L'etapa més perillosa de la guerra d'Ucraïna

La guerra d'Ucraïna ha passat per diverses etapes. En una primera, l'objectiu de les tropes russes no era ocupar territori, sinó provocar un canvi de règim per a forçar la neutralitat d'aquell país, és a dir, la no entrada d'aquest a l'OTAN, la seva no nuclearització militar i el respecte dels drets nacionals i lingüístics de la població  russòfona. Aquesta etapa va culminar amb l'acord d'Estambul de març de 2022 pel qual Ucraïna acceptava aquestes condicions i a més reconeixia la pèrdua de Crimea, però els aliats occidentals van convèncer Zelenski a través de Boris Johnson de no ratificar-lo amb la promesa de l’ajut incondicional fins a la derrota russa.

La segona etapa que s'encavalca amb la primera va consistir amb l’expansió territorial russa, especialment en les regions de Jerson i Zaporíjia i no tant en les de Donetsk i Luhansk que havien estat fortificades des de 2014 quan es va produir el cop d'estat prooccidental anomenat de l'Euromaidan i que va comportar el canvi de règim. Aquesta etapa es va estancar al cap de poques setmanes després gràcies a la reacció de l'exèrcit ucraïnès, a l'ajut occidental i a la poca preparació de les tropes russes l'objectiu inicial de les quals  no havia estat l'ocupació territorial, sinó el canvi de règim abans citat. 

Una tercera etapa va consistir en una guerra de desgast provocada per Rússia. La resposta ucraïnesa va consistir en una primera ofensiva el 2022 que va ser exitosa aconseguint recuperar territoris a la regió de Luhansk i de Jerson. En canvi, l'ofensiva ucraïnesa d'estiu i tardor de 2023, va ser un total fracàs, probablement estratègic, perquè va debilitar l'exèrcit ucraïnès de forma permanent. L'estratègia russa ha estat continuar la guerra de desgast on l'objectiu no ha estat aconseguir nous territoris, sinó esgotar els recursos d’Ucraïna (així, doncs, els d’Occident) de tal manera que portés a una ruptura militar que permetés l'obtenció dels objectius polítics i territorials i, per tant, al final de la guerra.

Des de la perspectiva russa consideren estar a prop d'aquest trencament definitiu de les defenses ucraïneses amb una estratègia de guanys territorials petits, però constants que van superant les principals barreres defensives després de les quals podrien avançar sense oposició fins al riu Dniéper i les ciutats de Dnipró i Nikolaiev.  Ara bé, els russos no són els únics que opinen que estan a prop de la ruptura del front. Tant l’exèrcit com les autoritats civils ucraïneses així com les potències occidentals són conscients d'aquest fet. Més encara després de la victòria electoral de Donald Trump, que ja ha dit per activa i per passiva que deixarà d'ajudar a Ucraïna a partir del 20 de gener, data de la presa de possessió de la seva presidència.

Estem entrant, doncs, en la quarta i més perillosa etapa que explica els darrers moviments dels països occidentals encapçalats pel Regne Unit, França i l'administració de l'encara president Biden. Bàsicament, el que estan cercant és un alto el foc i la congelació del conflicte amb les actuals fronteres, bé reconegudes mitjançant un tractat de pau o bé simplement congelades a l'estil coreà. Això no és acceptat per la Federació Russa, perquè el seu objectiu bàsic no ha estat mai engrandir les fronteres de l'estat més gran del món i alhora amb una de les densitats de població més dèbils, sinó garantir la seva seguretat a llarg termini. Cal recordar que les dues darreres grans invasions que ha patit, fins i tot fent-la perillar com a estat, han vingut de l'oest. La primera va ser la invasió napoleònica de 1812 i la segona la del Tercer Reich de 1941 a 1945. Per tant, no poden acceptar un final provisional del conflicte que provoqui tensions permanents, futures guerres i molt menys l’entrada d'Ucraïna en l’OTAN, més encara quan estan guanyant la guerra i estan pròxims a culminar-la amb èxit. 

Aquest és el context que explica l'autorització que l'administració Biden ha fet de l’ús dels míssils de llarg abast contra la rereguarda profunda de Rússia i probablement també contra Moscou. L'objectiu no és militar, ja que russos fa mesos que van desplaçar el seu equipament militar estratègic més enllà de l'abast d'aquests míssils, sinó polític. Es tracta de provocar Rússia perquè sobrereaccioni amb una resposta nuclear que justifiqui la participació directa de l’OTAN en el conflicte o forci la continuació de l’ajut nordamericà abans de la presidència Trump. La Federació Russa ja ha avisat que considerarà l'ús d'aquests míssils de llarg abast com participació directa d’Occident en la guerra. La raó és que pel seu ús no és suficient que l'exèrcit ucraïnès els posseeixi i els utilitzi, sinó que és imprescindible la participació dels EUA en la definició d’objectius, el seu ús i la conducció remota d'aquells. És a dir, no és que els Estats Units, Regne Unit o França autoritzin a Ucraïna l'ús dels míssils de llarg abast contra Rússia, sinó que serien aquestes potències les que l’atacarien en nom d’Ucraïna.

La resposta russa ha estat la de modificar la seva doctrina nuclear, que a la pràctica i en aquest cas concret autoritzaria l'ús de l’armament nuclear, se sobreentén que el tàctic i no l’estratègic, contra objectius ucraïnesos, però també contra les potències que utilitzin aquests míssils o contra qualsevol aliat d'aquests que, d'una manera o una altra, facilitin els atacs. És a dir, és una amenaça directa contra els Estats Units, el Regne Unit i França i els altres membres de l’OTAN que podria desencadenar una guerra directa entre aquests i Rússia que seria nuclear i de destrucció massiva. Rússia té altres alternatives menys perilloses, com seria la de cedir míssils hipersònics a tercers països perquè siguin aquests els que els utilitzin contra interessos nord-americans, britànics o francesos. Per exemple, fent que els hutís iemenís disparin aquests míssils contra vaixells de guerra nord-americans. Seria una resposta equivalent al cas ucraïnès perquè aquests míssils necessitarien la conducció russa, però aquesta acció també podria generar una resposta nord-americana que provoqués una guerra directa entre Rússia i els Estats Units amb l’OTAN. 

En resum, estem en l'etapa més perillosa de la guerra d'Ucraïna que fàcilment pot transitar d'una guerra local a una de mundial, d'un conflicte militar amb armament convencional a un de nuclear i d'una convulsió econòmica parcial a una crisi global, profunda i llarga. I, si encara som més pessimistes, a la destrucció de la nostra civilització i fins i tot a la desaparició de la humanitat.

És la lluita de classes, estúpid!

En les eleccions presidencials dels EUA del 1992 els publicistes de Bill Clinton van popularitzar l’eslògan “És l’economia, estúpid!” amb el que van aconseguir guanyar les eleccions focalitzant la campanya en els problemes quotidians de la gent i no en els de política internacional on el president sortint, George H. W. Bush (pare), era imbatible. De manera similar, el loquaç president de la patronal turística gironina, Antoni Escudero, ens ha recordat  en la trobada anual la Federació d’Hostaleria al castell de Biart, a l’Alt Empordà, que “és la lluita de classes, estúpid!”. S’ha de reconèixer a aquest sector econòmic la seva capacitat de renovació constant que fa que la major part del seu teixit productiu sigui autòcton i que, per tant, els beneficis es quedin majoritàriament en les nostres comarques i generin noves inversions de capital. No obstant això, també se’ls ha de criticar la tradicional garreperia a l’hora de tractar els treballadors. Hauria estat interessant escoltar en aquella mateixa reunió o en alguna de similar els treballadors del sector turístic denunciant els recurrents problemes que afecta cada any a la major part d’ells: baixos salaris, males condicions laborals, llargues jornades, impossibilitat de conciliació familiar, temporades curtes i un llarg etcètera. No hi ha cap mena de dubte que si els empresaris complissin els convenis i la legislació laboral vigent, la massa salarial dels treballadors augmentaria, les seves condicions de vida millorarien, el consum de béns quotidians augmentaria i amb ell el teixit comercial local i no hi hauria escassetat de vocacions per fer de cambrers o de netejadors. Tanmateix, “és la lluita de classes, estúpid!”, i la major part de les rendes del sector turístic segueixen acumulant-se en una minoria de persones. 

Ara el president de la patronal turística ha posat en la diana un altre sector social, el dels propietaris d’habitatges de lloguer vacacional acusant-los de ser els generadors de la turismofòbia. Pel que sembla, els hotels en primera línia de mar i en zones que urbanísticament són d’ús residencial no provoquen gentrificació ni contaminació per sorolls i brutícia ni degradació social. La turismofòbia, segons ell, és només cosa dels habitatges que els petits empresaris i la classe mitjana han comprat per fer les seves pròpies vacances a la costa i que rendibilitzen posant-los en lloguer d’ús turístic quan ells no els fan servir o perquè veuen en la compra d’un immoble la possibilitat de fer guardiola ja que no se’n fien dels fons d’inversió i els bancs no donen interessos pels seus estalvis. 

En el món ideal del president de la patronal hotelera gironina les vacances haurien de ser només cosa de rics i fer-se en hotels, els usuaris d’habitatges d’ús turístic de rendes mitjanes i baixes haurien de quedar-se a casa seva amb el ventilador posat i els petits i prudents inversors immobiliaris haurien de dedicar els seus estalvis a especular en borsa encara que no l’entenguin. “És la lluita de classes, estúpid!”.

Sobre bicicletes i miracles olímpics

L'ús de la bicicleta a Blanes com a mitjà de transport urbà sempre ha estat envoltat de polèmica, ara una vegada més per la no continuitat del carril bici en la tercera fase de remodelació de l'avinguda de Madrid. Potser la meva experiència al París post-olímpic en un recent viatge pot ser motiu de reflexió.

Passejant per aquesta ciutat he quedat gratament sorprès per la potent aposta que ha fet amb l’ús de la bicicleta com a transport urbà. Per tota la ciutat hi ha amplis carrils bici que, en general, permeten l’avançament dels ciclistes més lents. A on no n’hi ha, està clarament dibuixat al terra l’espai prioritari pels ciclistes. A més, molt sovint es permet el pas de ciclistes en contra direcció per la calçada dels carrers més estrets per evitar-los enutjoses circumval·lacions. I més important encara, s’ha creat una cultura de respecte envers els ciclistes que et fa sentir segur compartint l’espai amb els vehicles motoritzats. La resposta dels parisencs ha estat la de fer un ús massiu de la bicicleta pels seus trasllats quotidians dins la ciutat tant amb les pròpies com amb les de lloguer municipal. Parlant d’aquestes últimes, n’hi ha de mecàniques i d’elèctriques, són robustes, no embruten i tenen tots els complements necessaris com cistella, cadenat per lligar-les i bosseta transparent per posar el mòbil. I un altre element a considerar és que les pot fer servir qualsevol persona llogant-les a través d’una aplicació, és a dir, que també les poden usar els turistes tot i que, sincerament, no en vaig detectar gaires d’aquests circulant per la ciutat a més de nosaltres dos. Moltes parelles joves amb fills fan servir pràctiques bicicletes habilitades per portar la mainada còmodament asseguda a la part del darrera. I, per últim, hi ha molts espais al carrer on lligar les bicicletes per passar la nit. Per contra, podríem dir que la meteorologia no és la més propícia pel ciclistes doncs el que a casa nostra anomenem “mal temps” allà és força habitual. De fet, en una estança d’una setmana d’octubre ens va ploure els set dies, però només un i mig amb intensitat mediterrània. La resposta dels usuaris ha estat simplement habilitar complements per fer compatible l’ús de la bici amb pluja feble o moderada com a protectors transparents de plàstic per als nens.

Cal dir que cada ciutat té les seves especificitats. París té moltes avingudes amples i és bàsicament plana, però també en té d’estretes i alguns turons com el conegut de Montmartre. En resum, considero que l’experiència parisenca és traslladable al conjunt del nostre país i no només a Barcelona on la xarxa de carrils bici ha quedat obsoleta. Fent un paral·lelisme amb un altre tema sensible com és la recollida selectiva d’escombraries, tinc gravat a foc les paraules del regidor blanenc responsable de medi ambient que en va precedir en el càrrec, dient-me que la gent no estava madura per fer la recollida porta a porta de la fracció orgànica quan vam iniciar aquest sistema en alguns barris de la meva ciutat. El mateix va passar quan vam implantar els primers quilòmetres de carrils bici i les crítiques semblaven representar l’opinió majoritària, sent necessària una constància i una resistència a prova de bomba per mantenir-los i ampliar-los. Segurament a Anne Hidalgo, l’alcaldessa de París, li devien dir una cosa similar, però els exitosos resultats estan a la vista per a tots els qui els vulguin veure. Quan es vol superar una realitat per a millorar-la obrint nous camins, és imprescindible un fort impuls polític que requereix de persones valentes amb les idees clares i capacitat per superar les crítiques. Desgraciadament, a casa nostra no abunden.

Canviant de tema, però seguint parlant de la ciutat del Sena, els parisencs s’han transformat en persones amables en el tracte amb el turista i no només per un interès comercial als bars, restaurants o botigues: en diverses ocasions, vianants i ciclistes es van parar a ajudar-nos sense haver-ho demanat quan ens veien dubitatius en la direcció a prendre en un carril bici o en una línia de metro. I el mateix podem dir dels treballadors dels ferrocarrils que sovint anaven més enllà de la simple informació quan ens veien en alguna situació apurada. Comentant-ho amb una amiga molt francòfila, em va explicar que l’ajuntament de París havia repartit milers de llibrets entre els parisencs animant-los a ser amables amb els turistes. Qui diu que els miracles, olímpics o no, no existeixen?

Paris, mon amour! Dels tòpics a la realitat

El cosmopolitisme va per barris

Paraigües de tots els colors i mides s’aixecaven per sobre dels caps de la llarga i laberíntica cua. No érem els únics que havíem decidit passar el plujós matí a aixopluc del museu d’Orsay. 

Cua sota la pluja al museu d'Orsay

A la nostra esquerra s’aixecava l’escultura d’un elefant una pota del qual era mossegada per un mandril. En el seu moment aquest tema devia tenir algun sentit, però ara semblava totalment fora de lloc. En canvi, a la nostra dreta es podia observar una coherent filera de figures femenines sedents. Unes quantes ullades més tard vaig començar a entendre que representaven els continents: Àsia, Àfrica, Amèrica, Austràlia i una altra que no vaig saber identificar. Es tractava d’escultures femenines acompanyades d’animals o objectes que representaven el seu origen. Totes tenien generosos pits nus excepte una que representava Europa que anava vestida amb túnica i amb un casc metàl·lic. Després d’uns quants dies visitant París vaig concloure que aquest conjunt escultòric era una bona metàfora de la realitat social d’aquesta gran ciutat.

Torre Eiffel

París és una ciutat cosmopolita on viuen tretze milions de persones i és visitada per dinou milions de turistes estrangers més. Aquí pots trobar des de gent amb la pell d’un blanc nivi o rosaci fins a africans de pell caoba o indis meridionals d’intens reflexos negres rogencs passant per tots els colors intermedis; persones de cabells negres, castanys, pèl-rojos, rossos o canosos i llisos com la dels asiàtics o totalment arrissats; joves disfressats -o millor dit, disfressades- amb roba manga o senyors i senyores amb elegants vestits de color marró clar que vaig deduir que era la tonalitat de moda d’aquesta temporada. En fi, que a la capital de França hi ha una enorme diversitat. Tanmateix, quan observes a la gent per oficis, la tendència canvia cap a l’homogeneïtzació: entre els treballadors de la construcció predominen els subsaharians; en canvi, al barri de negocis de la Défense la majoria eren de raça blanca. En general, com a la resta d’Europa inclosa Espanya, els oficis més sacrificats, avorrits o mal pagats són ocupats per emigrants o els descendents d’aquests. I és que a la senyora Europa li agrada ser ben servida sense importar-li les races!

Estació de trens de Lyon, París

Saint-Ouen

Ens allotgem en un apartament del barri de Saint-Ouen que es troba a la primera perifèria de París. Com la resta de la ciutat està perfectament comunicat amb transport públic. Teníem a escassos minuts de la casa dues línies de metro i un munt de parades d’autobús urbà per desplaçar-nos en qualsevol direcció. També hi havia una estació municipal de lloguer de bicicletes mecàniques i elèctriques que vam utilitzar un parell de dies. Anar per la ciutat de la llum en bicicleta és una meravella perquè tota ella està pensada per poder-la fer servir com un veritable mitjà de transport i no només per oci: amples carrils bici per tot arreu i respecte pels seus usuaris. Els parisencs han respost a aquesta invitació fent-les servir massivament. Es nota que aquest amor no és flor d’un dia i que la cosa va per matrimoni.

Arc de Triomf

Saint-Ouen és un barri popular i la gent treballadora al matí va a la feina apressada i a la tarda torna a casa de pressa fent abans parada en alguna botiga per comprar el sopar. Al barri semblen conviure en harmonia tota la diversitat parisenca abans esmentada sense el predomini d’alguna especificitat racial en concret. A més de la mairie, és a dir, l’ajuntament, només a la meva zona hi havia un munt de serveis municipals: mediateca, teatre-cinema, piscina, serveis d’integració laboral, escoles de primària i liceus de secundària entre d’altres. En fi, que a França els serveis públics funcionen. Això en va fer reflexionar sobre el principal debat polític del món occidental actual: què fer amb l’Estat? 

Saló de ball del museu d'Orsay

El neoliberalisme ha convençut la minoria dels més rics i als més innocents -que desgraciadament abunden- de la seva inutilitat. Tanmateix, França prefereix que els experiments socials llibertaris els en faci un altre, l’Argentina per exemple, i segons com els vagi ja decidiran. Aquí tant les dretes com les esquerres aposten per l’estat del benestar, amb matisos entre els uns i els altres. La bandera tricolor oneja a tots els edificis públics en una exaltació nacionalista de senyeres que a casa nostra desconeixíem fins els anys de la febrada independentista, ara en feliç procés de recuperació de la normalitat política i tèxtil. I als seus frontispicis sempre podrem llegir en grans lletres capitals “LLIBERTAT, IGUALTAT, FRATERNITAT”. Encuriosit, cerco l’índex Gini que mesura la igualtat social i és el que utilitza l’ONU o el Banc Mundial i no trobo França entre els deu primers, tampoc entre els vint-i-cinc sinó el quaranta-tres, exactament entre Mongòlia al davant i Alemanya al darrere, però amb la gran diferència que cap dels altres 178 estats de la llista fa de la igualtat principi existencial.

 

La Défense

El miracle olímpic

Durant 1169 anys Zeus feia el miracle d’imposar la treva olímpica a l’Hèl·lade de tal manera que totes les ciutats gregues poguessin participar amb seguretat en els jocs celebrats en honor seu. Amb l’arribada del cristianisme el món mediterrani va oblidar els vells déus olímpics i les festivitats associades a ells fins que un francès anomenat Pierre Frèdy, més conegut com a baró de Coubertin, va fer renéixer els Jocs Olímpics el 1896. París ha acollit aquesta competició tres vegades. Desconec el resultat pràctic de les dues ocasions anteriors, però juro que en la de 2024 s’han produït no un sinó dos miracles en la ciutat del Moulin Rouge i Les Folies Bergère: els parisencs s’han transformat en persones simpàtiques i amables i, a més, parlen l’anglès. Imagino la incredulitat general, per la qual cosa procedeixo a explicar-me.

Le Moulin Rouge 

Els francesos en general i molt particularment els parisencs tenen fama d’antipàtics i envanits. Les glòries passades i l’espectacularitat de la capital gal·la provoca una tendència a vanagloriar-se de si mateixos perfectament comprensible. Sense negar aquesta tendència, jo sempre he pensat que tot plegat era un gran malentès a causa de la resistència dels seus ciutadans a aprendre altres idiomes que no fos el propi. Amb els anys, les velles glòries imperials i colonials han anat desapareixent i el pes de França a Europa i al món s’ha anat diluint. Avui en dia molt joves francesos parlen l’anglès fluidament i canvien immediatament a aquest idioma quan detecten que el seu interlocutor és estranger, encara que aquest els estigui parlant en l’idioma de Molière. A més a més molts parisencs es presten a ajudar al turista quan el veuen dubitatiu en una estació de metro o mig perdut cercant un monument. Ja a casa nostra, havent comentat aquests fets amb una anglesa i una holandesa, que se’n feien creus, vam arribar a la conclusió que els miracles existeixen i que els grans fets com són els Jocs Olímpics ajuden a modificar la realitat social.

Vous êtes très gentille, madame Paris. Je suis enchanté de vous connaître de nouveau.

Plaça du Tertre

Temples

París és ple de temples com la catedral de Notre-Dame, la Sainte-Chapelle, l’església de la Madeleine o la basílica del Sacré-Coeur, però sens dubte que el temple més admirat i visitat són les Galeries Lafayette, al bulevard Haussman. 

Basílica de Sacré-Coeur

Aquest centre de peregrinació està dedicat a Sant Consumisme. Totes les grans marques de qualsevol producte que puguis emportar-te en una bossa amb nanses estan aquí. La majoria de turistes només aspiren a guanyar-se el cel arribant a l’acolorida cúpula per fotografiar-se davant d’ella i sortir després a la seva terrassa per admirar l’sky line de la ciutat, però abans el diable et fa passar per múltiples temptacions en forma de perfums, joies, dolços o roba interior on es fa necessari l’ús de la temprança.

La Coupule, a Les Galeries Lafayette

Tanmateix, la majoria dels devots de les santes galeries es conformen amb un típic record parisenc amb la torre Eiffel com a motiu sabedors que ho estan pagant més car del compte, però satisfets de col·laborar amb el manteniment de l’edifici, del seu enllumenat i decoració i del nivell de vida dels seus propietaris, que segur que Déu en un futur els tindrà en la seva glòria.

Galeries Lafayette

El concert secret

El cel era ple d’estels i d'altres llumetes mòbils, com la dels avions curulls de viatgers anant o tornant de destins exòtics. Tanmateix, nosaltres estàvem a la sorra de cala Bona gaudint del concert de l'últim dia de la Festa Major, com una propina que ens donem els blanencs a nosaltres mateixos. Aquí, a l’aplec de l'Amor, ningú espera veure turistes, si de cas visitants, quasi amics, que volen compartir el millor moment de l'estiu en la intimitat d'una bonica cala de la Costa Brava.

Aquesta trobada ja té més d'un segle i la van inventar els de la colònia, ansiosos d'allargar una jornada més la xerinola de la Festa Major. Com gent de possibles que eren, van decidir pagar una cobla que toqués sardanes l’endemà de finalitzada aquella oficialment. Avui l’aplec de l’Amor s'ha estructurat en una audició de sardanes que alguns aprofiten per ballar-les sobre la sorra quan els banyistes encara assaboreixen les últimes hores de sol, missa a l’ermita de Sant Francesc i concert. Mentre a poc a poc els amants del sol i la calor anaven abandonant la cala carregats de para-sols, barrets i neveres, arribaven altres neveres, hules, llumetes i cadires. Els primers cercaven posar-se morens i l'aigua de mar, els segons la fresqueta de la nit, l'àpat entre amics i el concert íntim estirats sobre la sorra.

Aquí pots trobar-te els veïns, els amics de sempre o potser aquells companys d'institut als que havies perdut la pista durant anys. Després dels multitudinaris actes del concurs de focs artificials, de la follia de la fira o de les multituds dels castells humans, hom agraeix retornar a la intimitat del nos amb nos, de la protecció de la massa autòctona contra l'al·lòctona, cada vegada més imponent i més imposant.

Els últims acords dels músics anaven sonant mentre la humitat del mar penetrava els nostres cossos. Havíem complert amb el ritu i ens havíem reconciliat amb nosaltres mateixos. Per un dia, o millor dit, per una nit l’excés de turisme no ens havia afectat perquè aquest és un concert especial, és íntim, és secret.

Gaudírem del final de l'actuació entonant cançons de sempre i ens acomiadàrem fins a l'any vinent de la rauxa de la fira, dels focs i dels actes massius, però també del seny de l’aplec de l’Amor a cala Bona.

La Festa Major s’havia acabat.

El sistema electoral veneçolà: el frau impossible

Sovint comentava als meus alumnes -i ara a qui em vol escoltar- que la principal virtut del sistema electoral espanyol és que ningú qüestiona els resultats una vegada sortits de l’urna. Tot el procés és transparent i tots els partits polítics i també qualsevol ciutadà interessat pot observar el procés de recompte de vots quan els col·legis electorals tanquen les portes a les 20h00. El recompte de vots és un procés farragós que sovint genera petits errors normalment causats pel cansament dels membres de les taules que són ciutadans comuns. Després les actes es reparteixen entre apoderats i interventors dels partits polítics i s’envia als jutges. És un sistema virtuós i el que funciona, millor no canviar-ho. 

El sistema electoral veneçolà encara és millor. L’elector primer ha de verificar la seva documentació personal davant de la mesa electoral. En acabat ha d’habilitar el vot mitjançant la seva empremta digital amb la qual cosa impossibilita la duplicitat del vot. Llavors s’obre una pantalla tàctil i ha de seleccionar una opció. El programa demana confirmar l’opció elegida per evitar possibles confusions i es vota. La màquina de votació imprimeix un comprovant, l’elector ho verifica i l’introdueix a l’urna. Quan es tanca l’acte electoral es fa el recompte de cada urna i s’imprimeixen les corresponents actes que es reparteixen entre els representants dels partits polítics que ho transmeten als seus propis centres de còmput. Paral·lelament, el vots emesos electrònicament s’envien encriptats al Consell Nacional Electoral. Per poder saber el resultat final es necessiten els codis de diferents persones, entre elles els membres dels partits polítics del govern i de l’oposició. Per tant, hi ha una triple comprovació que ha de coincidir: el nombre de votants, els vots en paper a les urnes i el vot electrònic encriptat. El procés electoral veneçolà és dels més segurs del món i només podria enterbolir-lo un atac informàtic extern, cosa que va passar en l’última elecció però afortunadament sense èxit.

Llavors, per què hi ha dubtes sobre les eleccions presidencials a Veneçuela? L’explicació l’hem de cercar fora del procés electoral. No és una qüestió tècnica sinó política. Si algun partit o coalició electoral té dubtes sobre la netedat del procés el que ha de fer és demostrar-ho fefaentment. És a dir, davant l’autoritat electoral i de la justícia i presentant proves. No val declaracions davant dels seus acòlits i la premsa internacional afirmant qualsevol cosa. En aquest sentit qui ha pres la iniciativa és el president Nicolás Maduro, líder del partit PSUV, que ha demanat al Tribunal Superior de Justícia de Veneçuela que aclareixi els resultats la qual cosa és una maniobra per obligar l’oposició a presentar les proves del suposat frau.

Fins a qui, les qüestions tècnico-polítiques. Ara bé, realment a qui l’interessen? En principi hauríem de dir que a tothom: premsa, governs internacionals, institucions internacionals i ciutadania. Desgraciadament, sembla importar a ben poca gent perquè el guió escrit per la gran potència americana i els seus subordinats ja estava decidit d’antuvi: si guanya l’oposició és la voluntat del poble i si guanya el partit governamental és que hi ha hagut frau. A Veneçuela hi ha hagut trenta-dues eleccions d’ençà que el 1998 les va guanyar Hugo Chávez al capdavant del Partit Socialista Unificat de Veneçuela i aquest partit ha guanyat en trenta ocasions i ha perdut en dos. En cada ocasió on ha perdut l’oposició, s’ha produït el mateix fenomen de no acceptació dels resultats per part de l’oposició i alguns governs exteriors com els dels EUA. Des de llavors Veneçuela ha patit cops d’Estats, invasions armades, assassinats polítics de membres del partit governant, intents de magnicidi, la mort d’Hugo Chávez amb un estrany, sorprenent i rapidíssim càncer, confiscació de les seves reserves d’or i d’empreses públiques a l’exterior, reconeixement d’un govern autoproclamat en una plaça i boicot i sancions econòmiques severíssimes. I malgrat tot i tothom el poble veneçolà, sobiranament, ha decidit donar el poder al “chavismo”. La pregunta correcta que ens hauríem de fer tots és per què? Quines polítiques han fet els governs d’Hugo Chávez i Nicolás Maduro per obtenir tan perllongada confiança del poble veneçolà? Tanmateix, això, és clar, no ens ho explicaran.

 

Una de romans

Les pel·lícules de romans sempre estan de moda i es podria afirmar que cada generació té la seva superproducció de referència. Diria que l’última ha estat “Gladiator” que ja té 24 anys així que ja va sent hora que Hollywood es posi les piles i vagi preparant el film de romans per a la generació Z, la d’aquest mil·lenni. És clar que una cosa són les pel·lícules de romans i una altra de molt diferent és la història de Roma. En aquest sentit, i sense sortir de l’àmbit dels clàssics, seria aplicable el mite de la caverna del filòsof Plató: els films de romans són l’ombra de la veritable història de Roma. S’assemblen? Sí, però no són el mateix. 

 

Mosaic del Museu Romà (Premià de Mar)

Una cosa similar es podria dir de la representació de soldats romans que es passegen pels nostres carrers acompanyant aquest teatre religiós popular -ho dic amb el màxim respecte- que són les processons de Setmana Santa. A comarques gironines tenim uns quants grups d’aquests armats com els de Banyoles, Besalú, Sant Hilari de Sacalm o Verges, entre d’altres. Els Manaies de Girona són els més antics amb uns orígens que es remunten a 1751 i juguen amb avantatge perquè, és clar, no és el mateix baixar per les escales de la catedral que evolucionar per qualsevol dels nostres carrers. Un dels últims grups en formar-se ha estat la dels Manaies de Blanes  que ja tenen més de vint anys i que a més d’acompanyar els passos de Setmana Santa, participen en moltes altres activitats dins i fora del seu municipi perquè va néixer amb un esperit més historicista que altres colles similars. La seva última aventura ha estat participar en els actes commemoratius de la fundació de Roma. Vull imaginar-me’ls embarcats en un petit vaixell costejant el mar Mediterrani i  fent l’últim tram del port d’Òstia a Roma per una calçada caminant amb sandàlies i carregant tota la impedimenta abans de l’entrada triomfal a la Ciutat Eterna i no viatjant en autobús o en avió. Seguint amb el mite de la caverna, ara estem més a la vora de la sortida de la cova i les ombres cada vegada s’assemblen més a la veritat, però tampoc ho són.

Mosaic de la vila dels Ametllers (Tossa de Mar)

Per conèixer la veritable cultura romana hem d’anar a les fonts primàries i d’aquestes en tenim un munt a Catalunya. No endebades Empúries va ser on primer van desembarcar els romans a la península Ibèrica amb l’objectiu d’atacar la rereguarda d’Anníbal que feia i desfeia per tota la península itàlica mentre Roma no podia fer res més que refugiar-se darrere de les seves muralles. Amb aquesta jugada mestra acabaren vencent als cartaginesos i, de pas, començaren a conquerir la seva primera colònia fora del que avui coneixem com a Itàlia. Catalunya és, doncs, terra de romans i les seves restes nombrosíssimes. De nou hem de referir-nos a Empúries com a gran referent a les nostres comarques, però la prioritat allà és el món grec perquè a diferència dels seus successors les restes hel·lenístiques són escassíssimes a la península Ibèrica i està totalment excavada, no com l’annexa ciutat romana que la multiplica en extensió. Cal dir que l’audioguia del jaciment arqueològic és exquisida i combina a la perfecció rigor, humor i ironia. A més, ara l’“excés” de pedres s’ha compensat amb un espai de realitat virtual que ajuda a interpretar la història a través d’una representació fidedigna de la realitat clàssica de fa, segle amunt, segle avall, 2500 anys, perquè el que ha sobreviscut al pas del temps és només l’ombra física del que va ser, però no la realitat en si mateixa.

Reconstrucció d'una casa ibera al Turó Rodó (Lloret de Mar)

A Blanes, després de mig segle pensant que si sí o que si no, finalment han decidit estudiar i recuperar les restes romanes de l’antiga Blanda, al turó dels Padrets. L’indret és al mig de la ciutat en una posició elevada que domina el paisatge de la platja de Blanes, sa Palomera i la platja de s’Abanell. És un espai ensalvatgit i encara queda molta feina per desenterrar i estudiar les seves restes, però l’excavat fins ara promet. Quan acabi la fase arqueològica començarà una altra també molt important: la seva exposició per gaudi i formació dels escolars i dels adults. Llavors, les autoritats blanenques tindran molt fàcil amb qui inspirar-se per treure el màxim profit perquè ben a la vora tenen magnífics exemples. Em refereixo, és clar, a la vila romana dels Ametllers, a Tossa de Mar, i al discret poblat iber d’època romana del Turó Rodó del qual voldria destacar la reproducció de dos habitatges fets amb els mateixos materials i tècniques que les originals amb els quals podem fer-nos una idea fefaent de com vivien els nostres avantpassats. Ara bé, si els futurs responsables de posar en valor les restes arqueològiques d’algun indret arqueològic volen inspirar-se sens dubte que han d’anar al Museu Romà de Premià de Mar, a la comarca del Maresme. Es tracta de les restes d’un edifici singular de planta octogonal en mig del que havia estat una gran explotació agrària de les darreries de l’Imperi romà la finalitat del qual era merament representativa del poder del seu propietari. Aquí s’organitzaven recepcions -o festes, si es vol dir així- pels seus convidats. A l’excepcionalitat de l’edifici s’ha d’afegir una presentació excel·lent. De fet, s’anuncia com una experiència immersiva i està plena de personatges i projeccions que expliquen la història de l’indret i fan valdre les grans troballes allà conservades com, per exemple, un mosaic de grans dimensions. En aquell espai fosc i soterrat sota una gran llosa de formigó sobre la qual circulen els vehicles, acompanyat per una amable guia que obria el pas per un laberint de passadissos i assaborint tota aquella inversió econòmica en cultura, vaig preguntar: “Ve molta gent a visitar el museu?”. “Sincerament, no gaire”, em va respondre. “Aquesta tarda només ha vingut vostè”.

Asclepi d'Empúries  (L'Escala)

La veritat ens farà lliures, va dir un contemporani de l’emperador Claudi anomenat Jesús de Natzaret, però en aquell moment hauria preferit quedar-me a la caverna de l’exposició, a les fosques, gaudint de la representació d’aquelles veritats arqueològiques i somiant que fora el món és perfecte, que la Idea triomfa i que la cultura interessa a les masses.