perdut el poder sinó que cada dia és més popular i guanyarà folgadament les eleccions vinents presidencials de març vinent.

En conclusió, la guerra d’Ucraïna encara no ha finalitzat. Poden quedar mesos o potser algun any més, però igual que Alemanya després de les batalles de Stalingrad i de Kursk, les tendències són ja irreversibles i els estrategs polítics governamentals ja estan treballant en com finalitzar-la i com maximitzar els guanys o com minimitzar els danys.

I pel mig està l’opinió pública occidental a la qual se la va convèncer amb un determinat argumentari d’acceptar el seu propi empobriment en nom dels grans principis de la democràcia i la llibertat (curiosos principis aplicats al règim ucraïnès nascut d’un cop d’estat) i que ara s’haurà de modificar per acceptar un final no desitjat en nom del realisme polític.

Seria una llàstima desaprofitar l’ocasió per a què l’opinió pública europea i els seus governs entenguin que la seguretat o és per a tothom, també per a Rússia, o no és per a ningú. Però això, és clar, seria demanar massa. 

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Diada de Morts a la Costa Brava

A punta d'alba ja estava obrint la porta del carrer. Al contrari del que podrien pensar els que no matinen, als carrers ja hi havia activitat a aquestes hores. Són els que ens fan la vida una mica més còmoda: el flequer, l’escombriaire motoritzat o el cambrer que es dirigeix al seu lloc de treball fumant el seu primer o potser el segon cigarret. També es pot veure alguns gossos passejant als seus propietaris -o a l’inrevés, no estic segur del tot - o el jubilat insomni assegut estoicament en un banc de la plaça deixant passar el temps.

Era la diada de Morts i vaig decidir celebrar la festivitat fent una passejada per la costa entre Blanes i Lloret de Mar. Primera etapa, el passeig de Mar de Blanes. Estava clarejant i les primeres flamerades de llum daurada es barrejaven amb els núvols, blanquinosos uns, blavosos d’altres. El mar estava mogut i es veien avançar onades coronades per crestes blanques que anaven a morir amb força a la platja.

Vaig pujar per l'estreta carretera que condueix al Convent on em vaig aturar a contemplar el paisatge marítim. En primer terme, el port amb les embarcacions perfectament ordenades. Sobre la sorra de la platja els caiacs i les petites barques de pesca. A la làmina d’aigua, primer es veien les modestes barques d'esbarjo i tot seguit les que no ho són tant del port esportiu. Les barques de pesca professional se situaven al mig, davant de la llotja, i en una punta els creuers turístics i els grans velers que es dediquen a fer xàrters. Darrere de l’últim dic, avançaven cap al mar, valentes, les roques de sa Palomereta, sa Palomera i es Freu. I al fons, la llarga platja de sorra daurada i gruixuda de s’Abanell finalitzava en la punta de la Tordera que, com si fos una illa, es veia envoltada de mar per quasi tots els cantons.

Després de badocar uns minuts, vaig decidir seguir el meu camí. Una mica més enllà de l'entrada del Jardí Botànic Marimurtra, vaig veure avançar amb pas segur un senyor ben afaitat, calçat amb sabates de mudar i abillat amb un vestit gris acompanyat d’un elegant llaç. Vaig trobar estrany tanta dedicació a l'aspecte físic a aquestes hores del matí, però tothom és ben lliure de caminar com li vingui de gust. Tot i l'edat avançada, les seves passes eren fermes i diria que fins i tot lleugeres. L’ermita de sant Francesc, sobre cala Bona, és un magnífic mirador de tota la costa de Blanes i Lloret de Mar i tant l’estrany caminant com jo mateix vam decidir fer una breu parada que vam aprofitar per saludar-nos. Més tard, coincidint de nou en el corriol que puja a l’ermita de Santa Bàrbara, vam començar a enraonar. Parlava un català amb accent estranger i es va presentar com Carl. L’home estava molt ofès per les noves construccions de la urbanització que ens envoltava: “és que no respecten res! No sé a on anirem a parar!”. Aviat, però, la conversa va derivar cap a la botànica. Semblava un gran aficionat a les plantes i, sense parar de caminar, gaudia explicant-me les característiques d’alguns dels exemplars que trobàvem.

Xerrant cada vegada més animadament, arribàrem al gran bosc de pins blancs de Pinya de Rosa. Des de l’entrada de la finca es podia observar el jardí de plantes crasses que atresora. Alguns exemplars són realment espectaculars, com els 'Leucostele rivierei' que recorden velles pel·lícules de l’Oest ambientades al desert o els còmics de Lucky Luke. Allà estava esperant un home que ens va saludar i es va incorporar al grup. Vestia roba més informal i es notava que tot i també ser vell era d’una altra generació, una mica més moderna que la d’en Carl. De camí a l’ermita de Santa Cristina, la conversa va derivar cap a les aficions de l’acabat d’incorporar. Ferran, que així es deia, va resultar ser un gran col·leccionista d’obres d’art, de dones boniques i de plantes. “Va, va... deixa’t d’històries de faldilles! La vida no es pot perdre amb bagatel·les. Hem de pensar en la ciència i en la natura”, va dir en Carl que era un solter empedreït, derivant d’aquesta manera la xerrada en com estava canviant el clima i com afectava aquest nou fenomen a les plantes.

Deixàrem enrere l’ermita i prenguérem una pista lateral al bosc de l’hotel Santa Marta, que s’intuïa allà al fons, banyant-se als peus de la platja de Santa Cristina. Després agafàrem un corriol que conduïa als cingles de la cala de sa Boadella. Malgrat l’avançat de l’època, la platja estava força animada. La guingueta estava oberta al públic i els clients prenien cafès o altres begudes, algunes famílies del nord d’Europa es banyaven alegrament malgrat el temps inestable, la mar agitada i l’aigua fresca i en un lateral de la cala, protegits de mirades incòmodes, gent del país prenia el sol nus. En Ferran va quedar una mica endarrerit observant el paisatge humà, però aviat es reincorporà al grup.

La parella d’acompanyants semblaven estar molt familiaritzats amb l’indret perquè sortint de sa Boadella, es dirigiren decididament cap a una porta lateral dels jardins de Santa Clotilde que traspassàrem sense dificultat. Sota uns pins ben ufanosos hi havia una estesa de bancs dirigits cap al mar i la cala que acabaven d’abandonar. Alguns visitants gaudien en silenci de l’espectacle del mar esvalotat i la simfonia de núvols esprimatxats. Altres, com nosaltres mateixos, caminaven admirant-se de les panoràmiques de paisatge marí, de les fonts, dels camins entre xiprers perfectament retallats i de les escultures de marbre i bronze que anàvem descobrint entre la ufanosa vegetació. 

El jardí de Santa Clotilde està presidit per una casa senyorial al voltant d’una gran torre quadrada, tal com si fos una gran talaia sobre el mar a la recerca dels perills de naus sospitoses o dels beneficis de bucs mercants o de modestes barques de pesca. “En Raül ja ens està esperant”, vaig sentir dir a en Ferran assenyalant amb el cap un balcó on hi havia un senyor vestit amb un batí de seda. 

Havia arribat l’hora de seguir cadascú el seu camí, però la parella de jubilats, embolicats en temes de jardineria, ja havia perdut l’interès per mi i van continuar caminant ignorant les meves paraules de comiat. Abans de sortir del recinte vaig voler fer un últim cop d’ull als curiosos personatges que, per a sorpresa meva, travessaren sense dificultat les parets del casalot a la recerca del seu amic. “Bah, coses d’ànimes en pena!”, em vaig dir, “i deuen tenir moltes coses a explicar-se”.

                                     In memoriam de Carl Faust, Fernando Rivière i Raul Roviralta, creadors dels jardins Marimurtra, Pinya de Rosa i Santa Clotilde, de Blanes i Lloret de Mar

Text:             Argemir González

Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, els autors agrairien la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Postals de l'Escala

El sol de migdia es reflectia sobre les blanques tombes del cementiri Mariner fins al punt de fer-me mal als ulls. Les ulleres de sol no eren suficient protecció i la llum va traspassar les meves pupil·les entrant pel nervi òptic que tot seguit va enviar missatges al meu cervell. Jo no sabia què pensar ni a qui fer cas: si a les imatges que els ulls em mostraven o a les remembrances que anava desplegant la meva ment. Tanmateix, tothom sap que les emocions acaben filtrant la realitat acomodant-la als nostres sentiments i no a l’inrevés.

De record en record, vaig aparèixer molts anys enrere, fent fotos a la meva xicota, una d'elles conservada en un antic format anomenat paper fotogràfic. Va ser un dia feliç d'estiu en què vaig descobrir les restes arqueològiques d’Empúries i un poble anomenat l'Escala. El retrat és de mig cos amb la meva promesa recolzada en un tronc entre les roques i el mar. 

El somriure provocat per la recordança s'enganxà al rictus d’una altra no tan grata. És un fred dissabte de tardor i estem caminant pel passeig de Riells, cansats, molt cansats després de fer el camí de ronda des de l'Estartit, pujant i baixant per la Calella, el golfet del Falaguer, cala Pedrosa i cala Ferriol, sentint encara les punxades a les plantes dels peus de les pedres calcàries del Montgrí, arribant a la cala Montgó i continuant pel camí costaner fins al port de la Clota Grossa i el passeig de Mar per finalitzar refugiant-nos en un bar de la Platja.

De cop i volta una nova evocació em va fer esclatar el riure. Ens trobem a l’exterior de la porta meridional de la ciutat romana d’Empúries i el guia està explicant que el fal·lus representat en un dels seus laterals era un símbol de fertilitat i desig de bona sort quan una alumna adolescent i encara amb poca experiència de la vida pregunta: “però... aquest fal·lus no està del revés?”, estranyant-se de veure’l cap per munt i no cap per vall. 

Amb l’última riallota vaig veure volar una partícula de saliva i de seguit vaig sentir a la meva boca la textura de l’anxova pujada de sal barrejada amb el pa amb tomàquet ruixat amb unes gotes d’oli d’oliva. Vaig continuar mossegant fins a aconseguir una estructura on la solidesa dels elements s’anaven fonent en un esclat de textures, sabors i olors on predominava l’element marí del peix sobre els terrenals del blat i l’horta. Una glopada de cervesa m’ajudà a deglutir l’embolada alimentària en direcció a l’estómac i immediatament després els meus pulmons respiraren lliurement i pausadament l’aire salobre. 

Els tamarius són uns dels meus arbres favorits. Són resistents a la salinitat i a la sequera perllongada. Els de l’Escala són antics, retorçats i donen una lleugera ombra sota la qual vaig descobrir la imatge del meu propi cos que, assegut i serè, estava contemplant el paisatge. A la seva dreta, es veia el port i més enllà, enlairada, la torre de Montgó envoltada per cases engaltant-la amenaçadorament. A l’esquerra, la badia de Roses anava dibuixant una llarga línia corba fins a acabar en els alts espadats del cap Norfeu. I davant, una regata d’una quarantena de velers de totes les mides evolucionaven enfront dels seus ulls, ara anant, ara tornant, seguint la batuta del vent. 

Els nínxols del cementiri Mariner són senzills, de dos o tres pisos i coronats per frontons. La majoria no tenen làpida sent l’únic identificador un número, suficient perquè la família del finat sàpiga on reposen les seves despulles. Tot i que els carrers estan ordenats en un de principal longitudinal i d’altres de transversals, el meu cervell els anava transformant en diagonals, angles i triangles jugant amb les diferents perspectives de l’interior de la necròpoli. Les parets estan perfectament emblanquinades, la qual cosa col·labora en augmentar la seva lluminositat i coincidim en l’opinió que ha estat un encert haver elegit el migdia per prendre les imatges. “Som-hi, company, que jo ja he acabat”, em digué el meu amic i fotògraf. El reportatge gràfic al fossar arribava a la seva fi i ja era hora de tornar la clau. La porta de ferro rovellat va grinyolar lleugerament i mentre tancava el pany vaig escoltar els meus pensaments rememorant les primeres estrofes del poema “Visita”, de Víctor Català: “Me’n vaig al cementiri del meu poble/ bell en sa solitud, senzill i noble/tot ell parat de blanc, color de pau/ sota el sol esplendent i un gran cel blau”.

Text:             Argemir González

Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, els autors agrairien la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

S’Agulla tardoral

Assegut en una penya i amb la cama esquerra sobre la dreta, veia acabar els reflexes solars del mar just a la punta de les meves sabatilles de muntanya. El Sol estava situat damunt el faralló de s’Agulla i regnava al cel i als oceans. 

Malgrat l’hora primerenca, aquest paratge blanenc era ple de petjades humanes. En primer terme, hi havia una jove parella banyant-se a la cala de grans còdols arrodonits. Una mica més enllà, un nedador era perseguit eternament per la seva boia de seguretat vermella i dos paddlesurfistes descansaven, xerrant, sobre les seves taules. Al fons, travessaven la superfície líquida tota mena d’embarcacions com caiacs, barques de pesca, llanxes motores i creuers a la cerca de turistes. I a l’horitzó, el blau marí i el blau cel lluitaven per predominar en la panoràmica. 

De cop i volta va aparèixer una dona jove, estilitzada i de cabells rossos, amb un curt barnús decorat amb grans figures de Mickey Mouse que va deixar caure sobre una roca. Vestia un banyador negre i, estirant els braços al cel, es va capbussar mecànicament en la Mediterrània. Es notava que aquest bany era part de la seva rutina diària o, si més no, ho sovintejava.

L’escenografia humana es complementava amb un parell d’excursionistes que havíem deixat pocs metres més amunt, al banc d’en Franco, i que havien passat la nit penjats en unes hamaques sobre el precipici de s’Esllapissada. 

La model de la meva pintura mental va fer unes poques braçades, va sortir elegantment del mar, es va eixugar lleugerament els cabells amb les mans, es va col·locar de nou el barnús i calçar els esclops i va marxar amb el mateix silenci amb el què va arribar. El paisatge per uns moments va derivar al blanc i negre, però aviat les onades, els cingles i esculls, la vegetació i el daurat del Sol tornaren a recuperar el color i el perdut protagonisme. 

Text:            Argemir González

Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, els autors agrairien la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

De trens i d'aixafaguitarres

A veure, no voldria ser aixafaguitarres amb els amics de les associacions promotores de les línies ferroviàries que tant abunden últimament a les nostres comarques. Jo també soc usuari del tren, especialment quan vaig de Blanes a Barcelona o a ciutats del Maresme. En canvi, anar a Girona en tren, no diré que sigui missió impossible, però no és una opció pràctica si un disposa de vehicle particular. Ho dic perquè en el context de la Setmana de la Mobilitat Sostenible aquelles associacions han presentat tota una sèrie de plantejaments de millora i creació de noves línies fèrries. Des de la meva més profunda ignorància tècnica, però des del màxim interès sobre el tema des de fa molts anys, voldria donar la meva opinió. 

Pont ferroviari de Colera

Podem desglossar les propostes en dos grans grups: millora dels serveis de les línies existents, que veig molt raonables i, per tant, no entraré en els detalls, i els suggeriments d’allargaments de línies o de creació de noves on sí que voldria dir la meva. L’ampliació del tram de la línia ferroviària R1 de Blanes a Lloret de Mar és de sentit comú, però caldria tenir en compte que quan ja fa uns anys la Generalitat ho va proposar els grups polítics municipals de Lloret de Mar s’hi oposaren amb la passivitat culpable del conjunt de la població que no va dir ni ase ni bèstia. La raó real era el classisme, així, a seques. El sector turístic empresarial lloretenc temia que el poble s’omplís d’“indesitjables pobres metropolitans” viatjant en tren i trenqués la gallina dels ous d’or del turisme internacional. Una part de raó no els hi faltava veient com cada cap de setmana les discoteques de la veïna Blanes s’omplen d’adolescents maresmencs amb pocs recursos que utilitzen el tren per arribar a la tarda i tornar a casa amb els primers serveis de la matinada generant tota mena de problemes, a més a més de la consideració que una part substancial d’ells es neguen a pagar el bitllet. Els polítics lloretencs estan ara disposats a donar servei ferroviari a la seva població? Seria interessant que algun grup ho proposés al plenari municipal per copsar quina és l’opinió pública actual. D’altra banda, en cas que les administracions locals i la Generalitat de Catalunya estiguessin a favor s’haurien de fer els estudis de viabilitat, els projectes tècnics, les expropiacions, la construcció i, finalment, la seva posada en funcionament. Desenganyem-nos: estem parlant d’una dècada si tot anés sobre rodes i mai millor dit. 

Estació ferroviària de Pineda de Mar

Els altres tres grans projectes ferroviaris gironins encara són a més llarg termini doncs no es refereixen a un allargament de les vies sinó a proposicions totalment noves. Es tracta, resumint, de reviure els carrilets entre Girona i Olot, Sant Feliu de Guíxols i Palamós. És encomiable el creixent interès públic pel transport col·lectiu i sostenible. Comparteixo la preocupació pel canvi climàtic i la necessitat de crear alternatives sostenibles i pràctiques al vehicle particular. Ara bé, abans de continuar exigint la construcció de noves infraestructures crec que ens hauríem de fer algunes preguntes. Què és més sostenible ecològicament parlant, un tren buit o un cotxe ple? I, hi ha alternatives de més ràpida execució i igualment eficients? Ho dic perquè omplir trens depèn objectivament de la massa de població que viu al territori i a l’existència o no d’altres mitjans de transports i aquestes dues qüestions prèvies no són especialment favorables a l’alternativa del tren en els casos de les tres noves línies: ni el Baix Empordà, el Pla de l’Estany i la Garrotxa tenen una gran població ni tampoc falten les alternatives viàries en una de les demarcacions més motoritzades de tot Espanya. Per contra, sí que em semblaria lògic, raonable i econòmicament sostenible la construcció de línies de tramvies en les dues úniques conurbacions d’entitat existents a les nostres comarques: la de Girona (150.000 habitants) i la de Blanes-Lloret de Mar (80.000 habitants censats però amb una població real a l’estiu de 230.000). 

Estació internacional de Portbou

S’ha de reconèixer que els trens i els tramvies estan de moda. Tothom sembla ambicionar-los, però una cosa és voler-los veure passar i una altra de molt diferent és realment utilitzar-los. Aquests sistemes són molt cars i no hauríem d’oblidar que generen permanents dèficits econòmics pel seu ús i això sense entrar en considerar la seva amortització. Estem parlant dels nostres diners -que no arriben per generació espontània sinó que es paguen en forma d’impostos- i de com volem gastar-los de la forma més racional i efectiva. 

Pas de tren des del coll de Sant Antoni (Colera)

I és clar que hi ha una alternativa: es diu xarxa d’autobusos interurbans de Catalunya, l’aneguet lleig del transport públic en els debats públics, però el que cobreix les necessitats dels usuaris reals. Un sistema que és barat en comparació a altres mitjans, de ràpida implementació i d’extraordinària flexibilitat, ja que va a cercar l’usuari allà on es troba i no a l’inrevés. Un sistema que fa servir o pot utilitzar la densa xarxa viària de qualitat creada a casa nostra durant les últimes dècades i que, per tant, col·labora en amortitzar-les i, a més, estalvia la creació de noves cicatrius en el territori amb el seu corresponent impacte ecològic. 

Estació ferroviària de Llançà

Si realment estem preocupats pel medi ambient, pel canvi climàtic, per la preservació del nostre territori, per un transport públic, sostenible, barat i popular i que es pugui desenvolupar ràpidament, la millor alternativa és apostar per l’autobús. Tota la resta, amb perdó i sense ànim d’ofendre a ningú, és somiar truites. 

PS: Se'm va acudir la idea de penjar en un parell de grups de Facebook de Lloret de Mar la següent pregunta: cal allargar la línia de trens R1 de Blanes fins a Lloret de Mar? En només dotze hores la resposta no podia ser més contundent: 114 respostes amb un 26,3% a favor i un 73,7% en contra. Aquesta petita enquesta informal no té valor estadístic, però crec que és prou significativa de l'opinió pública lloretenca.

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]