Els colors de Lanzarote

El color dominant de Lanzarote no és el negre de les colades volcàniques -aquí anomenades “malpaíses”-, ni el dels camps llaurats amb la seva capa superficial de sauló volcànic que captura i reté la humitat ambiental. 

Aquest negre, és clar, abunda a l'illa però tendeix a reduir-se perquè els camps s'estan abandonant i ràpidament es transformen en erms d'herba seca.

Per contra, quin plaer és veure els camps de vinyes de malvasia amb els seus pàmpols verds sobre el negre de la graveta i dels murets rectilinis o semicirculars que produeixen uns vins blancs de molt de caràcter.

Més enllà dels escassos camps de conreu i dels inhòspits però bellíssims “malpaíses” s'estenen els ocres i els grocs de la esclarissada vegetació canària i del sequeral. 

Lluny queden els temps quan existien boscos de laurisilva al cingle de Famara, avui sense arbres ni arbusts, igual que la resta de l'illa on només trobem palmeres canàries i altres arbres decoratius en els jardins dels pobles. És una llàstima aquesta pèrdua de biodiversitat també la derivada per l'abandó de l'activitat agrícola.

Per posar el meu granet de sorra en el rescat dels camps i dels seus colors, prenc la decisió de substituir durant les meves vacances la cervesa dels menjars per una o dues copes de vi “conejero”. 

Bé, ja sé que aquesta acció pot semblar pueril i inútil però si tots els turistes de Lanzarote -i som dos milions a l'any- actuessin igual, les terres vitivinícoles tornarien a lluir els seus ceps i les seves verdes fulles enfonsats en forats entre immaculats solcs atzabeges i protegits per pedra volcànica.

[Moltes gràcies per haver arribat fins aquí. Si aquesta entrada ha estat del seu interès, l'autor agrairia la col·laboració en la seva difusió compartint-la en xarxes socials o donat-la a conèixer entre els amics]

Vinyes verdes vora el mar

La Costa Brava està ple de nyaps urbanístics de la mà destructora de l’home. “Vinyes verdes vora el mar/verdes a punta de dia/verd suau cap al tard.../Feu-nos sempre companyia/vinyes verdes vora el mar”, escrivia Josep Maria de Segarra el 1923 inspirat pel paisatge de la Costa Brava mentre s’allotjava a la masia de Josep Pla, versos que el 1977 cantaria Lluís Llach retratant les vistes que hagués volgut veure però les vinyes ja no ens feien companyia perquè en aquella època la major part d’elles s’havien arrancat.

El nostre paisatge és una construcció humana, és la transformació de la natura per part de l’ésser humà. Hom tendeix a mitificar el passat però quan veiem una imatge d’algun dels nostres pobles de fa un segle o més, en blanc i negre o en sèpia, el que jo observo és desolació social amb dones treballant sobre la sorra humida de les platges o netejant la roba dels rics en les fredes aigües d’una riera o d’un safareig, són nenes no escolaritzades perquè estan cuidant dels seus germans petits i  són adults i infants feinejant en barques de pesca o en tallers en condicions precàries. Què bonic és aquest bucòlic passat quan podem evitar viure en ell! Amb el món rural i natural passa una cosa similar. És cert que no hi havia urbanitzacions enmig del no-res però les muntanyes de la Costa Brava lluïen pelades i no només perquè l’explotació agrícola era extensiva i no intensiva com ara i necessitava moltes hectàrees per aconseguir uns resultats minsos sinó perquè hi va haver una sobreexplotació dels boscos pels múltiples usos que se li donava a la fusta.

Aiguamolls de l'Empordà (Castelló d'Empúries)

La dessecació dels estanys ha estat una lluita aferrissada d’autoritats i propietaris agrícoles contra la natura per a guanyar terrenys agrícoles i disminuir els contagis de malalties encomanades pels mosquits. És només des de fa poques dècades que la tendència s’ha invertit i ara no només conservem les restes dels estanys de les nostres planes al·luvials sinó que els recuperem i fins i tot en creem de nous. Fora de la demarcació de Girona ha estat impressionant la regeneració de l’estany d’Ivars i Vila-sana, a Lleida, el 2009, totalment dessecat el 1951 i ara el de més superfície de tot Catalunya. I sense anar tan lluny, els aiguamolls de l’Empordà han estat un altre magnífic exemple de recuperació de zones humides i bona gestió ambiental, un model que va dinamitzar totes les demandes ambientalistes de les nostres comarques gràcies a les quals ara gaudim dels estanys del baix Ter, de l’estany de Sils o del parc dels Estanys de Platja d’Aro i tots gràcies a la intervenció humana. L’últim cas el tenim a la desembocadura de la Tordera on el temporal Glòria ha generat de forma natural una nova llacuna que les institucions s’han afanyat a preservar i tancar a la presència humana sacrificant un valuós espai de platja molt demandat per una part de la població.

Pla de Tudela (Cadaqués)

Si en els últims anys hem estat capaços de recuperar o de crear nous espais naturals com els citats també ho hem estat per regenerar urbanísticament allò que mai s’hauria d’haver deixat construir. El Pla de Tudela, a Cadaqués, és una bona mostra de recuperació ambiental d’un espai paisatgístic privilegiat on ara s’ha decidit deixar alguns elements simbòlics que ens recordin el passat urbanitzat del Club Mediterranée, inaugurat el 1962, i reconstituït en les seves formes naturals el 2010. Encara a l’Empordà, molts de nosaltres recordem les espectaculars demolicions amb dinamita de les antenes de Ràdio Liberty, a Pals, el 2006, i del bastiment de l’edifici de sis plantes a mig construir i afectat per la Llei de Costes, a Sant Pere Pescador, el 2005; o la renaturalització de La Pletera, a l’Estartit, gràcies al Projecte Life, entre el 2014 i el 2018. A més a més podríem afegir el referèndum palamosí de 1994 sobre el manteniment de la platja de Castell com espai natural o la indemnització per la desafectació urbanística de Pinya de Rosa, a Blanes, després que el Parlament de Catalunya declarés la finca Paratge Natural d’Interès Natural el 2003.

Zona humida a Sant Pere Pescador

Caldria agregar, a més, que molts pobles i ciutats han fet un esforç per millorar el seu entorn natural més immediat i que s’ha traduït en milers de petites o no tan petites accions que tenen una incidència local. Estem parlant de la preservació d’espais naturals d’interès municipal, de parcs urbans o periurbans, de l’abalisament i millora de la xarxa de camins, de la restitució dunar d’algunes platges, de la informació i promoció d’espais patrimonials i naturals i un llarg etcètera. En paral·lel i contradictòriament a la presumpta preocupació generalitzada pel medi ambient, la urbanització d’entorns valuosos encara continua i la degradació ambiental mundial -que ja té conseqüències locals- continuen sent extraordinàriament preocupants.

Estanys de Sils

Sí, la Costa Brava està ple de nyaps urbanístics de la mà destructora de l’home però seria injust fixar-nos només en allò negatiu sense considerar que també som capaços de rectificar els errors i millorar l’herència rebuda. Esperem que la creixent conscienciació ecologista i la pressió popular ajudin als nostres governants a seguir el camí que alguns ja han encetat.

Publicat a Diari de Girona el 15 de novembre de 2020

Estiuejants rics, estiuejants pobres

Era una tarda de primavera d’un dia laborable i aquell barri de segones residències semblava un tanatori tancat. El silenci només era trencat pel rítmics sorolls dels meus bastons de caminar. Amb l’esguard cercava a esquerra i a dreta però no veia ningú i tanmateix no podia treure’m la incòmoda sensació de ser observat. Fantasiejo que hi ha càmeres enfocant-me i que algú des d’una sala de control remot m’està controlant. Fins i tot imagino que un vigilant mou les càmeres lentament seguint les meves passes intentant desemmascarar al subjecte disfressat de senderista. De cop, i sense previ avís, es desencadenaren forts xiscles: era una parella de gavians argentats que s’enlairaren i començaren a volar amenaçadorament sobre meu. Gràcies, però, a una curta corredissa vaig aconseguir refugiar-me al porxo de l’església de l’Esperança on vaig fer balanç de danys: només un havia aconseguit empastifar-me amb una dejecció. Definitivament S’Agaró no serà mai el meu barri.

Casa d'estiueig a Aigua Xelida (Palafrugell)

La Costa Brava està plena de mansions des que la burgesia catalana va descobrir el mar com a nou balneari i a poc a poc les aigües termals de l’interior van ser substituïdes per l’aigua salada i el sol dels pobles de costa com a font de salut i benestar. És una història d’amor que des de finals del segle XIX encara perdura. Els nostres pobles costaners, mig agrícoles mig mariners, mostraven cases tan pobres com el seus habitants. Van ser els enriquits “cubans” i després la burgesia capitalina els que van valoritzar les platges construint cases amb dues façanes, la principal a l’interior i la d’estiu de cara a mar. A aquesta burgesia els hi devem molt per entendre l’actual configuració dels nostres pobles costaners al voltant dels passejos marítims. També els hi devem les grans cases d’estiueig que s’han salvat de l’especulació urbanística. Quan hom pensa que el Casino dels Nois, de Sant Feliu de Guíxols, es va salvar “in extremis” de l’enderroc per ser substituït per un vulgar bloc de pisos, a tothom se li haurien de posar els cabells de punta però són innumerables els edificis dignes de protecció que han desaparegut definitivament del nostre paisatge urbà.

Casino dels Nois (Sant Feliu de Guíxols)

A Últimas tardes con Teresa, Juan Marsé feia viatjar en motos robades a Manolo “Pijoaparte” des del barri del Carmel de Barcelona fins la “imponente villa” que la família de Teresa tenia a Blanes. Per la descripció del lloc  podria tractar-se de la finca Pinya de Rosa tot i que per la singularitat de l'habitatge semblaria més aviat Santa Clotilde, a Lloret de Mar. Cases amb grans jardins com les ja citades, així com Marimurtra, també a Blanes, i Cap Roig, a Calella de Palafrugell o masies reformades com el mas Juny del pintor Josep Maria Sert, a la platja de Castell, i Sanià, també a Palamós, són extraordinaris exemples de cases d’estiueig en ubicacions privilegiades i sovint sense estridències arquitectòniques innecessàries perquè el veritable luxe d’elles és la vegetació que l’envolta, els penya-segats i el mar.

Cala Senià (Palamós)

Dissortadament aquell urbanisme de segones residències disseminades va ser substituït per urbanitzacions en la que l’elitista S’Agaró és una excepció i no la norma. Ara la costa està farcida d’urbanitzacions de qualitats diverses però totes són una intromissió agressiva i innecessària en el nostre paisatge. Un dels últims a fer-se casa d’estiueig en una urbanització de luxe, a Sant Feliu de Guíxols, i exhibir-se’n en ella i en la seva piscina infinita -aquelles que òpticament semblen diluir-se en el mar- és en Josep Maria Mainat. Ai , quantes hores de diversió va fer passar La Trinca a la meva generació! Ai, quantes hores d’entreteniment ens està donat ara amb la seva vida privada, dissortadament per ell!

Gronxador improvitzat al camí de ronda (Tossa de Mar)

Fa un parell d’anys, potser tres, la seva casa de Sant Feliu de Guíxols encara estava en obres. També estaven fent una llarga i costeruda escala des d'aquesta residència fins a la cala dels Músics -quina casualitat!- que jo freqüentava cercant un poc recomanable camí de ronda entre la urbanització, la cala dels Músics i cala Urgell. Desconec si l’escala té permisos o no però a mi em facilitava molt les pujades i les baixades. Bé, fins el dia que em vaig trobar l’accés tancat moment a partir del qual vaig deixar tranquils als músics de la cala i al músic de la casa.

Casa de Dalí i l'illa de Portlligat (Cadaqués)

Altres, en canvi, decideixen viure més discretament gaudint de la Costa Brava. A Tossa, entre cala Llevadó i la punta des Cards, en un indret paisatgísticament inigualable, en mig del bosc i sense rastre d’edificacions al seu voltant, s’aixeca una modestíssima casa de fusta on només de tant en tant es veu senyals de vida i que està protegida dels lladres per un cartell que diu “Propietat privada” i per la seva pròpia senzillesa. D’altres han optat per instal·lar-se com a nous ermitans. Josep Pla, a Cinc històries del mar, ens descriu l’Hermós, un home que abandonà un Palafrugell fabril per establir-se “a les remotes llunyanies d’Aigua-xellida”, prop de Tamariu. Més modernament hem tingut notícies d’altres nàufrags de la vida vivint a l’illa de Portlligat, a Cadaqués, o a la platja de la Vallpresona, a Santa Cristina d’Aro.

Roda de moli fent funcions de taula (Tossa de Mar)

La Costa Brava porta més d’un segle acollint a tota mena de visitants: tant a escriptors i artistes il·lustres com a simples aficionats a la pintura o a la fotografia i ara també a bloggers, instagramers i influencers; a grans industrials i financers barcelonins com a ocupes d’illes solitàries o cales recòndites; a nous rics que es fan construir enormes residències, com a modestes famílies que amb molt d’esforç aconsegueixen pagar el seu apartament de la costa i a excursionistes de platja amb nevera, altaveus i pilota de futbol. Benvinguts tots però siguem conscients que les nostres accions tenen conseqüències, que residents i visitants hem de conviure en harmonia i que el bé més valuós que tenim és comú i gratuït i és diu paisatge.

Publicat a Diari de Girona el 18 d'octubre de 2020

Tots els colors de la Tordera

El primer dia de la tardor vam anar a veure la nova atracció de la comarca: la llacuna que s’ha format en el delta recrescut de la Tordera. La natura desfermada del temporal Glòria va arruïnar els camps de Palafolls, Malgrat de Mar i Blanes, se’n va portar dos ponts deixant-nos incomunicats amb Barcelona en tren i fent-nos la vida una mica més difícil per anar a Malgrat de Mar i a Blanes per carretera però ens va regalar un nou espai natural. Poc temps després vindria el confinament i amb ell la tranquil·litat per tota la fauna que va aprofitar el regal per apropiar-se de l’espai. Els ajuntaments, sol·lícits, van tancar l’espai al públic per a que els ocells poguessin reproduir-se i prosperar. El de Malgrat de Mar va fer un aguaitador per facilitar l’observació d’ocells i els naturalistes primer i curiosos de tota mena després han fet un ús intensiu d’aquest espai. A això és el que anomeno turisme de qualitat: el que sap valorar el nostre patrimoni -en aquest cas natural- i ho fa de forma sostenible.

Delta de la Tordera i mar Mediterrani

Com deia, un grup d’amics vam anar a veure la llacuna a primera hora del matí quan tot just sortia el sol. L’espectacle era magnífic: el Sol travessava els núvols reflectint-se en el mar, en la sorra de la barra i en l’aigua de la llacuna en una paleta de colors daurats al cel, blaus marins al mar i platejats a la llacuna i tot envoltat encara per ombres com, per exemple, la d’un bernat pescaire situat just a la desembocadura, entre el mar i el riu, esperant l’oportunitat de capturar un peix endormiscat. Els ànecs, també a contrallum, nadaven tranquil·lament com si fossin els perfils negres d’un teatre d’ombres xineses amb les muntanyes de Lloret i Tossa com a decorat encara indefinit.  En canvi, mirant al sud podíem veure ja perfectament els esplugabous d’un blanc immaculat i els grisos bernats pescaires. Entre les potes de tots ells vèiem reflexes platejats, com de miralls en moviment: eren peixos que havien quedat sobre la sorra per la ràpida retirada de l’aigua després de la forta tempesta del dia anterior. Els ocells no es movien del seu botí però semblaven desganats, tips d’un menjar fàcil. De cop ens adonem d’un soroll de motor que ve del mar pel sud i que va guanyant intensitat. Es tracta d’un vaixell-grua dirigint-se a les obres de reparació del port de Blanes, també malmès per la tempesta Glòria, d’un groc intensíssim. Espero que el vaixell travessi el reflex de la llum solar en el mar i pitjo el botó de la meva càmera vàries vegades fins aconseguir l’enquadrament perfecte.

Observatori d'ocells a la desembocadura de la Tordera (Malgrat de Mar)

Poc a poc el Sol va anar guanyant intensitat i perfilant el paisatge, els animals i els objectes com el d’un gran contenidor metàl·lic en mig de la llacuna. Les canyes i els arbres es fan més nítids i ens ofereixen un verd intens i humit. Definitivament el dia s’ha despertat. Es hora de marxar.

++++++++++++++++++++++++++++++++++++++

És un migdia de fa trenta anys. L’espera no s’ha fet llarga perquè tots hem estat puntuals. Els vestits d’ells són verds i els barrets i les sabates negres però no venen de camuflatge sinó que és la seva roba de feina. Massa mudats, penso jo, per a feina que venim a fer.

Tot s’ha precipitat una vegada que ens vam animar a fer unes quantes trucades a la nova Fiscalia de Medi Ambient i al recent creat Servei de Protecció de la Natura (SEPRONA) de la Guardia Civil  amb seu a Sant Feliu de Guíxols. És justament amb ells que estem al riu Tordera per esclarir una qüestió de colors. Tot i tenir la força pública amb nosaltres, ens sentim intranquils, com si els culpables d’un delicte a punt d’executar-se fóssim nosaltres. Mirem al nostre voltant cercant curiosos però no, allà no hi ha ningú. ¿Qui hauria d’haver a la desembocadura de la Tordera a no ser una camioneta de runa per buidar-la a la mota del riu o el cotxe d’un particular amb un matalàs o un sofà per desempallegar-se d’ell? A més, aquesta llacuna que ahir va matar centenars de peixos avui és negra i qui voldria venir a veure-la si no és algun caçador per matar un ànec despistat al qual ja li va bé aquesta aigua bruta i pestilent però aigua al cap i a la fi. I si en lloc de negra és blava o verda o groga tan li fa, tampoc amb aquests colors aconseguirà la fàbrica de tints de Tordera que aquest indret sigui més atractiu. És clar que el tub de sis quilòmetres que recórrer en paral·lel al riu construït per l’empresa no hi és per fer una atracció turística sinó per no contaminar els pous d’aigua municipals.

Esplugabous al riu Tordera

Bé, ja estem el grup de joves ecologistes denunciants i la parella de la Guàrdia Civil a punt. La tasca és fàcil, només s’ha de recollir una mostra d’aigua de la sortida de l’emissari de la fàbrica que serà analitzada en un laboratori i el fiscal determinarà si això és objecte de denúncia.

-“Procedamos”, diu el brigada, i ens aproximem a l’abocador.

-“Aquí está, mi brigada -jo ja havia fet la mili-: la salida del tubo, el agua negra y los lodos todavía más negros”.

-“Pero ahí no alcanzamos con la mano -contestà impertèrrit- y no llevamos botas de trabajo. ¡Si nos hubieran avisado!

Poc després ja havíem fet la feina deixant la claveguera, l’aigua i els llots contaminats enrere. La Benemèrita havia salvat l’honor i havia aconseguit emportar-se  la mostra d’aigua amb els seus vestits verds immaculats però jo arrossegava un nou color fins a casa meva: el negre pestilent del fang que des de les sabates arribava a un punt intermedi entre els genolls i el melic.

Barca de pesca davant de la barra de la Tordera

No seria aquest el pitjor color que hauríem de patir. La denúncia va prosperar i va posar en problemes la fàbrica que finalment va haver d’instal·lar una depuradora i millorar els sistemes de sanejament (un petit inconvenient per al repartiment de beneficis d’aquell any) però abans va venir el xantatge cap a nosaltres a través dels més dèbils de l’equació i amb ell el vermell de la ràbia i la vergonya aliena: el dels treballadors pressionant-nos per retirar la denúncia perquè posàvem en perill els seus llocs de treball.

Soc historiador i sé perfectament que els temps passats no van ser millors. També sé que el present és fruit dels grans fets pretèrits però també de foteses, de milers d’accions que semblen no tenir importància , que aparentment són una gota a l’oceà de la immutabilitat de la realitat però justament són aquestes les que aconsegueixen fer els veritables canvis, les que fan que institucions i ciutadania corrin a salvaguardar els petits regals de la natura com el que ens ha portat la borrasca Glòria. 

Bonyigues esferificades i altres bruixeries

Elvira Roca Barea diu que la Inquisició espanyola no creia en bruixes, que mentre a tot Europa, en especial als països protestants, es va desencadenar una paranoica persecució de bruixes amb conseqüències letals per a unes 50000 dones, a Espanya només es van ajusticiar 27 i per delictes de sang associats que estan perfectament documentats perquè els procediments judicials d’aquesta santa institució eren molts reglats i es basaven en la desconfiança de la Inquisició envers aquesta mena d’acusadors i no sobre les acusades. Jo no sé fins a quin punt creure’m la tradicional Llegenda Negra o la revisionista Llegenda Rosa, el que sí sé és que no hi crec en les bruixes...però haver-les, les hi ha.

Salt d'aigua a la Riera de Gualba (Gualba)

Les nostres comarques han estat plenes de bruixes i de bruixots. A Blanes, Malgrat, Palafolls i Tordera sabem que quan una tempesta ve del Cau de les Bruixes, a la serra de Miralles, a Sant Genís de Palafolls, és que hi ha trobada de bruixes i que farà molt de mal. Tan mala fama tenien aquestes dones a la contrada que hi ha documentat del segle XVIII el cas de Magdalena Parès, veïna de Santa Susanna, apallissada i abandonada en un olivar per quatre homes que volien saber on amagava els ungüents. Més al nord, a Arbúcies, hi ha al salt de la Dona d’Aigua que si bé és cert que no és una bruixa en sentit estricte encara és més perversa. I a l’altra banda del Montseny, a Gualba, també n’hi ha al gorg Negre. Es diu així per estar en una zona molt enclotada i fosca i, en realitat, són un seguit de gorgs i salts d’aigua que travessen un estret congost i que conformen un espai bell i fantàstic. Justament per ser fantàstic el cristianisme ha aixecat un parell de creus sobre aquest espai per tal de lliurar-lo de les dones d’aigua o goges, com prefereixin. Aquests éssers malèfics s’alimenten de les ànimes dels caminants als quals sedueixen amb males arts, és a dir, presentant-se amb un cos nu bellíssim, banyant-se en les transparents aigües de les gorges i cantant dolces melodies als desprevinguts. De normal els hi funciona, com no, però amb mi no van poder. En una època determinada estava obsessionat per trobar el camí que porta fins el primer dels gorgs de la riera de Gualba qüestió que em va costar diversos intents. Suposo que això les va posar sobre avís. El cas és que quan per fi vaig trobar el camí correcte, un dia de primavera i a una hora ja tardana, em vaig trobar al camí una jove i atractiva dona per finalment, de tornada, trobar-me-la descansant ajaguda sobre una gran  pedra d’un dels gorgs. És cert que no anava despullada ni cantava amb veu afinada ni em mirava amb ulls seductors i, a més, anava acompanyada per un pastor alemany amb cara de males puces però de totes maneres jo, documentat com anava, no em vaig deixar enganyar i vaig sortir disparat cames ajudeu-me. Aquell dia vaig salvar la vida i, més important encara, també la meva ànima.

Cap de Norfeu (Roses)

Un altre lloc on són seduïts els homes, en especial els joves, que són més atrevits o van més necessitats d’amor, digueu-li com vulgueu, amb finalitats malèvoles com les abans descrites, és el cap Norfeu, a Roses. Arran de mar, es poden veure dues roques dretes com figures humanes: són els fadrins encantats. Una nit de Nadal anava un grup de veïns de Palau-saverdera, Roses i Castelló a escoltar la missa del Gall al monestir de Sant Pere de Rodes. A mig camí van sentir la tendre veu d’unes sirenes transfigurades en seductores dones de cos perfecte. Els més sensats d’entre ells, cal aclarir que jugaven amb avantatge doncs eren els de més edat, cridaren a la calma i a seguir el seu camí sense escoltar-les però dos joves fadrins no van superar la prova i van caure amb gust al parany amb el resultat ja referit.  

Cala Montjoi (Roses)

Ben a la vora, a la cala Montjoi, també hi havia un famós bruixot. Abans de narrar la seva història permeteu-me que expliqui que al cap de Creus hi ha, o bé hi havia fins fa poc, transhumància de vaques. És a dir, a l’estiu pasturen als prats del Ripollès o de la Cerdanya i a l’hivern al cap de Creus. Quan són a la costa, les vaques pasten en llibertat per les muntanyes, passegen pels camins o descansen a la platja. De fet a cala Montjoi , als mesos més freds, abunden les bonyigues de vaca sobre la sorra produint un espectacle curiós. Doncs bé, afirmen que fa anys un bruixot establert en un mas de la zona, a Can Bulli, era capaç d’esferificar les bonyigues i convertir-les en aromes de pasta al pesto sense que s’assemblés a cap dels seus ingredients originals. Va tenir tan d’èxit que la gent feia cua per a què els servís aquesta o altres menges i al final els hi cobrava el que no està escrit. Aquest bruixot es va fer famós a tot el món i sembla ser que es deia Ferran. Jo un dia vaig anar a comprovar si la màgia la feia el bruixot o bé si, com a la muntanya de Montserrat, era màgic el lloc. Així que em vaig plantar a l’aparcament de Can Bulli i vaig intentar desestructurar un entrepà de truita francesa o, com a mínim, liquidificar-lo però al final només vaig aconseguir menjar-me el pa a seques perquè la truita em va caure a terra. Com a mínim puc dir que soc dels privilegiats que ha menjat a Can Bulli sense necessitar de mentir.  

Publicat a Diari de Girona el 13 de desmbre de 2020

El pirata, el contrabandista i el polític

Clarejava un magnífic dia de tardor: el cel era gris, ennuvolat i amenaçava pluja. Vaig entrar pel carrer d’Alger i vaig aparcar el cotxe al carrer de Tunis.

-“Quin homenatge més estrany” -em vaig dir a mi mateix- “dedicar carrers a les ciutats que acollien als pirates que assassinaven, segrestaven, esclavitzaven i prostituïen la nostra població”.

Torre dels Moros (Tossa de Mar)

Durant els segles XVI, XVII i XVIII els estats pirates barbarescos d’Algèria i Tunísia van segrestar milions d‘europeus, especialment italians i espanyols. Poca broma, doncs, amb els idealitzats pirates  “made in Hollywood” i les seves nombroses versions caribenyes o els nostrats pirates d’Àngel Guimerà i les seves seqüeles musicals. A Catalunya el llenguatge, la toponímia i el folklore encara conserven el seu record o, millor dit, el seu mal record: la cala del Crit, a Mot-ràs, fa esment d’un d’aquests tràgics episodis en el que una jove és assassinada per un grup de bandolers del mar i són innumerables les torres de Moros que es van aixecar per detectar, avisar i acollir la població quan es presentaven davant les nostres costes com, per exemple, la torre dels Moros de Tossa de Mar. També són nombroses les cales anomenades “Morisca” que fan referència a les que utilitzaven per desembarcar i agafar desprevinguda la població local. Jo em dirigeixo a una d’aquestes: la cala Morisca de Lloret de Mar. Des de la urbanització Urcasa, on he aparcat, fins a la platja hi ha una forta pujada però jo ara faig el camí de baixada així que rai!. Quan arribo a la cala em trobo una mar arrissada.

Cala Morisca (Lloret de Mar)

-“Avui ho tindrem complicat per desembarcar” -imagino que diria Cannavagio  si encara estigués en actiu.

Però no, el francès Jacques Antoine Cannavagio ja no està exercint de narcotraficant. És més, és mort des de fa anys però a la dècada dels vuitanta era ben viu i aquí tenia una finca que utilitzava com a magatzem de haixix. El més curiós és que feia servir un sofisticat sistema per a remuntar i emmagatzemar la droga: havia fet construir un túnel a la costa des d’on pujava una vagoneta amb rails per un tram de 50 metres i després un altre de 40 metres més fins a un amagatall amb aire condicionat i grup electrogen. Tot molt sofisticat però potser massa perquè el 1988 la policia li va trobar 15 tones de haixix, el més gran decomís de droga que s’havia fet mai a Europa. La droga procedia de Líbia i era destinada al centre d’Europa així que cala Morisca era només una zona de pas. Durant el judici Cannavagio es va sentir molt ofès pel tracte rebut i va voler aclarir que “no soc un narcotraficant. Jo soc un contrabandista i estic molt orgullós de ser-ho”. Potser aquestes paraules eren una forma de buscar la simpatia o, si més no, la comprensió dels gironins, tan aficionats com hem estat a practicar el contraban però als jutges no els va convèncer i el van condemnar a 18 anys de presó. Nou anys després ja estava al carrer intentant recuperar el temps perdut, tanmateix el van enxampar de nou amb sis tones de haixix que li van costar tres anys més de tancament.

Can Joncadella (Lloret de Mar)

Jacques Antoine Cannavagio  va deixar vídua i finques. La de cala Morisca va ser una d’elles, la propietat de la qual ha estat motiu de plets entre l’hereva i l’ajuntament de Tossa de Mar que la hi reclamava per impagament d’impostos. Finalment semblava que la solució era mantenir la vídua com a propietària i permetre la construcció d’un hotel i uns quants xalets de luxe destruint el paisatge verge i aquí tots amics. L’invent, però, no va acabar de quallar, ves a saber per què, sent com era una solució tan pràctica per tenir a tothom content -excepte els ecologistes, és clar- i a uns quants enriquits.

De tornada al cotxe l’amenaça de pluja es va fer realitat però eren unes gotes sense força, desganades, fetes amb desídia, com si els núvols ho fessin pel sol fet de complir les previsions meteorològiques. La còmoda baixada es va transformar en costerut camí. Ja arribant a dalt, prop de la carretera de Tossa, per fi vaig veure el vulgar perfil de l’edifici de la urbanització Urcasa.

-Com es possible que algun polític permetés construir un bloc de vuit plantes sobre un turó per a que mitja Costa Brava hagués de ‘gaudir’ de la modernitat urbanística?, em vaig dir a mi mateix continuant el soliloqui matutí.

Urbanització Urcasa (Lloret de Mar)

Tornant a casa, vaig passar pel centre de Lloret de Mar i vaig veure un gran edifici finançat per un xurrer rus que tenia parada aquí. Es veu que aquest gremi, el dels xurrers, estava infravalorat, al menys en aquest poble, ja que donava per enriquir-se ràpidament i fer-se promotor immobiliari. També donava per convidar a l’alcalde de torn i la seva família a viatges ‘tot pagat’ a Moscou convidats per alguna “famiglia” d’aquell gran país. D’aquella època és també un conveni signat entre el municipi i un capitost kazakh per tancar el camí públic de Can Juncadella, precisament el que va de cala Canyelles a cala Morisca. L’actual ajuntament de Lloret encara està pleitejant per recuperar el dret de pas i mentrestant els senderistes o simples passejants hem de fer una gran volta per l’asfalt d’avorrides urbanitzacions.

Dels pirates ens han quedat lírics noms de cales, algunes dites i nombroses torres per tota la costa. Dels moderns contrabandistes poca cosa o gens ha arribat als nostres dies donat que el gust per evadir-se d’aquest món sembla ser aliè a la proximitat de l’entrada dels productes “ad hoc”. En canvi la incompetència i la corrupció dels polítics -d’alguns mals polítics- queda com herència perdurable en forma de pèrdua de drets consuetudinaris o de vergonyosos espectacles urbanístics.

Publicat a Diari de Girona el 11 d'octubre de 2020