Un dinar d'escriptors

 -Llavors vaig demanar la paraula i li vaig dir que no estava d’acord -va jactar-se en veu alta- i crec que és per això que quan va acabar l’acte es va apropar a mi i em va dir que li havia agradat molt la meva intervenció perquè, normalment, la gent mai li porta la contrària en públic.

-Dona la sensació de saber-ho tot, d’estar molt segura del que diu -va replicar una altra contertuliana també de mitjana edat- però en el fons és una bona tia i més propera a la gent del que sembla.

El grup de sis dones va continuar l’animat debat sobre escriptores que estaven celebrant a l’aire lliure i a ple pulmó mentre prenien cafès en una terrassa del casc antic de Calonge. Una mica més enllà una jubilada, probablement britànica, fumava una cigarreta darrera de l’altre mentre prenia cafè i feia sudokus aliena a tot el xivarri i, a l’última taula, una parella fullejaven obres acabades de comprar. Poc després érem nosaltres els que començàvem el nostre itinerari per les llibreries i les parades organitzades en honor de Sant Jordi en el que podríem catalogar com la festa major no oficial del sector editorial català. El petit centre històric estava ple de gent mirant portades, remenant i llegint contraportades valorant comprar aquest o potser aquell altre llibre perquè l’oferta era molt gran.

Molts títols després, però només uns pocs metres més enllà, vam arribar puntualment al nostre destí, és a dir, a la parada de la llibreria La Viatgeria, on entre les onze i dos quarts de dotze era el meu torn per a signar exemplars. Arriba l’hora i sec darrera del taulell davant d’una estesa de la meva publicació i espero. És un moment incòmode, no hi ha cua de gent esperant però poc a poc el públic s’interessa per la meva obra i aconsegueixo signar alguns exemplars i conèixer futurs lectors. Quan acabo la meva mitja hora ens acomiadem i seguim la ruta de llibreries i paradetes fins arribar a una on hi havia l’única narradora disfressada d’escriptora que vam trobar en tota la jornada: barret ample d’ala rodona malgrat el dia gris, vestit cenyit mostrant orgullosament el seu avançat embaràs i un parlar segur i amb el volum de veu massa elevat. És la reina per un dia i se la veu més feliç que un gínjol signant llibres a gent que ha de fer, com Déu mana, una curta cua i una breu espera.

Deixem passar el temps i a l’hora convinguda apareixem al restaurant on l’Ajuntament de Calonge convida a dinar als escriptors que han vingut a treballar. Cap formalitat a l’hora de presentar-nos i les autoritats locals ni hi són ni se les espera. Així, doncs, vam seure a on qui detectava la màxima potestat, és a dir, la cambrera, ens va indicar i a on ja s’havia establert una animada conversa entre dos veterans lletraferits que s’acabaven de conèixer i que s’explicaven amb tot luxe de detall els molts títols que havien publicat. Més enllà un altre grup debatia sobre l’apassionat tema de literats contra crítics, o viceversa, i tramaven obertament l’assassinat d’un del bàndol contrari o de tots ells (ho lamento, però el soroll ambiental em va impedir aconseguir informació més fidedigna). Finalment van concloure que l’homicidi seria només simbòlic però que el preu que hauria de pagar l’executor seria com a mínim l’exili i com a màxim deixar de ser publicat per cap editorial per sempre més. Tanmateix, hauria valgut la pena el sacrifici d’un d’ells (ningú es donava per al·ludit) per salvar l’honor del col·lectiu i aquí és quan vaig desconnectar de la conxorxa confiant que la tinta no arribés al riu.

L’última en arribar va ser una editora encapçalant, tota cofoia, un grup dels seus patrocinats que tenien tota una jornada ocupadíssima signant llibres en un munt de llibreries aquí, allà i més enllà. Seu al meu costat i ens presentem i quan li explico que jo he escrit una guia de la Costa Brava per a senderistes, al minut ja ha canviat de cadira. Per Sant Jordi els escriptors de ficció són els reis i fora de Sant Jordi, també. Aviat els narradors enfeinadíssims començaren a desfilar, alguns fins i tot abans dels postres. La pastora-editora els anava despatxant a tongades i de cop i volta ens adonàrem que la meitat de la taula havia desaparegut i l’altra meitat va considerar que de tertúlia amb autors acabats de conèixer ja n’hi havia hagut prou. I el meu cafè que no arribava! Quan el reclamo a la cambrera, d’escriptors només en queda un, servidor, i llavors és quan vaig aprofitar per demanar un xarropet de licor d’herbes. Què coi, avui també és el meu dia -vaig pensar-  i paga l’ajuntament!

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]