El concert secret

El cel era ple d’estels i d'altres llumetes mòbils, com la dels avions curulls de viatgers anant o tornant de destins exòtics. Tanmateix, nosaltres estàvem a la sorra de cala Bona gaudint del concert de l'últim dia de la Festa Major, com una propina que ens donem els blanencs a nosaltres mateixos. Aquí, a l’aplec de l'Amor, ningú espera veure turistes, si de cas visitants, quasi amics, que volen compartir el millor moment de l'estiu en la intimitat d'una bonica cala de la Costa Brava.

Aquesta trobada ja té més d'un segle i la van inventar els de la colònia, ansiosos d'allargar una jornada més la xerinola de la Festa Major. Com gent de possibles que eren, van decidir pagar una cobla que toqués sardanes l’endemà de finalitzada aquella oficialment. Avui l’aplec de l’Amor s'ha estructurat en una audició de sardanes que alguns aprofiten per ballar-les sobre la sorra quan els banyistes encara assaboreixen les últimes hores de sol, missa a l’ermita de Sant Francesc i concert. Mentre a poc a poc els amants del sol i la calor anaven abandonant la cala carregats de para-sols, barrets i neveres, arribaven altres neveres, hules, llumetes i cadires. Els primers cercaven posar-se morens i l'aigua de mar, els segons la fresqueta de la nit, l'àpat entre amics i el concert íntim estirats sobre la sorra.

Aquí pots trobar-te els veïns, els amics de sempre o potser aquells companys d'institut als que havies perdut la pista durant anys. Després dels multitudinaris actes del concurs de focs artificials, de la follia de la fira o de les multituds dels castells humans, hom agraeix retornar a la intimitat del nos amb nos, de la protecció de la massa autòctona contra l'al·lòctona, cada vegada més imponent i més imposant.

Els últims acords dels músics anaven sonant mentre la humitat del mar penetrava els nostres cossos. Havíem complert amb el ritu i ens havíem reconciliat amb nosaltres mateixos. Per un dia, o millor dit, per una nit l’excés de turisme no ens havia afectat perquè aquest és un concert especial, és íntim, és secret.

Gaudírem del final de l'actuació entonant cançons de sempre i ens acomiadàrem fins a l'any vinent de la rauxa de la fira, dels focs i dels actes massius, però també del seny de l’aplec de l’Amor a cala Bona.

La Festa Major s’havia acabat.

El sistema electoral veneçolà: el frau impossible

Sovint comentava als meus alumnes -i ara a qui em vol escoltar- que la principal virtut del sistema electoral espanyol és que ningú qüestiona els resultats una vegada sortits de l’urna. Tot el procés és transparent i tots els partits polítics i també qualsevol ciutadà interessat pot observar el procés de recompte de vots quan els col·legis electorals tanquen les portes a les 20h00. El recompte de vots és un procés farragós que sovint genera petits errors normalment causats pel cansament dels membres de les taules que són ciutadans comuns. Després les actes es reparteixen entre apoderats i interventors dels partits polítics i s’envia als jutges. És un sistema virtuós i el que funciona, millor no canviar-ho. 

El sistema electoral veneçolà encara és millor. L’elector primer ha de verificar la seva documentació personal davant de la mesa electoral. En acabat ha d’habilitar el vot mitjançant la seva empremta digital amb la qual cosa impossibilita la duplicitat del vot. Llavors s’obre una pantalla tàctil i ha de seleccionar una opció. El programa demana confirmar l’opció elegida per evitar possibles confusions i es vota. La màquina de votació imprimeix un comprovant, l’elector ho verifica i l’introdueix a l’urna. Quan es tanca l’acte electoral es fa el recompte de cada urna i s’imprimeixen les corresponents actes que es reparteixen entre els representants dels partits polítics que ho transmeten als seus propis centres de còmput. Paral·lelament, el vots emesos electrònicament s’envien encriptats al Consell Nacional Electoral. Per poder saber el resultat final es necessiten els codis de diferents persones, entre elles els membres dels partits polítics del govern i de l’oposició. Per tant, hi ha una triple comprovació que ha de coincidir: el nombre de votants, els vots en paper a les urnes i el vot electrònic encriptat. El procés electoral veneçolà és dels més segurs del món i només podria enterbolir-lo un atac informàtic extern, cosa que va passar en l’última elecció però afortunadament sense èxit.

Llavors, per què hi ha dubtes sobre les eleccions presidencials a Veneçuela? L’explicació l’hem de cercar fora del procés electoral. No és una qüestió tècnica sinó política. Si algun partit o coalició electoral té dubtes sobre la netedat del procés el que ha de fer és demostrar-ho fefaentment. És a dir, davant l’autoritat electoral i de la justícia i presentant proves. No val declaracions davant dels seus acòlits i la premsa internacional afirmant qualsevol cosa. En aquest sentit qui ha pres la iniciativa és el president Nicolás Maduro, líder del partit PSUV, que ha demanat al Tribunal Superior de Justícia de Veneçuela que aclareixi els resultats la qual cosa és una maniobra per obligar l’oposició a presentar les proves del suposat frau.

Fins a qui, les qüestions tècnico-polítiques. Ara bé, realment a qui l’interessen? En principi hauríem de dir que a tothom: premsa, governs internacionals, institucions internacionals i ciutadania. Desgraciadament, sembla importar a ben poca gent perquè el guió escrit per la gran potència americana i els seus subordinats ja estava decidit d’antuvi: si guanya l’oposició és la voluntat del poble i si guanya el partit governamental és que hi ha hagut frau. A Veneçuela hi ha hagut trenta-dues eleccions d’ençà que el 1998 les va guanyar Hugo Chávez al capdavant del Partit Socialista Unificat de Veneçuela i aquest partit ha guanyat en trenta ocasions i ha perdut en dos. En cada ocasió on ha perdut l’oposició, s’ha produït el mateix fenomen de no acceptació dels resultats per part de l’oposició i alguns governs exteriors com els dels EUA. Des de llavors Veneçuela ha patit cops d’Estats, invasions armades, assassinats polítics de membres del partit governant, intents de magnicidi, la mort d’Hugo Chávez amb un estrany, sorprenent i rapidíssim càncer, confiscació de les seves reserves d’or i d’empreses públiques a l’exterior, reconeixement d’un govern autoproclamat en una plaça i boicot i sancions econòmiques severíssimes. I malgrat tot i tothom el poble veneçolà, sobiranament, ha decidit donar el poder al “chavismo”. La pregunta correcta que ens hauríem de fer tots és per què? Quines polítiques han fet els governs d’Hugo Chávez i Nicolás Maduro per obtenir tan perllongada confiança del poble veneçolà? Tanmateix, això, és clar, no ens ho explicaran.