Una tardor a Cornualla

Cingleres (Polperro)

Hi ha maneres i maneres de viatjar

Els viatges s'inicien molt abans de posar la primera cama en direcció al destí elegit perquè tota singladura comença amb la il·lusió de conèixer una nova destinació, un nou país, una nova gent. Quan hom ja ha decidit a on anar s'engega una segona part com és quan i com fer-ho. Finalment, s’ha de considerar un tema que no és menor: on hostatjar-se, i cada vegada hi ha un ventall més gran de possibilitats d’on fer-ho. Hotels, hostals i pensions són els més coneguts, però també són molt habituals els càmpings tant si tens la teva pròpia tenda o caravana com si uses un bungalou. Es podria dir que l’autocaravana és un fill molt autònom del càmping que ha generat un munt de derivats cap més grans com els autobusos-habitatge i cap a més petits com les càmpers. Darrerament, són molt populars els habitatges vacacionals com els que ofereixen plataformes com Airbnb fins al punt que pot morir d’èxit. Per exemple, a ciutats com Nova York ja han estat pràcticament eliminats després d’haver estat acusats i “sentenciats” com a culpables de l’alça dels preus de lloguer a les grans ciutats i als pobles turístics. 

Nosaltres hem fet servir totes i cada una de les formes descrites de fer turisme. Tanmateix, sempre hi ha de noves o, per ser més exactes, de velles formes de viatjar ara renovades i més fàcils de concretar amb les noves tecnologies. En resum, que en aquesta ocasió ens hem decidit a intercanviar casa nostra amb una parella anglesa per tot un mes. L’acord el vam prendre quasi un any abans de traslladar-nos, per la qual cosa i seguint la teoria abans esmentada, fa gairebé un any que estem viatjant a Anglaterra. 

Bandera de Cornualla

Des de la meva finestra

Mentre les borrasques i una DANA provocaven inundacions a les costes del Mediterrani occidental provocant els terribles successos de València, el temps al sud de la Gran Bretanya durant les dues primeres setmanes de novembre era més aviat estable i les temperatures agradables. Habitualment una capa de núvols cobria el cel, però de tant en tant el sol aconseguia trencar aquesta barrera de grisor i uns rajos de llum il·luminaven parcialment el mar. Altres estones qui guanyava la partida era la pluja, però queia intermitent i desganada i el plugim de cap manera trencava els quefers quotidians. 

Era agradable veure el paisatge des de la taula de la cuina. El finestral donava directament al mar i no tenia ni persianes ni cortines convidant permanentment a gaudir de les vistes. Assegut en una cadira, moltes matinades podia veure sortir el sol del fons del mar o d’entre els núvols, segons els dies, ja que la casa estava orientada a l’est.

El poble de Looe, a Cornualla,  està en mig d’una ampla i oberta badia entre els caps de Prowle i el de Lizard a on hi ha una interminable successió de ports que aprofiten les més ínfimes condicions naturals per resguardar vaixells. Des de la finestra també podia veure la península de Rame, als peus de la qual desemboquen els rius Tamar i Lunher creant un estuari amb nombroses badies internes que són ideals per a l’atracament de tota mena de vaixells. Just aquest punt és la frontera entre els comtats de Devon i Cornualla i aquí es troba la principal ciutat d’aquest tram de costa del sud-oest de la Gran Bretanya: Plymouth. 

El cel i el mar de des la finestra de la cuina (Looe)

Mars que uneixen i mars que separen

Passejant pels entorns de Looe, el nostre nou amic Simon ens va explicar per què les cases més antigues estan tan allunyades de la costa i la raó no és altre que la pirateria. En resposta, nosaltres expliquem que les costes catalanes i de la resta de la Mediterrània occidental també van ser assolades per la pirateria barbaresca als segles XVI i XVII. Dos espais aparentment tan allunyats entre si i tan diferents acaben compartint històries gràcies al mar. 

De fet, el Mare Nostrum i Cornualla porten enllaçats fa mil·lennis, des que els fenicis navegaven per les costes mediterrànies i atlàntiques a la recerca de productes per comprar i mercats on vendre. A Cornualla venien a adquirir estany el qual fonien amb el coure de Tartessos per produir bronze amb el que fabricaven resistents eines, armes o escultures.

Les relacions entre territoris es veu molt diferent si ho mirem des de la perspectiva de la terra o des del mar. El mar escurça les distàncies entre els ports, però també crea barreres mentals insalvables. Per exemple, els britànics se senten més pròxims als Estats Units d’Amèrica que d’Europa, fins i tot físicament. Fa un temps uns investigadors van fer un experiment que consistia en fer dibuixar a un grup de ciutadans d'aquest país les illes britàniques en un mapa on només estaven perfilats els continents americà i europeu. El resultat va ser que la major part col·locaven l’arxipèlag més a prop dels EUA que d’Europa.  

Port (Tregiskey)

The Jolly Sailor Inn

Un dijous a la nit, els nostres amics Marian i Simon ens van convidar a anar al The Jolly Sailor Inn, és a dir, la posada de l’alegre mariner, que es publicita com el més antic pub de Looe. Efectivament, es tractava dels baixos d’una vella edificació amb bigues ennegrides i tan baixes que les podia tocar amb el cap només de posar-me recte. Tanmateix, allà no havíem anat a visitar monuments antics ni a gaudir de la gastronomia sinó a beure cervesa i escoltar en viu la música tradicional del grup Minor Quay. 

La sala estava quasi plena quan vam arribar així que ens vam veure obligats a seure al costat dels músics. A l’estiu Looe és una popular destinació turística entre els anglesos i de tant en tant arriben alguns viatgers francesos, però en aquells moments, en plena temporada baixa, els únics turistes del poble érem nosaltres dos. Així que asseguts al costat dels músics, mirant de cara al públic i bevent cervesa sense alcohol era impossible passar desapercebuts. 

-"Què punyetes se’ls deu haver perdut aquí a aquests dos en plena tardor?", devien pensar els parroquians.

Doncs, per exemple, gaudir de les cançons tradicionals còrniques la lletra de les quals parlen d’històries de pescadors, mariners, camperols, miners o prostitutes. Cançons que eren acompanyades pels parroquians corejant les tornades gràcies a les llibretes que havien repartit per les taules i que la majoria no necessitava. El públic cantava amb sentiment i sovint amb els ulls tancats. Les samarretes negres i les banderes negres amb creu blanca còrniques acompanyaven els músics i si observaves atentament amb l’ànima, que veu més profundament que els ulls, també les veies onejant a les ments dels parroquians conscients que Cornualla havia conegut millors temps quan el treball abundava als vaixells de pesca i a les mines d’estany i els diners corrien alegres pels mercats locals i les barres dels pubs. Tanmateix, ara tota la regió viu quasi exclusivament del turisme i molts joves han d’emigrar a la gran ciutat de Londres perquè les bodegues dels vaixells tornen mig buides i perquè les mines ja fa temps que van anar tancant una darrera de l’altre fins no quedar ni una. 

The Jolly Sailor Inn (Looe)

Dia de la Remembrança

Les llàgrimes queien per la seva galta lentament i no era l’única que plorava amb contenció. De fet, ja ens havia avisat que sempre que hi anava, li passava. És per això que si no hagués estat per nosaltres que havíem insistit a assistir a la cerimònia la nostra amiga Marian s’hi hauria quedat només uns minuts, just els necessaris per a recordar sense entristir-se en excés i hagués continuat caminant.

La lletania semblava inacabable, però el clergue no tenia gens de pressa llegint els noms de tots i cada un dels soldats de Looe morts per la pàtria durant la Primera i la Segona Guerra Mundial i de l’únic caigut a l’Afganistan. L’esplanada era plena de gent i fins i tot el pont que travessa el riu i que s’eleva lleugerament també era ple de gom a gom. Tothom dempeus, en silenci, vestits amb les seves millors gales i amb el màxim respecte. Vaig demanar als nostres amics si podia fer fotos i vaig elevar la càmera per sobre dels caps de la gent. Ningú va aparentar immutar-se i, tanmateix, vaig sentir com centenars d’esguards m’interroguaven per la meva impertinència de turista i travessaven el meu cos amb les fletxes del seu dolor. El càstig era merescut i vaig parar de prendre imatges per a deixar-me portar per les onades d’emocions semblants a les de les marees del proper mar del canal de la Mànega.

Aquell dia els protagonistes eren els veterans, militars entrats en anys carregats de condecoracions i vestits amb similars vestits foscos. També hi havia joves de tots dos sexes amb uniforme de campanya i boina calada lleugerament de costat. No vaig detectar autoritats i em va semblar bé perquè el merescut protagonisme havia passat a mans de la societat civil. Els voluntaris de les associacions patriòtiques feia un mes que venien roselles artificials que molta gent lluïa amb satisfacció pels carrers i celebraven tota mena d’activitats que culminen el diumenge anterior a l’11 de novembre, en el qual acte estàvem participant, i finalitza el dia 11 del mes 11 a les 11 hores del matí quan es proposa guardar un minut de silenci per commemorar el final de la Gran Guerra. 

Tot plegat era una extraordinària representació que com tots els ritus tenen un significat i una funció social molt determinats: la de recordar tots els soldats caiguts en nom del Regne Unit i, sobretot, la de relligar un poble que ha guanyat la majoria de les guerres importants en les quals ha participat en els últims quatre-cents anys.

Acabada la commemoració, Simon i Marian em van preguntar si existia un dia similar a Espanya donant per suposat que donaria una resposta afirmativa. L’endemà, Susanna em va fer la mateixa pregunta i a tots ells els vaig haver d’explicar que a Espanya és impossible perquè les nostres guerres, la dels últims dos-cents anys, han estat civils i en elles ens hem dedicat a matar-nos entre nosaltres. Ni el 12 d’octubre, dia de la Hispanitat, ni l’11 de setembre, Diada nacional de Catalunya, ni el 8 de desembre, dia que celebrem l’actual Constitució serveixen per a unificar al conjunt d’espanyols ni al conjunt de catalans. Aquí a l’únic que podem aspirar és a la convivència perquè el que més ens agrada practicar és el crit de “ni oblit ni perdó”.

Remebrance Day (Looe)

Oració de capvespre

Finalitzada la visita de la catedral neogòtica de Truro, un amable senyor ens va informar sobre l’”Evensong on weekdays” que tindria lloc a dos quarts de sis d’aquell dia en una capella del mateix temple. L’hora ens quadrava, però sobretot ens va atreure la combinació de “choir” i “free”. És a dir, la possibilitat d’assistir a un concert coral sense pagar ni una lliura. 

Vint minuts abans de l’hora, nosaltres ja érem a la porta de la catedral on ens van donar un llibre de paper bíblia i tapes negres i un full amb el guió de l’esdeveniment i les lletres dels himnes del dia. D’aquesta manera vam descobrir que anàvem a participar en una habitual celebració religiosa anglicana. Havent debatut sobre la situació, vam concloure que ja era massa tard per fugir amb dignitat i que fins i tot podia ser interessant. 

La capella en qüestió estava convenientment escalfada i ben il·luminada i el primer que vam trobar va ser un espai amb una tauleta rodona, cadiretes, joguines, papers i llapis de colors per als nens, tot i que aquell dia no n’hi havia cap. Cinc minuts abans de l’inici de l’acte un ajudant va començar a tocar una campana d'agut so per cridar al poble cristià a l’oració vespertina. Quan va acabar el repic, va començar l’”Evensong” i dotze cantaires vestits amb llargues sotanes vermelles i sobrepellissos blancs van entrar en una processó que era tancada per una senyora amb sotana i capa curta del mateix color que la dels músics. Era la clergue anglicana que havia de dirigir la cerimònia. Els cantaires eren del més divers. Hi havia deu homes i dues dones; alguns eren molt joves i entre ells destacava un en els seus vint-i-llargs amb el cap rapat enmig del qual creixia una immensa cresta que volava cap enrere fins a l’inici de l’esquena i llargues i abundants patilles que feia arribar fins al mentó sense entrellaçar-se. 

L’origen d’aquest ritual religiós cantat és de 1549 quan l’arquebisbe de Canterbury es va inspirar en els antics oficis vespertins monàstics. La versió actual és de 1662 i conserva els modismes propis de l’anglès del segle XVII. A la catedral de Truro es continua cantant ininterrompudament des de la seva consagració el 1887.

El públic participant era escàs i coincidia amb el nombre de celebrants, la qual cosa feia recordar a Jesús i els dotze apòstols. La qualitat del cor era extraordinària i l’espai era perfecte musicalment parlant. Tot plegat va portar als congregats a un estat de beatitud i reflexió interna. Els creients donaven gràcies a Déu pels béns rebuts durant el dia i els estranys convidats simplement es van deixar portar pels fluxos d’energia positiva que per allà fluïen. Passats els quaranta minuts anunciats el culte va concloure amb la mateixa cerimoniosa processó, ara en sentit invers i els feligresos van marxar reconfortats i dos espectadors satisfets d’haver secundat un acte religiós de recollida espiritualitat.

Anant cap a la sortida de la catedral vam veure que al passadís central havien instal·lat un aparatós escenari presidit per nombrosos instruments de percussió i en un lateral de l’entrada hi havia una taula amb begudes. Ja a l’exterior vam observar una llarguíssima i ordenada cua de gent que s’esperava per al concert de la nit a la mateixa catedral. Tanmateix, nosaltres sabíem que el millor concert del dia ja havia finalitzat i que nosaltres hi havíem assistit.

L’endemà, després de la sessió de ioga i meditació, vam reflexionar sobre l’”Evensong on weekdays” i vam concloure que potser les religions no són necessàries, però que l’espiritualitat és una pulsió universal en la humanitat. 

Catedral de Truro

Funcionalitat o transcendència

Uns focus il·luminaven esbiaixadament l’escultura de la Mare de Déu i la d’un crucifix penjat sobre l’altar generant unes ombres força més grans que els objectes reflectits. Més enllà, uns enormes i acolorits finestrals filtraven llums de tots els colors apaivagant la seva intensitat. La solitud i el silenci de l’església de Santa Maria dels Turers a Banyoles provocava un sentiment de profunditat espiritual i això em va fer recordar les setmanes viscudes a Cornualla i a les seves esglésies, gairebé totes tancades quan nosaltres passejàvem pels seus pobles. Només vam poder visitar l’interior de dues: l’església metodista de Polperro i la catedral anglicana de Truro. La primera anunciava un mercat a l’interior i, efectivament, allà es venien productes alimentaris locals i d'artesania. Els metòdics estudiosos de la Bíblia, d’aquí el seu nom, no els importa compartir l’espai d’estudi i oració amb funcions socials ben prosaiques com és la venda al detall. 

Si Polperro és un minúscul i atractiu port envoltat de quatre cases, Truro és la capital de la regió i com a tal li correspon ser seu de la catedral anglicana on a més de celebracions religioses també es fan concerts i es venen refrescos. La decoració austera i els usos comercials i artístics donen un cert aire profà que contrasta amb la majoria dels temples catòlics on el que predomina és la decoració escultòrica i pictòrica de les escenes més dramàtiques de la vida de Jesús de Natzaret, les llums indirectes, la penombra i un respectuós silenci. 

De la banda protestant, tot és funcionalitat; de la banda catòlica, la recerca de la transcendència. 

Església de Sant Martí (Looe)

Caritat o impostos?

A cada poble, per petit que sigui, et pots ensopegar amb una botiga de coses de segona mà. O dos. O un munt, perquè no només és fàcil trobar negocis privats com llibreries de vell, botigues d’antiguitats o tendes de roba usada, sinó que un munt d’organitzacions caritatives de tota mena i color obren les seves pròpies botigues on es pot trobar una mica de tot i solen ser productes en bon estat i bé de preu. No hi ha res comparable al nostre país on aquesta tendència a la reutilització tot just comença a implantar-se. Els britànics s’estimen les coses amb solera, bé siguin objectes mobles i immobles o bé intangibles. 

A casa nostra exigim a l’estat que faci polítiques socials que aviat passen a considerar-se drets adquirits. A Anglaterra és la iniciativa privada que s’organitza per finançar multitud de problemàtiques socials. Fins i tot la cadena televisiva pública BBC promou campanyes per finançar petits projectes, gairebé individuals, per a persones amb necessitats especials. En certa manera podríem dir que la caritat substitueix els drets socials.

Totes dues maneres d’actuar tenen punts a favor i en contra. La iniciativa privada mai podrà suplir les polítiques socials quan aquestes van dirigides a la totalitat de la població, però potser és més eficient en l’ús dels recursos i, sobretot, mobilitza voluntats i crea consciència. D’aquesta manera la gent pot participar directament en les solucions i no esperar que l’administració pública arribi, potser un dia, a cobrir-les. 

Llavors, què cal fer: vendre rampoines o cobrar impostos? Doncs, per què no totes dues coses?

Botiga d'objectes de segona mà (Liskeard)

Abriga’t què fa fred!

La nevada no havia aconseguit quallar als carrers, però havia fet descendir les temperatures considerablement. Tanmateix, que al matí hagués estat nevant a la costa còrnica no tenia per què impedir fer surf a la tarda, devien pensar tres adolescents gaudint d’unes moderades onades i uns “agradables” 3 °C de temperatura ambient. Aquell dia tampoc eren els únics dins el mar i darrere d’ells es dibuixava un nedador i un grup d’estàtiques banyistes protegides amb gorres de llana. Aquella mateixa tarda pels carrers de Looe vam continuar veient homes amb pantalons curts, nenes amb faldilles i les cames a l’aire i nens amb camisa i jersei com a tota protecció. Aquí els pares protectors exposen als fills a les baixes temperatures, a l’aigua freda i al vent gèlid.

També a Catalunya hi ha gent que es banya tot l’any, però la nostra impressió és que allí ho fan moltes més persones. I a casa nostra, on el fred és més moderat, els bons pares abriguen els fills amb múltiples capes per protegir-los dels refredats. 

-"Nen, abriga’t què fa fred!"

Banyistes un dia després d'una tempesta de neu (Charlestown)

Pets

Trobar mantetes especials per a gossos a l’entrada d’una cafeteria, que un pub ofereixi menús especials per als millors amics de l’home o veure a les mascotes còmodament assegudes en les cadires i sofàs de negocis oberts al públic no sorprèn cap britànic. Al contrari, els cans sempre són benvinguts.

Quan les barbes del teu veí vegis passar, posa les teves a remullar, diu el refrany. Així que tampoc nosaltres trigarem gaire a haver de compartir cada vegada més espais amb “persones no humanes” o com li vulguin dir en el futur, de grat o a la força. 

Menú per a gossos

Normes i normalitats a la carretera

És un tòpic ben conegut que els britànics són estranys. Tanmateix, ells pensen que ho fan molt normal i els que ho fem tot al revés som els continentals.

“Boira al canal. El continent està aïllat”, anunciava un tabloide londinenc de principis del segle passat quan els núvols baixos impedien la navegació a través del canal de la Mànega. Des de la seva perspectiva d'illencs que la seva normalitat consisteixi a conduir per l’esquerra, comptar en peus, iardes i milles i assenyalar que falten ¾ de milla per arribar a un determinat lloc, és d’una obvietat aclaparadora. I no els hi falta la raó perquè una vegada que t’acostumes tot funciona. Els britànics condueixen la mar de bé, són moderats amb la velocitat, esperen amb paciència quan veuen un conductor dubitatiu i gairebé mai fan servir el clàxon. 

Els vells pobles de la costa còrnica tenen carrers molt estrets i són molt turístics. La solució al problema ha estat prohibir l’accés al centre i crear aparcaments als afores de les poblacions el preu dels quals oscil·la entre cars o molt cars, i mantenen la norma fins i tot en baixa temporada quan et pots trobar sent l’únic cotxe a l’aparcament. 

Una altra característica de les carreteres de la regió és que no solen tenir voravia. Si a la manca d’aquests espais de seguretat on es refugien els més dèbils de la carretera com vianants i ciclistes s’afegeix l’estretor de les vies secundàries, llavors tenim un còctel en aparença explosiu. Tanmateix, els britànics ho porten amb extraordinària tranquil·litat i si s’han de parar o retrocedir per deixar pas al contrari, doncs es fa i punt. 

Carrer de vianants (Tregiskey)

Els ocells

-“Vaja! Què està passant?”, va dir preocupat.

El tauler de control del cotxe avisava d’un problema il·luminant una llumeta vermella i activant un desagradable soroll que molestava les seves oïdes.

Lentament, va parar el vehicle aparcant-lo en un lateral de la carretera. 

-“Necessito comprar un cotxe nou”, es va dir a si mateix mentre sortia de l’automòbil i observava el seu voltant. A la distància, va veure un petit poble. Eren només unes poques cases i una vella església, però potser allà podria trobar una benzinera on adquirir oli de motor. Va començar a caminar en direcció al llogarret.

-“No Man’s Land”, va llegir en veu alta en un rovellat cartell pensant com era d’estrany aquell nom per a una localitat: una terra sense persones!

Gralla amb un llibre, obra de Thrusells (Fowey)

Els primers carrers del veïnat estaven buits i el silenci només era trencat pel desagradable cant de les gralles.

-“Grrra, grrra”, es podia escoltar, especialment al voltant d’un dels carrers on també voletejaven nerviosos alguns exemplars.

En aproximar-se, va observar a la cantonada una bota que sobresortia del carrer amb la puntera orientada al cel. Curosament, va entrar en el carrer on va descobrir al propietari del calçat: un home mort estès a terra. Els seus ulls havien estat buidats pels ocells i les seves galtes i mans eren picotejades per una munió de gralles. 

-“Merda!, va dir sentint com el seu cap era picotejat per un ocell. 

Llavors, mirant al seu voltant va veure com centenars de negres còrvids estaven volant cap a ell i molts d’altres l’observaven des dels terrats. 

En memòria de Dafne du Maurier, autora d’ ”Els ocells” i resident permanent de Cornualla on descansen les seves cendres als espadats de les seves costes

Placa de Gralla amb un llibre (Fowey)

Des de la Costa Brava, amb amor

Viure tot un mes a la costa de Cornualles passejant pels seus camins de ronda, comprant a les seves botigues, visitant la regió quan no hi ha turistes i tenint la immensa fortuna de fer amics que t’ajudin a entendre el seu país com ells el senten i el viuen ha estat una experiència fantàstica. 

Nosaltres hem conegut una terra de gent educada, pacífica, orgullosa y amigable. Un entorn d’antics pobles mariners, rurals o miners de velles pedres on creix la molsa, envoltats de verdor, d’humitat i també de nostàlgia per temps que recorden com a millors. 

Camí de ronda (Polperro)

L'etapa més perillosa de la guerra d'Ucraïna

La guerra d'Ucraïna ha passat per diverses etapes. En una primera, l'objectiu de les tropes russes no era ocupar territori, sinó provocar un canvi de règim per a forçar la neutralitat d'aquell país, és a dir, la no entrada d'aquest a l'OTAN, la seva no nuclearització militar i el respecte dels drets nacionals i lingüístics de la població  russòfona. Aquesta etapa va culminar amb l'acord d'Estambul de març de 2022 pel qual Ucraïna acceptava aquestes condicions i a més reconeixia la pèrdua de Crimea, però els aliats occidentals van convèncer Zelenski a través de Boris Johnson de no ratificar-lo amb la promesa de l’ajut incondicional fins a la derrota russa.

La segona etapa que s'encavalca amb la primera va consistir amb l’expansió territorial russa, especialment en les regions de Jerson i Zaporíjia i no tant en les de Donetsk i Luhansk que havien estat fortificades des de 2014 quan es va produir el cop d'estat prooccidental anomenat de l'Euromaidan i que va comportar el canvi de règim. Aquesta etapa es va estancar al cap de poques setmanes després gràcies a la reacció de l'exèrcit ucraïnès, a l'ajut occidental i a la poca preparació de les tropes russes l'objectiu inicial de les quals  no havia estat l'ocupació territorial, sinó el canvi de règim abans citat. 

Una tercera etapa va consistir en una guerra de desgast provocada per Rússia. La resposta ucraïnesa va consistir en una primera ofensiva el 2022 que va ser exitosa aconseguint recuperar territoris a la regió de Luhansk i de Jerson. En canvi, l'ofensiva ucraïnesa d'estiu i tardor de 2023, va ser un total fracàs, probablement estratègic, perquè va debilitar l'exèrcit ucraïnès de forma permanent. L'estratègia russa ha estat continuar la guerra de desgast on l'objectiu no ha estat aconseguir nous territoris, sinó esgotar els recursos d’Ucraïna (així, doncs, els d’Occident) de tal manera que portés a una ruptura militar que permetés l'obtenció dels objectius polítics i territorials i, per tant, al final de la guerra.

Des de la perspectiva russa consideren estar a prop d'aquest trencament definitiu de les defenses ucraïneses amb una estratègia de guanys territorials petits, però constants que van superant les principals barreres defensives després de les quals podrien avançar sense oposició fins al riu Dniéper i les ciutats de Dnipró i Nikolaiev.  Ara bé, els russos no són els únics que opinen que estan a prop de la ruptura del front. Tant l’exèrcit com les autoritats civils ucraïneses així com les potències occidentals són conscients d'aquest fet. Més encara després de la victòria electoral de Donald Trump, que ja ha dit per activa i per passiva que deixarà d'ajudar a Ucraïna a partir del 20 de gener, data de la presa de possessió de la seva presidència.

Estem entrant, doncs, en la quarta i més perillosa etapa que explica els darrers moviments dels països occidentals encapçalats pel Regne Unit, França i l'administració de l'encara president Biden. Bàsicament, el que estan cercant és un alto el foc i la congelació del conflicte amb les actuals fronteres, bé reconegudes mitjançant un tractat de pau o bé simplement congelades a l'estil coreà. Això no és acceptat per la Federació Russa, perquè el seu objectiu bàsic no ha estat mai engrandir les fronteres de l'estat més gran del món i alhora amb una de les densitats de població més dèbils, sinó garantir la seva seguretat a llarg termini. Cal recordar que les dues darreres grans invasions que ha patit, fins i tot fent-la perillar com a estat, han vingut de l'oest. La primera va ser la invasió napoleònica de 1812 i la segona la del Tercer Reich de 1941 a 1945. Per tant, no poden acceptar un final provisional del conflicte que provoqui tensions permanents, futures guerres i molt menys l’entrada d'Ucraïna en l’OTAN, més encara quan estan guanyant la guerra i estan pròxims a culminar-la amb èxit. 

Aquest és el context que explica l'autorització que l'administració Biden ha fet de l’ús dels míssils de llarg abast contra la rereguarda profunda de Rússia i probablement també contra Moscou. L'objectiu no és militar, ja que russos fa mesos que van desplaçar el seu equipament militar estratègic més enllà de l'abast d'aquests míssils, sinó polític. Es tracta de provocar Rússia perquè sobrereaccioni amb una resposta nuclear que justifiqui la participació directa de l’OTAN en el conflicte o forci la continuació de l’ajut nordamericà abans de la presidència Trump. La Federació Russa ja ha avisat que considerarà l'ús d'aquests míssils de llarg abast com participació directa d’Occident en la guerra. La raó és que pel seu ús no és suficient que l'exèrcit ucraïnès els posseeixi i els utilitzi, sinó que és imprescindible la participació dels EUA en la definició d’objectius, el seu ús i la conducció remota d'aquells. És a dir, no és que els Estats Units, Regne Unit o França autoritzin a Ucraïna l'ús dels míssils de llarg abast contra Rússia, sinó que serien aquestes potències les que l’atacarien en nom d’Ucraïna.

La resposta russa ha estat la de modificar la seva doctrina nuclear, que a la pràctica i en aquest cas concret autoritzaria l'ús de l’armament nuclear, se sobreentén que el tàctic i no l’estratègic, contra objectius ucraïnesos, però també contra les potències que utilitzin aquests míssils o contra qualsevol aliat d'aquests que, d'una manera o una altra, facilitin els atacs. És a dir, és una amenaça directa contra els Estats Units, el Regne Unit i França i els altres membres de l’OTAN que podria desencadenar una guerra directa entre aquests i Rússia que seria nuclear i de destrucció massiva. Rússia té altres alternatives menys perilloses, com seria la de cedir míssils hipersònics a tercers països perquè siguin aquests els que els utilitzin contra interessos nord-americans, britànics o francesos. Per exemple, fent que els hutís iemenís disparin aquests míssils contra vaixells de guerra nord-americans. Seria una resposta equivalent al cas ucraïnès perquè aquests míssils necessitarien la conducció russa, però aquesta acció també podria generar una resposta nord-americana que provoqués una guerra directa entre Rússia i els Estats Units amb l’OTAN. 

En resum, estem en l'etapa més perillosa de la guerra d'Ucraïna que fàcilment pot transitar d'una guerra local a una de mundial, d'un conflicte militar amb armament convencional a un de nuclear i d'una convulsió econòmica parcial a una crisi global, profunda i llarga. I, si encara som més pessimistes, a la destrucció de la nostra civilització i fins i tot a la desaparició de la humanitat.

És la lluita de classes, estúpid!

En les eleccions presidencials dels EUA del 1992 els publicistes de Bill Clinton van popularitzar l’eslògan “És l’economia, estúpid!” amb el que van aconseguir guanyar les eleccions focalitzant la campanya en els problemes quotidians de la gent i no en els de política internacional on el president sortint, George H. W. Bush (pare), era imbatible. De manera similar, el loquaç president de la patronal turística gironina, Antoni Escudero, ens ha recordat  en la trobada anual la Federació d’Hostaleria al castell de Biart, a l’Alt Empordà, que “és la lluita de classes, estúpid!”. S’ha de reconèixer a aquest sector econòmic la seva capacitat de renovació constant que fa que la major part del seu teixit productiu sigui autòcton i que, per tant, els beneficis es quedin majoritàriament en les nostres comarques i generin noves inversions de capital. No obstant això, també se’ls ha de criticar la tradicional garreperia a l’hora de tractar els treballadors. Hauria estat interessant escoltar en aquella mateixa reunió o en alguna de similar els treballadors del sector turístic denunciant els recurrents problemes que afecta cada any a la major part d’ells: baixos salaris, males condicions laborals, llargues jornades, impossibilitat de conciliació familiar, temporades curtes i un llarg etcètera. No hi ha cap mena de dubte que si els empresaris complissin els convenis i la legislació laboral vigent, la massa salarial dels treballadors augmentaria, les seves condicions de vida millorarien, el consum de béns quotidians augmentaria i amb ell el teixit comercial local i no hi hauria escassetat de vocacions per fer de cambrers o de netejadors. Tanmateix, “és la lluita de classes, estúpid!”, i la major part de les rendes del sector turístic segueixen acumulant-se en una minoria de persones. 

Ara el president de la patronal turística ha posat en la diana un altre sector social, el dels propietaris d’habitatges de lloguer vacacional acusant-los de ser els generadors de la turismofòbia. Pel que sembla, els hotels en primera línia de mar i en zones que urbanísticament són d’ús residencial no provoquen gentrificació ni contaminació per sorolls i brutícia ni degradació social. La turismofòbia, segons ell, és només cosa dels habitatges que els petits empresaris i la classe mitjana han comprat per fer les seves pròpies vacances a la costa i que rendibilitzen posant-los en lloguer d’ús turístic quan ells no els fan servir o perquè veuen en la compra d’un immoble la possibilitat de fer guardiola ja que no se’n fien dels fons d’inversió i els bancs no donen interessos pels seus estalvis. 

En el món ideal del president de la patronal hotelera gironina les vacances haurien de ser només cosa de rics i fer-se en hotels, els usuaris d’habitatges d’ús turístic de rendes mitjanes i baixes haurien de quedar-se a casa seva amb el ventilador posat i els petits i prudents inversors immobiliaris haurien de dedicar els seus estalvis a especular en borsa encara que no l’entenguin. “És la lluita de classes, estúpid!”.

Sobre bicicletes i miracles olímpics

L'ús de la bicicleta a Blanes com a mitjà de transport urbà sempre ha estat envoltat de polèmica, ara una vegada més per la no continuitat del carril bici en la tercera fase de remodelació de l'avinguda de Madrid. Potser la meva experiència al París post-olímpic en un recent viatge pot ser motiu de reflexió.

Passejant per aquesta ciutat he quedat gratament sorprès per la potent aposta que ha fet amb l’ús de la bicicleta com a transport urbà. Per tota la ciutat hi ha amplis carrils bici que, en general, permeten l’avançament dels ciclistes més lents. A on no n’hi ha, està clarament dibuixat al terra l’espai prioritari pels ciclistes. A més, molt sovint es permet el pas de ciclistes en contra direcció per la calçada dels carrers més estrets per evitar-los enutjoses circumval·lacions. I més important encara, s’ha creat una cultura de respecte envers els ciclistes que et fa sentir segur compartint l’espai amb els vehicles motoritzats. La resposta dels parisencs ha estat la de fer un ús massiu de la bicicleta pels seus trasllats quotidians dins la ciutat tant amb les pròpies com amb les de lloguer municipal. Parlant d’aquestes últimes, n’hi ha de mecàniques i d’elèctriques, són robustes, no embruten i tenen tots els complements necessaris com cistella, cadenat per lligar-les i bosseta transparent per posar el mòbil. I un altre element a considerar és que les pot fer servir qualsevol persona llogant-les a través d’una aplicació, és a dir, que també les poden usar els turistes tot i que, sincerament, no en vaig detectar gaires d’aquests circulant per la ciutat a més de nosaltres dos. Moltes parelles joves amb fills fan servir pràctiques bicicletes habilitades per portar la mainada còmodament asseguda a la part del darrera. I, per últim, hi ha molts espais al carrer on lligar les bicicletes per passar la nit. Per contra, podríem dir que la meteorologia no és la més propícia pel ciclistes doncs el que a casa nostra anomenem “mal temps” allà és força habitual. De fet, en una estança d’una setmana d’octubre ens va ploure els set dies, però només un i mig amb intensitat mediterrània. La resposta dels usuaris ha estat simplement habilitar complements per fer compatible l’ús de la bici amb pluja feble o moderada com a protectors transparents de plàstic per als nens.

Cal dir que cada ciutat té les seves especificitats. París té moltes avingudes amples i és bàsicament plana, però també en té d’estretes i alguns turons com el conegut de Montmartre. En resum, considero que l’experiència parisenca és traslladable al conjunt del nostre país i no només a Barcelona on la xarxa de carrils bici ha quedat obsoleta. Fent un paral·lelisme amb un altre tema sensible com és la recollida selectiva d’escombraries, tinc gravat a foc les paraules del regidor blanenc responsable de medi ambient que en va precedir en el càrrec, dient-me que la gent no estava madura per fer la recollida porta a porta de la fracció orgànica quan vam iniciar aquest sistema en alguns barris de la meva ciutat. El mateix va passar quan vam implantar els primers quilòmetres de carrils bici i les crítiques semblaven representar l’opinió majoritària, sent necessària una constància i una resistència a prova de bomba per mantenir-los i ampliar-los. Segurament a Anne Hidalgo, l’alcaldessa de París, li devien dir una cosa similar, però els exitosos resultats estan a la vista per a tots els qui els vulguin veure. Quan es vol superar una realitat per a millorar-la obrint nous camins, és imprescindible un fort impuls polític que requereix de persones valentes amb les idees clares i capacitat per superar les crítiques. Desgraciadament, a casa nostra no abunden.

Canviant de tema, però seguint parlant de la ciutat del Sena, els parisencs s’han transformat en persones amables en el tracte amb el turista i no només per un interès comercial als bars, restaurants o botigues: en diverses ocasions, vianants i ciclistes es van parar a ajudar-nos sense haver-ho demanat quan ens veien dubitatius en la direcció a prendre en un carril bici o en una línia de metro. I el mateix podem dir dels treballadors dels ferrocarrils que sovint anaven més enllà de la simple informació quan ens veien en alguna situació apurada. Comentant-ho amb una amiga molt francòfila, em va explicar que l’ajuntament de París havia repartit milers de llibrets entre els parisencs animant-los a ser amables amb els turistes. Qui diu que els miracles, olímpics o no, no existeixen?

Paris, mon amour! Dels tòpics a la realitat

El cosmopolitisme va per barris

Paraigües de tots els colors i mides s’aixecaven per sobre dels caps de la llarga i laberíntica cua. No érem els únics que havíem decidit passar el plujós matí a aixopluc del museu d’Orsay. 

Cua sota la pluja al museu d'Orsay

A la nostra esquerra s’aixecava l’escultura d’un elefant una pota del qual era mossegada per un mandril. En el seu moment aquest tema devia tenir algun sentit, però ara semblava totalment fora de lloc. En canvi, a la nostra dreta es podia observar una coherent filera de figures femenines sedents. Unes quantes ullades més tard vaig començar a entendre que representaven els continents: Àsia, Àfrica, Amèrica, Austràlia i una altra que no vaig saber identificar. Es tractava d’escultures femenines acompanyades d’animals o objectes que representaven el seu origen. Totes tenien generosos pits nus excepte una que representava Europa que anava vestida amb túnica i amb un casc metàl·lic. Després d’uns quants dies visitant París vaig concloure que aquest conjunt escultòric era una bona metàfora de la realitat social d’aquesta gran ciutat.

Torre Eiffel

París és una ciutat cosmopolita on viuen tretze milions de persones i és visitada per dinou milions de turistes estrangers més. Aquí pots trobar des de gent amb la pell d’un blanc nivi o rosaci fins a africans de pell caoba o indis meridionals d’intens reflexos negres rogencs passant per tots els colors intermedis; persones de cabells negres, castanys, pèl-rojos, rossos o canosos i llisos com la dels asiàtics o totalment arrissats; joves disfressats -o millor dit, disfressades- amb roba manga o senyors i senyores amb elegants vestits de color marró clar que vaig deduir que era la tonalitat de moda d’aquesta temporada. En fi, que a la capital de França hi ha una enorme diversitat. Tanmateix, quan observes a la gent per oficis, la tendència canvia cap a l’homogeneïtzació: entre els treballadors de la construcció predominen els subsaharians; en canvi, al barri de negocis de la Défense la majoria eren de raça blanca. En general, com a la resta d’Europa inclosa Espanya, els oficis més sacrificats, avorrits o mal pagats són ocupats per emigrants o els descendents d’aquests. I és que a la senyora Europa li agrada ser ben servida sense importar-li les races!

Estació de trens de Lyon, París

Saint-Ouen

Ens allotgem en un apartament del barri de Saint-Ouen que es troba a la primera perifèria de París. Com la resta de la ciutat està perfectament comunicat amb transport públic. Teníem a escassos minuts de la casa dues línies de metro i un munt de parades d’autobús urbà per desplaçar-nos en qualsevol direcció. També hi havia una estació municipal de lloguer de bicicletes mecàniques i elèctriques que vam utilitzar un parell de dies. Anar per la ciutat de la llum en bicicleta és una meravella perquè tota ella està pensada per poder-la fer servir com un veritable mitjà de transport i no només per oci: amples carrils bici per tot arreu i respecte pels seus usuaris. Els parisencs han respost a aquesta invitació fent-les servir massivament. Es nota que aquest amor no és flor d’un dia i que la cosa va per matrimoni.

Arc de Triomf

Saint-Ouen és un barri popular i la gent treballadora al matí va a la feina apressada i a la tarda torna a casa de pressa fent abans parada en alguna botiga per comprar el sopar. Al barri semblen conviure en harmonia tota la diversitat parisenca abans esmentada sense el predomini d’alguna especificitat racial en concret. A més de la mairie, és a dir, l’ajuntament, només a la meva zona hi havia un munt de serveis municipals: mediateca, teatre-cinema, piscina, serveis d’integració laboral, escoles de primària i liceus de secundària entre d’altres. En fi, que a França els serveis públics funcionen. Això en va fer reflexionar sobre el principal debat polític del món occidental actual: què fer amb l’Estat? 

Saló de ball del museu d'Orsay

El neoliberalisme ha convençut la minoria dels més rics i als més innocents -que desgraciadament abunden- de la seva inutilitat. Tanmateix, França prefereix que els experiments socials llibertaris els en faci un altre, l’Argentina per exemple, i segons com els vagi ja decidiran. Aquí tant les dretes com les esquerres aposten per l’estat del benestar, amb matisos entre els uns i els altres. La bandera tricolor oneja a tots els edificis públics en una exaltació nacionalista de senyeres que a casa nostra desconeixíem fins els anys de la febrada independentista, ara en feliç procés de recuperació de la normalitat política i tèxtil. I als seus frontispicis sempre podrem llegir en grans lletres capitals “LLIBERTAT, IGUALTAT, FRATERNITAT”. Encuriosit, cerco l’índex Gini que mesura la igualtat social i és el que utilitza l’ONU o el Banc Mundial i no trobo França entre els deu primers, tampoc entre els vint-i-cinc sinó el quaranta-tres, exactament entre Mongòlia al davant i Alemanya al darrere, però amb la gran diferència que cap dels altres 178 estats de la llista fa de la igualtat principi existencial.

 

La Défense

El miracle olímpic

Durant 1169 anys Zeus feia el miracle d’imposar la treva olímpica a l’Hèl·lade de tal manera que totes les ciutats gregues poguessin participar amb seguretat en els jocs celebrats en honor seu. Amb l’arribada del cristianisme el món mediterrani va oblidar els vells déus olímpics i les festivitats associades a ells fins que un francès anomenat Pierre Frèdy, més conegut com a baró de Coubertin, va fer renéixer els Jocs Olímpics el 1896. París ha acollit aquesta competició tres vegades. Desconec el resultat pràctic de les dues ocasions anteriors, però juro que en la de 2024 s’han produït no un sinó dos miracles en la ciutat del Moulin Rouge i Les Folies Bergère: els parisencs s’han transformat en persones simpàtiques i amables i, a més, parlen l’anglès. Imagino la incredulitat general, per la qual cosa procedeixo a explicar-me.

Le Moulin Rouge 

Els francesos en general i molt particularment els parisencs tenen fama d’antipàtics i envanits. Les glòries passades i l’espectacularitat de la capital gal·la provoca una tendència a vanagloriar-se de si mateixos perfectament comprensible. Sense negar aquesta tendència, jo sempre he pensat que tot plegat era un gran malentès a causa de la resistència dels seus ciutadans a aprendre altres idiomes que no fos el propi. Amb els anys, les velles glòries imperials i colonials han anat desapareixent i el pes de França a Europa i al món s’ha anat diluint. Avui en dia molt joves francesos parlen l’anglès fluidament i canvien immediatament a aquest idioma quan detecten que el seu interlocutor és estranger, encara que aquest els estigui parlant en l’idioma de Molière. A més a més molts parisencs es presten a ajudar al turista quan el veuen dubitatiu en una estació de metro o mig perdut cercant un monument. Ja a casa nostra, havent comentat aquests fets amb una anglesa i una holandesa, que se’n feien creus, vam arribar a la conclusió que els miracles existeixen i que els grans fets com són els Jocs Olímpics ajuden a modificar la realitat social.

Vous êtes très gentille, madame Paris. Je suis enchanté de vous connaître de nouveau.

Plaça du Tertre

Temples

París és ple de temples com la catedral de Notre-Dame, la Sainte-Chapelle, l’església de la Madeleine o la basílica del Sacré-Coeur, però sens dubte que el temple més admirat i visitat són les Galeries Lafayette, al bulevard Haussman. 

Basílica de Sacré-Coeur

Aquest centre de peregrinació està dedicat a Sant Consumisme. Totes les grans marques de qualsevol producte que puguis emportar-te en una bossa amb nanses estan aquí. La majoria de turistes només aspiren a guanyar-se el cel arribant a l’acolorida cúpula per fotografiar-se davant d’ella i sortir després a la seva terrassa per admirar l’sky line de la ciutat, però abans el diable et fa passar per múltiples temptacions en forma de perfums, joies, dolços o roba interior on es fa necessari l’ús de la temprança.

La Coupule, a Les Galeries Lafayette

Tanmateix, la majoria dels devots de les santes galeries es conformen amb un típic record parisenc amb la torre Eiffel com a motiu sabedors que ho estan pagant més car del compte, però satisfets de col·laborar amb el manteniment de l’edifici, del seu enllumenat i decoració i del nivell de vida dels seus propietaris, que segur que Déu en un futur els tindrà en la seva glòria.

Galeries Lafayette

El concert secret

El cel era ple d’estels i d'altres llumetes mòbils, com la dels avions curulls de viatgers anant o tornant de destins exòtics. Tanmateix, nosaltres estàvem a la sorra de cala Bona gaudint del concert de l'últim dia de la Festa Major, com una propina que ens donem els blanencs a nosaltres mateixos. Aquí, a l’aplec de l'Amor, ningú espera veure turistes, si de cas visitants, quasi amics, que volen compartir el millor moment de l'estiu en la intimitat d'una bonica cala de la Costa Brava.

Aquesta trobada ja té més d'un segle i la van inventar els de la colònia, ansiosos d'allargar una jornada més la xerinola de la Festa Major. Com gent de possibles que eren, van decidir pagar una cobla que toqués sardanes l’endemà de finalitzada aquella oficialment. Avui l’aplec de l’Amor s'ha estructurat en una audició de sardanes que alguns aprofiten per ballar-les sobre la sorra quan els banyistes encara assaboreixen les últimes hores de sol, missa a l’ermita de Sant Francesc i concert. Mentre a poc a poc els amants del sol i la calor anaven abandonant la cala carregats de para-sols, barrets i neveres, arribaven altres neveres, hules, llumetes i cadires. Els primers cercaven posar-se morens i l'aigua de mar, els segons la fresqueta de la nit, l'àpat entre amics i el concert íntim estirats sobre la sorra.

Aquí pots trobar-te els veïns, els amics de sempre o potser aquells companys d'institut als que havies perdut la pista durant anys. Després dels multitudinaris actes del concurs de focs artificials, de la follia de la fira o de les multituds dels castells humans, hom agraeix retornar a la intimitat del nos amb nos, de la protecció de la massa autòctona contra l'al·lòctona, cada vegada més imponent i més imposant.

Els últims acords dels músics anaven sonant mentre la humitat del mar penetrava els nostres cossos. Havíem complert amb el ritu i ens havíem reconciliat amb nosaltres mateixos. Per un dia, o millor dit, per una nit l’excés de turisme no ens havia afectat perquè aquest és un concert especial, és íntim, és secret.

Gaudírem del final de l'actuació entonant cançons de sempre i ens acomiadàrem fins a l'any vinent de la rauxa de la fira, dels focs i dels actes massius, però també del seny de l’aplec de l’Amor a cala Bona.

La Festa Major s’havia acabat.

El sistema electoral veneçolà: el frau impossible

Sovint comentava als meus alumnes -i ara a qui em vol escoltar- que la principal virtut del sistema electoral espanyol és que ningú qüestiona els resultats una vegada sortits de l’urna. Tot el procés és transparent i tots els partits polítics i també qualsevol ciutadà interessat pot observar el procés de recompte de vots quan els col·legis electorals tanquen les portes a les 20h00. El recompte de vots és un procés farragós que sovint genera petits errors normalment causats pel cansament dels membres de les taules que són ciutadans comuns. Després les actes es reparteixen entre apoderats i interventors dels partits polítics i s’envia als jutges. És un sistema virtuós i el que funciona, millor no canviar-ho. 

El sistema electoral veneçolà encara és millor. L’elector primer ha de verificar la seva documentació personal davant de la mesa electoral. En acabat ha d’habilitar el vot mitjançant la seva empremta digital amb la qual cosa impossibilita la duplicitat del vot. Llavors s’obre una pantalla tàctil i ha de seleccionar una opció. El programa demana confirmar l’opció elegida per evitar possibles confusions i es vota. La màquina de votació imprimeix un comprovant, l’elector ho verifica i l’introdueix a l’urna. Quan es tanca l’acte electoral es fa el recompte de cada urna i s’imprimeixen les corresponents actes que es reparteixen entre els representants dels partits polítics que ho transmeten als seus propis centres de còmput. Paral·lelament, el vots emesos electrònicament s’envien encriptats al Consell Nacional Electoral. Per poder saber el resultat final es necessiten els codis de diferents persones, entre elles els membres dels partits polítics del govern i de l’oposició. Per tant, hi ha una triple comprovació que ha de coincidir: el nombre de votants, els vots en paper a les urnes i el vot electrònic encriptat. El procés electoral veneçolà és dels més segurs del món i només podria enterbolir-lo un atac informàtic extern, cosa que va passar en l’última elecció però afortunadament sense èxit.

Llavors, per què hi ha dubtes sobre les eleccions presidencials a Veneçuela? L’explicació l’hem de cercar fora del procés electoral. No és una qüestió tècnica sinó política. Si algun partit o coalició electoral té dubtes sobre la netedat del procés el que ha de fer és demostrar-ho fefaentment. És a dir, davant l’autoritat electoral i de la justícia i presentant proves. No val declaracions davant dels seus acòlits i la premsa internacional afirmant qualsevol cosa. En aquest sentit qui ha pres la iniciativa és el president Nicolás Maduro, líder del partit PSUV, que ha demanat al Tribunal Superior de Justícia de Veneçuela que aclareixi els resultats la qual cosa és una maniobra per obligar l’oposició a presentar les proves del suposat frau.

Fins a qui, les qüestions tècnico-polítiques. Ara bé, realment a qui l’interessen? En principi hauríem de dir que a tothom: premsa, governs internacionals, institucions internacionals i ciutadania. Desgraciadament, sembla importar a ben poca gent perquè el guió escrit per la gran potència americana i els seus subordinats ja estava decidit d’antuvi: si guanya l’oposició és la voluntat del poble i si guanya el partit governamental és que hi ha hagut frau. A Veneçuela hi ha hagut trenta-dues eleccions d’ençà que el 1998 les va guanyar Hugo Chávez al capdavant del Partit Socialista Unificat de Veneçuela i aquest partit ha guanyat en trenta ocasions i ha perdut en dos. En cada ocasió on ha perdut l’oposició, s’ha produït el mateix fenomen de no acceptació dels resultats per part de l’oposició i alguns governs exteriors com els dels EUA. Des de llavors Veneçuela ha patit cops d’Estats, invasions armades, assassinats polítics de membres del partit governant, intents de magnicidi, la mort d’Hugo Chávez amb un estrany, sorprenent i rapidíssim càncer, confiscació de les seves reserves d’or i d’empreses públiques a l’exterior, reconeixement d’un govern autoproclamat en una plaça i boicot i sancions econòmiques severíssimes. I malgrat tot i tothom el poble veneçolà, sobiranament, ha decidit donar el poder al “chavismo”. La pregunta correcta que ens hauríem de fer tots és per què? Quines polítiques han fet els governs d’Hugo Chávez i Nicolás Maduro per obtenir tan perllongada confiança del poble veneçolà? Tanmateix, això, és clar, no ens ho explicaran.