Carta mallorquina

Benvolgut Blog,

Palma de Mallorca és una ciutat turística i, per tant, cosmopolita. A tota hora es veuen passar rius de gent de diverses edats i condició. Ja saps que m’agrada observar les persones i que intento reconstruir el seu passat i present i, fins i tot, el què els esdevindrà en un futur. Són històries inventades, és clar, però sempre he pensat que són relats possibles que baso en la meva experiència en el tracte amb les persones que he conegut. No em jutgis severament: no soc psicòleg i ho considero un simple joc. A les ciutats, com a les persones, també se les pot examinar per conèixer el seu passat i present. També podem especular sobre el seu futur, com a mínim el més proper. Aquí sí que considero estar més preparat que analitzant individus gràcies als coneixements d’història i història de l’art. Igual que amb les persones, és impossible fer desaparèixer el passat a les ciutats. Això és una veritat absoluta i la conclusió evident és que tots som esclaus del passat.

Assegut a la plaça Joan Carles I, a Ciutat, veia passar algunes parelles de jubilats i observava com ells tendien a coixejar més que elles. Les nafres del temps es manifesten més clarament en els homes que en les dones. A les ciutats també es veu el patiment del pas dels anys en forma d’edificis mal mantinguts o de barris sencers decadents. No és el cas de Palma on es nota que han corregut rius de diners durant els últims seixanta anys. Els nombrosos antics palaus són ara seu d’institucions oficials, hotels, apartaments turístics, restaurants o botigues i això ha permès recuperar la vella glòria arquitectònica de temps pretèrits. També molts dels vells que caminen pel centre de Palma han estat actualitzats i les seves malalties emmascarades o fins i tot guarides durant un temps encara per definir.

No a tothom el pas del temps li és tan favorable. Des del meu banc vaig veure passar una dona esprimatxada, amb la pell molt bronzejada, els cabells esvalotats i amb tanta pressa que no va poder esperar que el semàfor de vianants es possés en verd. A ella Cronos i probablement les seves addiccions no li han perdonat i el seu futur tampoc sembla gaire falaguer. També a l’illa són molts els que consideren que s’han sobrepassat tots els límits urbanístics i que, com a aquella dona, han caigut en una addicció: la dels cèntims fàcils i ràpids. Ara diuen que volen reduir la massificació d’algunes àrees comprant o expropiant hotels obsolets per enderrocar-los, crear zones verdes i esponjar aquells barris. Mallorca és una meravellosa destinació per als milions de turistes que la visiten cada any, però pot ser un infern per als residents que no tenen -ni tindran en un futur immediat- capacitat per comprar el seu habitatge o simplement llogar-ne un sense deixar-se el sou en ell.

Esperem, apreciat Blog, que l’anunci d’una nova política de reducció de l’oferta de places turístiques no es quedi en foc d’encenalls i treballin seriosament en aquesta línia. Per poc que s’ho proposin Mallorca tornarà a ser un paradís per als visitants i un indret on viure dignament els mallorquins.  

Crisi de l'habitatge assequible

 El nou decret llei de regulació dels lloguers de temporada i per habitacions és, com no podria ser més obvi, una mesura electoralista d’Esquerra Republicana de Catalunya. Que s’hagi aprovat quan estem immersos en ple procés electoral sense esperar a la constitució del nou govern ja indica clarament que l’objectiu no és combatre la crisi habitacional en la que estem sinó esgarrapar uns quants vots per intentar guanyar unes eleccions que de nou seran molt disputades. 

En essència, el decret llei vol posar ordre en els lloguers de temporada per aconseguir que veritablement ho siguin i no una fórmula per escapolir-se dels topalls de la vivenda d’arrendament a llarg termini. Les bones intencions de la llei 1/2023 van tenir conseqüències perverses i és que l’infern està ple de gent benintencionada. La resposta dels tenidors de pisos a les limitacions en la pujada dels lloguers amb topalls presents i futurs, a l’aleatorietat d’aquests segons municipis o anteriors lloguers i a la manca de garanties sobre l’ús efectiu de la propietat davant d’impagaments i ocupacions ha estat la disminució de l’ús dels contractes a llarg termini agreujant encara més la crisi de l’accés a l’habitatge i encarint-lo. En cas de mantenir-se el nou decret llei no sabem les seves repercussions, però jo no menysprearia la capacitat de milers i milers de petits arrendadors per cercar solucions més segures i profitoses. 

Si la primera part del decret pot tenir sentit encara que tingui resultats no desitjats, la regulació del lloguer per habitacions simplement em sembla un disbarat. A la pràctica, prohibir que el lloguer per habitacions no pugui superar el topall del lloguer a llarg termini és condemnar-lo a mort. Per a un propietari no tindria cap sentit obtenir el mateix benefici per un pis llogat per habitacions a diverses persones, amb el treball extra que això significa, que a una de singular o a una família. De nou una idea amb un bon propòsit pot agreujar encara més que persones amb baixos ingressos que viuen soles puguin accedir a una llar a un preu raonable. El que està dient aquest decret llei és que només hi ha un sol model vàlid per aixoplugar-se: la casa o pis tradicional per famílies tradicionals amb un lloguer de tipus tradicional, però la societat cada vegada té famílies més reduïdes i la quantitat de parelles sense fills i de persones soltes -solters, separats, divorciats o treballadors temporals fora de la seva llar habitual- no para d’augmentar. Aquestes persones que no tenen la capacitat econòmica per accedir a un espai propi i ampli el que necessiten és poder-ho fer ràpidament i a un preu assequible encara que sigui en espais compartits i això passa, entre moltes altres polítiques, per potenciar la vivenda compartida. 

Una altra modalitat per solucionar ràpidament l’accés a una llar seria l’ús d’hotels. La major part d’ells estan en zones urbanes qualificades com d’ús per habitatge. Alguns han quedat obsolets com a hotels però no com a solució a curt i mitjà termini com a llars compartides. A més, ara que sembla haver-hi consens sobre l’excés d’oferta turística, aquest nou ús disminuiria la de més baixa qualitat. Si realment l’actual Govern de la Generalitat està tan preocupat per solucionar l’accés universal a un habitacle ràpidament i eficientment, per què no lloga o expropia hotels de gran capacitat en les zones declarades com a tensionades? 

Ara bé, la veritable solució al dret a l’accés a l’habitatge mai passarà per regular més i més el lloguer de la propietat privada sinó fent una veritable política de creació d’un gran parc de sostre públic, sigui a través de la construcció de nova planta o a través de la compra i rehabilitació de la ja existent. Si anem als fets, quants pisos ha construït el Govern en aquest últim mandat? I a l’anterior? Que l’Ajuntament de Barcelona ell tot sol construís moltes més vivendes en un parell de mandats que el Govern de la Generalitat en dècades ja és prou indicador de quines han estat les prioritats d’uns i d’altres. 

Tambors de guerra a Europa

La situació al conflicte bèl·lic d’Ucraïna es podria resumir de la següent forma: Rússia està guanyant la guerra de desgast contra Ucraïna i l’OTAN, però no es veu un final proper als enfrontaments. La primera part de l’afirmació explicaria el nerviosisme de les potències occidentals europees que observen, a més, el creixent desenteniment  dels Estats Units d’Amèrica per sostenir la guerra malgrat l’aprovació a l’abril d’un nou ajut de 60.000 milions de dòlars. Si Donald Trump guanya les pròximes eleccions presidencials nord-americanes, com tot sembla indicar, les possibilitats de victòria ucraïnesa es reduirien a zero i fins i tot perillaria la participació dels EUA en l’OTAN doncs seria molt probable, en major o menor grau, una tornada a l’aïllacionisme nord-americà. 

Tambor de guerra

Els analistes militars atlantistes destaquen constantment com a un gran fracàs rus el fet de no haver derrotat encara l’exèrcit ucraïnès malgrat la caiguda de ciutats com Bajmut, Marinka o Avdíivka, ja que el balanç global seria que l’exèrcit ucraïnès no avança (fracàs absolut de l’ofensiva d’estiu-tardor de 2023), però no retrocedeix definitivament. En canvi, els analistes militars occidentals independents, normalment militars retirats del servei actiu, opinen de manera molt diferent afirmant que en una guerra de desgast, com la de la fase actual, l’important no és el terreny guanyat o perdut sinó els danys causats a l’enemic en baixes humanes (sembla que 500.000 de la banda ucraïnesa i 50.000 de la russa), en pèrdua d’equipament militar (incapacitat occidental per produir suficient armament contra l’increment de la capacitat industrial militar russa) i en l’afectació en l’economia dels respectius països (disminució del 50% del PIB ucraïnès i creixement del rus en un 1,8% i encara millors perspectives per al 2024). 

Escales Potemkin, Odessa

En el que sí que coincideixen tots els especialistes militars és en què hi haurà una gran ofensiva russa aquesta primavera-estiu amb l’objectiu prioritari de conquerir -recuperar, segons la perspectiva russa-  tots els territoris dels quatre “oblats” incorporats a la Federació Russa, és a dir, Donetsk, Luhansk, Jerson i Zaporíjia. Els dos primers són territoris molt fortificats per l’exèrcit ucraïnès des del cop d’estat de l’Euromaidan de 2014, però sense barreres naturals. Ara bé, conquerir Nikolaev, capital de Zaporíjia, amb prop de 500.000 habitants abans de l’inici de la guerra, que s’estén a banda i banda del riu Dniéper, i Kherson, amb prop de 300.000 habitants abans de la guerra, a l’altra banda del mateix riu, significaria creuar i mantenir exèrcits a la dreta del Dniéper amb totes les dificultats logístiques que això comportaria per les tropes russes. Encara més difícil seria la conquesta d’Odessa, situada a la costa del mar Negre i més enllà de les dues ciutats abans esmentades. I seria gairebé impossible per als russos conquerir Khàrkiv, la segona ciutat més poblada d’Ucraïna, de majoria russoparlant i propera a la frontera de la Federació Russa. En resum, les tropes russes probablement s’hauran de conformar a intentar conquerir la totalitat dels “oblats” de Donetsk i Luhansk o bé seguir desgastant de tal manera a Ucraïna i a l’OTAN que provoqui l’enfonsament total del front i puguin imposar una pau dictada per Rússia. El que està en qüestió, doncs, no és la victòria dels uns o dels altres sinó el grau de derrota de l’aliança Ucraïna-OTAN. 

Riu Dniéper al seu pas per Kiev

Que militars occidentals estan presents a Ucraïna des del començament de la guerra ho sap tothom, però ni als uns ni als altres els ha interessat publicitar-lo. És més que probable que hagin estat els militars occidentals de l’OTAN els que han executat els principals atacs aeris i marítims contra les forces armades russes que han aconseguit foragitar la seva armada de la península de Crimea i, en conseqüència, ha permès mantenir obert el canal marítim en direcció als ports d’Odessa. Tanmateix, una cosa és tenir instructors i especialistes occidentals més o menys d’incògnit i una altra desplegar tropes terrestres sobre el terreny com està proposant el president de la República Francesa Emmanuel Macron al qual es podrien afegir alguns països més, especialment els bàltics i Polònia. Canviaria aquest fet el sentit de la guerra? Doncs depèn de quins siguin els objectius. Si el que es pretén és recuperar les terres perdudes des de 2014 inclosa Crimea, com no es cansa de repetir el president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, la resposta és que no serà possible. Rússia ha deixat ben clar que davant una hipotètica derrota  que afecti a la integritat del seu territori, i els quatre “oblats” mencionats ara els considera tan russos com Moscou, faria servir armament nuclear tàctic. Els moviments militars occidentals semblen més aviat dirigits a evitar l’enfonsament total de l’exèrcit ucraïnès i amb ell el control territorial rus de tot el territori a l’est del riu Dniéper i de la costa del mar Negre al voltant d’Odessa, ciutat fundada per la tsarina russa Catalina la Gran. Si parlem des del punt de vista territorial, aquest sembla ser l’objectiu màxim de la Federació Russa. 

Soldats ucraïnesos

Tanmateix, Rússia no ha començat aquesta guerra d’agressió per un tros més de terreny, sent com és l’Estat més gran del món. Els veritables objectius són politicomilitars, és a dir, el desarmament i la neutralitat d’Ucraïna i aconseguir-lo dependrà del nivell de la seva victòria. En aquest sentit, la Federació Russa porta demanant primer i ara exigint que la seguretat d’uns estats europeus no sigui a costa de la inseguretat d’altres. Traduït: des de la caiguda del mur de Berlín el 1989, l’OTAN s’ha ampliat en 16 nous estats membres fins a arribar a les fronteres de Rússia augmentant així la seva inseguretat. 

O tancs ...

Si la qüestió fonamental a aconseguir fos la construcció d’un espai de seguretat comú a tot Europa, ja fa temps que s’hagués trobat fórmules satisfactòries per a tothom, però seria massa ingenu pensar que el que preval en els nostres dirigents és la seguretat i els interessos de la majoria de la població europea i no el de l’oligarquia econòmica, social i política occidental. Des de la perspectiva russa, la de la seva elit i la del conjunt de la població, l’objectiu últim d’Occident és apoderar-se dels ingents recursos naturals russos, per a la qual cosa és necessari desestabilitzar, debilitar i, arribat el cas, fragmentar l’Estat rus. 

...o mantega

Per últim, i des d’un punt de vista democràtic i nacional, els pobles europeus i entre ells l’espanyol s’haurien de despertar de la seva becaina política en la qual estan immersos i debatre sobre quin model de seguretat i defensa ens interessa construir perquè si les classes populars i les mitjanes no participem en el debat s’acabarà imposant una societat militaritzada a costa dels drets socials actuals tan durament aconseguits.