Tu o vostè?

Quan allà pels anys 60 era un nen, em van ensenyar que cada vegada que ens trobàvem al senyor rector l'havia de besar a la mà, que quan en una vorera estreta ens creuàvem amb vells, dones embarassades o dones amb fills petits, havíem de baixar de la vorera i cedir gentilment el pas, i el mateix al tren o a l'autobús respecte a la cessió de les cadires. A les persones adultes se les havia de parlar no només de vostè sinó amb respecte. Els companys que tractaven als pares de vostè eren una minoria però tots, absolutament tots, ens guardàvem prou de parlar-los de manera que semblés irrespectuosa.

Tot plegat era exagerat i un dels meus primers actes de rebel•lia va ser deixar de besar la mà d'aquell capellà amb aspecte de bonhomia. Després d'aquest pas van venir altres de més profunds tant a títol individual i com també col•lectiu. Una de les coses que la meva generació ha imposat ha estat l'ús generalitzat del tuteig que es pot interpretar com una victòria de l'igualitarisme social: “tots ens tutegem per tant tots som iguals” però per que això es complís hauríem d'afegir “i tots guanyem el mateix” cosa que ni la meva generació ni l'anterior ni la posterior han acceptat com a paradigma social, més aviat tot el contrari: el model de triomfador és l’individu que ha sobresortit de la massa ni que sigui per haver comprat un número guanyador de loteria.

D'altra banda tampoc és cert que el tuteig sigui el resultat de l'igualitarisme en el respecte envers tothom: he experimentat moltes vegades com el tracte canvia radicalment si vas ben vestit i empolainat o amb texans vells i sense afaitar . En el primer cas et tracten de vostè i de senyor encara que no esperin de tu una recompensa econòmica. En el segon cas tothom pot imaginar el resultat.

Si el tuteig no és correspon a una situació d'igualitarisme social, si el tracte amb deferència als vells no existeix perquè la gent gran ja no és sàvia perquè l'experiència dels anys no ajuda a navegar per Internet ni a fer funcionar correctament el comandament del DVD, llavors, què és el tuteig? Doncs mala educació. Vull dir, exactament, que el tuteig entre persones desconegudes una de les quals no demana expressament aquest tractament és una descortesia. Més encara quan la frontera entre aquest tipus de tracte i una actitud altiva i de superioritat és tan difusa, especialment quan una de les persones està a l'altra banda de la finestreta i té el miserable poder de posar, o no, el segell de cautxú que tu necessites.

Ara que les administracions i les empreses privades estaran una llarga temporada sense fer inversions, ara que tots plegats ens haurem de reciclar per fer una economia més competitiva, no estaria malament que ens forméssim en bona educació. No tindríem més béns però seríem una mica més feliços que ja és important.

Publilcat a Diari de Girona el 15 de juliol de 2011

Puigcerdà: entre calces i monuments

M'agrada Puigcerdà. M'agrada malgrat totes les seves contradiccions.En mig d'una plana, està a dalt d'un turó. És còmode de passejar però cal salvar prèviament la molesta alçada entre els aparcaments i el centre. És un poble petit però també és una petita ciutat cosmopolita plena de botigues i serveis. És freda a l'hivern però gaudeix de moltes hores d'un sol que s'agraeix però que mai no acaba d'escalfar prou.

Durant el mercat del diumenge és quan millor es pot observar la seva diversitat. En el mateix moment que algú pot estar comprant un abric de pell en una botiga de luxe, dos carrers avall una altra persona pot estar regatejant per una modesta peça d'abric en una parada del mercat ambulant. De roba interior en pots trobar de totes les mides, de tots els colors, de totes les mides, en tota mena de comerços però deixeu-me dir que no hi ha res com una bona mostra de grans calces de colors pastels exposades en tota la seva plenitud. Millor encara si estan al costat d'unes de ben petites i de ben "inútils" si és que les hem de jutjar pels centímetres de pell coberta per elles o pels minuts que duraran posades.

A Puigcerdà es pot sentir multitud d'idiomes i d'accents: el català popular dels paradistes del centre de Catalunya, el precari de molts barcelonins o l'afrancesat dels cerdans del nord que baixen al mercat tant a comprar com a xerrar amb els amics d'una i l'altra banda de la frontera. Però també se sent parlar -i molt- el francès o el castellà de Pedralbes -que només està de visita de cap de setmana- o el més autèntic andalús.

El punt neuràlgic de Puigcerdà també és contradictori. A la plaça dels Herois s'aixeca un monòlit honorant la memòria dels vilatans que van morir defensant la vila els anys 1837, 1873 i 1874 sense explicar el perquè de les agressions ni molt menys el com. I és que en una comarca de carlins...Puigcerdà era liberal.

Hivern a la Costa Brava

L'argelaga ha florit a la Costa Brava, del cap de Creus a Blanes, avançant-se tot un mes respecte el que diuen les enciclopèdies botàniques. Aquest arbust senzill i sofert ja ofereix a qui vulgui gaudir-lo l'espectacle de les seves flors grogues justament en el moment de major fred de l'any.


La Costa Brava a l'hivern és per fruir-la caminant. A l'estiu fa massa calor per recòrrer els molts quilòmetres de senders que hi ha ran de la costa però a l'hivern, amb roba i calçat adequats, podem disfrutar d'aquest meravellós paisatge que tenim tan a tocar.

Durant el Nadal i les primeres setmanes de gener hem caminat pels dos extrems de la Costa Brava: per Blanes, Lloret de Mar i Tossa de Mar, i per Llançà, Port de la Selva, Cadaqués i Roses. Són dos paisatges molt diferents, el més meridional és més amable, més verd, més arbrat, molt més humanitzat amb nombroses urbanitzacions que malmeten el paisatge però també amb tres jardins de principis i mitjans del segle XX absolutament excepcionals: els blanencs Marimurtra i Pinya de Rosa i el lloretenc Santa Clotilde. El nord de la Costa Brava també és molt turístic i l'impacte sobre el territori també s'ha fet notar, especialment a Roses, però entre la platja de l'Almadrava i Cadaqués hi ha un gran espai quasi verge, presidit pel cap Norfeu, que és una meravella. Cala Montjoi, la Pelosa, cap de Norfeu, cala Jòncols són un bon escenari per gaudir de la natura.

A més, és realment curiós observar els ramats de vaques pasturant per aquests paratges ara tan tranquils. Fins i tot és possible trobar-les a la mateixa platja de Montjoi. Us podeu imaginar els delicats i rics comensals del Bulli començant la seva experiència gastronòmica trepitjant una bona tifa bovina?

Tants caps, tants barrets

Corren mals temps pel gremi de barretaires. Ara portar cobert el cap no és una qüestió de necessitat, de tenir el cap calent a l'hivern o fresc a l'estiu o de no embrutir-se el cabell. El xampú i l'aigua calenta han fet molt de mal a aquesta indústria. I treballar a l'oficina en lloc de al camp també. Avui en dia quan algú surt de casa seva amb el cap tapat es perquè ha pres una decisió conscient, precisa, amb ànim de transmetre al món algun tipus de missatge sovint (una mica) transgressor.

La temporada alta de la vestimenta de cap és l'estiu però l'acaparen gorres i viseres publicitàries d'una o una altre caixa, de les d'usar i llençar. Les gorres, em refereixo. Més interessants són els barrets que es llueixen a la tardor o a l'hivern. Hi ha el barret d'ala ampla, tipus "cowboy" però més lleuger i elegant, normalment de color negre. Qui ho porta dóna un aire de personalitat interessant, informal però arreglat, i sol ser un "urbanita" que està de cap de setmana. Sempre m'he preguntat com s'ho fan quan entren en un dels nostres supermercats de poble amb passadissos estrets o en un bar petit i atapeït.

Entre els més joves els que es cobreixen el cap ho fan amb gorres americanes. L'última moda és portar un model de visera plana i llarga i el casquet estret de tal manera que la porten elevada, com si fos quatre números més petita del compte i no hi hagués manera que entrés en el crani. Els que porten aquesta gorra als instituts no solen ser els més brillants, més aviat tot el contrari. Ves a saber que faran o que seran en el futur però jo apostaria que l'actitud nihilista de la que fan gala acabarà en "ninilisme", és a dir, que engrossiran el grup de joves que ni estudien ni treballen.

Hi ha altres joves, més refets, que porten barrets fets amb la mateixa tela invisible que el famós vestit del rei. Són alopècics prematurs, joves que es queden mig calbs i prenen la radical decisió de rapar-se al zero o a l'u. Segons el meu admirat Evo Morales això es deu a que a Occident mengem molt de pollastre engreixat amb hormones femenines. No sé si té raó però la seva afirmació em confirma que els polítics haurien de concentra-se en opinar sobre el que dominen i deixar les discussions acadèmiques per a altres especialistes, en aquest cas als metges.Una altra teoria sobre el per què els joves perden el cabell tan precipitadament que els obliga a portar aquest barret invisible és que potser no són tan joves aquests mossos de trenta o més anys. Probablement si consultéssim als seus pares ens dirien que ells a la seva edat també els passava el mateix però, és clar, llavors amb trenta anys no eren joves sinó adults amb responsabilitats i fills. Així la cosa canvia!

Però si busquem una peça realment útil pel cap hem de pensar en la boina. Qui la porta és perquè no vol passar fred o vol evitar mullar-se el cap. És tan tradicional que no cal justificar-se per portar-la i si et fa nosa simplement la plegues i la guardes.

A mi m'encanten els barrets. De fet en tinc uns quants. El primer que vaig comprar va ser una gorra de tipus "chulapo" madrileny però la vaig haver de jubilar precipitadament ja que a la perifèria ibèrica aquest model no s'entén. Després, un dia de pluja fina, em vaig comprar una gorra marinera a Jorba Preciados del Portal de l'Àngel. M'encantava passejar amb ella sota la pluja pel passeig de Mar de Blanes, tant que se'm va encongir però encara la conservo i la utilitzo esporàdicament. També tinc una barretina que va molt bé per quan fa molt de fred però tothom estarà d'acord que s'ha de tenir molta sang freda per lluir aquesta peça vermella per més que baixi el termòmetre. No obstant, el meu barret preferit és una txapela color carbassa que vaig comprar a Bagneres de Ligorri. És calenta, se li pot fer visera, no ocupa espai i, a més, és elegant. Què més se li pot demanar a un barret?

De Blanes a Girona caminant

Quan caminava a les tres de la tarda d’un calorós dia de finals d’agost, a 34 graus centígrads a l’ombra, per la interminable entrada de la ciutat de Girona, no aconseguia recordar amb claredat els motius que m’havien impulsat a decidir anar de Blanes a Girona per antics camins de carro. Potser va ser l’avorriment després d’uns dies de forçada inactivitat; potser l’enyorança de caminar quan ja havien passat dues setmanes des de la tornada del camí de Santiago; potser la necessitat de buidor que dóna – que em dóna a mi!- caminar llargs recorreguts en solitari; potser era la consciència que els meus dies de vacances estaven arribant a la seva fi inexorablement; tal vegada hi hagués aquest esperit competitiu contra el que he lluitat tota la meva vida -i que sempre m’ha derrotat- que em fa marcar noves fites en un afany perpetu de conèixer els meus límits. Fossin els que fossin els motius d’estar allà, travessar els primers carrers de Girona em va fer sentir la satisfacció del petit repte superat però, sobre tot, del coneixement en propi cos de l’esforç que significava fins fa relativament poc temps desplaçar-se entre ciutats que ara considerem que són properes.

La tornada va ser fàcil i còmoda. Després d’una curta espera, vaig agafar un tren de mitja distància amb aire condicionat, seients còmodes i amb una pantalla que informava de la velocitat del tren, de la propera parada, de totes les estacions fins Barcelona Sants i de la temperatura exterior, coneixement que encara feia més agradable la molt ben graduada del comboi. Fins i tot els tres quarts d’hora d’espera a l’estació de Maçanet-Massanes pel transbord a la línia de la costa se’m van fer curts. Recordava aquell mateix vestíbul quan era vell i descuidat, com tota l’estació, i sent estudiant o fent la mili havia d’esperar el tren en total foscor on només sentíem el respirar o la tos dels altres viatgers però érem incapaços de veure’ls més enllà de la breu il·luminació que provocava la punta de la cigarreta d’algun ocasional fumador. El tren de rodalies va sortir puntualment després de ser netejat d’urgència. Una família holandesa feia la mateixa ruta que jo –ells anaven a Santa Susanna, segons vaig poder entendre- i em sento orgullós d’un país que per 3€ i 95 cèntims és capaç de donar aquest servei que no dubto de qualificar de luxe i que inconscientment comparo amb els vells combois que RENFE posava en funcionament com a reforç d’estiu poc abans de les olimpíades del 92 i que eren molt divertits per als turistes joves –potser els mateixos holandesos vint anys abans- que exageraven els bots de la via sobre les molles dels vells seients d’escai verd esquerdats pels anys d’ús i que a mi em produïen vergonya, com quan et ve una visita inesperada i t’agafa amb la casa desendreçada.

* * *

De Blanes a Vidreres

Són exactament dos quarts de set i me n’adono que he perdut mitja hora. Quan ahir vaig consultar a Internet l’hora de sortida del Sol i vaig decidir sortir mitja hora abans que aquest aparegués per l’horitzó, no vaig saber calcular que bastants minuts abans ja comença a haver primer una tímida llum i després una de més ferma. Així que ara em penedeixo de no haver sortit a les sis de la matinada, com era la meva intenció inicial, perquè a migdia patiré de mitja hora més del Sol implacable de finals d’agost.

Quan surto de casa em sorprèn l’activitat del carrer. Una dona jove està netejant les papereres de la plaça i canviant les bosses. Un home que aparenta estar en la trentena fuma el primer cigarret del dia mentre camina apressat cap a la feina –on sinó a aquesta hora? Un vell d’uns setanta llargs camina lentament fent el primer passeig del dia, en plena foscor, fart ja de no poder dormir en tota la nit. Passa el primer autobús que va o ve a l’estació de ferrocarril i des del cotxe de la Policia Municipal dos agents observen a un home alt, de 90 kilos, complexió atlètica, d’uns cinquanta anys, amb sabatilles de muntanya, proveït d’una motxilla i dos pals, amb destinació desconeguda i intencions incertes mentre comenten, estranyats, 'on-deu-anar-aquest-a- aquestes-hores-i-és-que-hi-ha-de-tot-en-aquest-món-què-ens-han-de-dir-a-nosaltres-que- ho-veiem-cada-dia' .

Abandono els últims barris de Blanes per Mas Borinot i quan per fi començo a trepitjar terra i no asfalt m’avança un cotxe l’ocupant del qual em saluda i aparca. És en Rafael, un vell amic que m’explica que cada dia, abans d’entrar a l’oficina a les vuit del matí, fa una passejada per aquesta zona acompanyat de la seva gossa que és a l’hora el motiu i l’excusa per fer aquestes passejades mig nocturnes. De cop i volta la llum canvia i es fa definitivament de dia. Miro el rellotge i són les 7 hores i 11 minuts, l’hora que estava prevista la sortida del Sol. De moment anem bé, els astres estan sent puntuals amb la seva cita amb els humans. Deixo en Rafael abraçat en el roure de la seva predilecció. A vegades li fa el salt i s’abraça a una gran alzina. Es veu que en això de les energies dels arbres també val allò de ‘en la varietat està el gust’.

Camino a bon ritme i en una hora em planto a dalt del turó del Vilar. Fins a Montbarbat no ha d’haver cap problema doncs la zona me la conec bé. Fins a tres intents em va costar trobar el camí del jaciment arqueològic de Montbarbat però des de llavors que he arribat sempre a la primera. Avui no serà cap excepció però en lloc de coronar la muntanya i passar pel jaciment -que és un magnífic punt d’observació tant de la costa com d’una amplíssima extensió de l’interior de la Selva- continuo pel camí i arribo al dipòsit d’aigua de la gran urbanització homònima. Són les vuit del matí i la urbanització es desperta lentament. La primera persona que trobo és un avi andalús amb una crossa que em mira tot sorprès. Li pregunto pel camí de Vidreres més per fer-lo sentir útil i donar-li una mica de conversa a aquesta hora del matí que per necessitat. Em respon tot content i amb senyes precises. El meu pla ha funcionat: el dia ha començat bé per aquest ocasional ajudant de caminants perduts. La travessa de l’urbanització és poc agraïda. Les parcel·les és van succeint una darrera de l’altra -per decenes, per centenars!- amb una varietat de qualitats constructives que van de les veritablement luxoses a les que són autèntiques xaboles. A la sortida de la urbanització trobo una escena estranya: davant d’un bar nombrosos africans estan esperant que algú els contracti. Pensava que això ja havia passat a la història, que era propi dels pobles del sud d’Espanya fins als anys seixanta i resulta que ho tenim aquí, a dues hores exactes de casa meva caminant, a quinze minuts en cotxe.

Seguint les instruccions del vell salvador d’ànimes extraviades arribo a la bifurcació assenyalada. Per si de cas pregunto a una parella d’avis pel camí a Vidreres. “Em sembla que és aquesta carretera, no?”, em diuen dubitatius i després m’aclareixen que ells han viscut tota la vida al mas que està al davant del desviament. Però en lloc d’enviar-me pels camins de terra ho fan per la carretera de Lloret a Vidreres i he de fer un tram d’uns quatre quilòmetres pel voral de la carretera suportant l’intens tràfic de cotxes i camions i també les mirades inquisitòrials. La veritat, no sabria dir que molesta més.

De Vidreres a Caldes de Malavella

Passats pocs minuts de les nou entro a Vidreres. Aquí faig un merescut descans: una poma, molta aigua i, en un bar, un cafè. I una trucada per explicar que jo també he fet el mateix camí que el meu sogre i els seus amics –que en pau descansin- utilitzaven per anar a ballar a les festes de Vidreres, justament per aquestes dates però sis o set dècades abans. En veure una parella de policies locals els pregunto pel camí a Girona que no coneixen però sí la direcció de Caldes de Malavella que, al cap i a la fi, em porta cap a on vull anar. El vial és el del Cementiri Nou i cap allà que em dirigeixo quan falten deu minuts per les 10. Estic descansat i content. Ara sí que comença una ruta totalment desconeguda per a mi i aquesta és una de les sensacions que més aprecio quan camino. Passo pel costat d’una gran bassa d’aigua -o d’un petit estany- i em desvio lleugerament per observar-lo des d’una petita alçada però maldestrament faig soroll amb els bastons i el que semblava el morro d’una tortuga d’aigua -molt probablement una de Florida abandonada per qualsevol inconscient- s’enfonsa i no vol sortir de nou. He de continuar. Fa estona que segueixo un camí abalisat amb ratlles paral·leles grogues i blau-marines: és el camí de la Via Augusta, que recupera la via que els romans van construir des de la Jonquera fins a Cadis.

Just una hora després estic a l’entrada de Caldes de Malavella. Les senyals de la Via Augusta es perden a l’entrada del poble cosa que serà una constant en els següents pobles i que considero inaudit doncs fa perdre molt de temps buscant l’enllaç fins el proper poble. Vist el bon resultat a Vidreres, vaig directament a la Policia Local per demanar la ruta fins a Girona o fins al proper poble però l’agent, de paisà i amb desgana, m’envia a l’oficina de turisme que està a l’altra punta del poble. Allà m’atenen de forma superba i em donen molts consells, tres plànols i una indicació molt útil: que torni a la Comissaria de Policia i travessi el carrer per agafar l’anomenat oficialment “Camí Antic de Girona”. Llàstima que a l’agent no si li hagués acudit a ell, tot sol. Ja posat aprofito l’ombra del parc de la Sardana per menjar l’entrepà que tenia previst pel dinar i omplo el bidó d’aigua en una font. Comença a fer molta calor.

De Caldes de Malavella a Riudellots de la Selva

Falten deu minuts per les 12 quan inicio la ruta fins a Riudellots de la Selva. Aquí es van alternant boscos amb camps de conreus en una lluita que finalment acaba guanyant aquests últims. Encara no són les dotze quan arribo al poble i directament enfilo cap a l’Ajuntament per informar-me del camí a Fornells de la Selva. Allà m’atenen molt bé però no el coneixen i, en qualsevol cas, ‘Girona encara està molt lluny’ em diuen sense preguntar a l’estrany foraster des d’on ve. Després de desaparèixer breument per una porta, una de les noies pot indicar-me el camí. Em regalen un plànol del poble i amb bones indicacions reprenc l’excursió. És l’una, cada vegada fa més calor i tinc set d’una Coca-cola fresca però el primer bar és tancat i el segon també i no sembla haver-ne més a Riudellots. Per fortuna hi ha un supermercat obert on apaivagar la set. A l’endemà sabré que a aquesta hora la temperatura és de 32 graus a l’ombra però si he arribat fins aquí bé puc fer els últims trams. La zona industrial és més gran que el mateix poble i la sortida és, per tant, lletjota.

De Riudellots de la Selva a Fornells de la Selva

Quan ens allunyem de Riudellots a estones seguim camins paral·lels a la via del tren. M’agrada l’estètica industrial ferroviària. Ho vaig descobrir al Bilbao pre-Guggenheim on l’espai que ara ocupa el museu estava ple de vies fèrries en desús i vagons de càrrega abandonats, i ho vaig confirmar a Canfranc recorrent la gegantina i abandonada Estació Internacional, xapotejant les sabates per passadissos subterranis i entrant en vagons històrics en procés de descomposició i en magatzems amb les portes forçades. Aquí una construcció amb les portes i finestres tapiades que sembla un vell baixador m’obliga a parar i inspeccionar-la. Però no puc perdre massa temps: o m’afanyo per arribar a Girona o hauré de deixar passar les hores més caloroses del dia descansant en el proper poble i reprenent el camí a mitja tarda. A les dues arribo a Fornells amb 32’7 graus de temperatura. Necessito informació i beguda. No sembla tan difícil però la informació no arriba doncs gairebé no hi ha ningú al carrer i l’única persona que trobo, una jove universitària que està estudiant a l’ombra en un ben cuidat jardí, no té ni idea del camí cap a Girona. Bé, provarem amb la cervesa. Però Fornells no sembla un poble ‘normal’. Tot són cases noves aparellades, torretes aïllades o edificis de pocs pisos molt ben integrats en el petit casc antic presidit per una imponent església fortificada i recent restaurada que brilla a ple Sol del migdia mediterrani però els pocs comerços existents són tancats i els bars brillen per la seva absència. Quan per fi trobo un i entro, trobo al propietari llegint el diari. ‘Bon dia. Una cervesa ben fresca, si us plau’, demano assedegat, polsos, amb la samarreta completament xopa, amb la motxilla a l’esquena i els pals de muntanya plegats. ‘Ho sento, ja hem tancat’, em contesta el propietari. Ai, quins temps quan els bars eren els últims en tancar i els primers en obrir! I encara sort que em va voler omplir la cantimplora.

De Fornells de la Selva a Girona

A un quart de tres estic sortint de Fornells de la Selva i en aquests moments l’únic que vull és arribar el més aviat possible a Girona que sembla a tocar. Però és una falsa percepció perquè la ciutat real ja arriba fins aquí i els últims barris de Fornells es confonen amb els primers de Girona. El primer col·legi que em trobo és el Saint George’s School, després vindrà el Montessori i les instal·lacions esportives d’altres centres educatius per als fills de la burgesia gironina que es confonen amb les primeres cases d’aquesta mateixa classe social. Poc a poc ens aproximem al centre: per la Pujada de la Creu de Palau fins a l’avinguda ‘Lluís Pericot, pre-historiador’ –Menuda mierda de ciudad, diu la pitonissa Conchi, nòvia del escriptor protagonista de ‘Soldados de Salamina’, podrían haberle puesto a la calle el nombre de alguien que por lo menos hubiera terminado la carrera- i d’aquí per la Rutlla avall fins que trobo un fruiteria oberta on compro un kilo de raïm que em menjo sencer. És un quart de quatre de la tarda, estic en un jardí al costat de l’institut Santiago Sobrequés –aquest sí, historiador- i dono per finalitzada la caminada. He fet aproximadament 40 km. i he trigat 8 hores i 45 minuts, amb descansos inclosos. Ara entenc que era anar de Blanes a la capital del corregiment, demarcació o província fins que el tren va unir aquestes dues ciutats.

Article publicat al suplement "Dominical" del Diari de Girona el 19/09/2010.

El mussol filòsof

Últimament em persegueixen els mussols. Si encara estiguéssim en època romana hauria d'anar a un àugur perquè esbrinés què vol dir tanta coincidència. Un va volar per sobre del meu cap abans-d'ahir, al capvespre, quan creuava una urbanització propera a Blanes. Al dia següent, també al crepuscle vespertí, mentre descansava al mig de la llera seca del riu Tordera, l'ombra silenciosa, senyorívola, de formes arrodonides d'un gamarús es va passejar per davant dels meus ulls primer cap a la dreta i més tard cap a l'esquerra fins que es va posar entre les canyes i la foscor el van fer desaparèixer.

El mussol més estrany que em trobo últimament té costums diürnes. Almenys són a aquestes hores quan el veig. Es manté extraordinàriament immòbil i observa tot l'espai circumdant fixament. Intimida. Fa anys que ens observa des de la seva talaia, sempre la mateixa, des que algun professor de filosofia el va col·locar d'alt d'un prestatge, presidint el despatx on historiadors, geògrafs, psicòlegs i altres "espècies" -a més dels especialistes de la primera de les ciències- compartim espai, vivències i confidències.

El nostre mussol savi ha vist passar molts professors i tot i que és observador no crec que recordi el nom de tots. N'han passat tants que l'entenc: jo tampoc els recordo. També ha escoltat els dubtes dels professionals cada vegada que hi ha hagut canvis en el sistema educatiu i n'hi ha hagut un munt: primer va ser el BUP i el COU -massa difícil per als nous temps que venien; després l'ESO -de l'esperança a la decepció- i el batxillerat; ara és un nou calendari amb vacances d'hivern -i una setmana més d'estiu amb una xafogor gairebé insuportable- i, per fi, la solució definitiva, l'etapa final de la ciència pedagògica, el súmmum de la postmodernitat, l'enveja de les altres comunitats autònomes i de tot l'estranger que -segons el conseller Maragall- fan cua per estudiar-nos i copiar-nos. A Catalunya ja tenim implantat el llibre digital! Els alumnes només han de prémer un botonet i tenen al seu abast un univers de coneixement amb poc més d'un quilo de pes!

El mussol filòsof ha perdut un ull aquest estiu però continua observant el seu entorn amb perspicàcia. Llàstima que el seu perllongat silenci ens deixi sense els seus coneixements. Si parlés crec que ens diria que és escèptic amb aquesta última innovació tecnològica, que s'està confonent el mitjà amb la finalitat, que podem formar xicots i xicotes molt hàbils informàticament però molt ignorants en coneixements i en procediments intel·lectuals i que amb tants d'exercicis interactius els alumnes poden arribar a pensar que el coneixement és un joc que no requereix esforç ni sacrifici. Però això potser ho diria si parlés perquè ell, murri com és, es manté en silenci.

Article publicat a Diari de Girona el 15/09/2010

Camins i pelegrins

Històries del Camí de Santiago

Peregrinació

Fa quatre anys, sense jo saber- ho ni desitjar-ho, vaig començar un pele- grinatge.

Una peregrinació amb un destí incert, desconegut que em portaria a recórrer centenars de pensaments, que em va obligar a pujar desenes de dubtes des d’on albirava clarament d'altres de més difícil escalar, que em va fer aprofundir en avencs dels que sortia en plena nit sense lluna que m’il·luminés.

Durant anys vaig negar el pelegrinatge donant voltes i voltes allà mateix fins que vaig iniciar la peregrinació real, física i mental, en direcció a Santiago. Han estat molts mesos caminant espiritualment i només dues setmanes caminant a través d’un dels camins que porten al ‘camp de la estrella’. El Camí primitiu d’Oviedo a Santiago ha estat una experiència inoblidable pels paisatges que hem travessat, per les dificultats que hem superat, pels paisans amb els que hem conversat, pels pelegrins amb els que hem compartit camí, alberg, experiències i pensaments i, sobre tot, pels companys amb els que ens hem fos en un grup que es mantindrà indeleble en la nostra memòria però que serà impossible de repetir.

Tots els companys vam arribar a Santiago però jo vaig anar una mica més enllà. Vaig veure la ‘fi de la terra’, vaig observar com s’estenia davant meu un oceà immens, vaig intuir com allà al fons, lluny, molt lluny, s’aixecava una boirina que indicava la precipitació de les ingents masses d’aigua en el no-res. Aquí realment va culminar el meu pelegrinatge i he tornat, lliure, amb la persona amb la que vull compartir un destí, amb la que vull construir un futur fins que un dels dos tanqui definitivament les parpelles de l’altre.

La dama de negre

Uns llocs davant nostre, a la fila del registre policial de l’aeroport, hi ha una dona que aparenta la trentena d’anys. No és especialment bella però sí atractiva. De cabell negre i pell molt blanca, va vestida amb camisa i pantalons negres, calçada amb sabates negres, amb ulleres rodones de pasta negra a les que ha afegit vidres negres per protegir-se del Sol i que no es traurà en tot el viatge. El cinturó i les joies també ho són, de negres. La despullo amb la imaginació i veig que les calcetes i els sostenidors també són negres.

Es discuteix sense alçar la veu amb els policies del registre; a l’entrada de l’avió té una breu conversa de protesta amb el personal auxiliar i, ja asseguda, queda pensarosa i sorruda durant tot el viatge.

Aterrem a Oviedo i tothom s’aixeca per agafar ràpidament les maletes i marxar de l’avió com si la nostra presència fos imprescindible en una importantíssima reunió on serem els últims en arribar.

Ja a la terminal, lluny, veig caminar amb pas ràpid i segur una dona encara jove i atractiva, pàl·lida i misteriosa i tota ella vestida de negre.

Al grup no ens posem d’acord. Per a uns és la 'vídua negra', per a altres 'la dama de negre', uns altres creuen que mereix el títol d’‘Amantis religiosa’.

L’esportista fumador

Oriol té 32 anys. És esportista i miop. Viatja des d’Irun pel Camí del nord amb una motxilla de tan sols 4 quilos i no és per casualitat: en el seu viatge és molt important portar l’estrictament necessari. El trobem al voltant de Lugo, doblant etapes, i finalment a la catedral de Santiago. Vol arribar fins a Finisterre.

Ens inventem la seva història amb les quatre dades que ens ha donat de sí mateix.

Oriol és un gran aficionat a l’atletisme on participava en carreres de 5.000 i 10.000 m. La seva vida era la competició. Era bo però no era el millor. Els anys passaven i les sis hores diàries d’entrenament abans i després del treball, no eren suficients per guanyar carreres. S’obsessionà amb les marques fins avorrir la seva parella que, finalment, l’abandonà. És llavors quan se n’adona que mai serà un esportista d’elit i que ja no pot recuperar la dona que s’estima. Fumar es converteix en un auto-càstig.

Quan comença a preparar la motxilla només vol portar l’essencial i fins i tot una mica menys: cada vegada que ens trobàvem em demanava foc. A mi, que no fumo.

El vell pelegrí i la xana

Pel Camí primitiu corre una història inversemblant que s’explica com a real, com a vista i viscuda pels seus narradors.

A les últimes etapes d'Astúries, el Camí ressegueix el riu Arganza fins remuntar el port del Palo. És aquest l’escenari on una xana -o dona d'aigua- es va apropiar de l’ànima d’un pobre pelegrí.

Les bellíssimes xanes viuen en els rius límpids i frescs d’on surten a les nits per rentar-se, pentinar-se, empolainar-se i cantar dolces melodies que atrauen caminants perduts per seduir-los i apropiar-se de les seves ànimes que són el seu aliment.

* * *

El seu aspecte i el seu posat cridaven l’atenció. Mentre la majoria de caminants anaven equipats com a muntanyencs –bota o sabatilla ‘goretex’, pantalons curts de trekking, samarreta esportiva, motxilla ergonòmica, bastons periscòpics i gorra amb visera- ell portava unes velles botes de caminar, pantalons d’estiu llargs, camisa amb les mànigues arremangades, bastó de fusta i una cridanera boina negra calada poc elegantment fins les orelles. El jubilat alemany era prim i anava mal afaitat. Es comportava discretament i era reservat però no menyspreava ni una conversa ni un got de vi. Quan caminava mirava al terra però tothom entenia que, en realitat, el seu esguard es dirigia al seu interior.

Ella, en canvi, era extravertida, alegre i vital com només es pot ser als 25 anys. Envoltada de joves amb ganes de xerrar, de riure, de divertir-se, de conèixer món i conèixer d’altres i també de ‘conèixer-se’ en el sentit bíblic de la paraula, ningú va entendre per què la italiana l’havia elegit a ell.

Durant dos dies el va estar seduint, el va envoltar de l’imperceptible perfum de dona, els seus llargs cabells fregaven ocasionalment –involuntàriament- la seva cara, els seus cossos xocaven suaument mentre caminaven junts per l’estret senderi. La nit de la tercera jornada van desaparèixer de l’alberg durant molta estona.

A l’endemà, ningú els va trobar a faltar durant tot el dia però es van estranyar de veure entrar a l'alberg, a la tarda, només al vell pelegrí sense la jove de la que ningú mai més va saber res.

* * *

Queden pocs centenars de metres per arribar a la plaça de l’Obradoiro i caminem en filera índia per les estretes voreres del vell Santiago quan una companya em fa senyes: allà està el jubilat alemany, amb botes velles, pantalons llargs d’estiu, camisa amb les mànigues arremangades, una vella motxilla mig buida, sense afaitar i la boina calada fins les celles. Està fent el camí de tornada, va amb el cap cot, amb la mirada buida, com si hagués perdut l’ànima.

Fantasmes

La nit era fresca i ventosa. Malgrat tot havia triat un racó protegit del vent per passar la nit al ras. I allà estava, rebent l’aire a la cara i fent esforços per no dormir mentre comptava estrelles. A prop, en un tendal, algú havia penjat roba: mitjons, calçotets, una tovallola de bany i una bossa de plàstic.

Quan el soroll d’unes passes sobre fulles seques em va despertar, vaig veure clarament com un fantasma se m’aproximava envoltat per una espesa boira només travessada per una tènue llum groguenca per, en l’últim instant abans de tocar-me, dir-me: “No, encara no” i transformar les fulles en bossa de plàstic i la imatge en tovallola.

A cada visita frustrada del fantasma, la nit es feia més freda i més humida i la boira avançava, amenaçadorament, fins que la vaig poder tocar i, traient la mà del sac, vaig jugar amb el cotó fluix fent figuretes a l’aire.

Vaig esperar una mica més, mig adormit, el meu fantasma fins que a trenc d’alba em va visitar per últim cop: “No, encara no. Avui no”.

El pelegrí ideal

Ens reagrupem al Monte do Gozo on segellem l’última credencial, bevem i descansem abans d’em- prendre els darrers quilòmetres fins a Santiago.

Apareix un equip de televisió d’Antena 3 cercant ves a saber quin personatge mediàtic o notícia escabrosa com la mort d’un pelegrí a les portes de Santiago. Però no, estan buscant al pelegrí ideal: ben calçat, amb els mitjons adequats, amb pantalons curts però amb cremallera pels camals per si fa fred, samarreta sintètica hidròfoba, barret amb visera a tot el voltant per protegir ulls, orelles i clatell i, sobre tot, amb una motxilla lleugera, transportable, petita però on càpiga tot l’imprescindible.

Busquen a un pelegrí que no vagi rancanejant, que aparenti no tenir butllofes, que camini com si no li fes mal res i que tingui l’esperit sencer per culminar la peregrinació sense problemes. Quan el trobin li preguntaran com s’ha preparat físicament, per què porta sabatilla de muntanya i no bota, com distribueix el pes a l’interior de la motxilla i mil coses més. Per sorpresa meva tot això m’ho pregunten a mi.

A la nit, tot el meu grup espera nerviós el nostre minut de glòria a les notícies de les 9 d’Antena 3 però el minut es queda reduït en uns quants segons. Malgrat tot ha estat divertit.

¡No vale, no vale!

“¡No vale, no vale!”, em cridava l’hortolà quan agafava unes figues que donaven al camí.

“¡No vale, no vale!”, dèiem riallerament els companys del Camí primitiu quan veiem pelegrins del Camí francès sense motxilla i disfressats amb tota mena de productes de ‘merchandising’ Xacobeo 2010 que feien l’etapa sabent que al final els vindrien a recollir l’autobús per portar-los a l’hotel.

“¡No vale, no vale!”, sorgia del meu interior veient la mercantilització de Santiago, culminació d’un viatge físic però també espiritual.

“¡No vale, no vale!”, protestava el meu estómac suportant l’insuportable fariseisme del capellà que oficiava la missa a la catedral.

“¡No vale, no vale!”, em deia a mi mateix envoltat de ‘Familias Invencibles’ que segurament eren les que havien pagat l’espectacle del ‘botafumeiro’.

“¡No vale, no vale!”, sentia des de la meva consciència quan mentia dient que el motiu del meu pelegrinatge era ‘religioso y otros motivos’ per tal de recollir un tros de paper que em perdona pecats que no reconec com a tals i d’altres que no vull que se’m perdonin.

Esclava

Dues esclaves li decoraven el turmell sobre uns peus nus calçats amb unes lleugeres sandàlies i
sota unes cames llargues, llarguíssi- mes que lluïen centímetres i centímetres de pell fins a les vores d’uns curts pantalons.

De tant en tant consultava el mòbil protegit per una elegant funda de cuir que obria amb un segur i contundent moviment per després escriure unes quantes lletres i esperar el següent missatge.

Quan les seves tasques amb el mòbil la deixaven lliure, llegia ‘Cuore’ amb expressiva fruïció: gran somriure i riure avortat.

Era una jove viatgera vestida elegantment per l’ocasió, segura de si mateixa, que es deixava observar, que estimava i se sentia estimada, que sabia d’on venia i a on anava. I qui l’esperava.

Subtadament, amb un cop sec, va tancar la revista, es va aixecar, va baixar la seva maleta de cap de setmana i fent-la rodar va abandonar precipitadament el tren.

Publicat al Diari de Girona el 24 de juliol de 2011