La guerra d'Ucraïna ha passat per diverses etapes. En una primera, l'objectiu de les tropes russes no era ocupar territori, sinó provocar un canvi de règim per a forçar la neutralitat d'aquell país, és a dir, la no entrada d'aquest a l'OTAN, la seva no nuclearització militar i el respecte dels drets nacionals i lingüístics de la població russòfona. Aquesta etapa va culminar amb l'acord d'Estambul de març de 2022 pel qual Ucraïna acceptava aquestes condicions i a més reconeixia la pèrdua de Crimea, però els aliats occidentals van convèncer Zelenski a través de Boris Johnson de no ratificar-lo amb la promesa de l’ajut incondicional fins a la derrota russa.
La segona etapa que s'encavalca amb la primera va consistir amb l’expansió territorial russa, especialment en les regions de Jerson i Zaporíjia i no tant en les de Donetsk i Luhansk que havien estat fortificades des de 2014 quan es va produir el cop d'estat prooccidental anomenat de l'Euromaidan i que va comportar el canvi de règim. Aquesta etapa es va estancar al cap de poques setmanes després gràcies a la reacció de l'exèrcit ucraïnès, a l'ajut occidental i a la poca preparació de les tropes russes l'objectiu inicial de les quals no havia estat l'ocupació territorial, sinó el canvi de règim abans citat.
Una tercera etapa va consistir en una guerra de desgast provocada per Rússia. La resposta ucraïnesa va consistir en una primera ofensiva el 2022 que va ser exitosa aconseguint recuperar territoris a la regió de Luhansk i de Jerson. En canvi, l'ofensiva ucraïnesa d'estiu i tardor de 2023, va ser un total fracàs, probablement estratègic, perquè va debilitar l'exèrcit ucraïnès de forma permanent. L'estratègia russa ha estat continuar la guerra de desgast on l'objectiu no ha estat aconseguir nous territoris, sinó esgotar els recursos d’Ucraïna (així, doncs, els d’Occident) de tal manera que portés a una ruptura militar que permetés l'obtenció dels objectius polítics i territorials i, per tant, al final de la guerra.
Des de la perspectiva russa consideren estar a prop d'aquest trencament definitiu de les defenses ucraïneses amb una estratègia de guanys territorials petits, però constants que van superant les principals barreres defensives després de les quals podrien avançar sense oposició fins al riu Dniéper i les ciutats de Dnipró i Nikolaiev. Ara bé, els russos no són els únics que opinen que estan a prop de la ruptura del front. Tant l’exèrcit com les autoritats civils ucraïneses així com les potències occidentals són conscients d'aquest fet. Més encara després de la victòria electoral de Donald Trump, que ja ha dit per activa i per passiva que deixarà d'ajudar a Ucraïna a partir del 20 de gener, data de la presa de possessió de la seva presidència.
Estem entrant, doncs, en la quarta i més perillosa etapa que explica els darrers moviments dels països occidentals encapçalats pel Regne Unit, França i l'administració de l'encara president Biden. Bàsicament, el que estan cercant és un alto el foc i la congelació del conflicte amb les actuals fronteres, bé reconegudes mitjançant un tractat de pau o bé simplement congelades a l'estil coreà. Això no és acceptat per la Federació Russa, perquè el seu objectiu bàsic no ha estat mai engrandir les fronteres de l'estat més gran del món i alhora amb una de les densitats de població més dèbils, sinó garantir la seva seguretat a llarg termini. Cal recordar que les dues darreres grans invasions que ha patit, fins i tot fent-la perillar com a estat, han vingut de l'oest. La primera va ser la invasió napoleònica de 1812 i la segona la del Tercer Reich de 1941 a 1945. Per tant, no poden acceptar un final provisional del conflicte que provoqui tensions permanents, futures guerres i molt menys l’entrada d'Ucraïna en l’OTAN, més encara quan estan guanyant la guerra i estan pròxims a culminar-la amb èxit.
Aquest és el context que explica l'autorització que l'administració Biden ha fet de l’ús dels míssils de llarg abast contra la rereguarda profunda de Rússia i probablement també contra Moscou. L'objectiu no és militar, ja que russos fa mesos que van desplaçar el seu equipament militar estratègic més enllà de l'abast d'aquests míssils, sinó polític. Es tracta de provocar Rússia perquè sobrereaccioni amb una resposta nuclear que justifiqui la participació directa de l’OTAN en el conflicte o forci la continuació de l’ajut nordamericà abans de la presidència Trump. La Federació Russa ja ha avisat que considerarà l'ús d'aquests míssils de llarg abast com participació directa d’Occident en la guerra. La raó és que pel seu ús no és suficient que l'exèrcit ucraïnès els posseeixi i els utilitzi, sinó que és imprescindible la participació dels EUA en la definició d’objectius, el seu ús i la conducció remota d'aquells. És a dir, no és que els Estats Units, Regne Unit o França autoritzin a Ucraïna l'ús dels míssils de llarg abast contra Rússia, sinó que serien aquestes potències les que l’atacarien en nom d’Ucraïna.
La resposta russa ha estat la de modificar la seva doctrina nuclear, que a la pràctica i en aquest cas concret autoritzaria l'ús de l’armament nuclear, se sobreentén que el tàctic i no l’estratègic, contra objectius ucraïnesos, però també contra les potències que utilitzin aquests míssils o contra qualsevol aliat d'aquests que, d'una manera o una altra, facilitin els atacs. És a dir, és una amenaça directa contra els Estats Units, el Regne Unit i França i els altres membres de l’OTAN que podria desencadenar una guerra directa entre aquests i Rússia que seria nuclear i de destrucció massiva. Rússia té altres alternatives menys perilloses, com seria la de cedir míssils hipersònics a tercers països perquè siguin aquests els que els utilitzin contra interessos nord-americans, britànics o francesos. Per exemple, fent que els hutís iemenís disparin aquests míssils contra vaixells de guerra nord-americans. Seria una resposta equivalent al cas ucraïnès perquè aquests míssils necessitarien la conducció russa, però aquesta acció també podria generar una resposta nord-americana que provoqués una guerra directa entre Rússia i els Estats Units amb l’OTAN.
En resum, estem en l'etapa més perillosa de la guerra d'Ucraïna que fàcilment pot transitar d'una guerra local a una de mundial, d'un conflicte militar amb armament convencional a un de nuclear i d'una convulsió econòmica parcial a una crisi global, profunda i llarga. I, si encara som més pessimistes, a la destrucció de la nostra civilització i fins i tot a la desaparició de la humanitat.
