Tants caps, tants barrets

Corren mals temps pel gremi de barretaires. Ara portar cobert el cap no és una qüestió de necessitat, de tenir el cap calent a l'hivern o fresc a l'estiu o de no embrutir-se el cabell. El xampú i l'aigua calenta han fet molt de mal a aquesta indústria. I treballar a l'oficina en lloc de al camp també. Avui en dia quan algú surt de casa seva amb el cap tapat es perquè ha pres una decisió conscient, precisa, amb ànim de transmetre al món algun tipus de missatge sovint (una mica) transgressor.

La temporada alta de la vestimenta de cap és l'estiu però l'acaparen gorres i viseres publicitàries d'una o una altre caixa, de les d'usar i llençar. Les gorres, em refereixo. Més interessants són els barrets que es llueixen a la tardor o a l'hivern. Hi ha el barret d'ala ampla, tipus "cowboy" però més lleuger i elegant, normalment de color negre. Qui ho porta dóna un aire de personalitat interessant, informal però arreglat, i sol ser un "urbanita" que està de cap de setmana. Sempre m'he preguntat com s'ho fan quan entren en un dels nostres supermercats de poble amb passadissos estrets o en un bar petit i atapeït.

Entre els més joves els que es cobreixen el cap ho fan amb gorres americanes. L'última moda és portar un model de visera plana i llarga i el casquet estret de tal manera que la porten elevada, com si fos quatre números més petita del compte i no hi hagués manera que entrés en el crani. Els que porten aquesta gorra als instituts no solen ser els més brillants, més aviat tot el contrari. Ves a saber que faran o que seran en el futur però jo apostaria que l'actitud nihilista de la que fan gala acabarà en "ninilisme", és a dir, que engrossiran el grup de joves que ni estudien ni treballen.

Hi ha altres joves, més refets, que porten barrets fets amb la mateixa tela invisible que el famós vestit del rei. Són alopècics prematurs, joves que es queden mig calbs i prenen la radical decisió de rapar-se al zero o a l'u. Segons el meu admirat Evo Morales això es deu a que a Occident mengem molt de pollastre engreixat amb hormones femenines. No sé si té raó però la seva afirmació em confirma que els polítics haurien de concentra-se en opinar sobre el que dominen i deixar les discussions acadèmiques per a altres especialistes, en aquest cas als metges.Una altra teoria sobre el per què els joves perden el cabell tan precipitadament que els obliga a portar aquest barret invisible és que potser no són tan joves aquests mossos de trenta o més anys. Probablement si consultéssim als seus pares ens dirien que ells a la seva edat també els passava el mateix però, és clar, llavors amb trenta anys no eren joves sinó adults amb responsabilitats i fills. Així la cosa canvia!

Però si busquem una peça realment útil pel cap hem de pensar en la boina. Qui la porta és perquè no vol passar fred o vol evitar mullar-se el cap. És tan tradicional que no cal justificar-se per portar-la i si et fa nosa simplement la plegues i la guardes.

A mi m'encanten els barrets. De fet en tinc uns quants. El primer que vaig comprar va ser una gorra de tipus "chulapo" madrileny però la vaig haver de jubilar precipitadament ja que a la perifèria ibèrica aquest model no s'entén. Després, un dia de pluja fina, em vaig comprar una gorra marinera a Jorba Preciados del Portal de l'Àngel. M'encantava passejar amb ella sota la pluja pel passeig de Mar de Blanes, tant que se'm va encongir però encara la conservo i la utilitzo esporàdicament. També tinc una barretina que va molt bé per quan fa molt de fred però tothom estarà d'acord que s'ha de tenir molta sang freda per lluir aquesta peça vermella per més que baixi el termòmetre. No obstant, el meu barret preferit és una txapela color carbassa que vaig comprar a Bagneres de Ligorri. És calenta, se li pot fer visera, no ocupa espai i, a més, és elegant. Què més se li pot demanar a un barret?

De Blanes a Girona caminant

Quan caminava a les tres de la tarda d’un calorós dia de finals d’agost, a 34 graus centígrads a l’ombra, per la interminable entrada de la ciutat de Girona, no aconseguia recordar amb claredat els motius que m’havien impulsat a decidir anar de Blanes a Girona per antics camins de carro. Potser va ser l’avorriment després d’uns dies de forçada inactivitat; potser l’enyorança de caminar quan ja havien passat dues setmanes des de la tornada del camí de Santiago; potser la necessitat de buidor que dóna – que em dóna a mi!- caminar llargs recorreguts en solitari; potser era la consciència que els meus dies de vacances estaven arribant a la seva fi inexorablement; tal vegada hi hagués aquest esperit competitiu contra el que he lluitat tota la meva vida -i que sempre m’ha derrotat- que em fa marcar noves fites en un afany perpetu de conèixer els meus límits. Fossin els que fossin els motius d’estar allà, travessar els primers carrers de Girona em va fer sentir la satisfacció del petit repte superat però, sobre tot, del coneixement en propi cos de l’esforç que significava fins fa relativament poc temps desplaçar-se entre ciutats que ara considerem que són properes.

La tornada va ser fàcil i còmoda. Després d’una curta espera, vaig agafar un tren de mitja distància amb aire condicionat, seients còmodes i amb una pantalla que informava de la velocitat del tren, de la propera parada, de totes les estacions fins Barcelona Sants i de la temperatura exterior, coneixement que encara feia més agradable la molt ben graduada del comboi. Fins i tot els tres quarts d’hora d’espera a l’estació de Maçanet-Massanes pel transbord a la línia de la costa se’m van fer curts. Recordava aquell mateix vestíbul quan era vell i descuidat, com tota l’estació, i sent estudiant o fent la mili havia d’esperar el tren en total foscor on només sentíem el respirar o la tos dels altres viatgers però érem incapaços de veure’ls més enllà de la breu il·luminació que provocava la punta de la cigarreta d’algun ocasional fumador. El tren de rodalies va sortir puntualment després de ser netejat d’urgència. Una família holandesa feia la mateixa ruta que jo –ells anaven a Santa Susanna, segons vaig poder entendre- i em sento orgullós d’un país que per 3€ i 95 cèntims és capaç de donar aquest servei que no dubto de qualificar de luxe i que inconscientment comparo amb els vells combois que RENFE posava en funcionament com a reforç d’estiu poc abans de les olimpíades del 92 i que eren molt divertits per als turistes joves –potser els mateixos holandesos vint anys abans- que exageraven els bots de la via sobre les molles dels vells seients d’escai verd esquerdats pels anys d’ús i que a mi em produïen vergonya, com quan et ve una visita inesperada i t’agafa amb la casa desendreçada.

* * *

De Blanes a Vidreres

Són exactament dos quarts de set i me n’adono que he perdut mitja hora. Quan ahir vaig consultar a Internet l’hora de sortida del Sol i vaig decidir sortir mitja hora abans que aquest aparegués per l’horitzó, no vaig saber calcular que bastants minuts abans ja comença a haver primer una tímida llum i després una de més ferma. Així que ara em penedeixo de no haver sortit a les sis de la matinada, com era la meva intenció inicial, perquè a migdia patiré de mitja hora més del Sol implacable de finals d’agost.

Quan surto de casa em sorprèn l’activitat del carrer. Una dona jove està netejant les papereres de la plaça i canviant les bosses. Un home que aparenta estar en la trentena fuma el primer cigarret del dia mentre camina apressat cap a la feina –on sinó a aquesta hora? Un vell d’uns setanta llargs camina lentament fent el primer passeig del dia, en plena foscor, fart ja de no poder dormir en tota la nit. Passa el primer autobús que va o ve a l’estació de ferrocarril i des del cotxe de la Policia Municipal dos agents observen a un home alt, de 90 kilos, complexió atlètica, d’uns cinquanta anys, amb sabatilles de muntanya, proveït d’una motxilla i dos pals, amb destinació desconeguda i intencions incertes mentre comenten, estranyats, 'on-deu-anar-aquest-a- aquestes-hores-i-és-que-hi-ha-de-tot-en-aquest-món-què-ens-han-de-dir-a-nosaltres-que- ho-veiem-cada-dia' .

Abandono els últims barris de Blanes per Mas Borinot i quan per fi començo a trepitjar terra i no asfalt m’avança un cotxe l’ocupant del qual em saluda i aparca. És en Rafael, un vell amic que m’explica que cada dia, abans d’entrar a l’oficina a les vuit del matí, fa una passejada per aquesta zona acompanyat de la seva gossa que és a l’hora el motiu i l’excusa per fer aquestes passejades mig nocturnes. De cop i volta la llum canvia i es fa definitivament de dia. Miro el rellotge i són les 7 hores i 11 minuts, l’hora que estava prevista la sortida del Sol. De moment anem bé, els astres estan sent puntuals amb la seva cita amb els humans. Deixo en Rafael abraçat en el roure de la seva predilecció. A vegades li fa el salt i s’abraça a una gran alzina. Es veu que en això de les energies dels arbres també val allò de ‘en la varietat està el gust’.

Camino a bon ritme i en una hora em planto a dalt del turó del Vilar. Fins a Montbarbat no ha d’haver cap problema doncs la zona me la conec bé. Fins a tres intents em va costar trobar el camí del jaciment arqueològic de Montbarbat però des de llavors que he arribat sempre a la primera. Avui no serà cap excepció però en lloc de coronar la muntanya i passar pel jaciment -que és un magnífic punt d’observació tant de la costa com d’una amplíssima extensió de l’interior de la Selva- continuo pel camí i arribo al dipòsit d’aigua de la gran urbanització homònima. Són les vuit del matí i la urbanització es desperta lentament. La primera persona que trobo és un avi andalús amb una crossa que em mira tot sorprès. Li pregunto pel camí de Vidreres més per fer-lo sentir útil i donar-li una mica de conversa a aquesta hora del matí que per necessitat. Em respon tot content i amb senyes precises. El meu pla ha funcionat: el dia ha començat bé per aquest ocasional ajudant de caminants perduts. La travessa de l’urbanització és poc agraïda. Les parcel·les és van succeint una darrera de l’altra -per decenes, per centenars!- amb una varietat de qualitats constructives que van de les veritablement luxoses a les que són autèntiques xaboles. A la sortida de la urbanització trobo una escena estranya: davant d’un bar nombrosos africans estan esperant que algú els contracti. Pensava que això ja havia passat a la història, que era propi dels pobles del sud d’Espanya fins als anys seixanta i resulta que ho tenim aquí, a dues hores exactes de casa meva caminant, a quinze minuts en cotxe.

Seguint les instruccions del vell salvador d’ànimes extraviades arribo a la bifurcació assenyalada. Per si de cas pregunto a una parella d’avis pel camí a Vidreres. “Em sembla que és aquesta carretera, no?”, em diuen dubitatius i després m’aclareixen que ells han viscut tota la vida al mas que està al davant del desviament. Però en lloc d’enviar-me pels camins de terra ho fan per la carretera de Lloret a Vidreres i he de fer un tram d’uns quatre quilòmetres pel voral de la carretera suportant l’intens tràfic de cotxes i camions i també les mirades inquisitòrials. La veritat, no sabria dir que molesta més.

De Vidreres a Caldes de Malavella

Passats pocs minuts de les nou entro a Vidreres. Aquí faig un merescut descans: una poma, molta aigua i, en un bar, un cafè. I una trucada per explicar que jo també he fet el mateix camí que el meu sogre i els seus amics –que en pau descansin- utilitzaven per anar a ballar a les festes de Vidreres, justament per aquestes dates però sis o set dècades abans. En veure una parella de policies locals els pregunto pel camí a Girona que no coneixen però sí la direcció de Caldes de Malavella que, al cap i a la fi, em porta cap a on vull anar. El vial és el del Cementiri Nou i cap allà que em dirigeixo quan falten deu minuts per les 10. Estic descansat i content. Ara sí que comença una ruta totalment desconeguda per a mi i aquesta és una de les sensacions que més aprecio quan camino. Passo pel costat d’una gran bassa d’aigua -o d’un petit estany- i em desvio lleugerament per observar-lo des d’una petita alçada però maldestrament faig soroll amb els bastons i el que semblava el morro d’una tortuga d’aigua -molt probablement una de Florida abandonada per qualsevol inconscient- s’enfonsa i no vol sortir de nou. He de continuar. Fa estona que segueixo un camí abalisat amb ratlles paral·leles grogues i blau-marines: és el camí de la Via Augusta, que recupera la via que els romans van construir des de la Jonquera fins a Cadis.

Just una hora després estic a l’entrada de Caldes de Malavella. Les senyals de la Via Augusta es perden a l’entrada del poble cosa que serà una constant en els següents pobles i que considero inaudit doncs fa perdre molt de temps buscant l’enllaç fins el proper poble. Vist el bon resultat a Vidreres, vaig directament a la Policia Local per demanar la ruta fins a Girona o fins al proper poble però l’agent, de paisà i amb desgana, m’envia a l’oficina de turisme que està a l’altra punta del poble. Allà m’atenen de forma superba i em donen molts consells, tres plànols i una indicació molt útil: que torni a la Comissaria de Policia i travessi el carrer per agafar l’anomenat oficialment “Camí Antic de Girona”. Llàstima que a l’agent no si li hagués acudit a ell, tot sol. Ja posat aprofito l’ombra del parc de la Sardana per menjar l’entrepà que tenia previst pel dinar i omplo el bidó d’aigua en una font. Comença a fer molta calor.

De Caldes de Malavella a Riudellots de la Selva

Falten deu minuts per les 12 quan inicio la ruta fins a Riudellots de la Selva. Aquí es van alternant boscos amb camps de conreus en una lluita que finalment acaba guanyant aquests últims. Encara no són les dotze quan arribo al poble i directament enfilo cap a l’Ajuntament per informar-me del camí a Fornells de la Selva. Allà m’atenen molt bé però no el coneixen i, en qualsevol cas, ‘Girona encara està molt lluny’ em diuen sense preguntar a l’estrany foraster des d’on ve. Després de desaparèixer breument per una porta, una de les noies pot indicar-me el camí. Em regalen un plànol del poble i amb bones indicacions reprenc l’excursió. És l’una, cada vegada fa més calor i tinc set d’una Coca-cola fresca però el primer bar és tancat i el segon també i no sembla haver-ne més a Riudellots. Per fortuna hi ha un supermercat obert on apaivagar la set. A l’endemà sabré que a aquesta hora la temperatura és de 32 graus a l’ombra però si he arribat fins aquí bé puc fer els últims trams. La zona industrial és més gran que el mateix poble i la sortida és, per tant, lletjota.

De Riudellots de la Selva a Fornells de la Selva

Quan ens allunyem de Riudellots a estones seguim camins paral·lels a la via del tren. M’agrada l’estètica industrial ferroviària. Ho vaig descobrir al Bilbao pre-Guggenheim on l’espai que ara ocupa el museu estava ple de vies fèrries en desús i vagons de càrrega abandonats, i ho vaig confirmar a Canfranc recorrent la gegantina i abandonada Estació Internacional, xapotejant les sabates per passadissos subterranis i entrant en vagons històrics en procés de descomposició i en magatzems amb les portes forçades. Aquí una construcció amb les portes i finestres tapiades que sembla un vell baixador m’obliga a parar i inspeccionar-la. Però no puc perdre massa temps: o m’afanyo per arribar a Girona o hauré de deixar passar les hores més caloroses del dia descansant en el proper poble i reprenent el camí a mitja tarda. A les dues arribo a Fornells amb 32’7 graus de temperatura. Necessito informació i beguda. No sembla tan difícil però la informació no arriba doncs gairebé no hi ha ningú al carrer i l’única persona que trobo, una jove universitària que està estudiant a l’ombra en un ben cuidat jardí, no té ni idea del camí cap a Girona. Bé, provarem amb la cervesa. Però Fornells no sembla un poble ‘normal’. Tot són cases noves aparellades, torretes aïllades o edificis de pocs pisos molt ben integrats en el petit casc antic presidit per una imponent església fortificada i recent restaurada que brilla a ple Sol del migdia mediterrani però els pocs comerços existents són tancats i els bars brillen per la seva absència. Quan per fi trobo un i entro, trobo al propietari llegint el diari. ‘Bon dia. Una cervesa ben fresca, si us plau’, demano assedegat, polsos, amb la samarreta completament xopa, amb la motxilla a l’esquena i els pals de muntanya plegats. ‘Ho sento, ja hem tancat’, em contesta el propietari. Ai, quins temps quan els bars eren els últims en tancar i els primers en obrir! I encara sort que em va voler omplir la cantimplora.

De Fornells de la Selva a Girona

A un quart de tres estic sortint de Fornells de la Selva i en aquests moments l’únic que vull és arribar el més aviat possible a Girona que sembla a tocar. Però és una falsa percepció perquè la ciutat real ja arriba fins aquí i els últims barris de Fornells es confonen amb els primers de Girona. El primer col·legi que em trobo és el Saint George’s School, després vindrà el Montessori i les instal·lacions esportives d’altres centres educatius per als fills de la burgesia gironina que es confonen amb les primeres cases d’aquesta mateixa classe social. Poc a poc ens aproximem al centre: per la Pujada de la Creu de Palau fins a l’avinguda ‘Lluís Pericot, pre-historiador’ –Menuda mierda de ciudad, diu la pitonissa Conchi, nòvia del escriptor protagonista de ‘Soldados de Salamina’, podrían haberle puesto a la calle el nombre de alguien que por lo menos hubiera terminado la carrera- i d’aquí per la Rutlla avall fins que trobo un fruiteria oberta on compro un kilo de raïm que em menjo sencer. És un quart de quatre de la tarda, estic en un jardí al costat de l’institut Santiago Sobrequés –aquest sí, historiador- i dono per finalitzada la caminada. He fet aproximadament 40 km. i he trigat 8 hores i 45 minuts, amb descansos inclosos. Ara entenc que era anar de Blanes a la capital del corregiment, demarcació o província fins que el tren va unir aquestes dues ciutats.

Article publicat al suplement "Dominical" del Diari de Girona el 19/09/2010.

El mussol filòsof

Últimament em persegueixen els mussols. Si encara estiguéssim en època romana hauria d'anar a un àugur perquè esbrinés què vol dir tanta coincidència. Un va volar per sobre del meu cap abans-d'ahir, al capvespre, quan creuava una urbanització propera a Blanes. Al dia següent, també al crepuscle vespertí, mentre descansava al mig de la llera seca del riu Tordera, l'ombra silenciosa, senyorívola, de formes arrodonides d'un gamarús es va passejar per davant dels meus ulls primer cap a la dreta i més tard cap a l'esquerra fins que es va posar entre les canyes i la foscor el van fer desaparèixer.

El mussol més estrany que em trobo últimament té costums diürnes. Almenys són a aquestes hores quan el veig. Es manté extraordinàriament immòbil i observa tot l'espai circumdant fixament. Intimida. Fa anys que ens observa des de la seva talaia, sempre la mateixa, des que algun professor de filosofia el va col·locar d'alt d'un prestatge, presidint el despatx on historiadors, geògrafs, psicòlegs i altres "espècies" -a més dels especialistes de la primera de les ciències- compartim espai, vivències i confidències.

El nostre mussol savi ha vist passar molts professors i tot i que és observador no crec que recordi el nom de tots. N'han passat tants que l'entenc: jo tampoc els recordo. També ha escoltat els dubtes dels professionals cada vegada que hi ha hagut canvis en el sistema educatiu i n'hi ha hagut un munt: primer va ser el BUP i el COU -massa difícil per als nous temps que venien; després l'ESO -de l'esperança a la decepció- i el batxillerat; ara és un nou calendari amb vacances d'hivern -i una setmana més d'estiu amb una xafogor gairebé insuportable- i, per fi, la solució definitiva, l'etapa final de la ciència pedagògica, el súmmum de la postmodernitat, l'enveja de les altres comunitats autònomes i de tot l'estranger que -segons el conseller Maragall- fan cua per estudiar-nos i copiar-nos. A Catalunya ja tenim implantat el llibre digital! Els alumnes només han de prémer un botonet i tenen al seu abast un univers de coneixement amb poc més d'un quilo de pes!

El mussol filòsof ha perdut un ull aquest estiu però continua observant el seu entorn amb perspicàcia. Llàstima que el seu perllongat silenci ens deixi sense els seus coneixements. Si parlés crec que ens diria que és escèptic amb aquesta última innovació tecnològica, que s'està confonent el mitjà amb la finalitat, que podem formar xicots i xicotes molt hàbils informàticament però molt ignorants en coneixements i en procediments intel·lectuals i que amb tants d'exercicis interactius els alumnes poden arribar a pensar que el coneixement és un joc que no requereix esforç ni sacrifici. Però això potser ho diria si parlés perquè ell, murri com és, es manté en silenci.

Article publicat a Diari de Girona el 15/09/2010

Camins i pelegrins

Històries del Camí de Santiago

Peregrinació

Fa quatre anys, sense jo saber- ho ni desitjar-ho, vaig començar un pele- grinatge.

Una peregrinació amb un destí incert, desconegut que em portaria a recórrer centenars de pensaments, que em va obligar a pujar desenes de dubtes des d’on albirava clarament d'altres de més difícil escalar, que em va fer aprofundir en avencs dels que sortia en plena nit sense lluna que m’il·luminés.

Durant anys vaig negar el pelegrinatge donant voltes i voltes allà mateix fins que vaig iniciar la peregrinació real, física i mental, en direcció a Santiago. Han estat molts mesos caminant espiritualment i només dues setmanes caminant a través d’un dels camins que porten al ‘camp de la estrella’. El Camí primitiu d’Oviedo a Santiago ha estat una experiència inoblidable pels paisatges que hem travessat, per les dificultats que hem superat, pels paisans amb els que hem conversat, pels pelegrins amb els que hem compartit camí, alberg, experiències i pensaments i, sobre tot, pels companys amb els que ens hem fos en un grup que es mantindrà indeleble en la nostra memòria però que serà impossible de repetir.

Tots els companys vam arribar a Santiago però jo vaig anar una mica més enllà. Vaig veure la ‘fi de la terra’, vaig observar com s’estenia davant meu un oceà immens, vaig intuir com allà al fons, lluny, molt lluny, s’aixecava una boirina que indicava la precipitació de les ingents masses d’aigua en el no-res. Aquí realment va culminar el meu pelegrinatge i he tornat, lliure, amb la persona amb la que vull compartir un destí, amb la que vull construir un futur fins que un dels dos tanqui definitivament les parpelles de l’altre.

La dama de negre

Uns llocs davant nostre, a la fila del registre policial de l’aeroport, hi ha una dona que aparenta la trentena d’anys. No és especialment bella però sí atractiva. De cabell negre i pell molt blanca, va vestida amb camisa i pantalons negres, calçada amb sabates negres, amb ulleres rodones de pasta negra a les que ha afegit vidres negres per protegir-se del Sol i que no es traurà en tot el viatge. El cinturó i les joies també ho són, de negres. La despullo amb la imaginació i veig que les calcetes i els sostenidors també són negres.

Es discuteix sense alçar la veu amb els policies del registre; a l’entrada de l’avió té una breu conversa de protesta amb el personal auxiliar i, ja asseguda, queda pensarosa i sorruda durant tot el viatge.

Aterrem a Oviedo i tothom s’aixeca per agafar ràpidament les maletes i marxar de l’avió com si la nostra presència fos imprescindible en una importantíssima reunió on serem els últims en arribar.

Ja a la terminal, lluny, veig caminar amb pas ràpid i segur una dona encara jove i atractiva, pàl·lida i misteriosa i tota ella vestida de negre.

Al grup no ens posem d’acord. Per a uns és la 'vídua negra', per a altres 'la dama de negre', uns altres creuen que mereix el títol d’‘Amantis religiosa’.

L’esportista fumador

Oriol té 32 anys. És esportista i miop. Viatja des d’Irun pel Camí del nord amb una motxilla de tan sols 4 quilos i no és per casualitat: en el seu viatge és molt important portar l’estrictament necessari. El trobem al voltant de Lugo, doblant etapes, i finalment a la catedral de Santiago. Vol arribar fins a Finisterre.

Ens inventem la seva història amb les quatre dades que ens ha donat de sí mateix.

Oriol és un gran aficionat a l’atletisme on participava en carreres de 5.000 i 10.000 m. La seva vida era la competició. Era bo però no era el millor. Els anys passaven i les sis hores diàries d’entrenament abans i després del treball, no eren suficients per guanyar carreres. S’obsessionà amb les marques fins avorrir la seva parella que, finalment, l’abandonà. És llavors quan se n’adona que mai serà un esportista d’elit i que ja no pot recuperar la dona que s’estima. Fumar es converteix en un auto-càstig.

Quan comença a preparar la motxilla només vol portar l’essencial i fins i tot una mica menys: cada vegada que ens trobàvem em demanava foc. A mi, que no fumo.

El vell pelegrí i la xana

Pel Camí primitiu corre una història inversemblant que s’explica com a real, com a vista i viscuda pels seus narradors.

A les últimes etapes d'Astúries, el Camí ressegueix el riu Arganza fins remuntar el port del Palo. És aquest l’escenari on una xana -o dona d'aigua- es va apropiar de l’ànima d’un pobre pelegrí.

Les bellíssimes xanes viuen en els rius límpids i frescs d’on surten a les nits per rentar-se, pentinar-se, empolainar-se i cantar dolces melodies que atrauen caminants perduts per seduir-los i apropiar-se de les seves ànimes que són el seu aliment.

* * *

El seu aspecte i el seu posat cridaven l’atenció. Mentre la majoria de caminants anaven equipats com a muntanyencs –bota o sabatilla ‘goretex’, pantalons curts de trekking, samarreta esportiva, motxilla ergonòmica, bastons periscòpics i gorra amb visera- ell portava unes velles botes de caminar, pantalons d’estiu llargs, camisa amb les mànigues arremangades, bastó de fusta i una cridanera boina negra calada poc elegantment fins les orelles. El jubilat alemany era prim i anava mal afaitat. Es comportava discretament i era reservat però no menyspreava ni una conversa ni un got de vi. Quan caminava mirava al terra però tothom entenia que, en realitat, el seu esguard es dirigia al seu interior.

Ella, en canvi, era extravertida, alegre i vital com només es pot ser als 25 anys. Envoltada de joves amb ganes de xerrar, de riure, de divertir-se, de conèixer món i conèixer d’altres i també de ‘conèixer-se’ en el sentit bíblic de la paraula, ningú va entendre per què la italiana l’havia elegit a ell.

Durant dos dies el va estar seduint, el va envoltar de l’imperceptible perfum de dona, els seus llargs cabells fregaven ocasionalment –involuntàriament- la seva cara, els seus cossos xocaven suaument mentre caminaven junts per l’estret senderi. La nit de la tercera jornada van desaparèixer de l’alberg durant molta estona.

A l’endemà, ningú els va trobar a faltar durant tot el dia però es van estranyar de veure entrar a l'alberg, a la tarda, només al vell pelegrí sense la jove de la que ningú mai més va saber res.

* * *

Queden pocs centenars de metres per arribar a la plaça de l’Obradoiro i caminem en filera índia per les estretes voreres del vell Santiago quan una companya em fa senyes: allà està el jubilat alemany, amb botes velles, pantalons llargs d’estiu, camisa amb les mànigues arremangades, una vella motxilla mig buida, sense afaitar i la boina calada fins les celles. Està fent el camí de tornada, va amb el cap cot, amb la mirada buida, com si hagués perdut l’ànima.

Fantasmes

La nit era fresca i ventosa. Malgrat tot havia triat un racó protegit del vent per passar la nit al ras. I allà estava, rebent l’aire a la cara i fent esforços per no dormir mentre comptava estrelles. A prop, en un tendal, algú havia penjat roba: mitjons, calçotets, una tovallola de bany i una bossa de plàstic.

Quan el soroll d’unes passes sobre fulles seques em va despertar, vaig veure clarament com un fantasma se m’aproximava envoltat per una espesa boira només travessada per una tènue llum groguenca per, en l’últim instant abans de tocar-me, dir-me: “No, encara no” i transformar les fulles en bossa de plàstic i la imatge en tovallola.

A cada visita frustrada del fantasma, la nit es feia més freda i més humida i la boira avançava, amenaçadorament, fins que la vaig poder tocar i, traient la mà del sac, vaig jugar amb el cotó fluix fent figuretes a l’aire.

Vaig esperar una mica més, mig adormit, el meu fantasma fins que a trenc d’alba em va visitar per últim cop: “No, encara no. Avui no”.

El pelegrí ideal

Ens reagrupem al Monte do Gozo on segellem l’última credencial, bevem i descansem abans d’em- prendre els darrers quilòmetres fins a Santiago.

Apareix un equip de televisió d’Antena 3 cercant ves a saber quin personatge mediàtic o notícia escabrosa com la mort d’un pelegrí a les portes de Santiago. Però no, estan buscant al pelegrí ideal: ben calçat, amb els mitjons adequats, amb pantalons curts però amb cremallera pels camals per si fa fred, samarreta sintètica hidròfoba, barret amb visera a tot el voltant per protegir ulls, orelles i clatell i, sobre tot, amb una motxilla lleugera, transportable, petita però on càpiga tot l’imprescindible.

Busquen a un pelegrí que no vagi rancanejant, que aparenti no tenir butllofes, que camini com si no li fes mal res i que tingui l’esperit sencer per culminar la peregrinació sense problemes. Quan el trobin li preguntaran com s’ha preparat físicament, per què porta sabatilla de muntanya i no bota, com distribueix el pes a l’interior de la motxilla i mil coses més. Per sorpresa meva tot això m’ho pregunten a mi.

A la nit, tot el meu grup espera nerviós el nostre minut de glòria a les notícies de les 9 d’Antena 3 però el minut es queda reduït en uns quants segons. Malgrat tot ha estat divertit.

¡No vale, no vale!

“¡No vale, no vale!”, em cridava l’hortolà quan agafava unes figues que donaven al camí.

“¡No vale, no vale!”, dèiem riallerament els companys del Camí primitiu quan veiem pelegrins del Camí francès sense motxilla i disfressats amb tota mena de productes de ‘merchandising’ Xacobeo 2010 que feien l’etapa sabent que al final els vindrien a recollir l’autobús per portar-los a l’hotel.

“¡No vale, no vale!”, sorgia del meu interior veient la mercantilització de Santiago, culminació d’un viatge físic però també espiritual.

“¡No vale, no vale!”, protestava el meu estómac suportant l’insuportable fariseisme del capellà que oficiava la missa a la catedral.

“¡No vale, no vale!”, em deia a mi mateix envoltat de ‘Familias Invencibles’ que segurament eren les que havien pagat l’espectacle del ‘botafumeiro’.

“¡No vale, no vale!”, sentia des de la meva consciència quan mentia dient que el motiu del meu pelegrinatge era ‘religioso y otros motivos’ per tal de recollir un tros de paper que em perdona pecats que no reconec com a tals i d’altres que no vull que se’m perdonin.

Esclava

Dues esclaves li decoraven el turmell sobre uns peus nus calçats amb unes lleugeres sandàlies i
sota unes cames llargues, llarguíssi- mes que lluïen centímetres i centímetres de pell fins a les vores d’uns curts pantalons.

De tant en tant consultava el mòbil protegit per una elegant funda de cuir que obria amb un segur i contundent moviment per després escriure unes quantes lletres i esperar el següent missatge.

Quan les seves tasques amb el mòbil la deixaven lliure, llegia ‘Cuore’ amb expressiva fruïció: gran somriure i riure avortat.

Era una jove viatgera vestida elegantment per l’ocasió, segura de si mateixa, que es deixava observar, que estimava i se sentia estimada, que sabia d’on venia i a on anava. I qui l’esperava.

Subtadament, amb un cop sec, va tancar la revista, es va aixecar, va baixar la seva maleta de cap de setmana i fent-la rodar va abandonar precipitadament el tren.

Publicat al Diari de Girona el 24 de juliol de 2011

La França que nosaltres coneixem

Passeig en bicicleta pel casc antic de Bordeus. Surt de casa seva una noia d'estil desarrapat amb un gos deslligat que immediatament es posa a cagar. Em giro per censurar-la mentalment però ja estava recollint els excrements amb una bossa.

En un camí força estret ens creuem amb un nombrós grup de nens en bici. Ens apartem per deixar-los passar. Com a mínim la meitat ens diuen "merci" o "bonjour" i alguns, a més, "bonne journée".

Una carretera qualsevol del sud de França. El pas d'autocaravanes és constant. La major part dels conductors aixequen la mà per saludar-nos com a un dels seus.

Taquilla de cobrament d'una autopista. Sigui home o dona, jove o madur el primer que fa el cobrador és saludar-nos. Ens cobra el mateix però et sents persona.

Els francesos són educats i formals. Són polis. Els agrada compartir una conversa i una copa -o dos- amb amics o gent que acaben de conèixer en un càmping o en una àrea d'autocaravanes però a les 11 de la nit no sentiràs ni una ànima, ni de nens ni d'adults.

El paisatge francès és variat però sempre predomina el verd: el de les vinyes i els pins del sud mediterrani; el dels cultius de girasols, de blat, de panís, tacats de bosquets de roures més a l'interior on plou més; o el verd dels prats alpins esquitxat per grups de vaques. És un paisatge profundament humanitzat, intensament aprofitat agrícolament. El paisatge és el primer que ens va fer enamorar de França. A curta distància estaven els monuments singulars, les ciutats històriques o el llistat interminable de poble més bell de França. Però poc a poc hem anat comprenent que el medi físic, la història i les persones han creat un país equilibrat, serè, tranquil, educat, integrador, amant de les seves tradicions i orgullós de la seva història.

Potser la síntesi del país podrien ser els camps de vinyes de Saint-Emilion -poblet proper a Bordeus-, tan ben arrenglerats, tan ben treballats, tan plens de camins asfaltats perfectes per anar en bicicleta i per on és tan agradable perdre's. Sortint d'aquest laberint de vinyes vam haver de travessar una carretera força transitada per la qual cosa vam anar a cercar un pas zebra per facilitar-nos el creuament. Immediatament un gran camió va frenar per deixar-nos passar. Aquesta és la França que nosaltres coneixem.

Nens de sucre

Quan els nens del meu barri jugàvem tots junts a fet i amagar,
els més petits no paraven mai: eren de sucre.

És l'hora de pati. Estic a la sala de professors a punt de fer-me un tallat a la màquina de cafè quan apareix una tutora acompanyada d'una mare que vol parlar amb mi. Està preocupada perquè els seu nen no menja. Exactament va ser el dia anterior que no va dinar gens o gairebé gens. El motiu és que tenia un disgust molt gran amb mi perquè a classe el vaig cridar l'atenció demanant-li que callés i atengués les meves explicacions. La seva resposta va ser que no tenia un bon dia -dit malcaradament- i així va quedar la cosa. Bé, així ben bé no, que quan va tornar a casa no va dinar gens -o gairebé gens, que no vaig acabar d'esbrinar-ho. A l'endemà li vaig preguntar, al nen, si tindria un bon dia a la qual cosa em va contestar, sec, que no! i que a l'endemà tampoc! I així ho vam deixar fins que aquell mateix dia va venir la seva mare preocupada perquè el seu nen no li menja. Explicats els fets fil per randa la mare va semblar mig conforme i jo més alleujat: el nen ahir no va dinar del disgust però va berenar, i molt! El tema del sopar no va sortir a la conversa i sobre aquest punt no puc informar: mea culpa. El nen que un dia no va dinar té 17 anys i fa 2on de batxillerat.

A la cua del metge, un avi m’explicava aquesta setmana que va començar a treballar als 9 anys menant a pasturar 150 ovelles. Alguns dels meus amics venien gelats amb 12 o 13 anys i gairebé tots els de la meva generació fèiem la temporada d’estiu des dels 14 o 15. Ara no es pot treballar abans del 16 anys. És el progrés! -diuen els nostres legisladors- i jo estic d’acord amb la finalitat però no amb els mitjans que s’estan utilitzant. Entre tots estem criant una generació de nens que ho són més enllà del raonable, que tenen poques responsabilitats i massa privilegis i que són incapaços de tolerar la frustració. La conseqüència és que estem infantilitzant l'adolescència.

No trobo normal que una mare em discuteixi el suspens de la seva filla de 17 anys després d'explicar-li els criteris de correcció i llegir conjuntament l'examen. No és normal que els alumnes majors de 16 anys que no treballen a classe, que van a divertir-se i molestar als companys que volen estudiar, que han superat l'edat d'escolarització obligatòria i que són insolents amb els professors, els centres tinguin veritables dificultats per evitar haver-los de suportar. No és normal que un llibre sobre l'adolescència defineixi la post-adolescència com aquells joves de 29 a 35 anys. No és normal que els mitjans de comunicació anomenin nens als joves i joves als adults de 30 o més anys.

Si no volem una societat de no-responsables -d'irresponsables, per tant- han de canviar moltes coses en l'educació dels nens i joves a la família, a l'escola, a l’institut i a la societat. Ens hi va el futur.

Article publicat a Diari de Girona el 16 de juny de 2011

Cementiri de Sinera

I
Recuerde el alma dormida,
abive el seso e despierte
contemplando
cómo se passa la vida,
cómo se viene la muerte
tan callando,
quan presto se va el plazer,
cómo, después de acordado,
da dolor;
cómo, a nuestro parescer,
qualquiere tiempo passado
fué mejor.

II
Pues si vemos lo presente
cómo en un punto s'es ido
e acabado,
si juzgamos sabiamente,
daremos lo non venido
por pasado.
Non se engañe nadi, no,
pensando que ha de durar
lo que espera
más que duró lo que vió,
pues que todo a de passar
por tal manera.

III
Nuestras vidas son los ríos
que van a dar en la mar,
qu'es el morir;
allí van los señoríos
derechos a se acabar
e consumir;
allí los ríos caudales,
allí los otros medianos
e más chicos,
allegados son yguales
los que viven por sus manos
e los ricos.

IV
Dexo las invocaciones
de los famosos poetas
y oradores;
non curo de sus fictiones,
que traen yervas secretas
sus sabores;
Aquél sólo me encomiendo,
Aquél sólo invoco yo
de verdad,
que en este mundo viviendo,
el mundo non conoció
su deydad.

V
Este mundo es el camino
para el otro, qu'es morada
sin pesar;
mas cumple tener buen tino
para andar esta jornada
sin errar;
partimos cuando nascemos,
andamos mientras vivimos,
y llegamos
al tiempo que fenecemos;
assí que quando morimos
descansamos.

Jorge Manrique, Coplas a la muerte de su padre

Els ametllers ja han florit!

Els ametllers ja han florit. Les mimoses també. I els pruners estan a punt de fer-ho. La primavera ja s’albira i les flors més primerenques ja estan esclatant en tota la seva plenitud quan al bosc encara no s’han marcit les últimes flors d’hivern. Totes les plantes dels nostres camps ja s’estan preparant per la gran rebrotada en un espectacle que mereix tornar a disfrutar de les excursions en família, amb els amics o en solitari. Poc a poc el sol i la llum van guanyant graus i minuts i es fa més agradable fruir de l’aire lliure. Camps, excursions, natura, arbres i plantes en flor configuren un petit univers desitjat però llunyà.

Llunyà? Quants quilòmetres hem de fer per veure els blancs ametllers florits o les grogues mimoses en flor o els delicats pomells rosats dels foscos pruners? Fins on hem d’anar per recollir un brot de romaní, espígol o marialluïsa? En quins distants camps podem gaudir veient crèixer pomers, cirerers, noguers o perers? Segur que el lector coneix llocs meravellosos en apartats indrets... però si no vol o no pot anar-hi li proposo que disfruti de tot això als parcs i jardins públics de Blanes. Els de tota la vida, com els esplèndids jardins del passeig de Mar o els més discrets del passeig s’Abanell, o els més nous com els de la Mina Cristal·lina al Control-Horta de la Perla, el de Xon Martí a Ca la Guidó-Mas Carolet o el de Xon Ferrer a Quatre Vents. També pot disfrutar dels ametllers en flor del passeig de Catalunya, de les mimoses del Recó d’en Portes-Senda del Molí i dels pruners en flor de la plaça Núria. O gaudir de nous recons enjardinats com el de l’exterior del Cementiri –monument d’Homenatge a les Víctimes del Franquisme- o el remodelat carrer Ausiàs March.

Diuen que la jardinería pública és la democratització d’un luxe. Ara que estem travessant una profunda crisi econòmica, hom hauria de ser conscient de l'esforç que significa mantenir i ampliar els jardins i les zones verdes. A Blanes, en el passat, s'han fet esforços per democratitzar aquest luxe millorant-lo i fent-lo arribar cada vegada a més gent. El fet que l'actual equip de govern prefereixi gastar-se els diners en concerts gratuïts multimilionaris i multitudinaris en lloc de serveis públics per a tothom i per tot l'any no treu que no haguem de ser conscients i agraïts amb tot allò que hem heretat de generacions de blanencs.

La primavera ja ha arribat. Gaudim-la.

La canción más triste serà mi himno

Sens dubte és jove. Jo també feia pintades quan era jove però eren menys poètiques. Eren antitaurines i devien tenir molt d'impacte perquè cap de les places de braus que van ser objecte dels nostres atacs nocturns han sobreviscut al temps. Bé, o va ser responsabilitat nostra o de l'especulació urbanística...

Aquest jove blanenc té necessitat d'expressar públicament la seva tristor però ho fa des de l'anonimat i, probablement, des de la nocturnitat. Tots hem tingut etapes de melangia, especialment quan hem estat joves. El problema de deixar rastres d'aquest estat és quan no els pots fer desaparèixer. Aquesta pintada perdurarà. Algú emblanquinarà la paret mitgera però el temps farà desaparèixer la pintura i "la canción más triste..." tornarà a sortir a la llum, impúdicament, com una altra que no està gaire lluny d'aquesta que diu "Carrillo libertad". Quantes vegades es va maleir el seu autor quan Santiago Carrillo va trencar el PCE o quan va "tornar" al PSOE? Però la pintada seguia allà, segueix allà.

També el jove pintor blanenc, noctàmbul, aprenent de poeta i fumador ocasional de marihuana, sentirà ràbia per la tossuda rebequeria de la seva pròpia obra a no desaparèixer, com si l'obra d'un mateix pogués tenir vida pròpia! Com si l'autor pogués no ja ignorar-la sinó destruir-la!

Altres obres més volàtils han sobreviscut molts més anys dels previstos pel seus autors. Per sort jo vaig poder matar una de pròpia quan se'm va presentar a deshora, abruptament. Va ser en una visita a la meva antiga facultat de la Universitat de Girona. S'havien fet reformes a l'antic Seminari, s'havia pintat el "hall" on tan bones estones vam passar però el cartell de paper on havíem dibuixat una fada alada d'estil modernista i un poema que començava dient "En defensa del cardo y de la ortiga, en defensa del burro y su rebuzno y de su condición intrascendente", continuava allà. Què havia fet jo per merèixer això? Aquella etapa ja havia mort, ja no sabia ni on era la dibuixant-companya-novieta i em va envair un profund pudor d'ensenyar l'antiga innocència que traspuava el cartell. No vaig tenir més remei que agafar una cadira, pujar-me en ella, despenjar el cartell, trencar-lo a trossos i llençar-los a la paperera. A l'antic "hall", ara bar, es va fer el silenci, tothom em mirava entre estorats, sorpresos i indignats per la meva acció però ningú va dir res. Quan vaig acabar, vaig tornar a deixar la cadira al seu lloc i vaig marxar tranquil·lament per on havia vingut. Havia deixat de ser ingenu. Havia deixat enrere la meva etapa d'estudiant. Ja no tenia enyorança per aquells anys, no perquè no els recordi com els millors de la meva vida, sinó perquè aquella etapa l'havia superada.

El nostre jove graffiter, fumador de marihuana, aprenent de poeta, músic noctàmbul, amant fracassat, aprenent de bohemi i una mica despistat -fins i tot abans que comencés a fumar- també creixerà. Deixarà d'estar trist per sentir-se, potser, fracassat -que sens dubte és un estadi superior i més fàcil de suportar, a la fi és el de la majoria- però quan passi pel camí de Santa Bàrbara haurà de suportar el record inesborrable de la seva joventut: "La canción más triste serà mi himno".

* * *

Manifiesto

En defensa del cardo y de la ortiga,
en defensa del burro y su rebuzno
y de su condición intrascendente;

a favor de los bosques y su antiguo
modo de ser, a favor de la piedra
que el misterio cubrió de oscuro musgo;

para que vivan peces en las aguas,
pájaros en el aire, rododendros
en los jardines, luces en la noche,

y los hombres se olviden de la prisa
con que van a la nada y no se enteran,
víctimas de un progreso establecido;

para que todo cobre otro sentido,
una vez asumido el sinsentido
de esto, y concentrados en su paso

veamos sin dolor pasar el tiempo
y vivamos minutos, horas, días,
bocanadas de ser, riqueza única;

para que todo vuelva a ser sí mismo,
lo que pasó, lo que es, lo que perdura,
lo que no deja huella de su paso;

para que no de miedo tener hijos
ni dejar de tenerlos, y el amor
vuelva a ser verdadero, a ser inmenso;

para poder tomar el sol y el aire
y sentarse en la hierba con la gente
y ponerse a charlar largo y tendido;

a favor del cansancio y del descanso,
a favor de los ciclos naturales
y de la rebeldía ante los ciclos;

por los colores y por los sonidos,
por los gustos, los tactos, los olores,
por el juego y el sueño, y los amigos

en defensa de lo que se ha perdido,
de la paz duradera, del sosiego,
de la palabra limpia... y del silencio.

Jesús Martínez, 21

Espais de la batalla de l'Ebre (2ª part)

El comentari dels alumnes

Els alumnes de 2n de batxillerat del curs 2009-2010 de l'IES Ramon Turró i Darder, acompanyats pels professors Dora Farnós, Carles Tagua i jo mateix, hem fet un viatge d'estudi els dies 25 i 26 de gener a les Terres de l'Ebre, en concret a les comarques de la Ribera d'Ebre i la Terra Alta, per tal d'aprofundir en el coneixement de la Batalla de l'Ebre (juliol-novembre de 1938). Aquests són alguns dels comentaris dels alumnes.

Els comentaris més entusiastes

En general puc considerar que la sortida a la Batalla de l'Ebre va ser genial. Si m'haig de quedar amb algun moment de tot el viatge, sense cap mena de dubte em quedaria amb la pujada a la Cota 705. El paisatge que ens envoltava era captivador i, sobretot, quan estàvem a punt d'arribar a dalt, que va començar a nevar, em va semblar màgic.

El poble de Miravet també em va semblar molt maco i potser amb la història que tenia al darrere feia que aquells carrers antics i solitaris junt amb el clima humit i plujós que hi feia li donava un toc especial.

Deixant de banda l'aspecte cultural de la sortida, em va agradar molt que tots els companys érem com un petit grup, tots érem amics de tots, i els professors van acabar de perfeccionar-nos el viatge amb els seus acudits i anècdotes al llarg de tot el viatge i ens van deixar marge per fer les coses que volguéssim dins el temps que teníem.

Potser com a punt fluix de la sortida destacaria que va ser poc temps, si més no, un dia més hauria estat ideal per visitar amb tranquil·litat tots els indrets interessants de la zona i així acabar d'adobar un viatge que per a mi va ser perfecte.

* * *

Sempre s'agraeixen dos dies de festa però sobretot s'agraeixen si en aquests es passen bons moments en grup. La sortida a l'Ebre ha sigut una de les poques excursions en la meva vida que he disfrutat aprenent: dos dies en autèntics camps de batalla en els quals en el seu temps s'hi va vessar sang. Em va semblar de destacable interès la Cota 705, un lloc que contenia història en el seu terra. Les condicions que es van donar quan pujàvem la muntanya, caldria mencionar-les, perquè expressaven perfectament la duresa de la guerra: una ventisca que dificultava tant el camp de visió com les condicions físiques.

També es va apreciar com n'era de difícil la vida en els pobles. Sobretot en Corbera d'Ebre, un poble devastat per acció de la crueltat de les batalles que van mantenir els republicans.

Va ésser una bonica experiència que valdria la pena repetir.

Els comentaris més crítics

A mi m'ha agradat la sortida però l'organització de com i quan es feien les activitats no, ja que el primer dia podríem haver anat a visitar els pobles (el del refugi i el destruït) i el segon dia haver anat a la muntanya. Tot i això, crec que la pujada a la muntanya va ser el més exagerat.

Jo no m'havia assabentat que havíem de caminar i pujar tant, per això m'emportava sempre la bossa i no la deixava a l'autobús.

Les guies haurien d'haver estat més mogudes, és a dir, que haurien d'haver cridat més l'atenció perquè moltes vegades no ens adonàvem que estaven explicant.

Tot i això ha estat una excursió molt informativa i entretinguda.

* * *

L'excursió ha estat bastant bé. No és que hi hagi après gran cosa ja que moltes de les coses que s'explicaven sobre la Guerra Civil, en termes generals, ja les sabíem, les intuíem o ens les havien explicat, però m'han agradat força les explicacions sobre el terreny en que es van lliurar les batalles (que es del que menys es parla als llibres).

El clima estava molt bé, el menjar també estava bé a l'igual que l'allotjament. El que menys m'ha agradat, a part de la gran pujada a la Cota 705 (que encara els meus bessons estan ressentits) ha estat la curta durada de l'excursió i el que més m'ha agradat ha estat el clima i el paisatge, juntament amb el castell de Móra d'Ebre.

Els comentaris més empàtics

Personalment, em vaig posar en el lloc dels combatents, imaginat-me la guerra. Després de tot el que vaig veure, el sentiment envers la guerra ha augmentat, és a dir, sembla molt difícil de creure tot el que han viscut i viscut en aquell temps.

Mai hauria imaginat que estaria en un refugi, i el més sorprenent són els anys que aquest refugi va estar "mort". Les persones que van sortir en el vídeo van estar molts anys sense "recordar" que allà, en aquell refugi van haver de "viure" durant molts dies, degut al dolor que se'ls presenta quan tornen al passat. Ara mateix em poso veritablement en la seva pell i em sap molt greu tot el que va passar.

Pujar a la Cota 705 em va agradar però m'hauria agradat més si des del cim hagués pogut veure el paisatge.

El que més em va agradar va ser l'"Abecedari de la Llibertat". Penso que és una acció molt profunda i bonica haver construït aquell camí. Em costa creure tot el que ens van explicar, aquelles persones van patir molt, m'imaginava als combatents allà al castell lluitant, travessant el riu, matant sense pietat...és molt fort.

Penso que és una excursió molt rica, ja que cada vegada dono més importància a la història.

Em va agradar molt, profe, però va ser cansada.

* * *

Encara que els nois de la nostra generació pensem que és un fet molt llunyà, és una cosa que va passar fa relativament poc i són circumstàncies molt difícils les que van haver de viure aquelles persones.

Segurament tornaré a anar un altre cop amb la meva família, especialment amb el meu pare perquè li faria il·lusió veure els paisatges que familiars propers a ell van haver de patir.

* * *

Jo penso que si ens toqués allò a nosaltres, és a dir, a la nostra generació, no estaríem preparats per viure-ho.

Els més analistes de l'organització

En general l'excursió ha sigut molt divertida i molt ben organitzada. Encara que plogués el dia en que vam pujar la Cota 705, m'ha semblat que era bona decisió ja que la neu no cau aquí cada dia. (...) El segon dia crec que va estar sobrecarregat d'excursions ja que el lloc més interessant vam passar-hi volant. Em refereixo al Centre d'Interpretació 115 Dies. Després, el menjar va estar prou bé però el dinar en el restaurant va marcar un toc de privilegi comparat amb l'alberg.

En general tot va estar molt ben organitzat i sobretot la relació entre el preu i la qualitat mereix un 10. L'únic que va faltar era quedar-nos una nit més.

* * *

Em sembla que per un bon preu vam fer una bona visita

La gent i la comarca

Respecte al contingut de l'excursió no tinc gaire queixa, tots els llocs on vam anar eren macos i em va interessar molt el fet d'anar a pobles que no eren econòmicament com els nostres.

* * *

La sortida en general va estar bé. La visita al poble de Miravet va ser curiosa, sobretot em va sobtar que donaven les notícies del poble per altaveus i amb una sardana de fons. Va ser interessant notar la diferència entre el que estic acostumada i el que no em pensava ni que existís.

* * *

En especial, Una cosa que em va agradar molt de les terres que vam visitar va ser la gent que hi havia, ja que tant les guies com la gent dels pobles ens van acollir molt bé i, a més, l'accent del sud de Catalunya em va crear una sensació d'estar com a casa.

L'alberg i la nit

L'alberg va estar bé, el menjar era bo i les habitacions confortables.

* * *

L'estància a l'alberg va ser genial, la nit va ser perfecta.

* * *

Però sobretot m'ha agradat la nit que vam passar a les habitacions de l'alberg quasi sense dormir.

* * *

Potser el que no em va semblar bé va ser que a l'hora de dormir no se'ns deixés anar per les habitacions ja que l'alberg era tot per nosaltres i crec que som joves i que potser sí que estàvem fent una mica de soroll però crec que tampoc va ser adequat el tracte que vam rebre.

* * *

No em va agradar massa el menjar de l'alberg ni els lavabos perquè eren petits i l'aigua de les dutxes era molt freda.

El que menys va agradar

Pel que fa al que em va agradar menys, potser seria que vam caminar molt i vam acabar molt cansats però va valdre la pena.

* * *

El que menys em va agradar va ser el castell de Miravet on vam pujar una petita muntanya per veure'l però una vegada a dalt estaven en obres i no vam fer res, només mirar la vista de l'Ebre. Després vam baixar per dinar i prou, és a dir, no sé perquè vam pujar si no vam fer res.

* * *

Va ser molt cansada i hagués sigut millor fer-la dijous i divendres i així descansar el cap de setmana i aixecar-se més tard.

Els professors

Els professors que ens van acompanyar van estar bé, ja que ens deixaven una mica de llibertat. El viatge no se'ns va fer pesat i ens ho van fer passar molt bé.

* * *

També he de dir que a l'autobús hi havia un ambient molt descontrolat i amb moltes ganes de festa i estudi, ja que en Carles Tagua i la Dora no deixaven descansar el micròfon. Mentre que l'Argemir no va avançar la classe d'història d'avui.

* * *

Els professors es van enrollar bastant i això va fer també, vulguis o no, que la sortida fos més divertida.

Reflexions històriques i consells pràctics

Crec que aquest tipus de sortides són absolutament necessàries per apropar-nos a la història. Almenys jo sempre recordaré la Batalla de l'Ebre millor que no pas si ens haguéssim limitat a llegir-la al llibre.

* * *

I la veritat és que jo crec que quasi tothom tenim un passat allà, els nostres familiars més propers van anar-hi i nosaltres ni ho sabíem. (...) I crec que aquesta experiència de veure tot el recorregut de la batalla, crec que no se'ns oblidarà mai, o almenys a les persones que hem tingut un familiar lluitant a la Batalla.

* * *

(...) a part de que aquesta sortida ens va servir bastant per desconectar de tot l'esforç que estem fent durant el curs, va ser increïble tornar a un fet i una època de la qual es parla molt poc, com si fos tabú.

* * *

Si fos per mi, jo ho tornaria a repetir un altre cop perquè a part de ser una visita cultural va ser bastant lúdic.

* * *

En conclusió, aconsello que l'any que ve la repetiu per qui pugi a segon, però que sigui dijous i divendres que sinó no podem amb els exàmens dels següents dies.

Espais de la Batalla de l'Ebre

Els alumnes de 2n de batxillerat del curs 2009-2010 de l'IES Ramon Turró i Darder, acompanyats pels professors Dora Farnós, Carles Tagua i jo mateix, hem fet un viatge d'estudi els dies 25 i 26 de gener a les Terres de l'Ebre, en concret a les comarques de la Ribera d'Ebre i la Terra Alta, per tal d'aprofundir en el coneixement de la Batalla de l'Ebre (juliol-novembre de 1938). Cal dir que malgrat haver fet tot el programa previst, el temps no ha acompanyat gaire: al fret propi d'aquesta època de l'any es va afegir la pluja i la neu del primer dia, aquesta molt inusual a les baixes cotes on ho va fer.

Però anem a pams. Vam sortir el dilluns a quarts de nou del matí i cap a migdia ja estàvem visitant el poble i el castell de Miravet sota una pluja persistent que va acabar calant els anoracs. Aquests primer escenari de la batalla va ser un dels passos que els republicans van fer servir per travessar el riu Ebre i atacar les posicions franquistes que ocupaven tot el marge dret del riu. Des del mirador de l'església primer, i després des del mateix castell templer van veure el meandre que forma el riu i ens vam fer una idea de com de dificultós i perillós devia ser el seu pas amb els escassos mitjans amb els que comptaven els republicans. A la façana de l'església vam poder veure els impactes de bales fruit de la batalla.

Després d'un ràpid dinar a base d'entrepans, posem direcció al nostre següent objectiu: la Cota 705. Es tracta d'un turó que està enmig de la serra de Pàndols i és la seva màxima alçada. Aquí van tenir lloc les batalles més cruentes de la primera i fracassada ofensiva franquista que malgrat acabar conquerint la cota va haver de renunciar a continuar l'intent de trencar el front per aquest punt.

La dificultat actual per accedir a aquest punt està en el fet que no hi ha carretera i que s'ha de pujar caminant 4,4 km. Tot i la pluja i l'amenaça de neu segons les previsions metereològiques de l'Informatiu de Migdia de TV3, iniciem la pujada. Dues alumnes -acompanyades d'un company i una companya- ràpidament han de renunciar per lesions que ja arrossegaven però la resta de l'expedició, 52 alumnes i professors, iniciem la pujada per un ample camí molt ben indicat. Quan estàvem a uns 600 metres d'alçada les previsions de neu es fan realitat i comença a caure una preciosa nevada sobre un bosc mediterrani en el que encara quedaven en les zones més obagues clapes de neu de l'anterior temporal . Ningú es planteja tornar al refugi de l'autocar i, finalment, arribem tots al cim on hi ha el monument a la Pau, finançat per la 'lleva del biberó' i dedicat A tots els que varen combatre a la batalla de l'Ebre. Des dels seus miradors s'entén que la Cota 705 fos una posició molt disputada doncs domina un ampli espai visual i, per tant, militar. En aquest espai també hi ha nombroses plaques en memòria de diferents col·lectius o personatges: al general republicà Enrique Líster, al batalló de voluntaris britànics, a la 43 Divisió de l'Exèrcit Popular de la República i d'altres. Marxem de la Cota 705 sense més pèrdua de temps: no només continua nevant sino que són les cinc de la tarda i aviat es farà fosc.

Dies abans, a l'institut, un alumne em va preguntar si a l'alberg hi hauria llum, tal era la inquietud d'alguns pels quals aquesta seria la primera vegada que anirien a una instal·lació d'aquests tipus. Poder estar junts, dormir en habitacions col·lectives i fer gresca a la nit també era una part fonamental de la sortida. L'alberg Mas de la Coixa és ample, net, amb instal·lacions senzilles i funcionals i amb un personal amable i acollidor. El sopar va ser correcte i les racions més que suficients. L'únic però va ser que, per algun motiu que tampoc va entendre el personal de l'alberg, les dutxes treien aigua tèbia i no calenta com sí que va sortir a l'endemà al matí. Després de sopar els profes deixem que els alumnes s'esbargeixin però a quarts de tres ens quadrem i els fem dormir doncs a l'endemà tenim un dia molt intens.

Comencem el dimarts amb la trobada amb la guia. Bé, cal dir que si bé esperàvem a la guia contractada van aparèixer tres guies i dos càmares d'una productora que ens va anar gravant durant tot el dia, als quals es van afegir el gerent del Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l'Ebre i les guies dels diferents escenaris que vam anar visitant, més els policies o altre personal que ens anaven esperant perquè poguéssim aparcar l'autocar i baixar amb seguretat. Ens sentíem aclaparats per tantes atencions.

La primera parada és el refugi de Benissanet. Ens parem davant l'entrada del que sembla un petit refugi per la població civil d'aquest poble però quan entrem quedem sorpresos per la magnitud i qualitat de l'obra. A dins, en una sala, el Consorci ha montat una petita exposició i un vídeo on les dones que el van construir expliquen les circumstàncies de l'obra.

Després ens desplacem al castell de Móra d'Ebre. Des d'on se'ns documenta sobre el pas del riu i com va ser d'estratègic mantenir, uns, i destruir, els altres, els ponts i passeres sobre el riu.

La següent visita va ser al Centre d'Interpretació 115 dies de Corbera d'Ebre on vam veure un documental basat en els testimonis dels corberins que van viure aquest fet històric. Dinem en un restaurant al Coll del Moro on la guia ens va fer una ràpida visió d'aquesta estratègica posició, lloc de comandament de les tropes franquistes.

Finalitzem el nostre viatge al poble vell de Corbera d'Ebre totalment destruït per les bombes franquistes -una de les quals encara penja de l'interior del campanar- i el temps. Allà hi ha l'Abecedari de la Llibertat, una succeció d'escultures i poemes que reflexionen sobre la destrucció, la guerra, els drets, la pau, les llibertats...en mig d'un tràgicament estètic escenari. Els alumnes queden impactats: no és el mateix llegir un text o veure una fotografia o vídeo sobre les conseqüències d'un bombardeig que passejar-se per les runes d'un poble que l'ha patit.

És un bon tancament al viatge. Quan preparava la visita els explicava que un dels objectius pedagògics era que la Història els penetrés pels poros de la pell, que els hi provoqués sensacions i no només informació. Crec que ho hem aconseguit.