10 de gener 2014

Granada (1): l'Alhambra i el Generalife


1. Exterior de l'Alhambra


L'Alhambra des de l'Albaicín, de nit

L'Alhambra des del passeig 'de los Tristes'



L'Alhambra des del Generalife



2.- L'Alcassaba


Torre de la Vela




L'Albaicín des de la torre de la Vela




Sierra Nevada des de la torre de la Vela




3.- Palaus Nassarís

Palau de Comares: pati  'de Arrayanes'



Palau de Comares: reflex al pati 'de Arrayanes'




Palau de Comares: paret del pati 'de Arrayanes'






Pati del palau dels Lleons







Lleons de la font





Cúpula d'un dels palaus nassarís

4.- El Partal


El Partal




5.- El Generalife

El Generalife

L'Alhambra des del Generalife

6.- Palau de Carles V



Exterior del palau de Carles V


Pati del palau de Carles V

Façana del palau de Carles V



7.- Arts decoratives de l'art nazarí

Alicatat


Alicatat


Majòlica


Mocàrab

Arabesc

Decoració amb estuc,  Madrassa

Estuc (detall)


Enteixinat


07 de gener 2014

S'Agulla (Blanes)

Blanes té precioses platges i cales, encisadors recons de difícil accés però que són un premi per als sentits quan aconseguim arribar.


Entre aquests paratges hi ha la cala de còdols blancs de s'Agulla, dit així en referència a l'esvelta pedra que s'aixeca en aquest lloc.
A més, aquesta zona pertany al Paratge Natural d'Interès Nacional 'Pinya de Rosa', cinquanta hectàrees de bosc mediterrani en mig del qual hi ha el Jardí Tropical 'Pinya de Rosa'. 










05 de gener 2014

Camí de ronda de Palamós

El camí de ronda de la Costa Brava és un patrimoni natural i cultural que no només es precís preservar sinó gaudir-lo i promocionar-lo.
Avui us presento en aquest post un d'aquests trams de la Costa Brava. Es tracta d'una de les zones millor conservades gràcies a l'acció popular que es va mobilitzar per a conservar la platja de Castell de la depradació urbanística.

.
La sortida es pot fer des de la platja de la Fosca, on fora de la temporada alta és molt còmode aparcar.

D'aquí es passarà per la zona de barraques de pescadors de s'Alguer. 

Més endavant trobem la magnífica platja de Castell amb un entorn pràcticament verge.

Convé no oblidar de visitar el poblat ibèric del mateix nom.

Finalment, el nostre últim objectiu pot ser el de cala Estreta. 

16 de gener 2013

La casa de palla


Hi havia una vegada tres porquets que eren germans i vivien al cor del bosc. Com el llop sempre els perseguia per menjar-se'ls van decidir construir tres cases per protegir-se. Un d'ells va construir una de palla i se'n va anar a jugar. El segon la va fer de fusta i va descansar però el tercer la fer de totxo després de molt de treballar. Un dia va venir el llop i en veure les cases dels porquets va decidir menjar-se el que vivia a la casa de palla i va començar a bufar i bufar però per més que bufava la casa de palla no va caure.

* * *

Marta Fernández i Xavier Mercadé són una jove parella de Martorelles i Mollet del Vallès, Pau iAnna, moltes inquietuds i una extraordinària sensibilitat medioambiental. Coneixedors del conte dels tres porquets van decidir reescriure'l: perquè una casa de palla ha de ser poc sòlida? I si demostraven, es van preguntar, que es pot fer una casa amb la palla que produeix el veí, sense emissió de cap tipus de residu i arrebossada amb fang del pati? I si dissenyaven una casa totalment autosuficient amb l'aigua de pluja recollida en una cisterna, amb plaques solars per produir energia i aigua calenta i amb vàters secs? I si una vegada que la construïen l'obrien a la gent per a que els hostes fruïssin de l'hospitalitat de la família, de la originalitat de l'edificació, de la filosofia de vida que hi ha al darrera però també del meravellós paisatge de la comarca del Matarranya (Terol) i de les muntanyes dels Ports de Beseit?
l'
amb
dos fills, en

“Mas La Llum” s'aixeca a la vall de la Bernada, al petit municipi d'Arenys de Lledó, a la comarca catalanoparlant de la Matarranya. La zona és absolutament privilegiada per gaudir de la natura amb rius com el mateix Matarranya, un dels millor conservats de la conca mediterrània, o el seu afluent l'Algars a només 400 metres del mas i que fa frontera entre Catalunya i Aragó. El Parc Natural dels Ports de Beseit és a tocar així com pobles monumentals com Vall-de-roures o La Fresneda, a la banda turolesa, i Horta de Sant Joan o Gandesa, a la Terra Alta. “Quan vam decidir canviar de vida i abandonar la ciutat, primer vam mirar cases per tot el Pirineu català però els preus són prohibitius. Després vam cercar per les serralades prelitorals i vam anar baixant, baixant sense trobar res que ens convingués fins que vam entrar a Aragó i tot va canviar: els preus i les facilitats per instal·lar-nos. I aquí estem”, ens explica la Marta.

La casa, la més gran legalitzada que s'ha construït de palla a tot l'Estat, s'aixeca en una finca de gairebé tres hectàrees d'antics camps de conreus en desús i boscos de vegetació mediterrània i és part d'un projecte de finca autosuficient en consum i manteniment d'energies i recursos. El projecte constructiu consta de dos mòduls units en forma d'ela de tres-cents metres quadrats distribuïts en habitatge familiar, sis habitacions dobles, sala, menjador i cuina, a més de les zones de serveis i l'aula de formació. Està orientada al sud buscant el màxim benefici del Sol i protegint-se del nord gràcies a la pròpia muntanya. Es pretén que sigui un habitatge no només respectuós amb la natura sinó també saludable per això s'ha tingut en compte evitar les zones geopatògenes, evitant les vies d'aigua sota la casa, les falles i el creuament de les línies de Hartmann i Curry, que són de possible naturalesa magnètica, i perjudicials a llarg termini per a la salut humana.

Per a l'estructura de la casa s'ha fet servir fusta que ha estat en un 35% reciclada, en un 50% panells especials per a fer-los servir com a suport estructural en substitució de les parets d'altres materials com el ceràmic, i en un 15% de fusta provinent del Pirineu de Lleida. Estem parlant, doncs, d'una casa feta amb materials reciclats o sostenibles com ho és la fusta o la palla que és el material que s'utilitza per l'aïllament i el tancament. L'origen de la palla és tan proper com que és dels voltants de la casa on els agricultors de la zona planten blat i ordi i d'aquest material són les bales empacades, més compactades de com ho haguessin fet els pagesos i amb les mides adequades per al projecte. Però en Xavier i la Marta han fet un pas més i en la zona de la casa dedicada a les habitacions que dedicaran al lloguer rural, les bales de palla són elles mateixes l'únic suport vertical, sense pilars de fusta, en el que descansa el cèrcol sobre el que es recolzen les encavellades de la coberta. Per aïllar les bales de palla de les inclemències del temps, especialment la humitat, hi ha un arrebossat de simple argila, aconseguida en el propi terreny aprofitant els moviments de terres realitzats per a la fonamentació, i amb sorra de la cantera més propera que és la que hi ha a Val-de-roures, a 20 quilòmetres, sobre la qual s'aplicaran pintures a base de cals i pigments naturals. Tot i que és la primera casa que construeixen, no són uns acabats d'arribar en el món de la fusteria. En Xavier ve d'una família de tradició fustera. El seu pare i ell mateix s'han dedicat a la construcció de mobles i per tant es mou com a peix a l'aigua en tot el relacionat amb la fusta. “La meva experiència laboral a l'empresa familiar ha estat molt útil per a la viabilitat del projecte”, afirma en Xavier en una breu parada doncs ha d'aprofitar els dies de bon temps per aixecar les parets amb les bales de palla que no poden estar mullades.

L'interès que ha despertat aquest projecte de construcció alternativa ha fet que hi hagi persones que han volgut col·laborar per curiositat i, per què no?, per aprendre a fer-se la seva pròpia casa de palla. Aquest és el cas de Judith i Daniel, una parella catalano-israeliana, que amb la seva petita filla Aina, ajuden a aixecar el “Mas La Llum” a la qual han arribat a través de l'organització “Word Wide Opportunities on Organics Farms”, la funció de la qual és facilitar l'estada de gent que ofereix treballar durant un temps en granges ecològiques a canvi de l'estada. “Nosaltres vivíem a Londres però vam decidir marxar per anar a viure al camp. Llavors vam conèixer el projecte de la Marta i en Xavier i ens vam implicar. Estem aprenent molt i no se sap mai...A més, Arenys de Lledó és molt cosmopolita: a la seva escola rural els nens parlen en més de 3 idiomes i qui sap si en un futur l'hebreu també”.

L'aïllament tèrmic aconseguit amb l'orientació i amb les bales de palla, queda reforçat amb la construcció d'un sistema de captació d'aire fred del nord, a l'estiu, i d'aire calent del sud, a l'hivern. El resultat de tot plegat és que les necessitats energètiques de la casa són molt reduïdes: només una desena part de les d'una casa estàndard que seran cobertes amb 30 plaques fotovoltaiques i 1 panell solar tèrmic per aigua calenta.

Per l'aigua de consum de boca, el “Mas La Llum” tindrà una cisterna on recollirà l'aigua de pluja. Les aigües residuals grises seran depurades 'in situ' i reutilitzades a la casa ja que per als vàters han apostat pels vàters secs que al nostre país tenen un ús molt limitat, per exemple, en alguns refugis d'alta muntanya. “Amb això no només s'evita la contaminació de les aigües grises i les del subsòl sinó que s'aconseguirà un excel·lent compost però ser pioners és una lluita titànica contra els dubtes i les suspicàcies i també contra la burocràcia”, es queixen amargament en Xavier i la Marta, que es troben amb grans problemes per aconseguir els permisos per aquesta instal·lació. “L'administració no acaba d'entendre que és molt important per al projecte la autorització de vàters secs. Aquí no són gaire coneguts però al nord d'Europa, on la sensibilitat medioambiental és molt més intensa, són perfectament normals de trobar en instal·lacions com la nostra”.

La construcció de la casa és només una part, això sí, molt significativa, del projecte “Mas La Llum”. Una vegada inaugurada -ens explica la Marta- volem oferir la casa a particulars i petits grups per a fer moltes d'activitats entre les quals tindrà un paper destacat la visita de la casa i les instal·lacions, els tallers de construcció bioclimàtica, d'energies renovables, de cuina solar, de reutilització i reciclatge, d'hort o del cicle de l'aigua. Un munt de possibilitats que ens oferiran amb tota la il·lusió del món aquesta parella d'antics escoltes que han aconseguit fer realitat un somni llargament perseguit. Però els detalls de tot això serà motiu d'una altra història...

16 d’octubre 2012

Adéu, estiu, adéu


En realitat l'estiu no és ben bé l'estiu, com l'hivern tampoc és ben bé l'hivern. Hi ha estius curts i estius llargs, fins i tot hi ha anys en els que algú es queda sense estiu. Amb això vull dir que l'estiu el portem a dins i un dia, pel motiu que sigui, decidim que ja ha començat encara que faltin setmanes o fins i tot mesos pel seu inici oficial. Perquè des de quan hem esperat la data astronòmica per a dir "ja és estiu!" si al maig fa una calor insuportable? Aquí, nosaltres hem decidit que l'estiu ve amb la calor i marxa quan aquesta ens abandona.

Jo, per exemple, el diumenge passat em vaig acomiadar de l'estiu dues setmanes i mitja després de la seva mort oficial. El dia es va aixecar, contra pronòstic, mig ennuvolat, grisós, però vam fer com que no ho vèiem i vam agafar les armilles salvavides, el vestits curts de neoprè, els rems i, au!, cap al port de Blanes que ens espera el caiac, que ell també vol fer una última volta pel mar abans de deixar-lo en quarantena fins l'any que ve. Sortint del port vam donar una llarga volta per enfilar els primers trams de la Costa Brava. Sempre que el vent ens ho permet fem la mateixa ruta perquè entre elegir el sud sorrenc vers la desembocadura del riu Tordera o enfilar en direcció als penya-segats, no hi ha color.
 
Una vegada superat el nou espigó ens vam trobar la punta de Santa Anna que és una illeta, un penyal al mig del mar acompanyat d'altres de més petits entre els que passàrem fent una maniobra atrevida perquè hi havia un mar de fons traïdor que feia que les onades xoquessin, potents, contra les roques, però, què seria de la vida sense prendre decisions que no són les més sensates? Aviat ens vam trobar amb sa Forcanera, la petita cala amagada, tan desconeguda malgrat ser tan propera a Blanes, només apta per accedir en barca o a peu per a uns poquíssims privilegiats que, a canvi, han de baixar i pujar una llarguíssima escala però teníem clar que de tornada no ens pararíem aquí com fem habitualment perquè volíem anar més lluny i desembarcar en alguna de les grans cales on a ple estiu no podem anar doncs sempre estan plenes de gent. A dalt dels nostres caps vèiem els camins, els miradors i el templet de Linneo del Jardí Botànic Marimurtra, sempre tan encisador, sempre regalant encant tant pels que veuen el mar des d'ell com dels que el contemplem estant dins el mar.

Abans d'arribar a cala Bona vam tenir de nou l'oportunitat de ser persones de seny i donar una petita volta evitant un pas estret entre les roques però no, la rauxa s'imposà i ens ficàrem en una petita muntanya russa d'aigua marina. No obstant vam decidir que amb dues oportunitats ja hi havia prou i a partir de llavors férem bondat. Vam continuar navegant per sota de Sa Llapissada, zona de roques inestables, sempre desfent-se i caient a trossos en el que en el futur seran nous illots però ara per ara són part de terra ferma, del bosc ran de mar de Pinya de Rosa que miraculosament encara està allà, un bosc mediterrani a primera línia amb unes vistes privilegiades i que ara són part d'un Paratge Natural d'Interès Nacional i, per tant, està salvat de l'especulació fins que un Arias Cañete qualsevol decideixi el contrari. La culminació d'aquest tram està en la punta de s'Agulla després de la qual ja s'enfila cap a Lloret, però deixeu-me dir que contemplar-la de prop i dins del mar és un espectacle esplèndid. Aquesta espigada roca, està construïda com si fos un trencaclosques, una pedra suportant el pes de l'altra, fins aixecar un pilar de gamma extra que no anirà mai a concurs i que trigarà molts anys a fer pinya però quan la faci, us asseguro que mai més tornarà a aixecar-se. Mentrestant nosaltres remem a poc a poc, gaudint dels seus colors diferents de la resta de la costa, de les línies diagonals que trenquen la continuïtat de la roca i del blanc de l'escuma esclatant contra ella.

Més enllà encara estem a Blanes però a les seves acaballes perquè cala Treumal i l'arenal de Santa Cristina ja són el cor espiritual de Lloret. La seva ermita ens passa desaperçebuda, una mica amagada del mar, però la sabem allà i gaudim només de pensar en properes passejades visitant el Pi Gros i gaudint de l'espectacle del verd dels boscos, del groc de la sorra i de l'infinita gamma de blaus que ens ofereix el seu mirador. El diumenge, però, la traspassàrem enfilant cap a cala Boadella. Allà, a diferència de totes les altres, la cala estava plena de banyistes i malgrat que encara el sol no lluïa plenament, devien tenir molta calor perquè ningú no portava cap peça de roba. Perdó, rectifico, alguns portaven barret. Ben a la vora està el nostre objectiu del dia: donar un tomb entre les aigües, habitualment tranquil·les, de l'Illa des Bot. Avui però també aquí el mar està mogut sense perdre, però, gens de la seva transparència.

Ja de tornada paràrem a cala Santa Cristina, a recer de la punta des Canó, on ens banyàrem, prenguérem el sol que per fi havia guanyat definitivament la partida als núvols, i ens acomiadàrem de l'estiu amb un últim bany. Després de mandrejar una bona estona, van començar a tornar cap al port, palada a palada, lliscant suaument per sobre de l'aigua, gaudint de la infinita bellesa que el paisatge ens oferia.

Altres costes que he visitat també m'han meravellat: la potent costa cantàbrica, la dolça costa dàlmata amb les seves infinites illes, la Costa Blava, la Costa Basca francesa, el "cabo" de Gata, i tantes d'altres dignes d'admiració però finalment sempre acabo pensant que la nostra, la Costa Brava, la que tenim a casa, no té res a envejar a qualsevol altra. Aquest és el nostre millor patrimoni, aquesta és la nostra millor inversió: cuidar i potenciar el nostre paisatge, el natural i l'humà. I deixem que d'altres s'inventin macroprojectes urbanístics!


19 de setembre 2012

No està pas malament per a una sola vida


De Santiago Carrillo un no sap si dir que és un personatge polític, històric o simplement literari. Com a personatge literari la veritat és que no l'han deixat gaire bé. Almudena Grandes a 'Ines y la alegría', la primera novela de la sèrie que vol dedicar al grans fets de l'Espanya del segle XX a imitació dels Episodios Nacionales de Benito Pérez Galdós, el tracta com l'antiheroi, com el dolent de la pel·lícula de la frustrada ocupació dels guerrillers comunistes de la Vall d'Aran. És el que va donar l'ordre de replegament, que políticament i humanament era el més intel·ligent, però això el va marcar per a l'història que és molt més generosa amb els imprudents que amb els sensants. Manolo Vázquez Montalbán també va saldar alguns comptes pendents amb ell quan a través del descregut inspector privat Carvalho el va dibuixar com un manipulador pacticta amb les restes del franquisme negociant una Transició hipermoderada l'esperit de la qual encara ens acompanya i que segurament es correspon a la realitat del personatge real, el polític.

Perquè la majoria dels espanyols té una imatge d'ell més propera al mite que a la realitat alimentat pel propi franquisme a força d'amenaçar dient 'que venen els comunistes'. I els comunistes eren Dolores Ibárruri, que als anys 70 ja era un mite vivent encarnació del bé per alguns o l'absoluta encarnació del mal per a molts d'altres, i Santiago Carrillo. La llegenda deia que era una home sagaç, un gran dirigent de l'oposició clandestina quan aquesta estava monopolitzada pel Partit Comunista d'Espanya i el seu partit germà català, el Partit Socialista Unificat. Ja se sap que en els moments difícils, quan fer política podia porta la ruina de l'economia familiar, el boicot laboral ben real dels qual encara es poden recordar uns quants gironins, l'amenaça de tortura i pressó i fins i tot la mort, es necessita creure en la infalibilidad dels líders i d'aquesta necessitat es va aprofitar Santiago Carrillo engrandint més enllà de la realitat els seus indubtables mèrits.
 
'Carrillo libertad' diu una pintada que encara ara es pot llegir en la paret d'una antiga casa de Blanes. Carrillo va entrar amb la seva famosa perruca rossa per la Jonquera i quan ja a l'interior es va fer detenir es va aixecar un moviment polític a favor de la seva posada en llibertat que a la llarga va provocar la legalització del PCE i del PSUC. Però el que ell no savia era que amb aquest episodi pasava de ser mite a realitat política i ens vam acostumar a escoltar-lo amb una cadència lenta, amb silencis llarguíssims, que provocava que tothom, seguidors i opositors, l'escoltessin amb atenció quan parlava des de la tribuna d'oradors del Congrés de Diputats. I iguals que altres gran polítics comunistes com Julio Anguita va ser molt més escoltat i valorat que votat i els polítics que no aconsegueixen vots tenen els dies comptats.

Només hi ha tres finals per als polítics: o salten de la nau un minut abans que s'enfonsi, o els fan fora la ciutadania, o els fan fora els companys i Santiago Carrillo va elegir la pitjor de les tres alternatives. Quan el XI Congreso del PCE en 1985 el va rellevar com a secretari general en contra de la seva opinió va pendre una opció encara pitjor per un personatge com ell que va gestionar amb mà de ferro el PCE del centralisme democràtic que en teòria volia dir que les minories havien d'acatar la majoria però que a la pràctica era que la majoria dels afiliats havien d'aceptar les directrius de la cúpula dirigent. Després de tants anys sent ell qui dictava les normes passar a ser un camarada més no li va sentar gens bé i va encapçalar l'aventura del Partido de los Trabajadores de España que objectivament va propiciar l'enfonsament del PCE i els trasbassament de milions de vots cap a l'esquerra 'real' que era com es presentava el PSOE, partit amb el que va coquetejar durant una colla d'anys.

En canvi els seus últims anys, que en realitat han estat dècades, han estat molt més amables. Els periodistes l'entrevistaven amb freqüència amb evident satisfacció de l'entrevistat ja fos per contestar sobre l'actualitat política amb encert i profunditat, ja per aclarir episodis polítics del passat o per negar reiterades i -mentre no es demostri el contrari- infundades acusacions. Li agradava participar en les tertúlies polítiques radiofòniques i allunyant-se de la primera línia política la seva visió millorà. Fins i tot la debacle generalitzada del comunisme -que no va distinguir entre el comunisme autoritari soviètic i la lluita per la igualtat i la democràcia protagonitzada pels comunistes italians,francesos i espanyols i catalans- va acabar unint els antics camarades, després adversaris polítics i finalment companys de tertúlia. No massa gent sap que Santiago Carrillo estiuejava amb regularitat a les comarques gironines. Passava temporades en un balneari de Caldes de Malavella i un antic camarada amb recursos més que suficients li deixava un apartament per a que passés uns dies gaudint de la Costa Brava. En aquell balneari gens grandiloqüent coincidien amb la Teresa Pàmies i en Gregorio López Raimundo i un se'ls imagina allà, en una tumbona a l'aire lliure i una manteta sobre les cames recordant vells episodis però com eren persones intel·ligents i amb conviccions no em resisteixo a pensar que també comentaven el present social i polític i, per què no?, el futur de la humanitat. Quan va morir López Raimundo en unes de les seves estades a Caldes de Malavella, en Maxi Antequera, un altre mite vivent de la petita història política de les nostres comarques, va anar per donar el condol i posar-se a disposició de la família, i allà estava Santiago Carrillo completant una escena del més pur estil simbòlic que només la vida és capaç de crear.

El Santigo Carrillo literari ja fa temps que viu i aquest no morirà mai. El polític es va jubilar al 1985 a contracor. Ara ens ha abandonat l'analista polític i entra plenament en escena el personatge històric: el que va resistir l'embat del feixisme espanyol durant la Guerra Civil, el que es va enfrontar al feixisme internacional durant la Segona Guerra Mundial, el que va organitzar la millor i durant massa anys l'única oposició real contra el franquisme, el que va fer transitar el comunisme espanyol cap l'eurocomunisme democràtric i va trencar amb el comunisme autoritari soviètic que tan bé coneixia, el que va col·laborar a ser el que som amb l'actual constitució i el que va ajudar a enfonsar el partit al qual es va dedicar en cos i ànima tota la vida. No està pas malament per a una sola vida.

Publicat al Diari de Girona del 19 de setembre de 2012

05 de setembre 2012

D'illes i fronteres



A Calais, davant les costes de la Gran Bretanya, bufant un vent constant, fred i desagradable, vaig intentar una vegada més convèncer la meva parella de no creuar el canal de la Mànega i continuar viatjant pel continent però ella havia passat un curs a Cambridge perfeccionant l'anglès i no l'embargava la mateixa sensació que a mi: no m'agrada viatjar a illes encara que siguin tan grans com la Gran Bretanya ja que, absurdament, penso que en cas de problemes no podré tornar pels meus propis mitjans i és que a les illes sempre depens dels altres per entrar i per sortir. Anar a una illa és, en essència, creuar una frontera, no en va tots els illencs se senten diferents no només dels continentals sinó dels veïns de l'illa del costat encara que estigui ben a prop.

 
Catalunya té una llarga frontera terrestre. De Portbou a Canejan (Val d'Aran) hi ha uns 350 quilòmetres però en realitat no ens sentim fronterers perquè la història ha actuat contra la geografia i ha acabat tallant l'enorme massa de terra que són els Pirineus de tal manera que ha convertit el que és una península des del punt de vista geogràfic en una illa des del punt de vista històric. I justament estic vivint aquesta ingent contradicció en el punt just on es troben aquestes forces. Escric aquestes paraules a l'”Hospice de France”, a tres hores i mitja, caminant, del port de Venasc -amb ve baixa que és com ho escriuen a la vall de Luchon-, frontera amb Espanya on trobem l'equivalent històric d'aquest refugi en l'hospital de Benasc. Pel mig només els separa mil seixanta-quatre metres d'alçada que han travessat en totes dues direccions traginers, comerciants, exiliats religiosos i polítics, fugitius, contrabandistes, guerrillers i, ara, excursionistes, tots ells gent marginada o, si més no, diferent perquè la major part de la gent viu la geografia des del punt de vista nacional que és una construcció política i històrica i no física com fan ells. Per exemple, la vall d'Aran està ple d'espanyols als quals no els ha importat fer centenars i a vegades milers de quilòmetres per gaudir d'un clima privilegiat a l'estiu i d'un paisatge ple de racons espectaculars però molt pocs s'atreviran a creuar el proper port del Portillon o el pont del Rei per endinsar-se en terres gascones i fruir d'un clima i un paisatge tan espectacular com l'aranès. El mateix funciona al revés: pujant el port del Portillón no ens vam creuar ni amb un sol vehicle francès però just a la línia fronterera estava ple de francesos gaudint d'una agradable excursió de mitja muntanya entre avets i bedolls però dins de la seva illa.


En la nostra època visitem massivament altres estats, viatgem a països exòtics, volem saber com són i com viuen els altres i, tanmateix, tinc la impressió que la meva fòbia a anar a les illes està molt més estesa del que ens creiem perquè també hauríem d'incloure els que no han sortit mai de la seva illa-estat o dels que viatgen a altres països portant a sobre la seva illa-cultura.

Publicat al Diari de Girona el 20 d'agost de 2012