En realitat l'estiu no és ben bé
l'estiu, com l'hivern tampoc és ben bé l'hivern. Hi ha estius
curts i estius llargs, fins i tot hi ha anys en els que algú es queda sense estiu. Amb això vull dir que l'estiu el portem a dins i un
dia, pel motiu que sigui, decidim que ja ha començat encara que
faltin setmanes o fins i tot mesos pel seu inici oficial. Perquè
des de quan hem esperat la data astronòmica per a dir "ja és
estiu!" si al maig fa una calor insuportable? Aquí, nosaltres
hem decidit que l'estiu ve amb la calor i marxa quan aquesta ens
abandona.
Jo, per exemple, el diumenge passat em vaig acomiadar
de l'estiu dues setmanes i mitja després de la seva mort oficial.
El dia es va aixecar, contra pronòstic, mig ennuvolat, grisós,
però vam fer com que no ho vèiem i vam agafar les armilles
salvavides, el vestits curts de neoprè, els rems i, au!, cap al
port de Blanes que ens espera el caiac, que ell també vol fer una
última volta pel mar abans de deixar-lo en quarantena fins l'any
que ve. Sortint del port vam donar una llarga volta per enfilar els
primers trams de la Costa Brava. Sempre que el vent ens ho permet
fem la mateixa ruta perquè entre elegir el sud sorrenc vers la
desembocadura del riu Tordera o enfilar en direcció als
penya-segats, no hi ha color.
Una vegada superat el nou espigó
ens vam trobar la punta de Santa Anna que és una illeta, un penyal
al mig del mar acompanyat d'altres de més petits entre els que
passàrem fent una maniobra atrevida perquè hi havia un mar de
fons traïdor que feia que les onades xoquessin, potents, contra
les roques, però, què seria de la vida sense prendre decisions
que no són les més sensates? Aviat ens vam trobar amb sa
Forcanera, la petita cala amagada, tan desconeguda malgrat ser tan
propera a Blanes, només apta per accedir en barca o a peu per a
uns poquíssims privilegiats que, a canvi, han de baixar i pujar
una llarguíssima escala però teníem clar que de tornada no ens
pararíem aquí com fem habitualment perquè volíem anar més
lluny i desembarcar en alguna de les grans cales on a ple estiu no
podem anar doncs sempre estan plenes de gent. A dalt dels nostres
caps vèiem els camins, els miradors i el templet de Linneo del
Jardí Botànic Marimurtra, sempre tan encisador, sempre regalant
encant tant pels que veuen el mar des d'ell com dels que el
contemplem estant dins el mar.
Abans d'arribar a cala Bona vam
tenir de nou l'oportunitat de ser persones de seny i donar una
petita volta evitant un pas estret entre les roques però no, la
rauxa s'imposà i ens ficàrem en una petita muntanya russa d'aigua
marina. No obstant vam decidir que amb dues oportunitats ja hi
havia prou i a partir de llavors férem bondat. Vam continuar
navegant per sota de Sa Llapissada, zona de roques inestables,
sempre desfent-se i caient a trossos en el que en el futur seran
nous illots però ara per ara són part de terra ferma, del bosc
ran de mar de Pinya de Rosa que miraculosament encara està allà,
un bosc mediterrani a primera línia amb unes vistes privilegiades
i que ara són part d'un Paratge Natural d'Interès Nacional i, per
tant, està salvat de l'especulació fins que un Arias Cañete
qualsevol decideixi el contrari. La culminació d'aquest tram està
en la punta de s'Agulla després de la qual ja s'enfila cap a
Lloret, però deixeu-me dir que contemplar-la de prop i dins del
mar és un espectacle esplèndid. Aquesta espigada roca, està
construïda com si fos un trencaclosques, una pedra suportant el
pes de l'altra, fins aixecar un pilar de gamma extra que no anirà
mai a concurs i que trigarà molts anys a fer pinya però quan la
faci, us asseguro que mai més tornarà a aixecar-se. Mentrestant
nosaltres remem a poc a poc, gaudint dels seus colors diferents de
la resta de la costa, de les línies diagonals que trenquen la
continuïtat de la roca i del blanc de l'escuma esclatant contra
ella.
Més enllà encara estem a Blanes però a les seves
acaballes perquè cala Treumal i l'arenal de Santa Cristina ja són
el cor espiritual de Lloret. La seva ermita ens passa
desaperçebuda, una mica amagada del mar, però la sabem allà i
gaudim només de pensar en properes passejades visitant el Pi Gros
i gaudint de l'espectacle del verd dels boscos, del groc de la
sorra i de l'infinita gamma de blaus que ens ofereix el seu
mirador. El diumenge, però, la traspassàrem enfilant cap a cala
Boadella. Allà, a diferència de totes les altres, la cala estava
plena de banyistes i malgrat que encara el sol no lluïa plenament,
devien tenir molta calor perquè ningú no portava cap peça de
roba. Perdó, rectifico, alguns portaven barret. Ben a la vora està
el nostre objectiu del dia: donar un tomb entre les aigües,
habitualment tranquil·les, de l'Illa des Bot. Avui però també
aquí el mar està mogut sense perdre, però, gens de la seva
transparència.
Ja de tornada paràrem a cala Santa Cristina, a
recer de la punta des Canó, on ens banyàrem, prenguérem el sol
que per fi havia guanyat definitivament la partida als núvols, i
ens acomiadàrem de l'estiu amb un últim bany. Després de
mandrejar una bona estona, van començar a tornar cap al port,
palada a palada, lliscant suaument per sobre de l'aigua, gaudint de
la infinita bellesa que el paisatge ens oferia.
Altres costes
que he visitat també m'han meravellat: la potent costa cantàbrica,
la dolça costa dàlmata amb les seves infinites illes, la Costa
Blava, la Costa Basca francesa, el "cabo" de Gata, i
tantes d'altres dignes d'admiració però finalment sempre acabo
pensant que la nostra, la Costa Brava, la que tenim a casa, no té
res a envejar a qualsevol altra. Aquest és el nostre millor
patrimoni, aquesta és la nostra millor inversió: cuidar i
potenciar el nostre paisatge, el natural i l'humà. I deixem que
d'altres s'inventin macroprojectes urbanístics!
