De Blanes a Girona caminant

Quan caminava a les tres de la tarda d’un calorós dia de finals d’agost, a 34 graus centígrads a l’ombra, per la interminable entrada de la ciutat de Girona, no aconseguia recordar amb claredat els motius que m’havien impulsat a decidir anar de Blanes a Girona per antics camins de carro. Potser va ser l’avorriment després d’uns dies de forçada inactivitat; potser l’enyorança de caminar quan ja havien passat dues setmanes des de la tornada del camí de Santiago; potser la necessitat de buidor que dóna – que em dóna a mi!- caminar llargs recorreguts en solitari; potser era la consciència que els meus dies de vacances estaven arribant a la seva fi inexorablement; tal vegada hi hagués aquest esperit competitiu contra el que he lluitat tota la meva vida -i que sempre m’ha derrotat- que em fa marcar noves fites en un afany perpetu de conèixer els meus límits. Fossin els que fossin els motius d’estar allà, travessar els primers carrers de Girona em va fer sentir la satisfacció del petit repte superat però, sobre tot, del coneixement en propi cos de l’esforç que significava fins fa relativament poc temps desplaçar-se entre ciutats que ara considerem que són properes.

La tornada va ser fàcil i còmoda. Després d’una curta espera, vaig agafar un tren de mitja distància amb aire condicionat, seients còmodes i amb una pantalla que informava de la velocitat del tren, de la propera parada, de totes les estacions fins Barcelona Sants i de la temperatura exterior, coneixement que encara feia més agradable la molt ben graduada del comboi. Fins i tot els tres quarts d’hora d’espera a l’estació de Maçanet-Massanes pel transbord a la línia de la costa se’m van fer curts. Recordava aquell mateix vestíbul quan era vell i descuidat, com tota l’estació, i sent estudiant o fent la mili havia d’esperar el tren en total foscor on només sentíem el respirar o la tos dels altres viatgers però érem incapaços de veure’ls més enllà de la breu il·luminació que provocava la punta de la cigarreta d’algun ocasional fumador. El tren de rodalies va sortir puntualment després de ser netejat d’urgència. Una família holandesa feia la mateixa ruta que jo –ells anaven a Santa Susanna, segons vaig poder entendre- i em sento orgullós d’un país que per 3€ i 95 cèntims és capaç de donar aquest servei que no dubto de qualificar de luxe i que inconscientment comparo amb els vells combois que RENFE posava en funcionament com a reforç d’estiu poc abans de les olimpíades del 92 i que eren molt divertits per als turistes joves –potser els mateixos holandesos vint anys abans- que exageraven els bots de la via sobre les molles dels vells seients d’escai verd esquerdats pels anys d’ús i que a mi em produïen vergonya, com quan et ve una visita inesperada i t’agafa amb la casa desendreçada.

* * *

De Blanes a Vidreres

Són exactament dos quarts de set i me n’adono que he perdut mitja hora. Quan ahir vaig consultar a Internet l’hora de sortida del Sol i vaig decidir sortir mitja hora abans que aquest aparegués per l’horitzó, no vaig saber calcular que bastants minuts abans ja comença a haver primer una tímida llum i després una de més ferma. Així que ara em penedeixo de no haver sortit a les sis de la matinada, com era la meva intenció inicial, perquè a migdia patiré de mitja hora més del Sol implacable de finals d’agost.

Quan surto de casa em sorprèn l’activitat del carrer. Una dona jove està netejant les papereres de la plaça i canviant les bosses. Un home que aparenta estar en la trentena fuma el primer cigarret del dia mentre camina apressat cap a la feina –on sinó a aquesta hora? Un vell d’uns setanta llargs camina lentament fent el primer passeig del dia, en plena foscor, fart ja de no poder dormir en tota la nit. Passa el primer autobús que va o ve a l’estació de ferrocarril i des del cotxe de la Policia Municipal dos agents observen a un home alt, de 90 kilos, complexió atlètica, d’uns cinquanta anys, amb sabatilles de muntanya, proveït d’una motxilla i dos pals, amb destinació desconeguda i intencions incertes mentre comenten, estranyats, 'on-deu-anar-aquest-a- aquestes-hores-i-és-que-hi-ha-de-tot-en-aquest-món-què-ens-han-de-dir-a-nosaltres-que- ho-veiem-cada-dia' .

Abandono els últims barris de Blanes per Mas Borinot i quan per fi començo a trepitjar terra i no asfalt m’avança un cotxe l’ocupant del qual em saluda i aparca. És en Rafael, un vell amic que m’explica que cada dia, abans d’entrar a l’oficina a les vuit del matí, fa una passejada per aquesta zona acompanyat de la seva gossa que és a l’hora el motiu i l’excusa per fer aquestes passejades mig nocturnes. De cop i volta la llum canvia i es fa definitivament de dia. Miro el rellotge i són les 7 hores i 11 minuts, l’hora que estava prevista la sortida del Sol. De moment anem bé, els astres estan sent puntuals amb la seva cita amb els humans. Deixo en Rafael abraçat en el roure de la seva predilecció. A vegades li fa el salt i s’abraça a una gran alzina. Es veu que en això de les energies dels arbres també val allò de ‘en la varietat està el gust’.

Camino a bon ritme i en una hora em planto a dalt del turó del Vilar. Fins a Montbarbat no ha d’haver cap problema doncs la zona me la conec bé. Fins a tres intents em va costar trobar el camí del jaciment arqueològic de Montbarbat però des de llavors que he arribat sempre a la primera. Avui no serà cap excepció però en lloc de coronar la muntanya i passar pel jaciment -que és un magnífic punt d’observació tant de la costa com d’una amplíssima extensió de l’interior de la Selva- continuo pel camí i arribo al dipòsit d’aigua de la gran urbanització homònima. Són les vuit del matí i la urbanització es desperta lentament. La primera persona que trobo és un avi andalús amb una crossa que em mira tot sorprès. Li pregunto pel camí de Vidreres més per fer-lo sentir útil i donar-li una mica de conversa a aquesta hora del matí que per necessitat. Em respon tot content i amb senyes precises. El meu pla ha funcionat: el dia ha començat bé per aquest ocasional ajudant de caminants perduts. La travessa de l’urbanització és poc agraïda. Les parcel·les és van succeint una darrera de l’altra -per decenes, per centenars!- amb una varietat de qualitats constructives que van de les veritablement luxoses a les que són autèntiques xaboles. A la sortida de la urbanització trobo una escena estranya: davant d’un bar nombrosos africans estan esperant que algú els contracti. Pensava que això ja havia passat a la història, que era propi dels pobles del sud d’Espanya fins als anys seixanta i resulta que ho tenim aquí, a dues hores exactes de casa meva caminant, a quinze minuts en cotxe.

Seguint les instruccions del vell salvador d’ànimes extraviades arribo a la bifurcació assenyalada. Per si de cas pregunto a una parella d’avis pel camí a Vidreres. “Em sembla que és aquesta carretera, no?”, em diuen dubitatius i després m’aclareixen que ells han viscut tota la vida al mas que està al davant del desviament. Però en lloc d’enviar-me pels camins de terra ho fan per la carretera de Lloret a Vidreres i he de fer un tram d’uns quatre quilòmetres pel voral de la carretera suportant l’intens tràfic de cotxes i camions i també les mirades inquisitòrials. La veritat, no sabria dir que molesta més.

De Vidreres a Caldes de Malavella

Passats pocs minuts de les nou entro a Vidreres. Aquí faig un merescut descans: una poma, molta aigua i, en un bar, un cafè. I una trucada per explicar que jo també he fet el mateix camí que el meu sogre i els seus amics –que en pau descansin- utilitzaven per anar a ballar a les festes de Vidreres, justament per aquestes dates però sis o set dècades abans. En veure una parella de policies locals els pregunto pel camí a Girona que no coneixen però sí la direcció de Caldes de Malavella que, al cap i a la fi, em porta cap a on vull anar. El vial és el del Cementiri Nou i cap allà que em dirigeixo quan falten deu minuts per les 10. Estic descansat i content. Ara sí que comença una ruta totalment desconeguda per a mi i aquesta és una de les sensacions que més aprecio quan camino. Passo pel costat d’una gran bassa d’aigua -o d’un petit estany- i em desvio lleugerament per observar-lo des d’una petita alçada però maldestrament faig soroll amb els bastons i el que semblava el morro d’una tortuga d’aigua -molt probablement una de Florida abandonada per qualsevol inconscient- s’enfonsa i no vol sortir de nou. He de continuar. Fa estona que segueixo un camí abalisat amb ratlles paral·leles grogues i blau-marines: és el camí de la Via Augusta, que recupera la via que els romans van construir des de la Jonquera fins a Cadis.

Just una hora després estic a l’entrada de Caldes de Malavella. Les senyals de la Via Augusta es perden a l’entrada del poble cosa que serà una constant en els següents pobles i que considero inaudit doncs fa perdre molt de temps buscant l’enllaç fins el proper poble. Vist el bon resultat a Vidreres, vaig directament a la Policia Local per demanar la ruta fins a Girona o fins al proper poble però l’agent, de paisà i amb desgana, m’envia a l’oficina de turisme que està a l’altra punta del poble. Allà m’atenen de forma superba i em donen molts consells, tres plànols i una indicació molt útil: que torni a la Comissaria de Policia i travessi el carrer per agafar l’anomenat oficialment “Camí Antic de Girona”. Llàstima que a l’agent no si li hagués acudit a ell, tot sol. Ja posat aprofito l’ombra del parc de la Sardana per menjar l’entrepà que tenia previst pel dinar i omplo el bidó d’aigua en una font. Comença a fer molta calor.

De Caldes de Malavella a Riudellots de la Selva

Falten deu minuts per les 12 quan inicio la ruta fins a Riudellots de la Selva. Aquí es van alternant boscos amb camps de conreus en una lluita que finalment acaba guanyant aquests últims. Encara no són les dotze quan arribo al poble i directament enfilo cap a l’Ajuntament per informar-me del camí a Fornells de la Selva. Allà m’atenen molt bé però no el coneixen i, en qualsevol cas, ‘Girona encara està molt lluny’ em diuen sense preguntar a l’estrany foraster des d’on ve. Després de desaparèixer breument per una porta, una de les noies pot indicar-me el camí. Em regalen un plànol del poble i amb bones indicacions reprenc l’excursió. És l’una, cada vegada fa més calor i tinc set d’una Coca-cola fresca però el primer bar és tancat i el segon també i no sembla haver-ne més a Riudellots. Per fortuna hi ha un supermercat obert on apaivagar la set. A l’endemà sabré que a aquesta hora la temperatura és de 32 graus a l’ombra però si he arribat fins aquí bé puc fer els últims trams. La zona industrial és més gran que el mateix poble i la sortida és, per tant, lletjota.

De Riudellots de la Selva a Fornells de la Selva

Quan ens allunyem de Riudellots a estones seguim camins paral·lels a la via del tren. M’agrada l’estètica industrial ferroviària. Ho vaig descobrir al Bilbao pre-Guggenheim on l’espai que ara ocupa el museu estava ple de vies fèrries en desús i vagons de càrrega abandonats, i ho vaig confirmar a Canfranc recorrent la gegantina i abandonada Estació Internacional, xapotejant les sabates per passadissos subterranis i entrant en vagons històrics en procés de descomposició i en magatzems amb les portes forçades. Aquí una construcció amb les portes i finestres tapiades que sembla un vell baixador m’obliga a parar i inspeccionar-la. Però no puc perdre massa temps: o m’afanyo per arribar a Girona o hauré de deixar passar les hores més caloroses del dia descansant en el proper poble i reprenent el camí a mitja tarda. A les dues arribo a Fornells amb 32’7 graus de temperatura. Necessito informació i beguda. No sembla tan difícil però la informació no arriba doncs gairebé no hi ha ningú al carrer i l’única persona que trobo, una jove universitària que està estudiant a l’ombra en un ben cuidat jardí, no té ni idea del camí cap a Girona. Bé, provarem amb la cervesa. Però Fornells no sembla un poble ‘normal’. Tot són cases noves aparellades, torretes aïllades o edificis de pocs pisos molt ben integrats en el petit casc antic presidit per una imponent església fortificada i recent restaurada que brilla a ple Sol del migdia mediterrani però els pocs comerços existents són tancats i els bars brillen per la seva absència. Quan per fi trobo un i entro, trobo al propietari llegint el diari. ‘Bon dia. Una cervesa ben fresca, si us plau’, demano assedegat, polsos, amb la samarreta completament xopa, amb la motxilla a l’esquena i els pals de muntanya plegats. ‘Ho sento, ja hem tancat’, em contesta el propietari. Ai, quins temps quan els bars eren els últims en tancar i els primers en obrir! I encara sort que em va voler omplir la cantimplora.

De Fornells de la Selva a Girona

A un quart de tres estic sortint de Fornells de la Selva i en aquests moments l’únic que vull és arribar el més aviat possible a Girona que sembla a tocar. Però és una falsa percepció perquè la ciutat real ja arriba fins aquí i els últims barris de Fornells es confonen amb els primers de Girona. El primer col·legi que em trobo és el Saint George’s School, després vindrà el Montessori i les instal·lacions esportives d’altres centres educatius per als fills de la burgesia gironina que es confonen amb les primeres cases d’aquesta mateixa classe social. Poc a poc ens aproximem al centre: per la Pujada de la Creu de Palau fins a l’avinguda ‘Lluís Pericot, pre-historiador’ –Menuda mierda de ciudad, diu la pitonissa Conchi, nòvia del escriptor protagonista de ‘Soldados de Salamina’, podrían haberle puesto a la calle el nombre de alguien que por lo menos hubiera terminado la carrera- i d’aquí per la Rutlla avall fins que trobo un fruiteria oberta on compro un kilo de raïm que em menjo sencer. És un quart de quatre de la tarda, estic en un jardí al costat de l’institut Santiago Sobrequés –aquest sí, historiador- i dono per finalitzada la caminada. He fet aproximadament 40 km. i he trigat 8 hores i 45 minuts, amb descansos inclosos. Ara entenc que era anar de Blanes a la capital del corregiment, demarcació o província fins que el tren va unir aquestes dues ciutats.

Article publicat al suplement "Dominical" del Diari de Girona el 19/09/2010.