D'illes i fronteres

A Calais, davant les costes de la Gran Bretanya, bufant un vent constant, fred i desagradable, vaig intentar una vegada més convèncer la meva parella de no creuar el canal de la Mànega i continuar viatjant pel continent però ella havia passat un curs a Cambridge perfeccionant l'anglès i no l'embargava la mateixa sensació que a mi: no m'agrada viatjar a illes encara que siguin tan grans com la Gran Bretanya ja que, absurdament, penso que en cas de problemes no podré tornar pels meus propis mitjans i és que a les illes sempre depens dels altres per entrar i per sortir. Anar a una illa és, en essència, creuar una frontera, no en va tots els illencs se senten diferents no només dels continentals sinó dels veïns de l'illa del costat encara que estigui ben a prop.

 

Catalunya té una llarga frontera terrestre. De Portbou a Canejan (Val d'Aran) hi ha uns 350 quilòmetres però en realitat no ens sentim fronterers perquè la història ha actuat contra la geografia i ha acabat tallant l'enorme massa de terra que són els Pirineus de tal manera que ha convertit el que és una península des del punt de vista geogràfic en una illa des del punt de vista històric. I justament estic vivint aquesta ingent contradicció en el punt just on es troben aquestes forces. Escric aquestes paraules a l'”Hospice de France”, a tres hores i mitja, caminant, del port de Venasc -amb ve baixa que és com ho escriuen a la vall de Luchon-, frontera amb Espanya on trobem l'equivalent històric d'aquest refugi en l'hospital de Benasc. Pel mig només els separa mil seixanta-quatre metres d'alçada que han travessat en totes dues direccions traginers, comerciants, exiliats religiosos i polítics, fugitius, contrabandistes, guerrillers i, ara, excursionistes, tots ells gent marginada o, si més no, diferent perquè la major part de la gent viu la geografia des del punt de vista nacional que és una construcció política i històrica i no física com fan ells. Per exemple, la vall d'Aran està ple d'espanyols als quals no els ha importat fer centenars i a vegades milers de quilòmetres per gaudir d'un clima privilegiat a l'estiu i d'un paisatge ple de racons espectaculars però molt pocs s'atreviran a creuar el proper port del Portillon o el pont del Rei per endinsar-se en terres gascones i fruir d'un clima i un paisatge tan espectacular com l'aranès. El mateix funciona al revés: pujant el port del Portillón no ens vam creuar ni amb un sol vehicle francès però just a la línia fronterera estava ple de francesos gaudint d'una agradable excursió de mitja muntanya entre avets i bedolls però dins de la seva illa.

En la nostra època visitem massivament altres estats, viatgem a països exòtics, volem saber com són i com viuen els altres i, tanmateix, tinc la impressió que la meva fòbia a anar a les illes està molt més estesa del que ens creiem perquè també hauríem d'incloure els que no han sortit mai de la seva illa-estat o dels que viatgen a altres països portant a sobre la seva illa-cultura.

Publicat al Diari de Girona el 20 d'agost de 2012