Una de romans

Les pel·lícules de romans sempre estan de moda i es podria afirmar que cada generació té la seva superproducció de referència. Diria que l’última ha estat “Gladiator” que ja té 24 anys així que ja va sent hora que Hollywood es posi les piles i vagi preparant el film de romans per a la generació Z, la d’aquest mil·lenni. És clar que una cosa són les pel·lícules de romans i una altra de molt diferent és la història de Roma. En aquest sentit, i sense sortir de l’àmbit dels clàssics, seria aplicable el mite de la caverna del filòsof Plató: els films de romans són l’ombra de la veritable història de Roma. S’assemblen? Sí, però no són el mateix. 

 

Mosaic del Museu Romà (Premià de Mar)

Una cosa similar es podria dir de la representació de soldats romans que es passegen pels nostres carrers acompanyant aquest teatre religiós popular -ho dic amb el màxim respecte- que són les processons de Setmana Santa. A comarques gironines tenim uns quants grups d’aquests armats com els de Banyoles, Besalú, Sant Hilari de Sacalm o Verges, entre d’altres. Els Manaies de Girona són els més antics amb uns orígens que es remunten a 1751 i juguen amb avantatge perquè, és clar, no és el mateix baixar per les escales de la catedral que evolucionar per qualsevol dels nostres carrers. Un dels últims grups en formar-se ha estat la dels Manaies de Blanes  que ja tenen més de vint anys i que a més d’acompanyar els passos de Setmana Santa, participen en moltes altres activitats dins i fora del seu municipi perquè va néixer amb un esperit més historicista que altres colles similars. La seva última aventura ha estat participar en els actes commemoratius de la fundació de Roma. Vull imaginar-me’ls embarcats en un petit vaixell costejant el mar Mediterrani i  fent l’últim tram del port d’Òstia a Roma per una calçada caminant amb sandàlies i carregant tota la impedimenta abans de l’entrada triomfal a la Ciutat Eterna i no viatjant en autobús o en avió. Seguint amb el mite de la caverna, ara estem més a la vora de la sortida de la cova i les ombres cada vegada s’assemblen més a la veritat, però tampoc ho són.

Mosaic de la vila dels Ametllers (Tossa de Mar)

Per conèixer la veritable cultura romana hem d’anar a les fonts primàries i d’aquestes en tenim un munt a Catalunya. No endebades Empúries va ser on primer van desembarcar els romans a la península Ibèrica amb l’objectiu d’atacar la rereguarda d’Anníbal que feia i desfeia per tota la península itàlica mentre Roma no podia fer res més que refugiar-se darrere de les seves muralles. Amb aquesta jugada mestra acabaren vencent als cartaginesos i, de pas, començaren a conquerir la seva primera colònia fora del que avui coneixem com a Itàlia. Catalunya és, doncs, terra de romans i les seves restes nombrosíssimes. De nou hem de referir-nos a Empúries com a gran referent a les nostres comarques, però la prioritat allà és el món grec perquè a diferència dels seus successors les restes hel·lenístiques són escassíssimes a la península Ibèrica i està totalment excavada, no com l’annexa ciutat romana que la multiplica en extensió. Cal dir que l’audioguia del jaciment arqueològic és exquisida i combina a la perfecció rigor, humor i ironia. A més, ara l’“excés” de pedres s’ha compensat amb un espai de realitat virtual que ajuda a interpretar la història a través d’una representació fidedigna de la realitat clàssica de fa, segle amunt, segle avall, 2500 anys, perquè el que ha sobreviscut al pas del temps és només l’ombra física del que va ser, però no la realitat en si mateixa.

Reconstrucció d'una casa ibera al Turó Rodó (Lloret de Mar)

A Blanes, després de mig segle pensant que si sí o que si no, finalment han decidit estudiar i recuperar les restes romanes de l’antiga Blanda, al turó dels Padrets. L’indret és al mig de la ciutat en una posició elevada que domina el paisatge de la platja de Blanes, sa Palomera i la platja de s’Abanell. És un espai ensalvatgit i encara queda molta feina per desenterrar i estudiar les seves restes, però l’excavat fins ara promet. Quan acabi la fase arqueològica començarà una altra també molt important: la seva exposició per gaudi i formació dels escolars i dels adults. Llavors, les autoritats blanenques tindran molt fàcil amb qui inspirar-se per treure el màxim profit perquè ben a la vora tenen magnífics exemples. Em refereixo, és clar, a la vila romana dels Ametllers, a Tossa de Mar, i al discret poblat iber d’època romana del Turó Rodó del qual voldria destacar la reproducció de dos habitatges fets amb els mateixos materials i tècniques que les originals amb els quals podem fer-nos una idea fefaent de com vivien els nostres avantpassats. Ara bé, si els futurs responsables de posar en valor les restes arqueològiques d’algun indret arqueològic volen inspirar-se sens dubte que han d’anar al Museu Romà de Premià de Mar, a la comarca del Maresme. Es tracta de les restes d’un edifici singular de planta octogonal en mig del que havia estat una gran explotació agrària de les darreries de l’Imperi romà la finalitat del qual era merament representativa del poder del seu propietari. Aquí s’organitzaven recepcions -o festes, si es vol dir així- pels seus convidats. A l’excepcionalitat de l’edifici s’ha d’afegir una presentació excel·lent. De fet, s’anuncia com una experiència immersiva i està plena de personatges i projeccions que expliquen la història de l’indret i fan valdre les grans troballes allà conservades com, per exemple, un mosaic de grans dimensions. En aquell espai fosc i soterrat sota una gran llosa de formigó sobre la qual circulen els vehicles, acompanyat per una amable guia que obria el pas per un laberint de passadissos i assaborint tota aquella inversió econòmica en cultura, vaig preguntar: “Ve molta gent a visitar el museu?”. “Sincerament, no gaire”, em va respondre. “Aquesta tarda només ha vingut vostè”.

Asclepi d'Empúries  (L'Escala)

La veritat ens farà lliures, va dir un contemporani de l’emperador Claudi anomenat Jesús de Natzaret, però en aquell moment hauria preferit quedar-me a la caverna de l’exposició, a les fosques, gaudint de la representació d’aquelles veritats arqueològiques i somiant que fora el món és perfecte, que la Idea triomfa i que la cultura interessa a les masses.

 

Neus Català: la reconstrucció d'un mite

Érem nou persones, tal vegada deu, a la sala d’assaig del teatre de Blanes veient la pel·lícula basada en la vida de Neus Català “Un cel de plom” (2023), del director Miquel Romans, una adaptació de la novel·la homònima de Carme Martí. Aquesta cinta s’exhibia dintre del “I Blanes Costa Brava Internacional Film Festival” i, desgraciadament, seguia la tònica de la majoria dels llargmetratges allà projectats: fracàs de públic malgrat els mòdics preus de les entrades. El dissabte de la inauguració hi va haver molta més concurrència a la porta del cinema àvida de famosos que espectadors a l’interior veient les primeres filmacions: onze espectadors a “La escopeta nacional”, reprogramada en honor a la actriu Mónica Randall a la qual s’homenatjava en la gala inaugural i potser una vintena a la magnífica “Dispararon al pianista” (2022) del tàndem Fernando Trueba i Javier Mariscal.

L’any 2006 es va publicar el llibre biogràfic “Neus Català. Memòria i lluita” de la historiadora Elisenda Belenguer i l’any següent Neus Català va ser anomenada Catalana de l’Any per votació popular dels lectors de “El Periódico de Catalunya” i els espectadors del programa “Els matins” de TV3. Després van arribar reportatges periodístics de tota mena, biografies novel·lades de la seva vida i el llargmetratge abans citat. La biografia dramatitzada “Un cel de plom” és una molt digna producció a la qual li falten extres i espectacularitat, és a dir, diners, però està ben dirigida i, sobre tot, molt ben interpretada per l’actriu Nausicaa Bonnín, i té el valor suplementari d’estar basada en fets reals. Com s’explica molt bé en una de les escenes finals, Neus Català va voler consagrar la seva vida a que no s’oblidés el seu sacrifici ni el de milers de resistents de tota Europa, com el seu propi marit, que van donar la vida per lluitar contra el feixisme dels anys trenta i quaranta del segle XX. La seva imatge icònica, és a dir, ella vestida amb la seva indumentària de presonera d’un camp de concentració, amb el mocador al cap i amb un triangle vermell a la solapa, és fruït d’una fotografia que ella es va fer fer. Veient aquesta imatge pintada en grans proporcions a les parets de les nostres ciutats i pobles, com a Malgrat de Mar, hom podria pensar que la seva lluita havia triomfat i que ella s’hauria de sentir orgullosa. Tanmateix, no ho crec.

Vaig conèixer a Neus Català el 2007 en ocasió dels actes que cada any organitza l’Associació FFREEE (Fils et Filles de Républicains Espagnols et Enfants de l´Exode) per homenatjar a tots els participants de la Retirada republicana de febrer de 1939. En aquella ocasió havien convidat a Neus Català i ella, sent una dona de partit com ho va ser tota la vida, havia demanat, o potser exigit, la presència d’un responsable de la zona. Com en aquells moments jo era coordinador d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) a les comarques gironines, em van demanar que l’acompanyés als actes que tingueren lloc a Argelers de la Marenda. Van ser unes activitats absolutament emotives i entranyables que vaig descriure en aquestes mateixes pàgines amb el títol “Camins de Retirada”. Neus Català tenia 91 anys i se la veia fràgil físicament però amb un esperit indòmit que la feia mantenir-se dignament suportant totes les visites i les converses. Estava tothora acompanyada per la seva biògrafa i amiga Elisenda Belenguer. Allà vaig conèixer altres personatges interessants com l’actriu francoargentina Susana Azquinézer que portava l’obra “Exils d’Espagne” o la poeta Benita Moreno. El meu interès per la Retirada venia de lluny, però aquell acte va ser l’impuls definitiu perquè durant uns quants anys organitzés un multitudinari viatge als principals escenaris de la Retirada.

La pel·lícula “Un cel de plom” és un sentit homenatge a aquesta lluitadora incansable, però no respon a per què va posar la seva vida en perill en multitud d’ocasions o quin era el motor ideològic que la va mantenir en acció permanentment. Neus Català era comunista des de la Guerra Civil espanyola i ho va continuar sent fins el final. La seva lluita no era només contra el franquisme i el nazisme sinó en contra de les injustícies socials i a favor de la igualtat. I això no queda reflectit en el film fins al punt que a Internet alguns comentaris titlla el film d’excessivament feminista (!), però mai d’excessivament social.

El passat no existeix sense algú que el construeixi -l’historiador, l’escriptor o el director-  i necessita d’una contínua reinterpretació, però no és un gegantí supermercat de fets que puguem seleccionar al nostre gust per justificar les nostres propostes de futur perquè si fem això acabarem pensant que al Tercer Reich Alemany el va vèncer EUA i no la URSS o que el nazisme va ser derrotat per benintencionats lluitadors individuals i no per una militància organitzada al voltant de partits com, per exemple, els comunistes.

 

Carta mallorquina

Benvolgut Blog,

Palma de Mallorca és una ciutat turística i, per tant, cosmopolita. A tota hora es veuen passar rius de gent de diverses edats i condició. Ja saps que m’agrada observar les persones i que intento reconstruir el seu passat i present i, fins i tot, el què els esdevindrà en un futur. Són històries inventades, és clar, però sempre he pensat que són relats possibles que baso en la meva experiència en el tracte amb les persones que he conegut. No em jutgis severament: no soc psicòleg i ho considero un simple joc. A les ciutats, com a les persones, també se les pot examinar per conèixer el seu passat i present. També podem especular sobre el seu futur, com a mínim el més proper. Aquí sí que considero estar més preparat que analitzant individus gràcies als coneixements d’història i història de l’art. Igual que amb les persones, és impossible fer desaparèixer el passat a les ciutats. Això és una veritat absoluta i la conclusió evident és que tots som esclaus del passat.

Assegut a la plaça Joan Carles I, a Ciutat, veia passar algunes parelles de jubilats i observava com ells tendien a coixejar més que elles. Les nafres del temps es manifesten més clarament en els homes que en les dones. A les ciutats també es veu el patiment del pas dels anys en forma d’edificis mal mantinguts o de barris sencers decadents. No és el cas de Palma on es nota que han corregut rius de diners durant els últims seixanta anys. Els nombrosos antics palaus són ara seu d’institucions oficials, hotels, apartaments turístics, restaurants o botigues i això ha permès recuperar la vella glòria arquitectònica de temps pretèrits. També molts dels vells que caminen pel centre de Palma han estat actualitzats i les seves malalties emmascarades o fins i tot guarides durant un temps encara per definir.

No a tothom el pas del temps li és tan favorable. Des del meu banc vaig veure passar una dona esprimatxada, amb la pell molt bronzejada, els cabells esvalotats i amb tanta pressa que no va poder esperar que el semàfor de vianants es possés en verd. A ella Cronos i probablement les seves addiccions no li han perdonat i el seu futur tampoc sembla gaire falaguer. També a l’illa són molts els que consideren que s’han sobrepassat tots els límits urbanístics i que, com a aquella dona, han caigut en una addicció: la dels cèntims fàcils i ràpids. Ara diuen que volen reduir la massificació d’algunes àrees comprant o expropiant hotels obsolets per enderrocar-los, crear zones verdes i esponjar aquells barris. Mallorca és una meravellosa destinació per als milions de turistes que la visiten cada any, però pot ser un infern per als residents que no tenen -ni tindran en un futur immediat- capacitat per comprar el seu habitatge o simplement llogar-ne un sense deixar-se el sou en ell.

Esperem, apreciat Blog, que l’anunci d’una nova política de reducció de l’oferta de places turístiques no es quedi en foc d’encenalls i treballin seriosament en aquesta línia. Per poc que s’ho proposin Mallorca tornarà a ser un paradís per als visitants i un indret on viure dignament els mallorquins.  

Crisi de l'habitatge assequible

 El nou decret llei de regulació dels lloguers de temporada i per habitacions és, com no podria ser més obvi, una mesura electoralista d’Esquerra Republicana de Catalunya. Que s’hagi aprovat quan estem immersos en ple procés electoral sense esperar a la constitució del nou govern ja indica clarament que l’objectiu no és combatre la crisi habitacional en la que estem sinó esgarrapar uns quants vots per intentar guanyar unes eleccions que de nou seran molt disputades. 

En essència, el decret llei vol posar ordre en els lloguers de temporada per aconseguir que veritablement ho siguin i no una fórmula per escapolir-se dels topalls de la vivenda d’arrendament a llarg termini. Les bones intencions de la llei 1/2023 van tenir conseqüències perverses i és que l’infern està ple de gent benintencionada. La resposta dels tenidors de pisos a les limitacions en la pujada dels lloguers amb topalls presents i futurs, a l’aleatorietat d’aquests segons municipis o anteriors lloguers i a la manca de garanties sobre l’ús efectiu de la propietat davant d’impagaments i ocupacions ha estat la disminució de l’ús dels contractes a llarg termini agreujant encara més la crisi de l’accés a l’habitatge i encarint-lo. En cas de mantenir-se el nou decret llei no sabem les seves repercussions, però jo no menysprearia la capacitat de milers i milers de petits arrendadors per cercar solucions més segures i profitoses. 

Si la primera part del decret pot tenir sentit encara que tingui resultats no desitjats, la regulació del lloguer per habitacions simplement em sembla un disbarat. A la pràctica, prohibir que el lloguer per habitacions no pugui superar el topall del lloguer a llarg termini és condemnar-lo a mort. Per a un propietari no tindria cap sentit obtenir el mateix benefici per un pis llogat per habitacions a diverses persones, amb el treball extra que això significa, que a una de singular o a una família. De nou una idea amb un bon propòsit pot agreujar encara més que persones amb baixos ingressos que viuen soles puguin accedir a una llar a un preu raonable. El que està dient aquest decret llei és que només hi ha un sol model vàlid per aixoplugar-se: la casa o pis tradicional per famílies tradicionals amb un lloguer de tipus tradicional, però la societat cada vegada té famílies més reduïdes i la quantitat de parelles sense fills i de persones soltes -solters, separats, divorciats o treballadors temporals fora de la seva llar habitual- no para d’augmentar. Aquestes persones que no tenen la capacitat econòmica per accedir a un espai propi i ampli el que necessiten és poder-ho fer ràpidament i a un preu assequible encara que sigui en espais compartits i això passa, entre moltes altres polítiques, per potenciar la vivenda compartida. 

Una altra modalitat per solucionar ràpidament l’accés a una llar seria l’ús d’hotels. La major part d’ells estan en zones urbanes qualificades com d’ús per habitatge. Alguns han quedat obsolets com a hotels però no com a solució a curt i mitjà termini com a llars compartides. A més, ara que sembla haver-hi consens sobre l’excés d’oferta turística, aquest nou ús disminuiria la de més baixa qualitat. Si realment l’actual Govern de la Generalitat està tan preocupat per solucionar l’accés universal a un habitacle ràpidament i eficientment, per què no lloga o expropia hotels de gran capacitat en les zones declarades com a tensionades? 

Ara bé, la veritable solució al dret a l’accés a l’habitatge mai passarà per regular més i més el lloguer de la propietat privada sinó fent una veritable política de creació d’un gran parc de sostre públic, sigui a través de la construcció de nova planta o a través de la compra i rehabilitació de la ja existent. Si anem als fets, quants pisos ha construït el Govern en aquest últim mandat? I a l’anterior? Que l’Ajuntament de Barcelona ell tot sol construís moltes més vivendes en un parell de mandats que el Govern de la Generalitat en dècades ja és prou indicador de quines han estat les prioritats d’uns i d’altres. 

Tambors de guerra a Europa

La situació al conflicte bèl·lic d’Ucraïna es podria resumir de la següent forma: Rússia està guanyant la guerra de desgast contra Ucraïna i l’OTAN, però no es veu un final proper als enfrontaments. La primera part de l’afirmació explicaria el nerviosisme de les potències occidentals europees que observen, a més, el creixent desenteniment  dels Estats Units d’Amèrica per sostenir la guerra malgrat l’aprovació a l’abril d’un nou ajut de 60.000 milions de dòlars. Si Donald Trump guanya les pròximes eleccions presidencials nord-americanes, com tot sembla indicar, les possibilitats de victòria ucraïnesa es reduirien a zero i fins i tot perillaria la participació dels EUA en l’OTAN doncs seria molt probable, en major o menor grau, una tornada a l’aïllacionisme nord-americà. 

Tambor de guerra

Els analistes militars atlantistes destaquen constantment com a un gran fracàs rus el fet de no haver derrotat encara l’exèrcit ucraïnès malgrat la caiguda de ciutats com Bajmut, Marinka o Avdíivka, ja que el balanç global seria que l’exèrcit ucraïnès no avança (fracàs absolut de l’ofensiva d’estiu-tardor de 2023), però no retrocedeix definitivament. En canvi, els analistes militars occidentals independents, normalment militars retirats del servei actiu, opinen de manera molt diferent afirmant que en una guerra de desgast, com la de la fase actual, l’important no és el terreny guanyat o perdut sinó els danys causats a l’enemic en baixes humanes (sembla que 500.000 de la banda ucraïnesa i 50.000 de la russa), en pèrdua d’equipament militar (incapacitat occidental per produir suficient armament contra l’increment de la capacitat industrial militar russa) i en l’afectació en l’economia dels respectius països (disminució del 50% del PIB ucraïnès i creixement del rus en un 1,8% i encara millors perspectives per al 2024). 

Escales Potemkin, Odessa

En el que sí que coincideixen tots els especialistes militars és en què hi haurà una gran ofensiva russa aquesta primavera-estiu amb l’objectiu prioritari de conquerir -recuperar, segons la perspectiva russa-  tots els territoris dels quatre “oblats” incorporats a la Federació Russa, és a dir, Donetsk, Luhansk, Jerson i Zaporíjia. Els dos primers són territoris molt fortificats per l’exèrcit ucraïnès des del cop d’estat de l’Euromaidan de 2014, però sense barreres naturals. Ara bé, conquerir Nikolaev, capital de Zaporíjia, amb prop de 500.000 habitants abans de l’inici de la guerra, que s’estén a banda i banda del riu Dniéper, i Kherson, amb prop de 300.000 habitants abans de la guerra, a l’altra banda del mateix riu, significaria creuar i mantenir exèrcits a la dreta del Dniéper amb totes les dificultats logístiques que això comportaria per les tropes russes. Encara més difícil seria la conquesta d’Odessa, situada a la costa del mar Negre i més enllà de les dues ciutats abans esmentades. I seria gairebé impossible per als russos conquerir Khàrkiv, la segona ciutat més poblada d’Ucraïna, de majoria russoparlant i propera a la frontera de la Federació Russa. En resum, les tropes russes probablement s’hauran de conformar a intentar conquerir la totalitat dels “oblats” de Donetsk i Luhansk o bé seguir desgastant de tal manera a Ucraïna i a l’OTAN que provoqui l’enfonsament total del front i puguin imposar una pau dictada per Rússia. El que està en qüestió, doncs, no és la victòria dels uns o dels altres sinó el grau de derrota de l’aliança Ucraïna-OTAN. 

Riu Dniéper al seu pas per Kiev

Que militars occidentals estan presents a Ucraïna des del començament de la guerra ho sap tothom, però ni als uns ni als altres els ha interessat publicitar-lo. És més que probable que hagin estat els militars occidentals de l’OTAN els que han executat els principals atacs aeris i marítims contra les forces armades russes que han aconseguit foragitar la seva armada de la península de Crimea i, en conseqüència, ha permès mantenir obert el canal marítim en direcció als ports d’Odessa. Tanmateix, una cosa és tenir instructors i especialistes occidentals més o menys d’incògnit i una altra desplegar tropes terrestres sobre el terreny com està proposant el president de la República Francesa Emmanuel Macron al qual es podrien afegir alguns països més, especialment els bàltics i Polònia. Canviaria aquest fet el sentit de la guerra? Doncs depèn de quins siguin els objectius. Si el que es pretén és recuperar les terres perdudes des de 2014 inclosa Crimea, com no es cansa de repetir el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, la resposta és que no serà possible. Rússia ha deixat ben clar que davant una hipotètica derrota  que afecti a la integritat del seu territori, i els quatre “oblats” mencionats ara els considera tan russos com Moscou, faria servir armament nuclear tàctic. Els moviments militars occidentals semblen més aviat dirigits a evitar l’enfonsament total de l’exèrcit ucraïnès i amb ell el control territorial rus de tot el territori a l’est del riu Dniéper i de la costa del mar Negre al voltant d’Odessa, ciutat fundada per la tsarina russa Catalina la Gran. Si parlem des del punt de vista territorial, aquest sembla ser l’objectiu màxim de la Federació Russa. 

Soldats ucraïnesos

Tanmateix, Rússia no ha començat aquesta guerra d’agressió per un tros més de terreny, sent com és l’Estat més gran del món. Els veritables objectius són politicomilitars, és a dir, el desarmament i la neutralitat d’Ucraïna i aconseguir-lo dependrà del nivell de la seva victòria. En aquest sentit, la Federació Russa porta demanant primer i ara exigint que la seguretat d’uns estats europeus no sigui a costa de la inseguretat d’altres. Traduït: des de la caiguda del mur de Berlín el 1989, l’OTAN s’ha ampliat en 16 nous estats membres fins a arribar a les fronteres de Rússia augmentant així la seva inseguretat. 

O tancs ...

Si la qüestió fonamental a aconseguir fos la construcció d’un espai de seguretat comú a tot Europa, ja fa temps que s’hagués trobat fórmules satisfactòries per a tothom, però seria massa ingenu pensar que el que preval en els nostres dirigents és la seguretat i els interessos de la majoria de la població europea i no el de l’oligarquia econòmica, social i política occidental. Des de la perspectiva russa, la de la seva elit i la del conjunt de la població, l’objectiu últim d’Occident és apoderar-se dels ingents recursos naturals russos, per a la qual cosa és necessari desestabilitzar, debilitar i, arribat el cas, fragmentar l’Estat rus. 

...o mantega

Per últim, i des d’un punt de vista democràtic i nacional, els pobles europeus i entre ells l’espanyol s’haurien de despertar de la seva becaina política en la qual estan immersos i debatre sobre quin model de seguretat i defensa ens interessa construir perquè si les classes populars i les mitjanes no participem en el debat s’acabarà imposant una societat militaritzada a costa dels drets socials actuals tan durament aconseguits.  

El salt del Gavatxo

Entre Colera i Portbou s’aixequen unes imponents cingleres. El salt dels Gavatxos és la més prominent d’elles i cau en vertical al mar. Les pedres d’aquests indrets són fosques i malgrat que el sol es reflecteixi en elles mai aconsegueix treure’ls cap mena de brillantor. Quatre pins i dos matolls decoren el seu entorn sent l’única vegetació que ha sobreviscut als freqüents incendis que assolen la comarca. Abans aquestes muntanyes eren més transitades, però avui en dia només travessen el coll del Frare qui vol gaudir de les seves pronunciades corbes, com els motoristes i els ciclistes.

Salt del Gavatxo

El salt dels Gavatxos deu el seu nom a una llegenda. Expliquen que durant la retirada de les tropes napoleòniques uns colerencs capturaren uns quants soldats francesos, és a dir, gavatxos, i els executaren fent-los saltar pel penya-segat que des de llavors se’l coneix amb aquest nom. Vaja, que és una moderna versió de la Chanson de Roland, però en format discret. Les relacions entre els comtats catalans, després la Corona d’Aragó i, finalment, el regne d’Espanya i França no han estat mai fàcils. No sé si alguna vegada hi ha hagut amor, però molt sovint sí que hi ha sorgit odi, com il·lustra a la perfecció la llegenda -i, per tant, falsa història- abans referida. De mitjana, França ha envaït Catalunya una vegada per segle. Ara ja van endarrerits doncs des dels Cent-mil Fills de Sant Lluis de 1823 que no tenim notícies d’ells...

Estació de Portbou

Al segle XX les nostres relacions van canviar profundament. Per exemple, el 1939 la República francesa va acollir als refugiats republicans espanyols. És cert que aquests últims esperaven ser rebuts amb els braços oberts i l’únic que van trobar obert de bat a bat van ser les seves platges: a la intempèrie, a ple hivern, enclaustrats entre el mar i les tanques de filferro i vigilats per mercenaris senegalesos. És una història trista i que hauria de fer avergonyir als francesos... si la coneguessin, però les grans nacions com la francesa necessiten mites positius, i si cal oblidar, s’oblida! I si cal inventar la història, s’inventa!

José Jesús Almuedo fotografiant el monòlit dedicat a Walter Benjamin

Després de la II Guerra Mundial les relacions amb França canviaren i d’allà començaren a arribar productes com el sucre, el cafè o el tabac que aquí escassejaven. En aquells temps la meva família política, sent com eren ferroviaris i de Portbou, es dedicaven al comerç al detall. És a dir, que es consagraren a l’estraperlo no per fer-se rics sinó amb el simple objectiu de sobreviure. Pocs anys després va començar una nova invasió francesa del nostre país, però aquesta vegada van canviar les cuirasses, espases i escuts per xancletes, banyadors i cremes solars. Encara perdura aquesta onada turística, sent majoritari l’estiuejant francès a l’Alt Empordà.

Amb l'actor i pintor Jicey Carina (Foto de José Jesús Almuedo)

A la terrassa d’un bar de Portbou, un amic i jo estàvem prenent un cafè i parlant del reportatge que estàvem fem sobre Walter Benjamin quan el client de la taula del costat es va mostrar interessat per l’equipament fotogràfic del meu company. Es tractava d’un simpàtic francès del sud i aviat es va presentar com a actor i enamorat del cinema espanyol i del nostre país en general. Parlava espanyol amb dificultat i va manifestar la intenció d’aprendre a parlar català i treballar a la indústria cinematogràfica d’aquí. Nosaltres ens el miràvem amb cert escepticisme quan explicava les pel·lícules i sèries en les que havia participat. De cop i volta, ens va informar que havia d'agafar el tren de tornada a Narbona i va marxar carregant un parell de grans bosses plenes de vi de Rioja, el seu preferit, i licors. Ja al restaurant indagàrem una mica sobre ell i, efectivament, es tractava de l'actor, guionista i pintor Jicey Carina que havia participat i fins i tot protagonitzat molts films i sèries com 1 peu + tard, Cruelle est la nuit o Los tres mosqueteros: D'Artagnan. Si abans érem nosaltres els que anàvem a comprar al sud de França, ara són ells que venen a comprar tabac, roba, benzina o alcohol a la Jonquera, a Figueres o, en un volum modestíssim, a Portbou.

Platja de Portbou

Tant de bo que aquestes pacífiques i benèfiques invasions d’anada i de tornada perdurin en el temps i que pobles tan allunyats dels grans centres turístics com Portbou i Colera se’n beneficiïn.

Els Woevodsky i Cap Roig

El matrimoni Woevodsky em genera sentiments contradictoris. D’una banda, d’admiració per la seva obra fonamental, és a dir, la finca Cap Roig, a Calella de Palafrugell, però també de rebuig perquè representen tot allò que molts de nosaltres repudiem: classisme, elitisme i conservadorisme.

Nicolai Woevosdky (1888-1974) va pertànyer a una nissaga militar i aristocràtica i el seu pare va arribar a ser ministre de Marina del tsar Nicolai II. Tant ell com els seus quatre germans varen estudiar en l’acadèmia militar i lluitaren a la Gran Guerra contra els alemanys i també a la guerra civil Russa contra els bolxevics, excepte Nicolai que es va quedar residint a Londres. No obstant això, ell mai no va renunciar a la seva filiació monàrquica i aristocràtica. De fet, va conservar l’espasa donada directament pel tsar “per la seva valentia” com la més preuada de les seves possessions. Es va casar amb la filla d’una família d’origen noble i van tenir dos fills. Sigui per protegir-lo de la guerra o per millor servir a la pàtria, durant la I Guerra Mundial va ser destinat a Londres, la qual cosa canviarà el seu destí, com veurem més endavant.

Dorothy Webster (1888-1980) va ser una senyoreta amb possibles, ben educada i malcriada, perfectament adaptada a la bona vida i gens disposada a patir escassetat de diners. Mai li va mancar la iniciativa ni l’esperit aventurer. De jove va viatjar pel Carib, Egipte i Europa. Va ser membre de la “jet society” londinenca on es movia com a peix a l’aigua. Es va casar als vint-i-un anys amb Ian Dennnistoun, oficial de la Guàrdia de Granaders, amic dels diners, el bon viure i les faldilles alienes a més de les pròpies. Ella tampoc va fer fàstics a altres pantalons, a més dels del seu marit, i era perfectament capaç de col·leccionar-los a parells. Coneixem força bé una part important de la seva biografia sentimental mercè a la demanda judicial contra el seu ja exmarit. Gràcies al que allà va sortir a la llum pública, sabem que el principal objectiu de la parella era prosperar pels mitjans que fossin necessaris que en el cas de tots dos fou els serveis de llit, més en el sentit de desfer-los que en el d’abillar-los. Gràcies a aquesta pesada càrrega, ella va aconseguir del seu principal amant, el general Sir John Cowans, promocions militars per al seu marit i còmodes serveis a Sa Graciosa Majestat en despatxos ben allunyats dels fronts de guerra.

Per què desfer tan beneficiosa societat?, devien pensar, però al seu marit la vida l’oferiria meravelloses sorpreses en forma de feixos de bitllets gràcies a l’amor d’una rica i famosa vídua, la comtessa Carnarvon, dels quals diners el cavaller va caure profundament enamorat. La gelosia per aquest cop de fortuna del seu exmarit que, a més, provenia de la que havia estat la seva millor amiga i mecenes particular, va acabar en un molt publicitat judici. La demandant exigia al seu exmarit gratar-se la bossa com a compensació als serveis prestats i el demandat va respondre contractant el millor advocat de Londres, l’estratègia del qual va consistir a demostrar la immoralitat de la senyora Webster que no li va quedar una altra sortida que ratificar els fets. Malgrat tot, el judici no li va anar malament i va aconseguir una bona picossada. Per contra, la sentència social va ser implacable: culpable de lesa culpabilitat. Entre l’aristocràcia britànica no estava mal vist tenir vicis, però ventar-los públicament era intolerable. Així, doncs, el veredicte va consistir a fer el buit a la senyora Webster i al seu nou i flamant marit, Nicolai Woevodsky, que també havia passat per un procés de divorci més discret, però que l’havia allunyat del cercle de russos blancs exiliats. Com que el seu ecosistema social es negava a continuar finançant-los, van haver de fer bullir l’olla en altres indrets. La compensació econòmica pel seu divorci podia semblar que els havien fet rics en un país pobre, però podien acabar ràpidament pobres en un país ric.

Van provar fortuna a la Rivière francesa, però el sistema postal, el telègraf, el telèfon, el tren, els vaixells  ràpids i la premsa feia temps que s’havien inventat i relacionar-se amb els proscrits no donava prestigi, més aviat tot el contrari. Així que, com Ulisses vorejant la Mediterrània castigat per Posidó per fer el burro provocant-lo gratuïtament, els Woevodsky voltaren per tot el Mare Nostrum a la recerca d’un espai bo, bonic i barat on aposentar els seus reials. Si Ulisses va navegar amb un simple veler, la nostra parella ho feia en un espectacular cotxe esportiu descapotable vermell, un Torpedo Voisin. Quan la fortuna somriu és bo compartir-lo amb la gent, devien pensar, confonent el verb compartir amb el d’exhibir que tot i que sona semblant no són exactament el mateix. Els desconcertats nàufrags escodrinyaren per les costes franceses, italianes, croates i fins i tot s’atreviren a creuar les columnes d’Hèrcules i, Gibraltar enllà, cercaren la seva Ítaca en terres portugueses, però fou en va. Desesperats i capcots, arribaren a Barcelona on al discret hotel Ritz els parlaren d’un nou indret que s’estava posant de moda: la Costa Brava. La seva perseverança i la sort els van conduir a Calella de Palafrugell i fou un amor a primera vista. Per fi havien trobat la nova Ítaca i, com Ulisses, van arribar per quedar-se per sempre més, o quasi. Aquí comença una nova i llarguíssima etapa on els esforços del matrimoni derivaren cap a la terra en forma d’una finca de disset hectàrees que ho podia ser tot, però que, d’entrada, no era una altra cosa que terres improductives i difícils de treballar.

Cal recordar que Ulisses va tornar a casa seva força atrotinat i el primer que el va reconèixer va ser el seu vell gos el qual ho devia endevinar per la ferum del viatger. Una vegada allà, encara li van quedar forces per a matar tots i cadascú dels pretendents de Penèlope i del tron del reietó llargament absent. El matrimoni Woevodsky, en canvi, va arribar a terres empordaneses a la seva trentena llarga i tenien tot un futur per endavant. Els “russos”, com aviat serien anomenats, podien semblar rics i, de fet, ho eren per als estàndards catalans de l’època, però no es podien escapolir de la maledicció divina de treballar amb la suor del seu front i de parir amb dolor. D’aquesta última penalitat, la senyora Woevodsky es va lliurar, però de la primera, no. Així que no els va tocar altra que guanyar-se les garrofes i no els faltaren ni la intel·ligència ni les habilitats ni la necessitat de fer-ho. Ell era un bon dissenyador de coses: d’avions, per exemple, i de cases, tot i que no tenia títols que l’avalessin. I ella era una excel·lent decoradora i dissenyadora de jardins. I això es dedicaren. A això i a intentar crear una urbanització de luxe a la seva nova propietat de Cap Roig. No aconseguiren fer de promotors, però sí que obtingueren alguns encàrrecs de gent amb un alt poder adquisitiu que volien fer-se segones residències a la Costa Brava. La seva petjada arquitectònica ha quedat en la nostra geografia física i literària a les cases de Can Sanià (Palamós), el castell Madeleine (Calonge) o la casa Audouard (Calella de Palafrugell) gràcies a la qual avui tenim voltes a banda i banda de Port Bo i no només les de les Voltes Velles. Tan sols per això últim, l’aportació dels “russos” ha valgut la pena. Tanmateix, la seva principal contribució, l’obra de la seva vida, el fet que mereix el seu reconeixement públic és la finca de Cap Roig.

Allà estaven perfectament definides les feines de la parella: ell va dissenyar la part arquitectònica i ella el jardí. El castell-residència era la part central del conjunt. Havia de ser l’habitatge dels senyors Woevodsky, però no van viure mai allà perquè no tingueren prou recursos fins el final de la seva existència quan ja no era convenient fer-ho. Estilísticament pertany al moviment eclèctic que és una forma asèptica de dir que va agafar d’ací i d’allà per ajuntar-los amb més o menys gràcia. I quan parlo d’agafar no ho faig exclusivament referint-me a les idees, que també, sinó físicament en forma d’elements arquitectònics d’època medieval o moderna de dubtós i desconegut origen. Quan el castell va començar a construir-se, a Catalunya aquell estil ja havia estat superat pel modernisme, primer, i pel noucentisme, després. Encara era més extemporani quan es va finalitzar als anys setanta gràcies a un acord amb la Caixa de Girona que els van salvar de la pobresa o de la necessitat de vendre Cap Roig a alguna immobiliària per a major glòria de l’universalment conegut model turístic espanyol que és capaç de treure més metres quadrats construïts que enlloc més.

El jardí és el cor de Cap Roig. El jardí i el paisatge amb qui està íntimament relacionat. Aquest fou el regne de Dorothy Webster. Sota la seva direcció i amb la seva inesgotable energia es va dissenyar i construir un jardí d’estil anglès on les plantes es mesclen amb l’escenografia natural de forma superba. Les espècies seleccionades foren, sobre tot, les de clima mediterrani provinents de tot el món: Califòrnia, Xile, Austràlia i Sudàfrica a més a més de les pròpies de la nostra pròpia regió climàtica. El resultat és un jardí en un paisatge natural domesticat amb camins, miradors i terrasses on les més de vuit-centes espècies es potencien mútuament i fan lluir el bosc, els cingles i el mar.  

Cal dir que si bé ells són els principals responsables de l’èxit, s’han d’afegir dues institucions més: la Caixa de Girona i la Caixa d’Estalvis i de Pensions de Barcelona, “la Caixa”. La primera fou la que salvà al Woevodsky de la ruïna i permeté la finalització dels edificis mitjançant l’acord de 1969 pel qual cedien Cap Roig a canvi d’una generosa pensió i altres compromisos. A l’altra institució Cap Roig li va arribar de rebot a conseqüència de la crisi financera de 2010 quan “la Caixa” absorbí la Caixa de Girona. Cal dir que ha estat una sort perquè aquesta empresa ha redoblat l’aposta invertint en millores i potenciant el festival de Cap Roig, que és una mena de pagament que ha de fer el jardí per a poder mantenir-se i millorar. Els concerts s’adiuen molt bé a l’esperit dels Woevodsky, que estan enterrats allà mateix, ja que no deixa de ser un punt de trobada de la burgesia catalana amb l’excusa de la música, però que s’ho passen tant o millor menjant, bevent i xerrant entre ells abans i després de les actuacions. Veient a aquest públic, segur que els “russos” no poden deixar de comparar el mediocre vestuari d’estiu de la “nostra” elit amb les elegants pameles i vestits que es llueixen a les carreres de cavalls d’Ascot. La ganyota de supèrbia i menyspreu està garantida.

Text:              Argemir González

Fotografies: José Jesús Almuedo, @almussen a Instagram