És la lluita de classes, estúpid!

En les eleccions presidencials dels EUA del 1992 els publicistes de Bill Clinton van popularitzar l’eslògan “És l’economia, estúpid!” amb el que van aconseguir guanyar les eleccions focalitzant la campanya en els problemes quotidians de la gent i no en els de política internacional on el president sortint, George H. W. Bush (pare), era imbatible. De manera similar, el loquaç president de la patronal turística gironina, Antoni Escudero, ens ha recordat  en la trobada anual la Federació d’Hostaleria al castell de Biart, a l’Alt Empordà, que “és la lluita de classes, estúpid!”. S’ha de reconèixer a aquest sector econòmic la seva capacitat de renovació constant que fa que la major part del seu teixit productiu sigui autòcton i que, per tant, els beneficis es quedin majoritàriament en les nostres comarques i generin noves inversions de capital. No obstant això, també se’ls ha de criticar la tradicional garreperia a l’hora de tractar els treballadors. Hauria estat interessant escoltar en aquella mateixa reunió o en alguna de similar els treballadors del sector turístic denunciant els recurrents problemes que afecta cada any a la major part d’ells: baixos salaris, males condicions laborals, llargues jornades, impossibilitat de conciliació familiar, temporades curtes i un llarg etcètera. No hi ha cap mena de dubte que si els empresaris complissin els convenis i la legislació laboral vigent, la massa salarial dels treballadors augmentaria, les seves condicions de vida millorarien, el consum de béns quotidians augmentaria i amb ell el teixit comercial local i no hi hauria escassetat de vocacions per fer de cambrers o de netejadors. Tanmateix, “és la lluita de classes, estúpid!”, i la major part de les rendes del sector turístic segueixen acumulant-se en una minoria de persones. 

Ara el president de la patronal turística ha posat en la diana un altre sector social, el dels propietaris d’habitatges de lloguer vacacional acusant-los de ser els generadors de la turismofòbia. Pel que sembla, els hotels en primera línia de mar i en zones que urbanísticament són d’ús residencial no provoquen gentrificació ni contaminació per sorolls i brutícia ni degradació social. La turismofòbia, segons ell, és només cosa dels habitatges que els petits empresaris i la classe mitjana han comprat per fer les seves pròpies vacances a la costa i que rendibilitzen posant-los en lloguer d’ús turístic quan ells no els fan servir o perquè veuen en la compra d’un immoble la possibilitat de fer guardiola ja que no se’n fien dels fons d’inversió i els bancs no donen interessos pels seus estalvis. 

En el món ideal del president de la patronal hotelera gironina les vacances haurien de ser només cosa de rics i fer-se en hotels, els usuaris d’habitatges d’ús turístic de rendes mitjanes i baixes haurien de quedar-se a casa seva amb el ventilador posat i els petits i prudents inversors immobiliaris haurien de dedicar els seus estalvis a especular en borsa encara que no l’entenguin. “És la lluita de classes, estúpid!”.

Sobre bicicletes i miracles olímpics

L'ús de la bicicleta a Blanes com a mitjà de transport urbà sempre ha estat envoltat de polèmica, ara una vegada més per la no continuitat del carril bici en la tercera fase de remodelació de l'avinguda de Madrid. Potser la meva experiència al París post-olímpic en un recent viatge pot ser motiu de reflexió.

Passejant per aquesta ciutat he quedat gratament sorprès per la potent aposta que ha fet amb l’ús de la bicicleta com a transport urbà. Per tota la ciutat hi ha amplis carrils bici que, en general, permeten l’avançament dels ciclistes més lents. A on no n’hi ha, està clarament dibuixat al terra l’espai prioritari pels ciclistes. A més, molt sovint es permet el pas de ciclistes en contra direcció per la calçada dels carrers més estrets per evitar-los enutjoses circumval·lacions. I més important encara, s’ha creat una cultura de respecte envers els ciclistes que et fa sentir segur compartint l’espai amb els vehicles motoritzats. La resposta dels parisencs ha estat la de fer un ús massiu de la bicicleta pels seus trasllats quotidians dins la ciutat tant amb les pròpies com amb les de lloguer municipal. Parlant d’aquestes últimes, n’hi ha de mecàniques i d’elèctriques, són robustes, no embruten i tenen tots els complements necessaris com cistella, cadenat per lligar-les i bosseta transparent per posar el mòbil. I un altre element a considerar és que les pot fer servir qualsevol persona llogant-les a través d’una aplicació, és a dir, que també les poden usar els turistes tot i que, sincerament, no en vaig detectar gaires d’aquests circulant per la ciutat a més de nosaltres dos. Moltes parelles joves amb fills fan servir pràctiques bicicletes habilitades per portar la mainada còmodament asseguda a la part del darrera. I, per últim, hi ha molts espais al carrer on lligar les bicicletes per passar la nit. Per contra, podríem dir que la meteorologia no és la més propícia pel ciclistes doncs el que a casa nostra anomenem “mal temps” allà és força habitual. De fet, en una estança d’una setmana d’octubre ens va ploure els set dies, però només un i mig amb intensitat mediterrània. La resposta dels usuaris ha estat simplement habilitar complements per fer compatible l’ús de la bici amb pluja feble o moderada com a protectors transparents de plàstic per als nens.

Cal dir que cada ciutat té les seves especificitats. París té moltes avingudes amples i és bàsicament plana, però també en té d’estretes i alguns turons com el conegut de Montmartre. En resum, considero que l’experiència parisenca és traslladable al conjunt del nostre país i no només a Barcelona on la xarxa de carrils bici ha quedat obsoleta. Fent un paral·lelisme amb un altre tema sensible com és la recollida selectiva d’escombraries, tinc gravat a foc les paraules del regidor blanenc responsable de medi ambient que en va precedir en el càrrec, dient-me que la gent no estava madura per fer la recollida porta a porta de la fracció orgànica quan vam iniciar aquest sistema en alguns barris de la meva ciutat. El mateix va passar quan vam implantar els primers quilòmetres de carrils bici i les crítiques semblaven representar l’opinió majoritària, sent necessària una constància i una resistència a prova de bomba per mantenir-los i ampliar-los. Segurament a Anne Hidalgo, l’alcaldessa de París, li devien dir una cosa similar, però els exitosos resultats estan a la vista per a tots els qui els vulguin veure. Quan es vol superar una realitat per a millorar-la obrint nous camins, és imprescindible un fort impuls polític que requereix de persones valentes amb les idees clares i capacitat per superar les crítiques. Desgraciadament, a casa nostra no abunden.

Canviant de tema, però seguint parlant de la ciutat del Sena, els parisencs s’han transformat en persones amables en el tracte amb el turista i no només per un interès comercial als bars, restaurants o botigues: en diverses ocasions, vianants i ciclistes es van parar a ajudar-nos sense haver-ho demanat quan ens veien dubitatius en la direcció a prendre en un carril bici o en una línia de metro. I el mateix podem dir dels treballadors dels ferrocarrils que sovint anaven més enllà de la simple informació quan ens veien en alguna situació apurada. Comentant-ho amb una amiga molt francòfila, em va explicar que l’ajuntament de París havia repartit milers de llibrets entre els parisencs animant-los a ser amables amb els turistes. Qui diu que els miracles, olímpics o no, no existeixen?

Paris, mon amour! Dels tòpics a la realitat

El cosmopolitisme va per barris

Paraigües de tots els colors i mides s’aixecaven per sobre dels caps de la llarga i laberíntica cua. No érem els únics que havíem decidit passar el plujós matí a aixopluc del museu d’Orsay. 

Cua sota la pluja al museu d'Orsay

A la nostra esquerra s’aixecava l’escultura d’un elefant una pota del qual era mossegada per un mandril. En el seu moment aquest tema devia tenir algun sentit, però ara semblava totalment fora de lloc. En canvi, a la nostra dreta es podia observar una coherent filera de figures femenines sedents. Unes quantes ullades més tard vaig començar a entendre que representaven els continents: Àsia, Àfrica, Amèrica, Austràlia i una altra que no vaig saber identificar. Es tractava d’escultures femenines acompanyades d’animals o objectes que representaven el seu origen. Totes tenien generosos pits nus excepte una que representava Europa que anava vestida amb túnica i amb un casc metàl·lic. Després d’uns quants dies visitant París vaig concloure que aquest conjunt escultòric era una bona metàfora de la realitat social d’aquesta gran ciutat.

Torre Eiffel

París és una ciutat cosmopolita on viuen tretze milions de persones i és visitada per dinou milions de turistes estrangers més. Aquí pots trobar des de gent amb la pell d’un blanc nivi o rosaci fins a africans de pell caoba o indis meridionals d’intens reflexos negres rogencs passant per tots els colors intermedis; persones de cabells negres, castanys, pèl-rojos, rossos o canosos i llisos com la dels asiàtics o totalment arrissats; joves disfressats -o millor dit, disfressades- amb roba manga o senyors i senyores amb elegants vestits de color marró clar que vaig deduir que era la tonalitat de moda d’aquesta temporada. En fi, que a la capital de França hi ha una enorme diversitat. Tanmateix, quan observes a la gent per oficis, la tendència canvia cap a l’homogeneïtzació: entre els treballadors de la construcció predominen els subsaharians; en canvi, al barri de negocis de la Défense la majoria eren de raça blanca. En general, com a la resta d’Europa inclosa Espanya, els oficis més sacrificats, avorrits o mal pagats són ocupats per emigrants o els descendents d’aquests. I és que a la senyora Europa li agrada ser ben servida sense importar-li les races!

Estació de trens de Lyon, París

Saint-Ouen

Ens allotgem en un apartament del barri de Saint-Ouen que es troba a la primera perifèria de París. Com la resta de la ciutat està perfectament comunicat amb transport públic. Teníem a escassos minuts de la casa dues línies de metro i un munt de parades d’autobús urbà per desplaçar-nos en qualsevol direcció. També hi havia una estació municipal de lloguer de bicicletes mecàniques i elèctriques que vam utilitzar un parell de dies. Anar per la ciutat de la llum en bicicleta és una meravella perquè tota ella està pensada per poder-la fer servir com un veritable mitjà de transport i no només per oci: amples carrils bici per tot arreu i respecte pels seus usuaris. Els parisencs han respost a aquesta invitació fent-les servir massivament. Es nota que aquest amor no és flor d’un dia i que la cosa va per matrimoni.

Arc de Triomf

Saint-Ouen és un barri popular i la gent treballadora al matí va a la feina apressada i a la tarda torna a casa de pressa fent abans parada en alguna botiga per comprar el sopar. Al barri semblen conviure en harmonia tota la diversitat parisenca abans esmentada sense el predomini d’alguna especificitat racial en concret. A més de la mairie, és a dir, l’ajuntament, només a la meva zona hi havia un munt de serveis municipals: mediateca, teatre-cinema, piscina, serveis d’integració laboral, escoles de primària i liceus de secundària entre d’altres. En fi, que a França els serveis públics funcionen. Això en va fer reflexionar sobre el principal debat polític del món occidental actual: què fer amb l’Estat? 

Saló de ball del museu d'Orsay

El neoliberalisme ha convençut la minoria dels més rics i als més innocents -que desgraciadament abunden- de la seva inutilitat. Tanmateix, França prefereix que els experiments socials llibertaris els en faci un altre, l’Argentina per exemple, i segons com els vagi ja decidiran. Aquí tant les dretes com les esquerres aposten per l’estat del benestar, amb matisos entre els uns i els altres. La bandera tricolor oneja a tots els edificis públics en una exaltació nacionalista de senyeres que a casa nostra desconeixíem fins els anys de la febrada independentista, ara en feliç procés de recuperació de la normalitat política i tèxtil. I als seus frontispicis sempre podrem llegir en grans lletres capitals “LLIBERTAT, IGUALTAT, FRATERNITAT”. Encuriosit, cerco l’índex Gini que mesura la igualtat social i és el que utilitza l’ONU o el Banc Mundial i no trobo França entre els deu primers, tampoc entre els vint-i-cinc sinó el quaranta-tres, exactament entre Mongòlia al davant i Alemanya al darrere, però amb la gran diferència que cap dels altres 178 estats de la llista fa de la igualtat principi existencial.

 

La Défense

El miracle olímpic

Durant 1169 anys Zeus feia el miracle d’imposar la treva olímpica a l’Hèl·lade de tal manera que totes les ciutats gregues poguessin participar amb seguretat en els jocs celebrats en honor seu. Amb l’arribada del cristianisme el món mediterrani va oblidar els vells déus olímpics i les festivitats associades a ells fins que un francès anomenat Pierre Frèdy, més conegut com a baró de Coubertin, va fer renéixer els Jocs Olímpics el 1896. París ha acollit aquesta competició tres vegades. Desconec el resultat pràctic de les dues ocasions anteriors, però juro que en la de 2024 s’han produït no un sinó dos miracles en la ciutat del Moulin Rouge i Les Folies Bergère: els parisencs s’han transformat en persones simpàtiques i amables i, a més, parlen l’anglès. Imagino la incredulitat general, per la qual cosa procedeixo a explicar-me.

Le Moulin Rouge 

Els francesos en general i molt particularment els parisencs tenen fama d’antipàtics i envanits. Les glòries passades i l’espectacularitat de la capital gal·la provoca una tendència a vanagloriar-se de si mateixos perfectament comprensible. Sense negar aquesta tendència, jo sempre he pensat que tot plegat era un gran malentès a causa de la resistència dels seus ciutadans a aprendre altres idiomes que no fos el propi. Amb els anys, les velles glòries imperials i colonials han anat desapareixent i el pes de França a Europa i al món s’ha anat diluint. Avui en dia molt joves francesos parlen l’anglès fluidament i canvien immediatament a aquest idioma quan detecten que el seu interlocutor és estranger, encara que aquest els estigui parlant en l’idioma de Molière. A més a més molts parisencs es presten a ajudar al turista quan el veuen dubitatiu en una estació de metro o mig perdut cercant un monument. Ja a casa nostra, havent comentat aquests fets amb una anglesa i una holandesa, que se’n feien creus, vam arribar a la conclusió que els miracles existeixen i que els grans fets com són els Jocs Olímpics ajuden a modificar la realitat social.

Vous êtes très gentille, madame Paris. Je suis enchanté de vous connaître de nouveau.

Plaça du Tertre

Temples

París és ple de temples com la catedral de Notre-Dame, la Sainte-Chapelle, l’església de la Madeleine o la basílica del Sacré-Coeur, però sens dubte que el temple més admirat i visitat són les Galeries Lafayette, al bulevard Haussman. 

Basílica de Sacré-Coeur

Aquest centre de peregrinació està dedicat a Sant Consumisme. Totes les grans marques de qualsevol producte que puguis emportar-te en una bossa amb nanses estan aquí. La majoria de turistes només aspiren a guanyar-se el cel arribant a l’acolorida cúpula per fotografiar-se davant d’ella i sortir després a la seva terrassa per admirar l’sky line de la ciutat, però abans el diable et fa passar per múltiples temptacions en forma de perfums, joies, dolços o roba interior on es fa necessari l’ús de la temprança.

La Coupule, a Les Galeries Lafayette

Tanmateix, la majoria dels devots de les santes galeries es conformen amb un típic record parisenc amb la torre Eiffel com a motiu sabedors que ho estan pagant més car del compte, però satisfets de col·laborar amb el manteniment de l’edifici, del seu enllumenat i decoració i del nivell de vida dels seus propietaris, que segur que Déu en un futur els tindrà en la seva glòria.

Galeries Lafayette