A
Merche Santos, allà on siguis
-I per acabar l’entrevista, ens podria explicar alguna
anècdota que surti al llibre?, va preguntar el veterà i competent periodista.
-Glups!
Per més que m’esforçava no se m’acudia res de divertit
a dir i mentre balbucejava una disculpa vaig veure en un exemplar del meu
llibre la fotografia d’una escultura funerària. Uf, salvat per la campana!, i
vaig començar a explicar que entre les rutes de la Costa Brava que proposo a la
guia hi ha quatre que visiten els cementiris de Lloret de Mar, Sant Feliu de
Guíxols, l’Escala i Cadaqués.
Hi ha molta gent que té fòbia a les necròpolis. Jo, en canvi, penso que són una manera de respectar la memòria dels difunts propis i aliens i, sobretot, de conèixer els més profunds sentiments dels pobles. Les tombes dels fossars italians, per exemple, són exuberants, quasi barroques. Davant de la mort dels éssers estimats els familiars els homenatgen individualitzant-los en panteons i hipogeus i gastant uns diners que probablement no tenen. El resultat és que sovint tenen més qualitat els cementiris que els pobles que els acullen. Per contra, els noruecs responen a la mort col·lectivitzant els difunts donant-los una simple sepultura a terra als voltants de les esglésies creant uns espais sovintejats i agradables de visitar. Recordo amb especial intensitat el cementiri de Kyrkjestova situat al vessant d’un turonet que pocs metres enllà es fon amb les aigües del fiord de Sogn. És el cementiri més bell que he vist mai. Els marroquins també fan les tombes discretes i igualitàries en cementiris higiènicament situats als afores de les ciutats o el que havia estat els afores d’elles, però que han estat engolits pel creixement urbà, com és el cas de Fes. Tanmateix, solen ser espais una mica abandonats com si l’acte d’enterrar fos un enutjós tràmit que cal oblidar ràpidament.
L’últim mes de març he assistit a quatre funerals. No
tots són tristos o, millor dit, no tots ho són profundament. Quan algú ha
completat el seu cicle de vida i ha pogut veure créixer fills i nets i el cos ha anat perdent força i habilitats, morir és només un passet més i la
família ho accepta. Segurament, el finat també i fins i tot bé podia desitjar-lo
com una forma d’alliberament. Una altra de les exèquies fou la d’una persona
jove, en la seva vintena, però greument malalta des del seu naixement. Llavors
la família s’aferra als millors moments viscuts amb ell amb una barreja de
gratitud per haver-nos acompanyat durant aquests anys i, d’altra banda,
d’alleujament pel traspassat que, per fi, deixarà de patir.
Hi ha, però, defuncions especialment injustes, que no
toquen, que seguen les vides dels que encara tenien molt a fer, molt a dir i
molta família a la qual cuidar. Són persones prou joves i que ja no podran
acompanyar als seus fills en els difícils camins de l’adolescència i la primera
joventut. Aquest ha estat el cas d’una meva amiga i antiga companya de treball
a la que el meu institut ha fet un merescut homenatge amb l’assistència de la
família més propera, alumnes, professors i exprofessors. Mentre s’anava
desenvolupant l’acte, jo anava observant els joves assistents, respectuosament
asseguts i en silenci, entristits, alguns d’ells abatuts i tots perplexos per
un fenomen que cap adult pot entendre i que ells, quan tot just estan
descobrint la vida, encara no ho han acceptat i no ho podran fer durant molt de
temps.
El poeta i polític cubà José Martí va dir que a la vida només hi ha tres coses realment importants: tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre. Són tres formes de transcendir a la nostra pròpia mort, però totes tres també són efímeres. La nostra herència genètica es diluirà amb els pas de les generacions fins a fer-la inidentificable, els arbres plantats finalment desapareixeran i sobre els llibres... què podem dir d’ells sinó que acabaran acumulant pols als prestatges, seran l’aliment dels corcs o el paper que ajudarà a fer la flama de les nostres llars. Jo, per si de cas serveix d’alguna cosa, he tingut filles que m’han regalat netes, he plantat arbres amb les meves pròpies mans i, finalment, he publicat un llibre. Missió complerta, José!
[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]
