Nens de sucre

Quan els nens del meu barri jugàvem tots junts a fet i amagar,
els més petits no paraven mai: eren de sucre.

És l'hora de pati. Estic a la sala de professors a punt de fer-me un tallat a la màquina de cafè quan apareix una tutora acompanyada d'una mare que vol parlar amb mi. Està preocupada perquè els seu nen no menja. Exactament va ser el dia anterior que no va dinar gens o gairebé gens. El motiu és que tenia un disgust molt gran amb mi perquè a classe el vaig cridar l'atenció demanant-li que callés i atengués les meves explicacions. La seva resposta va ser que no tenia un bon dia -dit malcaradament- i així va quedar la cosa. Bé, així ben bé no, que quan va tornar a casa no va dinar gens -o gairebé gens, que no vaig acabar d'esbrinar-ho. A l'endemà li vaig preguntar, al nen, si tindria un bon dia a la qual cosa em va contestar, sec, que no! i que a l'endemà tampoc! I així ho vam deixar fins que aquell mateix dia va venir la seva mare preocupada perquè el seu nen no li menja. Explicats els fets fil per randa la mare va semblar mig conforme i jo més alleujat: el nen ahir no va dinar del disgust però va berenar, i molt! El tema del sopar no va sortir a la conversa i sobre aquest punt no puc informar: mea culpa. El nen que un dia no va dinar té 17 anys i fa 2on de batxillerat.

A la cua del metge, un avi m’explicava aquesta setmana que va començar a treballar als 9 anys menant a pasturar 150 ovelles. Alguns dels meus amics venien gelats amb 12 o 13 anys i gairebé tots els de la meva generació fèiem la temporada d’estiu des dels 14 o 15. Ara no es pot treballar abans del 16 anys. És el progrés! -diuen els nostres legisladors- i jo estic d’acord amb la finalitat però no amb els mitjans que s’estan utilitzant. Entre tots estem criant una generació de nens que ho són més enllà del raonable, que tenen poques responsabilitats i massa privilegis i que són incapaços de tolerar la frustració. La conseqüència és que estem infantilitzant l'adolescència.

No trobo normal que una mare em discuteixi el suspens de la seva filla de 17 anys després d'explicar-li els criteris de correcció i llegir conjuntament l'examen. No és normal que els alumnes majors de 16 anys que no treballen a classe, que van a divertir-se i molestar als companys que volen estudiar, que han superat l'edat d'escolarització obligatòria i que són insolents amb els professors, els centres tinguin veritables dificultats per evitar haver-los de suportar. No és normal que un llibre sobre l'adolescència defineixi la post-adolescència com aquells joves de 29 a 35 anys. No és normal que els mitjans de comunicació anomenin nens als joves i joves als adults de 30 o més anys.

Si no volem una societat de no-responsables -d'irresponsables, per tant- han de canviar moltes coses en l'educació dels nens i joves a la família, a l'escola, a l’institut i a la societat. Ens hi va el futur.

Article publicat a Diari de Girona el 16 de juny de 2011